Entrevista a Joni D. autor del llibre "GRUPS AUTÒNOMS. Una crònica armada de la Transacció democràtica"

“Hem de recuperar les llavors que van sembrar els autònoms” 

ESTEL BARBÉ 

Setmanari Directa 18/04/2013

Joni D. relata les vivències i el context de la generació que va encapçalar els grups autònoms. 

Després de publicar ‘Que pagui Pujol. Una crònica punk de la Barcelona dels 80’, Joni D. presenta aquesta “novel·la realista” en paraules de Mateo Seguí. Crònica i trajectòries vitals de tota una generació de joves llibertaris que, des de principis dels 70 fins a la desarticulació total, l’any 1984, van creure en un somni col·lectiu i van intentar assolir-lo a través dels grups autònoms llibertaris armats.

-.A l’inici escrius que la primera decisió que vas haver de prendre va ser referent als límits i, en concret, a centrar-te en els grups autònoms llibertaris armats. Difusos, aquests límits?

-.Són molt difusos, en primer lloc perquè hi havia grups autònoms llibertaris no armats. El que passava era que la frontera entre uns i altres, sobretot durant el franquisme, era una barrera inexistent, en el sentit que els grups llibertaris autònoms no armats havien de ser tan clandestins com els armats. Llavors, això feia que les seves trajectòries i les experiències es creuessin en molts moments. La diferència però, era tenir una estratègia d’utilització d’aquesta violència.

.

-.Estaven influenciats pel maig del 68?

-. El maig del 68 va marcar la primera generació. En el cas de la segona generació, que és la que comença amb el suport als presos del MIL quan té entre 16 i 17 anys, l’any 74, està influenciada per la situació de l’Estat i per la necessitat visceral de viure lliure; està més influenciada per la contracultura que no pas aquesta primera generació que té uns motius més polítics, potser, en el sentit més purista.

-. “Eren grups on l’autonomia de les persones primava sobre la col·lectivitat”, escrius.

-. Eren grups on no hi havia jerarquia i on cadascú, voluntàriament, decidia participar en accions o no.

-. “Somiadors que lluitaven contra gegants”. Què els venç?

-. Dins la primera generació, empresonada i amnistiada un cop mort Franco, hi ha unes quantes persones que abandonen la lluita armada, que no implica que es desvinculin de la realitat social. La segona generació, en canvi, és vençuda d’una manera brutal. Li passa per sobre tota la maquinària repressiva de l’Estat que avui coneixem i que llavors no es coneixia perquè, quan ells comencen, ni tan sols existia.

-. I com a element d’aquesta maquinària, l’heroïna?

-. Aquesta estratègia es va provar en primer lloc a Barcelona i amb el moviment llibertari. De fet, quan s’utilitza aquí, el cap de la brigada policial antianarquista és Francisco Álvarez, conegut com el Técnico entre els activistes per la seva tècnica a l’hora de torturar. A principis dels 80, se l’emporten a Bilbao i, poc més d’un any després, apareix tot aquest tema allà.

-. Sumem-hi les delacions…

-. Amb el tema de les delacions, exactament igual, amb la diferència que, amb el moviment llibertari, ho van tenir molt fàcil perquè era un moment de creativitat popular on molta gent s’apuntava a la història i, entre aquesta molta gent, era molt fàcil infiltrar-hi agents o fer que gent treballés per la policia. Finalment i importantíssim, les penes de presó. Quan el PSOE arriba al poder, les penes es multipliquen per tres i per quatre. És increïble el que fan amb els activistes llibertaris.

-. Anant a un dels fets més salvatges de la repressió contra el moviment llibertari, l’assassinat d’Agustín Rueda, ara fa just 35 anys, marca un punt d’inflexió? Esdevé un puntal pel moviment?

-. No ho crec. Si bé el cas d’en Puig Antich anava molt bé a tothom i aquells que no es van voler involucrar en la seva defensa -des del Partit Comunista al socialista, passant pel nacionalisme català de dretes- van acabar utilitzant el seu assassinat, amb l’Agustín Rueda va passar tot el contrari. Ningú no s’hi va involucrar i ningú no va voler saber absolutament res del tema. Els únics que van bellugar alguna cosa, amb afany de treure’n rèdit polític sense fer res en el moment en què se l’havia d’haver defensat, van ser la CNT. L’Agustín ha quedat com una reivindicació del seu entorn més proper, però poca gent, en termes públics, ha donat la cara per ell. 

-. Més enllà de la repressió, on han acabat aquestes activistes anònimes?

-. De fet, el darrer capítol es titula ‘El somni continua’… La majoria d’aquestes persones viuen allunyades de les grans aglomeracions urbanes, intenten viure en llibertat, a la muntanya.. N’hi ha moltes que es dediquen a la recuperació de llavors. A mi, això m’ha deixat flipat, perquè demostra que era gent normal preocupadíssima per la humanitat i per la terra. Cap ni una no renega del que ha fet com a tal. I el fet de viure amb les llavors m’ha fet pensar que nosaltres també hem de recuperar les llavors que ells van sembrar ara fa trenta anys. 

[‘Grups Autònoms. Una crònica armada de la transacció democràtica’. Autor: Joni D. Editorial: El Lokal, Barcelona, 2013]