La Catalunya dels maleïts

Home de teatre i activista, Àngel Carmona Ristol va ser un dels renovadors del teatre català en grups com ara la Pipironda 

ÀNGEL CARMONA A LA PRESÓ MODEL  AMB ELS POETES MERITXELL SALES, JORDI POPE, ENRIC CASASSES I DAVID CASTILLO EL 1984

[03/01/2014] 
Vicenç Pagès Jordà 

La distinció entre jocfloralistes i xarons, que devem a Àngel Carmona, continua sent indispensable per entendre el país. A ‘Dues Catalunyes’, publicat per Ariel el 1967, Carmona proposa una dicotomia fèrtil: d'una banda, els conservadors, monàrquics i refistolats; de l'altra, els republicans, catalans i autodidactes. A una banda, Aribau; a l'altra, Pitarra.
‘Dues Catalunyes’ és un llibre d'història, de llengua i de literatura que ofereix una mirada nova als dos terços finals del segle XIX. Com escriu Enric Casasses, Àngel Carmona desmenteix les tesis de Jordi Solé Tura, que d'una manera tan barroera va vincular el catalanisme amb els interessos de la burgesia. Carmona va ser dels primers que va posar en dubte el terme Decadència per referir-se als segles en què el català es va mantenir viu, malgrat que les classes altes renunciessin a conrear-lo. La tria de figures rellevants que fa Carmona en el llibre és diferent de la que ha consagrat el cànon acadèmic: Josep Robreño i Pitarra, pioners del teatre popular; Abdó Terrades, un dels primers oradors que va utilitzar el català en els mítings; Robert Robert, capdavanter del periodisme a ‘Un Tros de Paper’; Narcís Monturiol, que va posar la ciència al servei dels pescadors; Josep Anselm Clavé, que va saber connectar la música amb les classes populars; Valentí Almirall, creador del catalanisme modern; Pep Ventura, que va popularitzar la sardana. La connexió entre la cultura i les classes populars -el que Carmona anomena irònicament xaronisme- ve a ser l'obra d'una coalició de federalistes barcelonins i figuerencs.
‘Dues Catalunyes’ va ser reeditat el 1998 per Llibres del Segle i el 2010, per Lleonard Muntaner, però encara no ha aconseguit el ressò que mereix. Un dels capítols es titula, d'una manera històrica i visionària alhora, ‘La Catalunya dels maleïts’. També es podria haver titulat Maleïts en nom de Catalunya: un dels més rellevants vindria a ser el mateix Àngel Carmona, també autor d'una Antologia de la poesia social catalana, i que es manté com un gran desconegut. Investigador transdisciplinari, es va dotar d'una mirada personal en uns anys de sectarismes i capelletes. De la lectura del seu llibre es desprèn que vivim en una era postnoucentista, jocfloralista i pompier. Continuen vigents la seva defensa del vulgarisme pitarresc i la seva alerta contra “la prèdica del cofoisme retrospectiu”.

Un visionari

Home de teatre i activista, Àngel Carmona Ristol (Lleida, 1924-Barcelona, 1997) va ser un dels renovadors del teatre català en grups com ara la Pipironda, que va mantenir actiu des dels anys cinquanta fins a la seva mort. Assagista i historiador sagaç, els seus llibres són de referència, malgrat l'escàs reconeixement que han tingut. Part de la seva obra continua inèdita o dispersa.