Grup Praxis 75, art i compromís

Recordant els anys de les nostres col·laboracions en el grup Praxis 75, posarem diverses bandes sonores del seu, nostre, admirat Ennio Morricone i les cèlebres bandes sonores dels films Novecento, Sacco i Vanzzetti, La Misión i Queimada. Músiques èpico-nostàlgiques d'un compositor comunista i llibertari com nosaltres, que composava per divulgar l'esperit revolucionari i les utòpiques lluites nacional-populars inspirades en Toni Gramsci i en Passolini, i més endavant, en els pensadors alemanys de l'escola de Frankfort, Adorno, Benjamin, Marcuse i Block, així com alhora nosaltres també ho fèiem amb historiadors marxistes anglesos com Thompson i Anderson. I els hispànics Manolo Sacristán, Vázquez Montalbán i García Calvo. I els gironins Damià Escuder i Enric Marquès 

[10/12/2013] Lluís Bosch Martí  
(Dedicat a Bep Marquès) 

Estem als inicis d'una nova tardor, quan ens telefonen per comunicar-nos la mort del nostre amic Bep Marquès, que per sobre de totes les inquietuds socials i culturals que desenvolupà des de jove, la seva principal passió va ser voler ser artista-pintor total. Vocació que desenvolupà sempre en els curts temps de vacances i festius que li deixaven les seves múltiples obligacions...
Per escriure sobre la complexa personalitat del seriós i reservat Bep, hem d'escoltar música, la música que a ambdós ens agradava: destaquem que era un apassionat melòman, sabia solfa i havia cantat en grups corals d'amics; quan pintava o llegia sempre escoltava músiques de tota mena. Comencem amb el "papa Bach", com ell en deia, i amb els seus concert de Brandenburg...
Com a artista era un excel·lent dibuixant, grafista i impressor, i un pintor, com servidor, d'arrels expressionistes inspirades en els alemanys dels anys trenta. Recordant els anys de les nostres col·laboracions en el grup Praxis 75, posarem diverses bandes sonores del seu, nostre, admirat Ennio Morricone i les cèlebres bandes sonores dels films Novecento, Sacco i Vanzzetti, La Misión i Queimada. Músiques èpico-nostàlgiques d'un compositor comunista i llibertari com nosaltres, que composava per divulgar l'esperit revolucionari i les utòpiques lluites nacional-populars inspirades en Toni Gramsci i en Passolini, i més endavant, en els pensadors alemanys de l'escola de Frankfort, Adorno, Benjamin, Marcuse i Block, així com alhora nosaltres també ho fèiem amb historiadors marxistes anglesos com Thompson i Anderson. I els hispànics Manolo Sacristán, Vázquez Montalbán i García Calvo. I els gironins Damià Escuder i Enric Marquès. 
Des del punt de vista plàstic i gràfic, en pintura ens inspiràvem en les pintures negres i els gravats de Goya, Daumier, Courbet i Roualt, i sobretot en els expressionistes alemanys de la república de Weimar i la seva crítica al nazisme i el gran capital monopolista dels que destaquem a Beckman, Grosz i Dix, i en especial en el revolucionari de la tècnica del fotomuntatge Heartfield, junt al seu continuador, el valencià J. Renau, i altres com els de l'Equipo Crónica i el pintor Genovés. 
A part volem agrair a en Narcís Selles, un dels més destacats historiadors de l'art català contemporani, el seu estudi i comissariat del treball col·lectiu del grup Praxis 75 titulat Una guerrilla comunicativa, exposats a la sala d'exposicions del Museu d'Història de Girona durant l'abril de 2013, mostra que va ser visitada per més de 12.000 persones, i del ressò mediàtic que va tenir en premsa, televisió i Internet, ja no en parlem... Selles, com a guionista i en Dalmau, el muntador videografista, foren finalistes dels premis atorgats per l'Associació de Crítics d'Art de Catalunya el mateix any, mentre a nosaltres se'ns va concedir un dels premis de la reconeguda revista d'àmbit català Bon Art.
Per rigor, qualitat i innovació de l'exposició i el muntatge de l'obra del nostre grup Praxis 75, en Selles va parlar amb els responsables de l'IVAM de València i del MACBA de Barcelona, per exposar tota la mostra gironina, ja que les ampliacions murals dels collages, i els materials adjunts de vídeos i catàlegs estaven disponibles, però tot i la bona disposició de les institucions culturals citades, per culpa de la crisi econòmica, no han pogut exposar aquesta obra nostra.
Acabem aquest article protestant des de Girona que les grans marques i fundacions dels Dalí, Picasso, Miró i Tàpies, dictadures artístiques, siguin usades per l'Ajuntament de CiU com a argument de pes per comprar una mediocre i petita col·lecció de quadrets del crític d'art Santos Torroella, que conté alguns quadres d'aquells artistes, per la bicoca de quatre milions d'euros, més quatre milions més per restaurar la casa Pastors per exposar tal fons, mentre els artistes de Girona ciutat i de les comarques gironines contemporanis no tenim cap entorn museístic per tenir exposades les nostres obres...