dijous, 28 de novembre de 2013

Ni seguretat, ni ciutadana: torna la Brigada Política Social 2.0

Article d’opinió de Rafael Cid 






[28/11/2013] 


Després de la Llei Corcuera, impopularment coneguda com "de la puntada a la porta" i oficialment com a Llei de Protecció de Seguretat Ciutadana, el seu continuador en l’assignatura pel PP, l’exfiscal neofranquista Alberto Ruíz-Gallardón, pretén aprovar una nova Llei de Seguretat Ciutadana calcant l’excusa de l’ex electricista ugetista: fer front als "fenòmens col · lectius que impliquen l’aparició d’amenaces o accions violentes". 

En realitat, pura i simple demagògia per restablir un Estat policial en un moment d’extrema debilitat i descrèdit social del règim, amb l’objectiu ocult de blindar de les protestes ciutadanes els propers períodes electorals que s’acosten. No hi ha base, però si abús: les estadístiques oficials d’Eurostat afirmen que Espanya és, després de Grècia i Portugal, el país de la Unió Europea (UE) amb menor índex de criminalitat i, per contra, el que major nombre de presos té per habitant. Qui delinqueix a qui? El poble sobirà o el govern apoderat? O és que al multar fins l’alè busquen temeràriament que algú pensi que surt més cara la resistència passiva que el petardisme defensiu?  
L’existència d’un esborrany sobre una nova Llei de Seguretat Ciutadana a punt del "faci" al Consell de Ministres ens retorna a una realitat que mai se’n va anar del tot i per sempre. Amb el Caudillo o amb el seu pupil borbònic l’essència política del règim és fonamentalment la mateixa: un model econòmic capitalista-neoliberal, la sagrada unitat dels homes i les terres d’Espanya, un cap d’Estat que només respon davant Déu i davant la història , un generalíssim dels exèrcits sostret al control popular i una aliança a grans amb els falcons dels Estats Units (EUA) i les seves bases militars de "utilització conjunta". 
Encara incorri en caricatura, els canvis introduïts perquè en el fons tot quedi sota control són la barata dels Principis Fonamentals del Moviment (jurats pel Rei) per una Constitució (no jurada pel Rei) a la carta de l’oligarquia, el pas del partit únic al pretesa pluralisme restringit per la Llei de Partits i la Llei Electoral que deixa la sobirania nacional en mans del duopoli dinàstic hegemònic, el transvasament dels Sindicats Verticals al tàndem institucional format per CCOO i UGT i l’entrada a la Unió Europea el 1986 que, com l’elecció de la monarquia en el paquet constitucional, mai va ser sotmesa a referèndum per a la seva aprovació pels ciutadans.  Evidentment, això és al acotat pla de les coordenades institucionals. Perquè, i aquí afortunadament, en el pla cívic-cultural-humanista, el poble espanyol si ha fet un profund canvi, i entre aquell paisanatge sotmès a la censura prèvia de tots els seus actes, públics i privats, i aquest d’ara que ha conquistat les llibertats formals per desenvolupar-les amb el seu bon fer, hi ha notables diferències. Encara que potser, per això precisament, els guardians de la transició, a tort ia dret, s’entesten contínuament en trucar a capítol. Els anys de felipisme amb el seu "OTAN d’entrada no", la amnèsia sobre els crims del franquisme, els batallons de la mort del GAL, la persistència de l’Audiència Nacional com a Tribunal d’Ordre Públic (TOP) restaurat i La llei Corcuera de la "puntada a la porta" (purgada més tard pel Constitucional), van ser un aperitiu del que després el seu soci nacional catòlic desenvoluparia. 
D’aquí, la desraó d’una altra Llei de Seguretat Ciutadana que enfonsa les seves arrels en el codi penal d’una dictadura que fiava el seu compliment inexcusable al TOP i la Brigada Política Social (BPS). Perquè lògica jurídica no té cap i demanda ciutadana no existeix. El que es argüeix com una modificació per tallar noves formes de delinqüència és una mentida. Tot i la crisi econòmica i el desemparament en què han sumit a les capes més vulnerables de la població, les estadístiques ho denuncien: Espanya és el país amb menys delictes per habitant de tota l’Europa Occidental (45 delictes per 1.000 habitants) i al mateix temps el que té més presos (153 per 100.000 habitants (enfront de 70 de mitjana a la UE). Un oxímoron. El que certifica una legislació penal i administrativa bolcada en la repressió i un Estat profund d’empremta policial, aliens a la redempció (com va demostrar la doctrina Parot) i circumcidats en l’obediència deguda. 
Això sí, per contra, som líders europeus en corrupció política, institucional, de sang blava i de coll blanc. Però això no origina més conseqüències jurídiques per al braç ximple de la llei que l’aplicació de l’indult com jutjador d’últim recurs. En les seves variades formes i maneres. Desfent el que alguns pocs jutges dignes han fet, com va succeir en el vergonyós cas de la "absolució" del número dos del Banc de Santander, Alfredo Sáez, en l’etapa Zapatero, o amb l’episodi del kamikaze homicida l’advocat treballava al bufet d’un fill del ministre de Justícia, Alberto Ruíz-Gallardón, ja amb Rajoy a la Moncloa. O en la versió "tot per a la banca", traient-s’hi de les punyetes togades un eximent, anomenat "doctrina Botín", que obre espais d’impunitat als més poderosos quan l’acusació particular decau i el ministeri fiscal es diu andana. Tota una aberració, si bé es mira: l’executiu esmenant la plana al judicial, que en teoria administra justícia en nom del Rei, i la Fiscalia, que és precisament qui té la missió constitucional (article 124) de "promoure l’acció de la justícia en defensa de la legalitat, dels drets dels ciutadans i de l’interès públic tutelat per la llei ", passant olímpicament. Per aquest motiu es reparteixin el botí després de fer el mateix amb el Consell del Poder Judicial (CGPJ) i el Tribunal Constitucional (TC). 
Si això no és un "lligat i ben lligat", per descomptat s’assembla molt a un ‘Estat d’excepció’. I si a això li sumem el nou Codi Penal i les ordenances que ajuntaments, com el de Madrid, volen aplicar, sotmetent a proves d’idoneïtat als músics de carrer o multant a la gent per córrer per agafar l’autobús, la cosa escala a nivells d’emergència nacional. Els nostres governants estan forjats en la política del pal i tent tes. Per això es valen del dret administratiu sancionador per aconseguir els seus objectius repressius que no poden arribar per altres mitjans. Cas del nefast projecte del Codi Penal de Ruiz-Gallardón, que ha buscat "reencarnar" a través d’aquesta Llei de Seguretat Ciutadana en els aspectes en què va ser tombat pel Consell d’Estat i la Comissió d’Estudis del CGPJ. 
Igual que el TOP perviu en els usos i costums de l’Audiència Nacional, la Brigada Polític Social del franquisme pugna per fer mèrits en la segona restauració democràtica. Tal podria ser l’acudit pel qual significats membres de la BPS, com el sinistre Billy el Niño, segon d’abord del ‘súper comissari’ Conesa, no hagin estat detinguts o extraditats a Argentina per respondre dels seus nombrosos crims com sicaris de la dictadura. Algun il·luminat en les altures del poder ha de pensar que els seus serveis encara poden ser d’utilitat per neutralitzar el 15-M, les plataformes, les marees i altres moviments d’impugnació al sistema que, amb un suport social majoritari, busquen una autèntica ruptura democràtica i obrir un procés constituent que derogui totes les lleis polítiques reaccionàries, les desregulacions econòmiques i laborals i les involucions socials del duopoli dinàstic governant, per després donar pas a una democràcia de demòcrates. 
Hi haurà de lluitar. No serà fàcil. Ni ho van regalar amb una crida a la llaminadura del vot útil a les urnes futures. Però el que està clar és que la proposta de nova "llei mordassa" que pensa perpetrar el Partit Popular (PP), en el fons, és una mostra més de la debilitat i il·legitimitat del sistema: És la carta que els queda després de la seva estrepitós fracàs en tractar de pasturar el vendaval de la dissidència social promocionant a flamants i oriünds líders ungits pels mèdia, seguint la pista del que ha passat temps enrere a Argentina amb alguns famosos de l’entorn piquetero o el que ara mateix passa a Xile amb diversos dirigents de la lluita estudiantil engolits per la política-system. 
Llevat que, si melopea el que desitgi sigui tancar tant les rescloses de les protestes que amenacen els seus privilegis que obliguin els sectors més intransigents a prendre altres camins menys pacífics i contundents. Un territori pre-polític que inverteixi la iniciativa i la relació de forces, i on l’Estat i els agents de dalt tindrien totes les de guanyar i els de baix totes les de compadir. Sense comptar amb l’ajuda frustrant dels eterns partidaris de la "revolució pendent" (espontanis o afavorits / apocalíptics o integrats) amb què sempre compte el sistema en la seva estratègia de la tensió per restablir trobament l’statu quo.  


Cap comentari:

Publica un comentari