14-N i 25-N: diades decissives per el proletariat insurgent

Si els antiavalots dels Mossos d’Esquadra no poden aturar piquets obrers autònoms, si la mobilitat queda col·lapsada massivament i la Generalitat perd el control del Principat unes hores davant un poder obrer el 14 de novembre, tota la demagògia electoral sobiranista burgesa d’Artur Mas, dit ‘El Xerraire’, no servirà per fer gaudir CiU de la confiança plena de la burgesia nacional catalana.  

Salvador Seguí, l’any 1919, ja va exposar aquestes contradiccions nacionalistes de la burgesia catalana. Apa!

[Editorial Tramuntana Vermella Mail 12/11/2012]

En la seva introducció a l’assaig periodístic històric sobre Joseph Fouché, ministre o cap de policia en el decurs de la revolució burgesa a París fins a l’Imperi i la monarquia, Stefan Zweig escrit durant la tardor de 1929, en un moment crític com l’actual, en els inicis de la gran depressió del 29 i després de la primer guerra mundial interimperialista del juny de 1914 al novembre de 1918 i la revolució russa dels soviets del 7 de novembre de 1917, ara fa 95 anys, denuncia el fet que “de 1914 a 1918 s’ha demostrat que les decisions històriques sobre guerra i pau no provenen de cap raonament ni responsabilitat, al contrari, de poders ocults de persones anònimes de molt equívoc caràcter i d’una intel·ligència més que precària.” I Zweig afegeix: “I en el dia a dia s’ha vist novament que en el paper insegur i a vegades insolvent de la política , a que les nacions hi confien els seus fills i el seu futur encara de manera crèdula, no guanyen les persones de clarividència moral, que tinguin conviccions fermes, sinó que sempre són derrotades per aquests jugadors professionals de cartes anomenats diplomàtics, aquesta mena d’artistes de mans lleugeres, de paraula vana i nervi fred. Si veritablement això és la política, de la qual Napoleó ja en va dir, ara fa més de cent anys, la “fatalité moderne”, la nova fatalitat, haurem d’intentar conèixer aquestes persones que mouen els fils darrera aquestes potències, i amb això, el perillós secret del poder de que gaudeixen. La vida de Joseph Fouché és una aportació històrica a la tipologia de l’home polític.”, Fouché es definit per Zweig “un dels homes més poderosos del seu temps i un dels més extraordinaris de sempre” i al mateix temps qualificat per tothom com un “caragirat de naixement, miserable, intrigant, de naturalesa escorredissa com un rèptil, trànsfuga professional, ànima rebaixada d’esbirro, abjecte, amoral...”.

Tot plegat una definició dels nocius governants que gestionen la decadència capitalista amb uns comportaments que ja són propis de polítics professionals del temps de la revolució francesa i on es demostra un intercanvi de papers entre girondí i jacobí, entre republicà i bonapartista, entre bonapartista i reialista, com ara entre PSOE i PP, CiU i PP, PSOE i CiU, la resta d'esquerres i dretes del Capital, sindicats grocs i patronal. 

Per això, mentre Àngela Merkel augura que la crisi de l’euro va per llarg, tot afirmant que encara durarà cinc anys o més, el cronista polític del diari ‘La Vanguardia’ Enric Juliana, antic militant carrillista a Badalona del PSUC que va treballar al diari jacobí espanyol ‘El País’, alerta a la burgesia nacional catalana, en l’edició del diumenge 4 de novembre, que una vaga general programada onze dies abans de les eleccions autonòmiques del 25 de novembre, posa la ciutat de Barcelona novament a prova, a més, que els ingredients clàssics d’una Catalunya en ebullició, al seu entendre, tornen a escena: “crisi social, crisi amb l’Estat, ordre públic, classes mitjanes mobilitzades políticament, il·lusió i temor, sindicalisme, protesta i unes eleccions decisives a la cantonada.” La “fatalité moderne” de CiU i el seu populisme d’estelada blava està aterrada davant la possibilitat d’una nova jornada de col·lapse de la mobilitat i les infraestructures estratègiques del Capital a Barcelona el proper 14 de novembre, en que una vaga general es transformi en un caos major que de la vaga anarconsindicalista parcial del 31 d’octubre. Juliana alerta de manera subtil del perill de col·lapse general i forta alteració del denominat ordre públic a Barcelona el 14 de novembre, cosa que posaria contra les cordes les competències en aquesta manera en que compta la Generalitat de Catalunya i que després de les bravates del conseller d’Interior Felip Puig, el Capità Collons del clan Pujol, sobre el paper de guàrdia nacional català del cos autonòmic policial dels Mossos d’Esquadra podria aprofitar, de manera oportunista, el govern Rajoy per que novament passin a l’Estat i a la Policia Nacional i als antiavalots de la Guàrdia Civil. Això seria una catàstrofe electoral per CiU el 25 de novembre. 

Si els antiavalots dels Mossos d’Esquadra no poden aturar piquets obrers autònoms, si la mobilitat queda col·lapsada massivament i la Generalitat perd el control del Principat unes hores davant un poder obrer el 14 de novembre, tota la demagògia electoral sobiranista burgesa d’Artur Mas, dit ‘El Xerraire’, no servirà per fer gaudir CiU de la confiança plena de la burgesia nacional catalana. Salvador Seguí, l’any 1919, ja va exposar aquestes contradiccions nacionalistes de la burgesia catalana. 

Dins l’estratègia de CiU per demostrar la seva capacitat de mantenir l’ordre burgès al Principat hi ha un exemple de com es silencien rebel·lies socials del moment a l’estil que feia el franquisme, com el cas de que més d'un centenar de persones convocades per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) es van concentrat durant dues hores a l'interior de la seu de CatalunyaCaixa a Barcelona el matí del passat dilluns per denunciar que l'entitat es nega a negociar amb els clients que no poden fer front al pagament de les quotes de la hipoteca. Així començava la notícia emesa per TV3 el migdia del 5 de novembre, una informació que segons fonts internes del canal de televisió pública va ser censurada per ordre d'Eugeni Sallent, director de TV3, ja que durant el matí del dilluns s'havien produït les primeres trucades de pressió des de l'entitat CatalunyaCaixa, però l'editora del Telenotícies Migdia, Carme Ros, havia decidit emetre la informació sense cap censura. A mitja tarda del dilluns van canviat les tornes i es va decidit no tornar a emetre la capsula d'un minut i mig on s'explicava que l'acció de la PAH havia aconseguit que CatalunyaCaixa negociés un per un el centenar de casos d'execucions hipotecàries amb qui s'havia negat a parlar fins ara. CatalunyaCaixa havia  argumentat que en el vídeo sortien imatges de l'interior de l'entitat que danyaven la seva imatge i no hi havia cap autorització per emetre-les. Si es clickava a la notícia penjada al web de TV3 es pot comprovar com el vídeo havia desaparegut i només s'hi mantenia el text de la notícia i una fotografia. El canal 3/24 també va deixar d'emetre la informació des del bloc horari de les sis de la tarda. A l'apartat de vídeos de la web de TV3 també es podia comprovar que la informació havia estat censurada. Molts internautes, però, esquivat la censura, van penjat el vídeo a Youtube. A quarts de nou del vespre del dilluns la direcció d'informatius va donat l'ordre de tornar a editar el vídeo, però esborrant la part censurada, on es veia el responsable de CatalunyaCaixa a l'interior de les oficines discutint amb els activistes de la PAH.

De fet, en les 149 pàgines, no les 150 que s’escolten en alguns programes de televisió, del programa electoral autonòmic de CiU no es parla enlloc de que passarà amb la nostra sanitat, en l’àmbit de l’ensenyament públic o en les ajudes socials. Per això, a manca de programa d’Estat de Benestar, entre altres problemes com ara la dependència prussiana del propi pujolisme, adornat pel vaticanisme del bocamoll Duran Lleida, ara mateix, CiU utilitza en abús l’estelada blava de l’Estat Català del tinent coronel rebotat Francesc Macià per tapar amb aquesta ensenya el seu programa totalment neoliberal: supressió al Principat, on ja es paga un euro més del compte per recepta, de la societat de consum anomenada Estat del Benestar i tapar això gràcies a una cantarella repetitiva de xerraire de mercat d’un hipotètic estat propi, indefinit, que també podria estar sota la tutela monàrquica del Borbó en comptes d’una república pròpia, a més, l’enganyifa novella i cofoia, i potser sideral, si volem ser irònics amb l’enemic de classe, al mateix temps, en aquesta mena de tutum revolutum nacional catòlic burgès d’aires socialdemòcrates “quan toca”, demòcrata-cristians quan convé o liberals quan està en el guió europeista, un còctel, una barreja, que es diu Convergència i Unió, que hi ha qui en diu “conveniència i corrupció”, una mica de gasolina, una mica d’àcid sulfúric i potassa, cosa que podria petar sempre que el proletariat militant estigui prou capacitat i decidit per fer accentuar les contradiccions creixents del procés nacional burgès català en marxa. L’estil propi de CiU correspon al model social conservador que pateixen Polònia, Txequia i els països bàltics.

En un altre apartat, trobem en el diari del comte de Godó de diumenge, la Generalitat de Catalunya organitza sessions reservades amb corresponsals estrangers d’influents mitjans internacionals. ‘La Vanguardia’ confessa que fa més d’una setmana va tenir lloc una d’aquestes singulars reunions en el govern del xerraire Artur Mas i uns corresponsals estrangers d’influents mitjans. Quatre periodistes, dos britànics, un alemany i un xilè, van ser rebuts pel Govern de la Generalitat. Una vegada finalitzada aquesta trobada propagandista, els quatre periodistes van creuar la plaça Sant Jaume per anar a visitar l’ajuntament, on van ser rebuts pels responsables de l’àrea econòmica de l’equip de govern del consistori de Barcelona i en aquesta intencionada sessió se’ls va donar detalls de la situació financera d’aquesta institució municipal.

