dimarts, 17 de setembre de 2013

Viacrucis Benjamin

En la VII Tesi de la Filosofia de la Història Walter Benjamin es lamenta dels historiadors que estan perfectament convençuts que ni tan sols els morts estaran segurs si l'enemic venç. I aquest enemic no ha cessat mai de vèncer.
 
[17/09/2013] 
LLUÍS BOSCH MARTÍ

“La tradició dels oprimits ens ensenya que l'estat d'excepció en el qual vivim és la regla” (Walter Benjamin)


Feia temps que no teníem notícies del doctor Santi Vancells, ex metge de Portbou, ex regidor de Cultura de l'ajuntament i apassionat divulgador de la vida i obra de Walter Benjamin -pensador alemany d'origen jueu suïcidat a Portbou el setembre de 1940-, passió que el porta, durant diversos anys, a una campanya d'abast internacional per crear una Fundació-Museu dedicada a Benjamin. Per això, quan en J.M. Loste ens envia l'anunci d'una visita guiada per en Vancels, il·lusionats avisem un grup d'amics gironins, per baixar un cop més a Portbou.

A les set en punt d'una tarda calorosa de juliol ens apareix elegant i embarretat Santi Vancells. Som una dotzena de persones i ens asseiem a l'ombra d'uns petits plàtans. Vancells recorda que Benjamin per atzar i perseguit pes nazis, feia anys que residia al seu adorat París on traduïa a l'alemany Baudelaire, Proust. Ja abans havia intentat agafar un vaixell cap a Amèrica, i també d'anar a Lourdes -passar la frontera- com farà de Banyuls, a peu, fins a Portbou. Sols volia creuar a Espanya direcció Lisboa per embarcar cap a Nova York, on l'esperaven els jueus amics protectors responsables de la famosa "Escola de Frankfurt" com: Adorno, Marcuse, etc. Ja fa anys que l'esvelta i espiritual figura del doctor Vancells fa cada cop un aire més quixotesc i benjamenià. El seguim devotament perquè el Viacrucis de les 24 hores és cosa molt seriosa i més en la solemnitat amb què camina i parla en Vancels. És com un sacerdot misteriós, cap d'una secta benjameniana.

Ens encaminem per pujar cap a la monumental estació de ferralla i vidre de l'empresa parisenca Eiffel. Vancells, tot revivint la gran caminada de Benjamin per les muntanyes de Banyuls a Portbou, entre moltes inspiracions, evocacions i metàfores, ens digué que Benjamin havia arribat esgotat a Portbou, rebotat a baix el grandiós túnel, avui aparcament monstruós de cotxes. Segons Vancells "batega el ventre d'una nova balena de ciment" on Benjamin fou vomitat, cansat, desesperat i acorralat. Ell i els seus companys de ruta -de fugitius- apàtrides jueus eternament perseguits, van a dalt de l'estació, a la duana, perquè la policia franquista els segellés el salconduit per travessar a Espanya. A Benjamin, en no portar passaport li neguen el segell. I al ser l'hora foscana i veure'l tan cansat i desolat, li van permetre que es quedés a descansar, o sigui, a passar la nit, a l'Hotel França, després Europa, que servidor visità ja fa uns anys i parlà amb el seu propietari, el senyor Suñer, durant les primeres investigacions i articles escrits que demanaven un homenatge per a Benjamin (el primer que es va celebrar a l'Estat Espanyol). Vancells, en ple carrer davant de l'hotel remodelat, pintat en un estrident color granat, teoritza com a metge sobre l'estat de salut de Benjamin. Exiliat, vivint en precàries pensions-hotels com el de Portbou, prenia morfina. I desprès de trucar a varis amics, endebades, per obtenir permisos per anar a Lisboa, no troba respostes ni ajudes. No oblidem que aquest genial pensador, una mena de nou Mozart de l'Escola de Frankfurt, se suïcidarà amb una sobredosis de pastilles de morfina. I com el músic austríac acabarà enterrat en una fossa comuna, desprès que s'acabessin els cinc anys que havia deixat pagats pel seu nínxol al meravellós cementiri de Portbou.

El nostre guia Quixot, cada cop més emocionat, ens fa anar cap amunt. Passem per l'antic ajuntament, escoles abandonades. Edificis que és on volia construir la seva macro-utopia-Fundació. En el fons sempre hem pensat que la trista realitat és que el Quixot Vancells, havia volat massa alt. Era un somni-utòpic crear una Fundació-Museu a una apàtrida com Benjamin. Era un macroprojecte massa ambiciós i d'uns grans costos econòmics per realitzar i mantenir. Era excessiu pels mediocres ajuntaments dels diferents colors, espantats per la crisi permanent d'un poble en total decadència per la pèrdua de la duana, pèrdua dels habitants, envellits serveis per reciclar, etc.

Està perfectament senyalitzat en tots els llocs on passàrem, i, en especial, al cementiri on hi ha el fantàstic Memorial d'en Karawan que el recorda i es pot visitar com han fet milers de lectors universals d'en Benjamin, des dels més anònims als més cèlebres, com Hannah Arendt, Steiner, Magris, Goytisolo, Semprun, Lluch, etc. A continuació es pot visitar, a la Casa de Cultura, una exposició permanent sobre el pas de Benjamin per Portbou. Més amunt hi ha una pinacoteca de pintures, gravats i fotos iniciada per unes donacions fetes per qui firma aquest article. I a la Biblioteca Municipal s'hi troben totes les obres completes i molt més sobre Benjamin. I com a cloenda del Viacrucis, ens trobem davant el memorial dels Passatges d'en Benjamin, realitzat per l'escultor jueu Karawan. En Vancells ens convida a baixar pel triangle, gran escalinata-túnel de ferro. Baixem cap al mar on hi ha una enorme finestra transparent, contemplem les onades, que es tallen entre les roques. Tornem a veure la pedra gravada, com a tomba simbòlica, que recorda la fossa comuna on fou enterrat Benjamin. Per uns instants sentim la visió panteista, la joia del filòsof Spinoza, un altre semi-jueu-holandès il·lustrat, ciutadà del món, com Walter Benjamin, enterrat en terra de ningú, o sigui, en terra de tots.

Quan emocionats per tot l'entorn paisatgístic, el sol va desapareixent i surten els primers estels, Vancells calla i iniciem la baixada cap al decadent Portbou, ple d'edificis abandonats o en ruïnes, que viu d'esquenes a Walter Benjamin, on cada setembre dels darrers anys fan unes jornades internacionals dirigides per professors universitaris com en Jordi Font, director del Museu de l'Exili de la Jonquera, i per la càtedra Walter Benjamin de la UdG, que en els seus falsos rigors acadèmics institucionals amaguen la por als dissidents benjaminians que mai han sigut convidats a participar a cap dels cultes debats i exposicions en què un cop més els doctors-fariseus tornen a marginar l'esperit creador-crític-revolucionari del veritable Walter Benjamin.

I acabarem amb el final de la VII Tesi de la Filosofia de la Història on Benjamin es lamenta dels historiadors que estan perfectament convençuts que ni tan sols els morts estaran segurs si l'enemic venç. I aquest enemic no ha cessat mai de vènce
r.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada