Els germans Marquès i els escoltes gironins. article de Lluís Bosch Martí

Bep Marquès

Servidor no ha sigut mai escolta, ni seminarista, ni capellà, catedràtic com en Salomó Marquès, ni deixeble com tants gironins del Modest Prats com quasi comptats joves nascuts els anys 40 de la postguerra civil espanyola

 





 [01/10/2013]  LLUÍS BOSCH MARTÍ

Salomó Marquès

L’escoltisme torna a començar camuflat sota l'emparada de l'aspirant de l'Acció Catòlica en la casa Carles de Girona. Les dues primeres colles, dirigides pels antics minyons com en Planes i en Fàbrega. J.M. Ministral fa de cap, mossèn Feliu fa de conciliari, i els nous són els germans Masó, en M. Oliva Prat, J. Castanyer, J. Planes. La segona etapa dels anys 1950, és iniciada per dos seminaristes els futurs capellans com mossèn Bachs i Ramon Canals. I mentrestant Mon Marquès, ex capellà, i el seu germà Bep Marquès, els germans Perich, en Joan Bosch, Toni Domènech, M. Simon, P. Pera seran els més importants dinamitzadors del moviment escolta gironí.

Tot i que sóc vell amic d'en Bep Marquès, ex soci del grup ‘Praxis 75’, en canvi del seu germà Salomó Marquès, tot i tenir la mateixa edat, el conec, però no és que hàgim tractat massa a fons, per tant el seu llibret ‘L'Escotisme gironí’, editat a 1984, no l'havia llegit. D'entrada i per justificar el nostre desinterès pel tema, servidor no ha sigut mai escolta, ni seminarista, ni capellà, catedràtic com en Salomó Marquès, ni deixeble com tants gironins del Modest Prats com quasi comptats joves nascuts els anys 40 de la postguerra civil espanyola. En la Girona Grisa Negra nacional-catòlica-franquista, tots els joves més inquiets de la petita burgesia, classes mitjanes van passar pel moviment escolta, controlat pels capellans més ‘progres’, catalanistes de l'Església catòlica gironina. Gradualment els fills de treballadors catalans -també foren entrant a l'escoltisme dels xarnegos, fills dels emigrants de les barriades hi entraren quan l'escola els catalanitza- cosa que no seria fins l'entrada de la democràcia. El mateix podríem dir de l'entrada del Seminari Diocesà dirigit pel doctor Estela, que crea l'únic centre gironí, en que foren els primers de fer totes les classes en català. Recorden a seminaristes com el periodista i polític J. M. Casero i l'advocat R. Llorente, etc.

D'aquella època van passar per l'escoltisme, l'Acció Catòlica, ‘Colores’ o el Frente de Juventudes, o el Movimiento Nacional. I més endavant els més ambiciosos a l'Opus Dei, els catalaneros a Convergència o Unió, i els ‘progres’ moderats al PSC dels germans Nadal. Per l'actual crisis dels socialistes-lliberals-catalans en que per fi hagin cessat l'exbatlle Nadal, com a cap de l'oposició del PSC del Parlament català.

La lectura del llibret sobre els escoltes gironins ens ha donat nous materials biogràfics, polítics, d'una part de les élites socials més significatives en la vida cultural i política d'aquests darrers 60 anys. A mesura que he anat devorant el llibret, m'entusiasmava d'anar recordant noms, del sector més ‘progre’, de fills de la burgesia gironina. Destaquem Joan Bosch, arquitecte, junt al mestre A. Domènech, aquests van ser els caps ideològics més seriosos de l'escoltisme gironí, junt els germans Marquès, els Perich, Simon, Gil, Parés i les guies futures esposes d'en Bep a la Carme Turon, i d'en Miquel la Dolors Bosch.

Ah! i l'Anna Pagans, futura alcaldessa del PSC gironí. A Xavier Coromines, a l'exempresonat líder de ‘Bandera Roja’ (B.R.). futur batlle del PSC de Salt. La majoria dels germans Nadal, també tots foren escoltes, i ex interns del Collell. A la psiquiatra Lali Camps. Als germans Sobrequés, Genover, Pèlach, Oliver i a Jep Rodríguez.

I entre els convergents ‘catalaneros’, destaquen dos fundadors de CiU com Ricard Masó, Ministral i Carles Batlle. I en el sector femení hi ha la famosa Irene Rigau, actual consellera d'Ensenyament de la Generalitat.

I com a capellans ‘progres’ que eren conciliaris, vigilants dels escoltes gironins, destaquen els E. Puigvert, M. Valls, Quim Pla i el popular Salomó Marquès.

A l'any 1973, el sector més progressista dels escoltes gironins fan una carta-crítica, que els portarà a dimitir del moviment. Volen pluralisme en un moviment que es confessional de l'Església catòlica. El grup gironí, recolzat ideològicament en González Ruiz, creu que en el moviment hi ha espai per creients i no creients, sempre que hagi una actitud honesta per part de tots, els signants son Ll. Gil, A. Domènech, P. Parès, J. Marquès.

Defensaven l'agiornamento, els cristians inspirats en el Concili Vaticà II. Això i l'obertura cap a la transició política de l'Estat espanyol cap a una democràcia constitucional parlamentària. Fe que els joves més inquiets es decantessin cap a la política més activa, els més ‘progres’ de l'escoltisme gironí com ja hem citat, es feren socialistes o comunistes de ‘Bandera Roja’, etc.

I seguint la biografia plural de l'amic Bep, recent desaparegut, el recordarem com a veïns del vell carrer de la Força, on cada mati i tarda, entravem per conspirar dins l'impremta dirigida per l'avi Ramon. En Bep desprès dels anys que va militar com un dels caps més importants dels escoltes gironins. Ha continuat sempre essent un ciutadà compromès amb els moviments culturals, esportius com el G.e.i.G. i després amb els polítics socials-artístics i alternatius de tota mena. Volem destacar que a part d'impressor, grafista i excel·lent dibuixant, la seva veritable vocació era la de ser artista i pintor. A més, era un gran lector, preocupat per totes les dimensions de l'ésser humà, des de una òptica crítica i progressista.

Amb els anys ens tornem a retrobar a la vocalia del cine-club AFIC. A la taula de les forces polítiques antifranquistes. A l'Assemblea Democràtica d'Artistes i de Catalunya. Al comitè de la Pau. I les lluites anti OTAN. O a favor de les campanyes sobre la llengua i Patriotes catalans, grups assessorats pels amics Damià Escuder, Joan Daunís i Enric Marquès. I què dir dels fantàstics anys de col·laboracions del grup ‘Praxis75’, que en parlarem en propers articles.

Tota aquesta gran relació anava acompanyada d'una multitud de reunions, debats, projectes, treballs, exposicions, polèmiques, menjars, tertúlies, viatges, etc.

I per acabar recordarem sempre a l'amic Bep i el seu aire seriós, crític i irònic i sobretot humà, solidari i generós, que en els anys que varem col·laborar junts, mai ens varem enfadar ni deixar-nos de recolzar mútuament amb una complicitat absoluta. Érem uns idealistes que "anàvem per feina". Érem uns utopistes que crèiem i treballàvem per una futura revolució i per una nova societat comunista i llibertària sense perdre el sentit crític i el bon humor.