Bep Marquès, a l'esquerra de limatge. amb Lluís bosch Martí |
[24/09/2013] NARCÍS SELLES
He seguit les darreres hores de Bep Marquès a partir dels correus que m'enviava una desolada Dolors Bosch. Ja fa més d'un mes que Lluís Bosch Martí m'havia parlat de la malaltia del seu estimat company de lluites. No m'imaginava, però, un desenllaç tan ràpid. En aquest breu recordatori, no parlaré de la dimensió humana del personatge, altres que el coneixien millor que jo ho faran amb molta més profunditat i justesa. Només voldria dir que en Bep era d'aquella mena de gent que et fa veure el costat més lluminós de l'ésser humà, no només pel seu caràcter dialogant, esperit de servei i tarannà amical, sinó també pel seu insubornable esperit crític i per la voluntat de ser un més al costat dels altres.
En Bep va participar en dues iniciatives artístiques que considero de les més rellevants de la segona meitat del segle XX a Girona, l'Assemblea Democràtica d'Artistes i el Grup Praxis 75. Si la primera va ser el fruit d'un moment de màxima efervescència política i d'entusiasme col·lectiu, on tot estava per fer i tot semblava possible; la segona va evidenciar els constrenyiments i els límits on va acabar topant aquell afany d'emancipació.
Però tant en un cas com en l'altre, aquells artistes van saber connectar amb sectors significatius de la seva societat. Precisament, una de les valors d'ambdues experiències fou la capacitat d'articular estratègies de relació entre el món sociopolític i l'activisme simbòlic. Si l'ADAG va projectar uns nous imaginaris al servei de la lluita antifranquista i l'assoliment de la democràcia, el Grup Praxis 75 va connectar amb els nous subjectes d'insatisfacció -independentisme, ecologisme, pacifisme- que van emergir amb la restauració monàrquica i, des d'una pràctica de guerrilla comunicativa, va contribuir a la irradiació de les seves tesis.
En aquesta darrere fase, on molts llançaren la tovallola o s'acomodaren a la nova situació, en Bep es va rearmar amb els útils del sarcasme positiu o apassionat, aquella perspectiva a què Gramsci atribuïa un valor privilegiat com a eina de lluita intel·lectual, per la seva capacitat de qüestionar les concepcions hegemòniques, però sense caure en el vessant escèptic, destructor del contingut humà dels sentiments i les aspiracions populars. I va ser des d'aquesta òptica, al marge dels corrents dominants, amb la modèstia del treballador manual i gairebé des de l'anonimat, que va construir amb el Grup Praxis un dels grans relats visuals que ha donat la Girona contemporània.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada