Després del 14 i el 25-N

Els piquets obrers haurien de preguntar, si volen donar sentit al combat social, als que no volen baixar la persiana els dies de lluita si voten CiU o PP, una formació burgesa catalanista de dretes i una d’unionista franquista.

[Editorial Tramuntana Vermella Mail 01/12/2012]

L'economia espanyola registrarà en 2012 una contracció de l'1,3% que el pròxim any s'agreujarà fins a l'1,4% com a conseqüència de les mesures de consolidació fiscal i la desacceleració prevista per al conjunt de la zona euro, el que elevarà la taxa d'atur al 25% al tancament del present exercici i fins al 26,9% en 2013, segons reflecteixen les últimes projeccions per al Regne d’Espanya de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), que agrupa les economies més desenvolupades, ha revisa dràsticament a la baixa les seues expectatives espanyoles per a l’any 2013, ja que el maig havia previst una caiguda del PIB espanyol del 0,8%. Les últimes previsions per part del Govern espanyol preveuen una caiguda de l'activitat econòmica de l'1,5% enguany, que passarà a ser només de mig punt el que ve i passarà a créixer un 1,2% en 2014. Per la seva banda, les expectatives de la OCDE coincideixen amb les del govern Rajoy que Espanya no tornarà a créixer fins a l’any 2014, tot i que en el cas d’aquesta organització els pronòstics del Govern espanyol són molt menys optimistes, ja que la previsió de creixement per llavors és del 0,5%, la taxa més baixa de tots els estats membres amb excepció de Grècia, que seguirà en recessió en 2014 (-1,3%). Com a conseqüència de la "intensificació de la recessió" prevista per al pròxim any, la OCDE preveu que la taxa d'atur pugi fins al 26,9% en 2013, respecte del 25% estimat per al tancament del present exercici, nivell rècord del qual només baixaria marginalment en 2014, quan se situaria al 26,8%, un altre cop únicament per baix de Grècia (27,2%).

Si tenim en compte la situació de precarietat, retallades i augment de la pobresa del tot insostenible, l’anarquisme social hauria de valorar com enemic hereu del triomf franquista de febrer de 1939 al Principat de Catalunya tothom que a nivell electoral el 25-N va votar a favor de les retallades al mateix temps que en les vagues generals com a comerciants i botiguers fan sabotatge contrarevolucionari a favor del gran capital i contra la classe obrera i les capes populars en lluita. Així cal valorar els vots de CiU i PP.A partir d’ara, els piquets obrers haurien de preguntar, si volen donar sentit al combat social, als que no volen baixar la persiana els dies de lluita si voten CiU o PP, una formació burgesa catalanista de dretes i una d’unionista franquista.

El bisbalenc Antoni Puigverd, en l’edició de divendres 30 de novembre, parla d’una “revolta menestral” al Principat però que no confia amb el liberalisme econòmic d’Artur Mas ni vol aquest dirigent pujolista com a líder d’un procés d’alliberament nacional, al mateix temps, segons aquesta opinió, hi ha un corrent polític antagònic enfront un independentisme català, forjat com a bloc irreconciliable amb el catalanisme i representat per PP i Ciutadans. I en relació a un independentisme català vinculat a una “revolta menestral”, Puigverd considera que aquesta situació de rebel·lia, que no confia amb Artur Mas, seria “emotiva i fragmentada”, en al·lusió subtil a ERC i les CUP, al marge de CiU, com altres vegades a nivell històric, una referència a l’enfrontament entre ERC de Lluís Companys i la Lliga de Francesc Cambó en el marc dels contractes de conreu i la qüestió rabassaire, i que seguint aquest pronòstic hauria de derivar vers un desgavell polític i governamental al Principat, que de cap manera vol CiU i que renuncia a una consulta d’autodeterminació si no aconsegueix un suport governamental per part de l’ERC, cosa que en el context d’aquesta crisi econòmica, aquest desgavell polític català aguditza, al seu criteri, una sensació de naufragi a Catalunya, tot recordant que després d’un Sis d’Octubre de 1934 tornaria a venir un Dinou de Juliol de 1936, és a dir, “la primera agitació va ser catalanista [1934], però la de veritat, anarquista [1936].”

