En 1911, joves anarquistes il·legalistes freqüentaven, com el nord-català
Élie Monnier, guillotinat el 21 d'abril de 1913 i nat a Estagell (Rosselló), la redacció a París del periòdic
L’Anarchie,
que ella dirigia junt amb Victor Serge.
La
parella, Rirette Maîtrejean i Victor Serge, establerta a la Barcelona
de 1917, es feren molt amics
de Salvador Seguí i d’una parella empordanesa que tenia una mena de
pensió en el segon pis del núm. 82 del carrer Hospital, formada per
Teresa Montaner i Cabarrocas, de Palamós, i del compositor, sardanista i
barber Tonet Puig i Artigas, de l’Escala, on s’amagava
Seguí i que servia per coordinar els preparatius de la vaga general revolucionària de 1917.
Rirette
Maîtrejean:
El 14 d'agost de 1887 neix a Sent Maissenç (Corresa, Nova
Aquitània , Occitània)
la militant anarcoindividualista Anna Henriette Estorges, més coneguda
com Rirette Maîtrejean. Néta de pagesos, filla d’un agricultor que es va
fer paleta a Tula (Corresa, Nova Aquitània , Occitània), Anna Estorges
va obtenir el certificat d’estudis i el títol
elemental.
Quan tenia 16 anys quedà òrfena de pare i abandonà els estudis de magisteri que realitzava per manca
de mitjans econòmics.
En
1904 s'instal·là a París (Illa de França), fugint d'un matrimoni de
conveniències orquestrat per
la seva mare, i es guanyà la vida de costurera, realitzant cursos a la
Sorbona i a les «Universitats Populars». Propera a l’anarquisme
individualista,
simpatitzà amb Anna Mahé et Albert
Libertad.
A París havia descobert l'anarquisme i freqüentà les «Causeries
Populaires» (Xerrades Populars), animades per Albert
Libertad,
que editava el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie
i participà en les excursions campestres organitzades per cercles anarcoindividualistes i reivindicadors de l'amor lliure.
A
Souvenirs d’Anarchie
explica: «…je
suis partie vivre ma vie. Je suis allée tout droit chez les
intellectuels, parce qu’avec
eux, au moins, on peut parler. Les conversations occupent une très
grande place chez les anarchistes. Pour commencer, il fallait tout de
même que je me colle une étiquette. Est-ce que j’allais être
individualiste ou communiste ? Je n’avais pas le choix. Chez
les communistes, la femme occupe une place tellement inférieure qu’on
ne lui adresse jamais la parole, même quand on se met en ménage avec.
Faud dire ce qui est : chez les individualistes, c’est presque la même
chose. Bref, j’ai donné ma préférence à l’individualisme».
En 1906 i 1907 tingué dues filles, Henriette (Maud) i Sarah
(Chinette), i es casà amb el baster Louis Maîtrejean, secretari del
Sindicat d'Adobers i Assaonadors, que va ser condemnat en 1910 a cinc anys de presó per falsificació de moneda.
Deixà Louis Maîtrejean i marxà a viure a Champrosay, a prop de Draveil (Essonne, Illa de França),
amb el propagandista anarquista Maurice Vandamme (Mauricius).
El
30 de juliol de 1908, durant una manifestació de solidaritat amb els
terrissaires en vaga des
de l'1 de maig, va ser ferida greument en una cama quan un regiment de
dragons carregà contra la manifestació, provocant quatre morts i
dos-cents ferits.
Retornà a París i, després de la mort d'Albert
Libertad,
assumí amb Mauricius la direcció del periòdic L'Anarchie.
En 1909, gràcies a una herència que havia cobrat
Mauricius, marxà de viatge cap a Itàlia i Tunísia, però malalta
de meningitis a Roma, es va veure obligada a retornar a París.
Trobant-se a Bèlgica, segons un informe policial, l’agost de 1909 en va
se expulsada.
L'anarquista Victor Napoleó Lvovich Kibaltchiche (Victor Serge), que havia arribat en 1909 a París
expulsat de Bèlgica, esdevindrà el seu nou company. En les seves Memòries [MEMORIAS DE UN REVOLUCIONARIO,
Editorial VEINTISIETELETRAS, Madrid (abril 2011)], Victor Serge
(Kibaltchiche), afirma haver coegut Rirette Maîtrejean al la seu del
peuiòdic
L’Anarchie del que fou per primera vegada directora, entre febrer i desembre de 1909.
L'agost de 1910 participà, juntament amb 30.000 persones, en el motí nocturn al voltant de la presó
de la Santé per intentar salvar la vida del sabater llibertari Jean-Jacques Liabeuf.
El
juliol de 1911 substituirà, amb Kibaltchiche, Lorulot en la direcció de
L'Anarchie, que aquest
havia instal·lat a la comunitat llibertària de Romainville (Sena
Saint-Denis, Illa de França), En aquesta comunitat la parella havia
trobarà alguns companys belgues de Kibaltchiche que s'havien decantat
per l'il·legalisme i integrant-se en la denominada «Banda
Bonnot». Aquests anarcoil·legalistes (Edouard Carouy, Jeanne Belardie,
Raymond Callemin, Octave Garnier i René Valet) van haver de fugir de
Romainville i la parella, mancada de recursos per pagar el lloguer de
les terres, es va instal·lar a París, rue Fessart,
districte XIX, on continuaren publicant el periòdic. Joves
il·legalistes els freqüentaven, com l’anarquista il·legalista
nord-català Élie Monnier, guillotinat el 21 d'abril de 1913 i nat a
Estagell (Vall
de l'Aglí, Rosselló).
Dos mesos més tard l’afer des «bandits tràgiques» començà.
En aquell temps també era l’administradora del periòdic italià
L’Universita Popolare (Paris, 1911), del qual el director era Luigi Molinari i la seva seu era la mateixa que la de
L’Anarchie.
Sembla que també participava en les activitats del grup Les Réfractaires,
impulsat per E. Armand i Jacob.
El 31 de gener de 1912 el seu domicili i redacció del periòdic fou escorcollat per la policia i Kibaltchiche
detingut. Després de diversos interrogatoris, Maîtrejean fou detinguda el 25 de març de 1912 per amagar dos revòlvers Browning.
El
febrer de 1913 fou jutjada en el procés encausat contra els
supervivents de la «Banda Bonnot».
Després de passar un any tancada preventivament a la presó de
Saint-Lazare, fou absolta, però Victor Serge va ser condemnat a cinc
anys de presó per haver donat refugi a Garnier i a Callemin, membres de
la «Banda Bonnot». Després d'aquest fets, publicà per
lliuraments, entre el 19 i el 31 d'agost de 1913, en el periòdic
Le Matin, els seus Souvenirs
d'Anarchie, amarga crítica dels cercles individualistes:
« ...
Derrière l’illégalisme, il n’y a pas même des idées. Ce qu’on y trouve : de la fausse science et des
appétits. Surtout des appétits. Du ridicule aussi et du grotesque... ». Aquesta condemna fou replicada per Lorulot: «
C’est du mensonge, de la haine, et surtout de la bêtise [...] Et dire que cette honnête dame se fait
professeur de morale ! Et dire que ce sont ces gens-là qui m’ont vilipendé, qui nous ont attaqués et salis ! » (L’Idée
libre, núm. 23, octubre de 1913).
El
3 d'agost de 1915 es casà amb Victor Serge a la presó de Melun (Sena i
Marne, Illa de França),
per facilitar l'obtenció de permisos de visita i l'autorització de
correspondència. Aquest fou alliberat el 31 gener de 1917 i expulsat de
França. El 13 de febrer es traslladà a Barcelona amb Victor Serge i
aquest i ella, abans de preparar la seva marxa a
Rússia del revolucionari, la parella es va desfer. No obstant, ella
quedà molt afectada quan s’assabentà de la mort a Mèxic de Victor Serge,
el 17 de novembre de 1947.
La parella, Rirette Maîtrejean i Victor Serge, establerta a la Barcelona de 1917 s’allotjà en una
habitació a la Gran Via (núm. 416), i militaven al
Sindicat d’Impressió de la CNT. Es feren molt amics de
Salvador Seguí (El Noi del Sucre) i d’una parella empordanesa que tenia
una mena de pensió en el segon pis del núm. 82 del carrer Hospital,
formada per Teresa
Montaner i Cabarrocas, de Palamós (Baix Empordà), i del compositor,
sardanista i barber Tonet Puig i Artigas, de l’Escala (Baix Ter, Alt
Empordà), on s’amagava
Seguí [Agustí Cabruja i Auguet, ‘Antoni Puig, el barber de l’Escala’, a
Polítics i escriptors gironins durant la Segona República,
Ajuntament de Salt i Diputació de Girona, Girona (1987), pp. 136-142].
També si allotjava el barber Agustí Castellà i Trulls, de Sant Vicenç de
Castellet,
tots ells de la CNT [Josep Maria Huertas Claveria, ‘El Noi del Sucre’,
Revista Triumfo, Madrid (30/02/1973), pp. 31-35]. Seguí
dormia en una mena de rebost, segons relatà més tard Víctor Serge, que
junt amb Rirette Maîtrejean anaven sovint al
pis en reunions del Comitè Revolucionari que preparava la vaga general
revolucionària de l’estiu de 1917 o bé per parlar amb Seguí.
Segons Frederica Montseny en aquell pis del carrer Hospital aleshores s’hi redactava la premsa obrera
i llibertària, si reunien els comitès superiors de la
CNT en moments de clandestinitat, tot afirmant aquesta militant
anarquista que el creixement de la CNT, amb els seus grans moviments
reivindicatius d’aquells anys, encerta mesura, va tenir el seu punt de
gravetat en aquest habitatge de Teresa Montaner i
Antoni Puig [Frederica Montseny, ‘En el cincuenta aniversario de la muerte de Salvador Seguí. Lo que fue la represión de los años 20’,
al setmanari de la CNT-AIT Espoir,
Tolosa de Llenguadoc (11/03/1973), pp. 3 i 4]. Victor Serge explica que
en aquest pis es gestà la vaga general revolucionària de 1917, on el
Comitè Revolucionari volia fer una insurrecció proletària per fer caure
la monarquia borbònica [Victor Serge, El nacimiento
de nuestra fuerza, Ediciiones Amargord, Madrid (2017)]
Per guanyar-se la vida a París, Maîtrejean va treballar com a tipògrafa i després com a correctora
en diferents periòdics, especialment Soir,
Paris-Soir, i més endavant, després de la Segona Guerra Mundial interimperialista, a
Libération, integrant-se en 1923 en el
Sindicat de Correctors.
En 1927 aconseguí el divorci de Victor Serge, que sembla que en 1919 s’havia tornat a casar estant
a Rússia.
Després de la Gran Guerra de 1914-1918, Rirette Maîtrejean cessà l’activitat militant.
Durant els anys trenta s'instal·là a Le Pré-Saint-Gervais (Sena Saint-Denis) i visqué amb Maurice
Merle, actiu sindicalista de les fàbriques
Renault.
En aquests anys va continuar col·laborant amb la premsa anarquista:
La Revue Anarchiste,
els anys trenta; en 1951 fou una de les primeres persones abonades a
La Défense de l'Homme;
en 1959, col·laborà en el periòdic La Liberté,
fundat per l’anarcopacifista Luis Lecoin.
Rirette Maîtrejean va morir el 14 de juny de 1968 a l'asil de Limeil-Brévannes (la Val-de-Marne,
Illa de França).
En 1988, les Éditions la Digitale, a Quimperlé (Finisterre, Bretanya), van publicar les ses
Souvenirs d’Anarchie, escrites en 1913 i de les que hi ha una edició sueca de l’any 1914 (137 pàgines).
Fonts principals franceses:
Jean Maitron: Histoire du mouvement anarchiste,;
Victor Serge, Mémoires
d’un Révolutionnaire, 1901-1941, París;
Le Mouvement social,
núm. 47, abri-juny de 1964; Gazette des Tribunaux,
3-4 febrer, 28 febrer 1913; Y. Blondeau, Le syndicat des correcteurs;
Défense de l’homme,
octubre 1968; Bulletin des correcteurs,
núm. 238, setembre de 1968; Le Monde,
16-17 juny de 1968; Anne Steiner, Les en-dehors. Anarchistes
individualistes et illégalistes à la Belle époque, L’échappée,
2008; Le Maitron.
Dictionnaire biographique.
Mouvement Ouvrier. Mouvement Social;
Dictionnaire international des militants anarchistes (article de René Bianco);
Dictionnaire international des militants anarchistes;
Anarcoefemèrides (14 d’agost).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada