dissabte, 4 de gener de 2014

Diccionari militant: Tercera Espanya o Espanya de tercera


"La història d’Espanya és una història obscena, plena de xulos criminals, omnipotents i glorificats, que oprimeix terriblement un present carregat de corrupció i delictes condonats o no jutjats"



Agustí Guillamón* 


Ja fa moltes sabatines Morán malparlava d’aquesta funesta moda de la Tercera Espanya, a la qual semblava sumar-se Reverte, amb un article publicat a l’inefable diari El País, del 18 juny 2010; aquest mateix diari, que en trenta i escaig anys no ha sabut trobar ni un sol republicà que no admirés l’actual règim, això és, la monarquia nostra de cada dia, doneu-nos el dia d´avui i mentre duri, no ens deixis caure en republicanes temptacions, amén. I Reverte s’apuntava a la Tercera Espanya, la de la novel·la de Cercas, aquesta que no és feixista ni republicana, que no va ser ni blava ni vermella, aquesta que no es va sotmetre mai ni a uns ni a altres, aquesta que mai va existir. Però és que aquesta Espanya número 3, que només existeix en la fantasia de gent que mai va viure la Guerra, a setanta i escaig anys que acabés, és molt còmoda.

La Tercera Espanya és asèptica i generosa com una sala de donants altruistes de sang, imparteix justícia des de l’olimp immaculat dels déus i, sobretot, presumeix de no tenir les mans tacades de sang. És una Espanya d’àngels, que en la seva vida ha empunyat una pistola i que sol pagar-ho tot amb visa. Una Espanya que ha oblidat la divisió essencial entre els espanyols durant setanta i escaig anys entre vencedors i vençuts.


Aquesta Tercera Espanya neix des de la ignorància més supina del que ha passat durant la Guerra civil. Ni comprèn ni entén res. Aquests terceristes solen ser professionals de la història, o del periodisme, que amb la major naturalitat del món opinen des d’una prèvia nuesa. Es despullen de tota cronologia i jutgen l’ahir des del seu còmode present. Opinen, com tothom, i tothom té opinió, com té el seu cul. I exhibicionistes al màxim, ens ensenyen el seu cul, donant-nos la seva opinió. Però abans s´han de despullar de la història, del sentit comú i de la divisió entre vencedors i vençuts, sense la qual no s’entén res.


I fiquen al mateix sac feixistes i republicans; fiquen al mateix sac els que segueixen enterrats en cunetes i els que van ser beatificats en solemnes i grolleres cerimònies vaticanes, fica al mateix sac els que van obtenir prebendes i impunitat absoluta pels seus crims ja que, innocents o no, van haver d’exiliar-se, purgar presó, o morir contra les tàpies o al maquis.

Doncs no, no és admissible que es fiqui en el mateix sac a feixistes i a republicans, a botxins i víctimes, per molt de tercera que sigui. Entre altres coses perquè la Guerra civil va començar perquè hi va haver una revolta de militars traïdors contra el seu poble i contra el règim democràtic establert. Aquests són els culpables de tot el que va venir després, encara que només fos perquè van iniciar la matança.

¿Per què s’ha posat de moda aquesta Tercera Espanya, sustentada per intel·lectuals de tercera? No en va, durant quaranta anys, Espanya ha estat governada dictatorialment per un criminal de guerra. L’enyorança és profunda.

Aquesta Tercera Espanya, amb les mans netes, que rebutja tots els assassins per igual, i que reivindica totes les víctimes, per igual, criminalitza amb "Pío" Mir i Pío Moa, la Transició democràtica i banalitza la dictadura.

Mir, en el seu últim llibre, diu que els diners que van pagar els maristes a Aurelio Fernández van ser lliurats per aquest a Tarradellas, i aquest últim els hi va donar al seu torn a Josep Asens perquè comprés armes a Suïssa. No n’hi ha prou amb demostrar cronològicament que això va ser impossible. No n’hi ha prou amb argumentar que els republicans no cometien cap delicte per comprar armes, tret que s’admeti que havien de defensar-se amb pedres dels atacs del feixisme.


No importa demostrar que Mir falsifica dades, perquè qui difama ja ha guanyat, i sempre tindrà un Reverte que el citi com a autoritat creïble, o novel·listes per encàrrec que barregin vampirs i anarquistes.


El que li importa a aquesta Tercera Espanya i als seus intel·lectuals de tercera és difamar a Tarradellas, figura fonamental de la Transició, perquè en el fons enyoren la dictadura franquista.


Reverte, a més, obvia que la divisió entre espanyols ha estat, i és, encara, una divisió entre vencedors i vençuts, i no entre víctimes d’ambdós bàndols i botxins de tots dos bàndols.