De moment, tot apunta que Artur Mas no farà cap consulta sobiranista, per més que ERC vol un referèndum el proper mes de setembre. Tot plegat era un engany electoral de la burgesia nacional catalana. Per això CiU va fer tot el que va poder per combatre la mobilització social de la jornada de vaga general del 14-N. Segons Lluís Foix, en l’edició de ‘La Vanguardia’ del dijous 29 de novembre, “es comença a escapar la idea que hem sortit de la legislatura més curta de la democràcia [en el Parlament de Catalunya] i podem entrar en una altra encara més breu, potser brevíssima.” Francesc Marc Álvaro, en l’edició de ‘La Vanguardia’ del dimarts 27 de novembre, analitza la pèrdua de dotze diputats de CiU a causa d’un impacte de les acusacions de corrupció de CDC i també el de la vaga general del 14-N, a més del fet que Artur Mas havia admès durant la campanya electoral que s’haurà de continuar amb les retallades socials de la Generalitat, que aquest votant de CiU en diu ajustos. Álvaro afegeix que el “rebuig entre sectors (subtileses d’una societat allunyada del poder estatal) veuen com un tot autogestionat al qual ningú no ha de dirigir a la manera clàssica”, una referència subtil per a bon entenedor burgès a l’assembleisme de base i de places i carrers i l’opció socialista llibertària d’alliberament dels Països Catalans.

Quim Monzó entra, en la mateixa edició del diari de comte de Godó, en el fet que de debò interessa l’electorat del Principat, doncs, al seu criteri, “que aquestes eleccions han estat [a Catalunya] les més apassionades de les últimes dècades és de tota evidència” i es pregunta “quantes persones [...] van trencar abans-d’ahir una apatia electoral que feia lustres que els durava?”. Monzó també reconeix que la sanitat, l’economia, l’ensenyament o la desocupació laboral interessa de debò a la gent del país però considera que, finalment, “on la ‘qüestió nacional’ ha estat al centre del debat han aconseguit la participació més alta de tota la història de les autonomies, gairebé un 70 %, i han mobilitzat tant els que estan a favor del dret a decidir com els que hi estan en contra, amb el resultat final que deixa 87 dels 135 que en formen el Parlament” de Catalunya. El dret a l’autodeterminació, que el pares de la Pàtria espanyola no van voler reconèixer en la Constitució de 1978 (PCE, PSOE, UCD i CiU), ara resulta que al Principat divideix el 70% del cens electoral, la gent que va anar a votar en les urnes burgeses, entre unionistes (espanyolistes, franquistes i jacobins) i catalanistes (separatistes i federalistes si en fem una suma).

Abans del 25-N el pla alemany d’optar davant l’enfonsament anunciat de l’Estat capitalista espanyol per un estat capitalista català propi al Principat, que a diferència del cas cubà de 1898 en que el deu de l’illa es va traspassar a la monarquia espanyola, comportaria que l’Estat català pagui el deute corresponent als bancs alemanys i la pròpia Unió Europea, estigui o no en la zona euro o integrat a l’eurocràcia de Brussel·les i Frankfurt, consistia en aconseguir un lideratge, majoritari, de CiU en una estratègia elaborada en un disseny de despatx, com la que es va fer als Balcans, amb una zona colonial alemanya a Croàcia, Sèrbia, Eslovènia, Motenegro i Macedònia, mentre Kosova i Bòsnia són de domini nord-americà, tot plegat gràcies a la NATO i la Unió Europea, però finalment aquesta maquinació, jugant amb el sentiment d’alliberament nacional català, s’ha girat en contra de la pròpia burgesia nacional catalana, el lideratge d’Artur Mas, com reconeix Puigverd, i també, afegim nosaltres, contra els interessos colonials de Berlín.Seguint el pla imperialista occidental de Berlín, Londres i Washington, el passat mes de març es va constituir la denominada Assemblea Nacional Catalana (ANC), interclassista, de l’MDT i el PSAN fins a SI, CiU i Unitat Nacional Catalana (UNC), amb diverses sectorials i una estructura jeràrquica de dalt a baix, però reduïda al Principat, quan el llibre de Montsegur i Villamata de 2007, l’any en que va començar aquesta segona i potser definitiva gran depressió capitalista mundial, feia una extensió a nivell dels Països Catalans, amb el País Valencià i les Illes. 

