Franquistes vivents

Els franquistes segueixen impunes gràcies a la llei d’amnistia del 1977, que va servir perquè els botxins no paguessin mai pels seus crims 






[08/12/2013] Marina Llansana 

El franquista reciclat Rodolfo Martín Villa va ser fa pocs dies a Catalunya Ràdio per advertir-nos -per si no ens havia quedat clar- que la consulta que demanen el vuitanta per cent dels ciutadans de Catalunya és il·legal.
Aquest personatge que dóna lliçons de legalitat, en un país normal hauria estat jutjat pels 54 assassinats que es van cometre mentre era ministre de Governació. Els països normals han passat comptes amb els seus passats totalitaris; han entès que per bastir una democràcia i rescabalar les víctimes cal fer una operació de justícia històrica com la que va fer Alemanya anul·lant les sentències del nazisme.
Espanya, però, mai no ha jutjat la dictadura. Els franquistes segueixen impunes gràcies a la llei d’amnistia del 1977, que va servir perquè els botxins no paguessin mai pels seus crims. 
És lamentable que els familiars de les víctimes hagin de viatjar a l’Argentina 35 anys després a demanar justícia. 
La germana de Salvador Puig-Antich, familiars dels morts de Vitòria, dirigents republicans demanant que s’anul·li l’afusellament de Lluís Companys... a un tribunal a deu mil quilòmetres de distància. 
Martín Villa és l’exemple perfecte per explicar què va ser la Transició espanyola. President d’Endesa, de Sogecable i ara conseller de la Sareb. Un cas claríssim de com els franquistes en lloc d’anar a parar als tribunals van arribar a càrrecs directius d’importants empreses del sector públic. 
I quan Terribas li pregunta pels morts de Vitòria, Don Rodolfo reacciona al més pur estil Umbral: “He venido a hablar de la Constitución”. Aquesta és la impunitat franquista: no respondre davant la justícia ni davant la societat, i a sobre dir-nos que aquesta mania que tenim els demòcrates de voler votar és il·legal.