La mitja Espanya dels miserables que va perdre una guerra, i que va ser afusellada, exiliada i humiliada fins al cansament, pel seu exèrcit, la seva església, els seus amos i els assassins a sou, disfressats de falangistes o policies, pateix la síndrome d’Antígona, perquè durant quaranta anys va tenir prohibit enterrar i honrar els seus morts, i quan va ser l’hora de reclamar aquest dret, durant la Transició, no va poder fer-ho, perquè prosseguia el terror d’aquests quaranta anys, que encara ens impedia ser lliures. Encara es matava als carrers. I després es va produir el 23 F per a més oprobi, amenaça i avís de que tot estava a prova, sota vigilància militar de tornar a ballar-la amb el feixisme.

Així ens va, ara, furgant per caritat en aquesta o en aquella fossa comuna, i amb l’última estafa d’una infame llei, anomenada de recuperació de la memòria històrica. El rei Creonts va enterrar viva Antígona, a Espanya s’han mort de vells pares i germans dels que van ser afusellats i tirats com gossos a les cunetes, amb la maledicció d’Antígona enrabiada en les seves entranyes. Només van quedar els seus ossos .


I els néts encara han de batallar com valents per recuperar els ossos dels seus avantpassats. Van assassinar i robar el que van voler i se sabien impunes. Que un criminal de guerra, confés i victoriós, ocupés la Prefectura de l’Estat durant quaranta anys no s’esborra fàcilment, i les seves seqüeles són innombrables i persistents. Mentrestant, els jutges espanyols s’atreveixen amb els criminals de guerra d’allèn mars i continents, perseguint torturadors i genocides, deixebles i èmuls dels seus mestres franquistes. Però quan intenten escombrar a casa, no pertoca, i són acusats de prevaricació, però mai per tolerància amb la tortura.


Arxivers d’algunes institucions s’atorguen el poder de decidir, al seu capritx, què pot ser consultat. Antígona va ser enterrada viva per Creonts i Transició. Ja és massa tard per a molts, però els néts segueixen en peu. La ignomínia continua, el combat per conèixer tota la veritat, també.


Volem els noms, tots els noms: el dels assassinats i el dels assassins. Volem saber com, on, quan, per què i qui es va enriquir i /o posseir el poder gràcies a tanta mort, a una repressió tan ferotge, a tant dolor.


La Guerra Civil no va ser una guerra fratricida, va ser una guerra de classes. El franquisme va reprimir, és clar, a les minories democràtiques, però sobretot va imposar el terror a una classe obrera derrotada per les armes, vençuda.


El franquisme va ser un règim genocida i criminal, de principi a fi. No hi ha un altre remei al dolor, ni hi ha una altra solució que saber-ho tot, per tots els mitjans, amb tots els arxius oberts, sense cap trava. Volem que es concedeixin els recursos econòmics que siguin necessaris per recuperar els ossos dels assassinats. Volem saber-ho tot, volem tots els noms, d’assassinats i d’assassins, de còmplices i delators, volem saber el com, on, quan i per què de cada mort. Volem saber quants i quins menors van ser segrestats, qui els va vendre i qui els va comprar. Volem saber com i què es va robar, a qui es va robar i qui es va lucrar. Volem conèixer tota la veritat. De no ser així, ens estan enterrant en vida, com va fer Creont amb Antígona.


Això no s’arregla amb monuments o homenatges sense sentit. I per començar, que l’Ajuntament de Barcelona torni als veïns de Sants, i al poble barceloní, el local de la Cooperativa obrera La Lleiltat Santsenca, amb la mateixa gentilesa amb què tracta i va tractar al seu dia els negocis d’un senyor de Barcelona, anomenat Millet, que per vergonya i oprobi de tots segueix lliure, gaudint de les riqueses del botí saquejat, i que encara que és un lladre confés, se sap impune, perquè té una assegurança d’immunitat mafiosa, infal·lible i a tot risc, com aquell de què gaudien els pistolers feixistes dels anys quaranta, que mai va impedir a ningú escalar els majors càrrecs i honors, no ja nacionals i internacionals, sinó fins olímpics, no ja durant el franquisme, sinó fins i tot en la Transició i per tota l’eternitat .



La història d’Espanya és una història obscena, plena de xulos criminals, omnipotents i glorificats, que oprimeix terriblement un present carregat de corrupció i delictes condonats o no jutjats, perquè en aquest país només paguen els vençuts, els miserables, els indignats. Els lladres i assassins feixistes, plens des del coll fins al melic de condecoracions, honors i crims contra la Humanitat, farts de signar condemnes a mort, i amb blasons tan infames com els assassinats de Vitòria, no només governen tota la seva fratricida i llarga vida, sinó que són enterrats com herois i "grans homes".


Els telenotícies i obituaris certifiquen que en aquest país no hi ha, ni hi ha hagut mai, una extensa i majoritària Tercera Espanya, aquesta que no era vermella ni blava.


Aquí hi ha el que sempre hi ha hagut: una Espanya de tercera, humiliada, que calla i pateix, sense més consol que veure passar el cadàver de l’enemic per la petita pantalla, prèvia precaució de suprimir el volum de veu. Un menys.


* Agustín Guillamón és historiador

Cap comentari:

Publica un comentari