Seguidament, aquesta assemblea interclassista i jeràrquica va convocar, amb el vist-i-plau d’Òmnium Cultural, l’Associació de Municipis per a la Independència (AMI) i CiU, ERC i ICV-EUiA, a més de sectors del PSC i la Nova Esquerra Catalana, una manifestació l’11 de setembre al passeig de Gràcia, a Barcelona.Aquesta manifestació menestral i interclassista, ben vista per la gran burgesia catalana, va ser engreixada pel grups Godó i Hermes conjuntament amb TV3 fins a un milió i mig de manifestants igual que el diari del comte de Godó s’havia inventat el milió de manifestants de 1977, a fi de facilitar el retorn de Tarradellas i amb el vist-i-plau del governador Sánchez Terán, Així, la denominada Assemblea Nacional Catalana aconseguia la centralitat política i la seva cúpula era rebuda en audiència al Parlament de Catalunya per Artur Mas, una manera ben calculada pel Govern de la Generalitat de donar oxigen a CiU, una federació de dretes afectada per les seves polítiques neoliberals de retallades socials, molt agressives en contra la classe obrera i les capes populars. D’aquesta manera, Artur Mas aconseguia prou força política per reclamar una mena de concert econòmic a la catalana a Mariano Rajoy, cosa que finalment no va aconseguir, ja que el president del Govern espanyol va contestar que PP i PSOE no volien cap mena de pacte fiscal amb la Generalitat de Catalunya.Aleshores, l’ANC va rebre Artur Mas a la porta del Palau de la Generalitat i seguidament aquest va convocar eleccions autonòmiques pel 25-N. El pacte fiscal de la Generalitat amb el Govern espanyol era una reivindicació impossible i això ho sabia plenament per endavant Artur Mas, el qual es volia carregar de raó la reivindicació autonòmica i acumular força per aconseguir vots l’any de l’efemèride de la derrota de 1714 i així anar a una contesa electoral amb un programa de dret a decidir a fi d’intentar fer oblidar en l’electorat les retallades a cop d’estelada del triangle blau de Macià, en competició amb ERC.

També hi havia una maniobra de propostes monàrquiques a Felip de Borbó, com a rei català en la seva qualitat de Príncep de Girona, Duc de Mon6tblanch, Comte de Cervera i Senyor de Balaguer.Tot això es va capgirar per raons tàctiques electorals davant el creixent malestar social i l’augment de la lluita de classes. Per això, Artur Mas va utilitzar el viatge a Madrid i l’aclamació de l’ANC a la plaça Sant Jaume per justificar l’avançament electoral abans esmentat, ja que sabia que perdia bous i esquelles l’any 2014, el vot menestral, petit burgès, botiguer, petit i mitjà propietari agrícola i comerciant, un vot que fuig cap ERC, ara la segona força parlamentària, amb 21 diputats autonòmics, i també cap el PP, amb 19 diputats, segons l’ector sigui catalanista o espanyolista. Finalment, Artur Mas se’n surt una mica amb cinquanta diputats encara que durant la nit electoral es va sentir abatut i amb un futur incert de governant que va fer que presentés la seva dimissió davant la cúpula de CDC per presidir un govern de la Generalitat i al mateix temps volia deixar de ser diputat, però finalment el van convèncer de continuar endavant mentre sigui possible.

El resultat del 25-N ensorra l’ANC i el seu paper passarà a la pràctica política a ERC, que amb una política laborista i amb el vot d’investidura d’Artur Mas obtindrà el vist-i-plau de Berlín, Londres i Washington. De moment, ERC vol un referèndum el setembre mentre CiU retirarà la seva aposta sobiranista. Temps al temps.Estem davant un nou error del pujolisme. El desplaçament del paper de l’ANC i l’AMI per un partit parlamentari com ara ERC deixa fora de joc Artur Mas en el pla germànic mentre CiU perdrà el suport de gran part de la burgesia nacional catalana que se’n anirà cap el PP i l’espanyolisme de la mà de la secta catòlica Opus Dei. Aquest viatge del regionalisme de Cambó a l’espanyolisme del general Franco ja es va fer el 1936, de la mà de la Lliga, enfront Lluís Companys, que finalment va fer afusellar l’any 1940 al castell de Montjuïc sota la bandera franquista.Manuel Vázquez Montalbán va escriure que la burgesia catalana es resisteix a tocar els últims pètals en flor de les incertituds.                                                                                         Per això, el 25-N la demagògia d’Artur Mas s’ha estrellat davant la realitat de les contradiccions capitalistes i ha perdut dotze diputats d’una tongada.

El catedràtic d’economia Santiago Niño Becerra, el qual traça paral·lelismes entre el crac del 29 i l’actual depressió mundial, considerava, des d’un punt de vista d’economia capitalista que l’única explicació lògica que trobava en les actituds d’Artur Mas, “una persona que no ha estat tradicionalment independentista”, que “el gran capital i la banca internacional han beneït tot el procés, perquè els interessa una Catalunya amb molta autonomia financera i fiscal, si per aconseguir això Catalunya ha de ser independent, ho serà, és a dir, l’objectiu no és la independència, sinó com més autonomia fiscal i financera millor”, ja que al seu criteri, “el gran capital està fent una selecció dels grans clústers o zones econòmiques d’Europa, a Espanya, a banda de Catalunya, les úniques àrees desenvolupades són el País Basc, una part del País Valencià i les Balears, gràcies aquesta última al turisme.” En aquest sentit, Niño Becerra considera que a nivell francès es potència especialment l’Illa de França, a l’alemany, Baviera, i italià, la Lombardia. A nivell català, considera que hi ha comarques amb poques coses a fer i que són zones molt subvencionades, com ara l’Anoia, el Berguedà i la Noguera.Niño Becerra considera, a criteri seu, que “el que no és sostenible, tornant al disseny de l’Estat espanyol, és que en una època de gran escassetat de recursos cada any surtin de Catalunya 14.000 milions i 18.000 milions d’euros, perquè llavors estàs limitant les seves possibilitats.” I defineix, “que quan es va dissenyar la LOFCA es va veure que hi havia zones que podien créixer i d’altres que no i, llavors, es va decidir treure recursos de les unes i donar-ne a les altres”, ja que, al seu entendre, zones com ara Galicia o Extremadura “no poden créixer: tenen unes possibilitats limitades i només poden créixer linealment i exponencialment, que és el que veritablement necessiten.” En aquests context, per Niño Becerra una Catalunya independent seria econòmicament negatiu per aquestes zones de la Península, ja que perdran entre 14.000 milions i 18.000 milions d’euros anuals, “que és el que ara transfereix Catalunya a la resta d’Estat d’acord amb les lleis de redistribució de riquesa.” Niño Becerra calcula que en un exercici econòmic complicat com el d’aquest any 2012 Catalunya tindria un superàvit del seu PIB del 5 %, uns 10.000 milions d’euros. Per això, al seu criteri, sense descartar la independència aquest catedràtic d’economia convencional pensa que “amb un bon pacte fiscal o amb un concert econòmic n’hi hauria prou”, com ara una adaptació catalana del fallit pla Ibarretxe, “un estat lliure associat”, que pensa “que seria una bona solució. atalunya.”