Entrevista de David a Castillo a Hans Magnus Enzensberger

“Vaig ser a Barcelona el 1953, i a Seix Barral em van publicar als seixanta. Era un país obscur, amb la dictadura”. 
“No volia fer un llibre a partir de bibliografia i la figura de Durruti representava un mite inclassificable. Per aquest motiu vaig voler buscar els testimonis. La recerca, però, em va dur a passar la frontera. A diferència dels comunistes, més buròcrates, que ho tenen tot escrit, oficines i dossiers, els anarquistes requerien una actitud presencial perquè el seu testimoni era oral. Coneixia els arxius de la CNT d'Amsterdam, però no volia copiar el que ja estava escrit sinó anar a la medul·la. Amb la càmera i els micròfons vam buscar un per un els supervivents. Volíem sortir de l'òptica oficial i captar la veu dels protagonistes”. 
“Vam haver d'inventar que entràvem a fer un altre film sobre arquitectura per obtenir els permisos. L'excusa era un documental sobre Ricardo Bofill i companyia, una tapadora”.

Entrevista de David a Castillo a Hans Magnus Enzensberger. Escriptor alemany
“La poesia és sempre un gènere insubornable”
 
EL PUNT AVUI 15/05/13  David Castillo Barcelona.- 

Em confessa, emocionat, que fa seixanta anys va visitar per primer cop el nostre país, i en fa gairebé cinquanta de la publicació del primer llibre aquí. Amb una sòlida obra en diferents àmbits, Hans Magnus Enzensberger, nascut a Baviera el 1929, és un dels principals intel·lectuals europeus. Ha estat a bastament traduït al català, fins i tot la seva obra poètica, amb Poemes (1950-1985), a Columna, i L'enfonsament del Titànic, a Alfons el Magnànim.

-. Tot i haver conreat tants gèneres, sempre ha dit que la poesia és el nucli de la seva obra...

-. No només és una qüestió de preferències sinó que sempre l'he considerat el mitjà més lliure per expressar-me. Un assaig l'has de situar en el context d'una revista o un estudi. La novel·la, el teatre, la televisió o una pel·lícula requereixen un guió... En canvi la poesia és a tot arreu i a enlloc. No té una localització fixa. També és interessant des del punt de vista econòmic.

-. Econòmic?

Pràcticament és l'únic producte cultural no vendible. Resulta gairebé impossible guanyar diners. Amb una mica de sort, a la resta de gèneres, pots guanyar alguna cosa, però amb la poesia has de ser un mag. Els poetes ho lamenten, però el fet que no doni diners implica una protecció perquè la poesia és sempre un gènere insubornable.

A la seva poesia hi ha intimisme, ressons socials i polítics i, fins i tot, sàtira. És tot terreny?

He fet poemes des de nen. Ignoro també si hi ha una evolució, ho hauríem de preguntar als crítics. Amb els primers escrits, per fortuna, vaig fer un acte de fe eliminant les provatures.

Va publicar a Barcelona fa gairebé cinquanta anys Política y delito. És com una gran travessa.
-. Com ho recorda?

-. Vaig ser a Barcelona el 1953, i a Seix Barral em van publicar als seixanta. Era un país obscur, amb la dictadura. He vist al llarg dels anys el desenvolupament, amb les aventures, els ismes, la Transició, Suárez, l'auge dels socialistes. He estat un coneixedor de transicions sense ser-ne un especialista. He estat aquí, però també a l'Europa Oriental, Polònia, el meu mateix país... Seria interessant comparar-les, però no ho sabria fer.

-. Com veu l'Europa actual?

-. Prou malament, tot i que no sóc un pessimista [riu]. A la meva edat, difícilment pots creure en alguna cosa més que l'apocalipsi. La meva facultat de previsió és limitada i no vull ser un profeta. Hi ha els optimistes professionals, que són els que segueixen el poder, i els pessimistes crònics, que són de l'oposició, els visionaris de la catàstrofe. És un joc d'equilibris.

-. Europa és una unió o, en realitat, una desunió?

-. Això està absolutament clar. És una conseqüència d'un error de construcció basat en una concepció política de l'euro, no econòmica. Es va establir purament per càlculs polítics. És com si haguéssim construït un automòbil sense sistema de frens o carburador. Per aquest motiu no paren d'aparèixer problemes mecànics. Tothom tenia els seus interessos, sense la necessària previsió. La banalitat és ha portat on som. I els errors els pagarem tots, no els organitzadors del desastre.

-. Va publicar aquí una biografia novel·lada de Durruti. Què en recorda?

És un llibre que ha tingut una vida estranya. A Alemanya es va vendre poc de bon començament, però sempre l'han mantingut disponible en catàleg. Ha estat com una osmosi en el metabolisme. Al llarg dels anys, ha arribat als cent mil exemplars. No va ser un best seller de quatre setmanes.

-. Per què el va escriure?

-. Per a la gent de la meva generació, la Revolució i la Guerra Civil d'aquí van ser indicatives del que va passar després, amb els autoritarismes i la Segona Guerra Mundial. Era una situació ben particular. No volia fer un llibre a partir de bibliografia i la figura de Durruti representava un mite inclassificable. Per aquest motiu vaig voler buscar els testimonis. La recerca, però, em va dur a passar la frontera. A diferència dels comunistes, més buròcrates, que ho tenen tot escrit, oficines i dossiers, els anarquistes requerien una actitud presencial perquè el seu testimoni era oral. Coneixia els arxius de la CNT d'Amsterdam, però no volia copiar el que ja estava escrit sinó anar a la medul·la. Amb la càmera i els micròfons vam buscar un per un els supervivents. Volíem sortir de l'òptica oficial i captar la veu dels protagonistes.

-. Com s'ho van fer per evitar el control franquista?

-. Bona pregunta [torna a riure]. Vam haver d'inventar que entràvem a fer un altre film sobre arquitectura per obtenir els permisos. L'excusa era un documental sobre Ricardo Bofill i companyia, una tapadora.