Mentre el malabarista Mariano Rajoy afirma que no hi haurà rescat abans d’any nou. Potser espera que ell ja no governi, ja que en la jornada vaguista del 14 de novembre molta gent demanarà la seva immediata dimissió per mentider i manipulador, o pensa que d’aquí pocs mesos ja no hi haurà zona euro o tampoc Unió Europea. Sigui com sigui, llegim en l’edició del 27 d’octubre de la revista ‘The Economist’ que el rescat espanyol comportarà una condicionat marco econòmica, la qual exigirà uns “controls més estrictes sobre les finances de les regions” del Regne d’Espanya, una referència a les autonomies, i que segons aquest setmanari britànic “això provocarà encara més fervor separatista a Catalunya”, a més, afegeix, aquest rescat “serà llarg”, al seu criteri, i destaca els “fracassos” del Govern espanyol per redreçar els principals indicadors macroeconòmics, i els seus incompliments en els objectius del dèficit. ‘The Economist’ també senyala que “la pressió de l’Estat ja està trobant resistència, sobretot a Catalunya, la regió amb l’economia més gran del país, que celebrarà eleccions anticipades el novembre”, i on “el sentiment separatista és molt abundant”, conclou.

Per la seva part, el diari ‘The Wall Street Journal’ parla de la possibilitat que el Principat de Catalunya es transformi en un “camp de batalla d’allò que amenaça en convertir-se en una guerra civil econòmica” a nivell del Regne d’Espanya i que el contrastat “malestar de Catalunya representa una gran amenaça per a l’esperança dels governants europeus d’aturar la crisi europea per mitjà d’una estabilització d’Espanya”, ja que, al seu entendre, “els mercats financers s’estremeixen només amb la simple menció de la secessió”, ara la desocupació laboral fa que l’Estat espanyol ja “rivalitzi” amb la que hi ha a Grècia per ser la major de la Unió Europea, havent assolit el 25 %.De fet, les darreres dades de la desocupació laboral espanyola arriba a 4.833.521 persones sense feina, un record històric, cosa que representa que de cada quatre assalariats més d’un es troba desocupat laboralment, sense feina ni sou. Una situació insostenible que tindrà efectes en la societat espanyola properament. 

Les condicions socialment revolucionàries objectives solament necessiten l’empenta subjectiva d’uns fets que facin girar el proletariat i les capes populars del Regne contra el sistema hegemònic i l’Estat capitalista espanyol. Però l’enemic de classe és ben conscient de la situació i està disposat a morir matant. Alerta! El general Franco, com a acomiadament va fer matar el company Salvador Puig Antich i a dos militants bascos i a tres joves maoistes del PCE (m-l) i el FRAP. La burgesia i els oligarques no es quedaran curts en utilitzar el monopoli d’Estat de la violència quan vegin perillar els seus privilegis de classe dominant i faran descarregar fusells i metralla contra les masses en rebel·lia. Per això, solament una insurgència proletària imprevista i ràpida, com la dels marins de Kronstadt fa 95 anys, podrà evitar massacres capitalistes a la Península. Paraula bakuninista.

El bisbalenc Antoni Puigver, en l’edició de dilluns 29 d’octubre del diari del comte de Godó, explica el fet intel·lectual en que José María Aznar havia aconseguit dirigir el PP aplicant les tesis de Carl Schitt en les que la política no pot existir sense la possibilitat d’una veritable guerra i que per això cal aplicar, segons aquest criteri, una estratègia d’amic i d’enemic confrontats, en que no hi ha política possible sense la figura ben dibuixada d’un enemic. En aquest cas que ens ocupa, l’autonomia de Catalunya s’ha d’entendre com una relació antagonista caracteritzada per la intensitat de la contesa i l’hostilitat manifesta de l’Estat, una hostilitat que inclou la hipòtesi de guerra civil, en aquest cas peninsular, com allò que determina el pensament i l’acció polítiques del Govern espanyol, segons els anàlisis d’Aznar ara mateix. Doncs, Aznar coincideix segons escriu Puigverd, també amb les tesis d’estratègia bèl·lica del famós Clausewitz i també de Schitt justament en la visió irredentista de la contesa bèl·lica, la lògica en que la finalitat de l’acció política i l’activitat bèl·lica són desarmar l’enemic, domesticar-lo, fer que es rendeixi davant seu l’opositor. Segons Puigverd, pel PP qualsevol interès català és pèrfid i egoista per naturalesa i aquest partit considera que “el catalanisme ha d’acceptar el fracàs dels seus projectes amb un somriure submís”.

En aquest sentit, nosaltres pensem que Aznar davant la pacificació d’Euskal Herria i que sobren efectius de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional en el conflicte basc considera que el motiu d’haver traspassat les competències en matèria d’ordre públic al Govern de la Generalitat de Catalunya ara han desaparegut i per això cal desarmar el Departament d’Interior, que comanda el prepotent Capità Collons Felip Puig. El problema d’Aznar és convèncer Rajoy que desarmi la Generalitat de Catalunya, reduint la funció dels Mossos d’Esquadra a policia judicial, com a les novel·les de policies i lladregots de poca importància. Res de sobiranisme català en matèria d’antiavalots i serveis d’intel·ligència, que podrien ser l’estructura militar d’un estat propi.
Més contradiccions capitalistes dels estats nacions industrialistes.