Exiliat el 1939, durant l'ocupació alemanya treballà al Pirineu com a responsable de les voladures en les obres de construcció de preses, fet que li va permetre desviar explosius per a la Resistència i pels grups anarquistes llibertaris que actuaven a l'interior de la Península.
Després de la Segona Guerra Mundial va ser nomenat coordinador de les operacions clandestines a l'interior del Comitè en l’Exili del Moviment Llibertari.
Entre 1949 i 1952 fou secretari de coordinació del Secretariat Intercontinental de la CNT-AIT en l’Exili i planificà l'entrada de nombrosos grups guerrillers i l'organització d'atemptats a la Península. Arrel de la mort a l’Albera del Quique i Celes el 22 d’agost de 1949 i l’internament del ferit Toni Franquesa en una clínica de Perpinyà, arribà per fer-se càrrec del grup guerriller on hi havia Facerias i altres militants.
Arran de l'atac d'un furgó postal a Lió per part d'un grup d'acció, va ser detingut i empresonat, juntament amb altres destacats militants anarquistes, essent especialment maltractat per la policia francesa i no aconseguint la llibertat sinó dos mesos més tard.
L'11 de setembre de 1963 va ser detingut per la policia francesa i inculpat, amb altres 10 militants, per pertànyer a Defensa Interior, passant mig any en la presó.
José Pascual Palacios:
El 13 de maig de 1970 mor a l'Illa de França l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista José Pascual Palacios --a vegades el seu nom citat com Francisco--. Havia nascut en 1916 a Osca (Aragó, Espanya).
Quan era adolescent començà a freqüentar l'ateneu llibertari i s'adherí a les idees anarquistes, militant en les Joventuts Llibertàries, en la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, estava fent el servei militar a Barbastre (Osca, Aragó) i, amb altres companys, creà un Comitè Revolucionari a la caserna i detingué els oficials que feien costat l'aixecament del general Franco. Posteriorment s'integrà en la «Columna Durruti» i marxà cap el front d'Aragó a lluitar.
Amb el triomf franquista passà la frontera del Pirineu i fou internat al camp de concentració de Vernet d’Arièja (Occitània).
Durant l'Ocupació treballà al Pirineu com a responsable de les voladures en les obres de construcció de preses, fet que li va permetre desviar explosius per a la Resistència francesa i pels grups anarquistes llibertaris que actuaven a l'interior de la Península.
Després de la Segona Guerra Mundial interimperialista treballà com a miner i s'afilià a la CNT-AIT en l'Exili --l’organització no col·laboracionista amb el Govern de la República espanyola en l’Exili--. Va ser nomenat coordinador de les operacions clandestines a l'interior del Comitè Nacional en l’Exili del Moviment Llibertari Espanyol (MLE).
Entre 1949 i 1952 fou secretari de coordinació del Secretariat Intercontinental de la CNT-AIT en l’Exili (SI) i planificà des de Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) l'entrada de nombrosos grups guerrillers i l'organització d'atemptats a la Península. El cap de la Brigada Politicosocial de Barcelona, Eduardo Quintela Bóveda, el definí com l'«Enemic Públic Núm. 1 d'Espanya».
A instàncies de la Comissió de Defensa de la CNT, José Pascual Palacios formà un grup guerrillers llibertaris aragonesos --i aprofitant el moviment a la frontera pirinenca a causa de la vota ciclista francesa-- a primers de juliol de 1949 acompanyà des de Tolosa de Llenguadoc aquest escamot al port d'Urdiceto (Sobrarb, Bielsa, Osca, Aragó), guiat per Antonio Ribera i Antonio Carruesco i del qual formaven part Luciano Alpuente Hernández, Alejandro Tiburcio, Eusebio Montes Brescos, Jaime Jordán, Aurelio Martí, Antonio Alquezar i Jaime El Rubio. El grup va ser interceptat per la Guàrdia Civil en una granja abandonada prop d'Alberuela de la Liena (Abiego, Somontano de Barbastre, Osca) i l'11 de juliol Antonio Ribera caigué mort en l'enfrontament. Luciano Alpuente, ferit al peu, i Alejandro Tiburcio perseguits per la Guàrdia Civil aconseguiren creuar el Pirineu en direcció nord.
Procedents de Vilamalla (Alt Empordà) el 26 d’agost de 1949 un grup guerriller llibertari s’endinsà per l’Albera a fi de travessar la frontera. Aleshores, a pocs metres de la ratlla fronterera el guerriller llibertari Antoni Franquesa Funoll va ser ferit --un tret a la boca i un altre al braç amb fractura-- en una emboscada ordida per la Guàrdia Civil a la frontera pirinenca de l’Albera, al terme d’Espolla (Alt Empordà), i on moriren els també destacats militants anarquistes Enrique Martínez Marín i Celedonio García Casino. però Josep Lluís Facerias i altres dos membres del grup van sortir sans i estalvis, i aconseguiren trencar el cercle policíac amb granades i passar a la frontera amb el ferit. Resseguint la muntanya el grup va poder arribar a la font de l’Ullat, el límit dels termes comunals de l'Albera i la Roca d'Albera, a la comarca del Rosselló, i Josep Lluís Facerias s’avança baixant cap a la carretera de Perpinyà a fi de trobar un telèfon per parlar amb Mariano Puzo, resident en la ciutat rossellonesa. Tot seguit Facerias tornà a la font de l’Ullat i al cap de dues hores el grup trobà a la carretera
Mariano Puzo, que havia aconseguit que l’acompanyés una ambulància des de Perpinyà, que recollí el ferit i la resta del grup, podent així salvar la vida de Toni Franquesa. A Perpinyà un metge particular va fer una cura d’urgència a Franquesa. El ferit fou portat a una clínica de la ciutat, on va estar internat unes setmanes amb un diagnòstic de pronòstic greu. Aleshores, José Pascual des de Tolosa de Llenguadoc acudí a Perpinyà per recollir el grup i Facerias entregà al Secretariat Intercontinental les poques joies que havia salvat al passar la frontera, ja que la Guàrdia Civil havia recuperat el material que hi havia en les motxilles de El Quique i Celes, procedents de l’assalt a la joieria Rodolf Bauer de Barcelona.
En el decurs de la Tercera Marxa d’Homenatge Maquis, el dissabte 30 de maig de 2015, al matí, es va celebrar una emotiva concentració llibertària just a la petita estela que marca del lloc on van ser abatuts a traïció per agents de la Guàrdia Civil Enrique Martínez (el Quique) i Celedonio Garcia (Celes).
José Pascual assistí als Plens Intercontinentals cenetistes de 1950 i 1951. El 3 de febrer de 1951, arran de l'atac d'un furgó postal a Lió (Arpitània, Alvèrnia Roine-Alps) per part d'un grup d'acció, va ser detingut i empresonat, juntament amb altres destacats militants de l'MLE, essent especialment maltractat per la policia francesa i no aconseguint la llibertat sinó dos mesos més tard. El Moviment Llibertari a l’Exili va estar a punt de ser declarat il·legal a la República francesa.
En 1952 es trobava a París (Illa de França) i el 24 de juny de 1953 fou un dels organitzadors de l'expedició punitiva contra Niceto Pardillo Manzanero (Francisco Peralta), traïdor a causa del qual la policia franquista pogué eliminar el grup «Los Maños» de Wenceslao Jiménez Orive; un cop segrestat, va ser deixat per mort després d'una severa pallissa però restablerta la seva salut Niceto Pardillo va ser protegit pel franquisme i la tardor de 1976 es va descobrir que treballava amb el nom de Niceto Borrell en els tallers del diari LA VANGUARDIA, a Barcelona, on anys enrere havia patit un accident i s’havia quedat sense dits a la mà dreta. Una vegada detectat per militants llibertaris va deixar la feina i novament desapareix.
Després del IX Ple de la CNT-AIT en l'Exili, celebrat l'agost de 1958, va ser nomenat administrador del setmanari CNT i delegat cenetista en el X Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT).
Després de la reunificació de la CNT en l'Exili, s'arrenglerà amb la tendència més combativa de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i amb Defensa Interior (DI), encarregat de l'acció guerrillera a l'interior de la Península. Arran de la campanya d'atemptats portada a terme per la FIJL contra les divises que aportava el turisme a l’Espanya franquista i els assassinats franquistes de Joaquim Delgado i Francisco Granado, l'11 de setembre de 1963 va ser detingut i inculpat, amb altres 10 militants, com Cipriano Mera i Salvador Gurucharri, entre altres, i la FIJL va ser prohibida a França, acusats tots de pertànyer a una «associació de malfactors». Durant el seu empresonament, que durà mig any, participà en una vaga de fam per obtenir l'estatut de pres polític. En aquests anys col·laborà en el butlletí tolosà El Rebelde (1961-1968) i va ser administrador de la revista parisenca de la FIJL Presencia (1963-1968). José Pascual Palacios va morir de complicacions de la silicosi que patia el 13 de maig de 1970 en un sanatori de l'Illa de França.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada