Sobre els grans temes filosòfics, polítics, culturals de la nostra caòtica modernitat post occidental
Lluís Bosch Martí
(Dedicat a J. L. Pardo)
 |
| El filòsof madrileny José Luis Pardo |
A les nostres múltiples lectures d´aquests
darrers mesos, finalment ens hem llegit els principals suplements de
diaris i revistes que ens parlen de que el proper octubre de 2017 és el
primer centenari de la Revolució Russa d’Octubre. Això ens ha animat a
rellegir els principals pensadors del marxisme revolucionari de Lenin,
Trotski, Gramsci... Lectures i reflexions que ens han portat a escriure
diversos articles que ens amenacem de publicar, i per si no haguéssim
quedat tips de tantes lectures, la problemàtica catalana ens ha portat a
llegir i rellegir nous temes per posar-nos al dia del futur xoc de
trens entre Catalunya i Espanya. Marejat entre els judicis de
desobedients i corruptes, tant a Barcelona com al Madrid del PP,
Bárcenas, Rato, el cas Noos de Mallorca dels prínceps reials.
A pesar de totes aquestes lectures encara hem
tingut temps de llegir un nou assaig ‘Estudios del malestar, políticas
de la autenticidad en las sociedades contemporáneas’ de José Luis Pardo.
Premi Anagrama 2016. Són 209 pàgines. Ens ha entusiasmat i aclarit
moltes coses sobre els grans temes filosòfics, polítics, culturals de la
nostra caòtica modernitat post occidental. J. L. Pardo és nascut a
Madrid el 1954. És catedràtic de la Universitat Complutense d´on han
sortit els principals intel·lectuals polítics de Podem. Pardo és un
continuador de la filosofia crítica i no com els seus companys, avui
súper-activistes polítics. Un dels autors més citats és el nostre
admirat Walter Benjamin. Utilitza les seves metàfores, escrites als
anys, 30 sobre la politització de l´art i dels artistes i l´estatització
de la política. A continuació segueix analitzant els principals
pensadors de l´anomenat populisme d´esquerres, des de Laclau i la seva
influència amb els professors de Podem. J.L. Pardo, ens convida
contínuament a l´autocrítica, a la reflexió i a la desmitificació de les
alienacions polítiques culturals. Per exemple en el cas del món
comunista explica que els orígens venen de les filosofies de Plató i
Hegel transformades en una nova praxi dialèctica materialista creada per
Marx, que va dir que fins ara els filòsofs havien interpretat el món
com havia de ser i ara es tractava de transformar-lo en una nova
societat socialista.
En aquest assaig, en Pardo no aspira a cap retorn
de les velles i noves ideologies, no fa propaganda de ningú. És un
filòsof crític i parlant de tot tipus de vells i nous pensadors de forma
imparcial, analitza els darrers textos d´Alain, Badiu, Negri... Els
mestres de l´escola de Frankfurt: Adorno, Horkenmayer, Walter Benjamin. I
Wilhem Reich: ‘Psicología de masas del fascismo’. Encara que els seus
autors més citats són els psicoanalistes post freudians francesos:
Deleuze, Guatari i sobretot Foucault. Un dels capítols més innovadors és
«el virus de l´Schmit» inspirat en els pensadors realistes Calicles i
segueixen amb Maquavel, Hobbes, Nietzche, Heideger (rector a la
universitat en temps de Hitler enfront els idealistes, Sòcrates, Plató,
Rousseau, Kant, Tocqueville i Hanna Arent. Aquests representen la guerra
entre els homes-llop per l´home que devoren els xais de les masses.
Pardo ens avisa que els homes som salvatges, bèsties, egoistes per
naturalesa en una Natura caòtica i que sols en un estat fort i
autoritari o lliberal ens fa fer un cert pacte social democràtic com en
l´actual en crisis de les societats euroamericanes del capitalisme
tardoral que no sap com transformar-se.
J.L. Pardo al llarg de tot el llibre ens parla de
la crisi de la societat del benestar i el converteix en «l´estat del
malestar». Magnífic és el capítol dedicat a la crítica de les
avantguardes artístiques. Inicia la crítica ironitzant sobre l´obra
«font de l´urinari» de Marcel Duchamp, és el rèquiem de l´art per art
com a concepte, performance, espectacle i mort de la pintura com ofici
autònom sense missatges ni culturals, religiosos, econòmics. Artistes
que inclús arriben a fer obres sobre la seva merda. Merda d´artista
envasada, comprada i exhibida en un museu. Aquest és l´art més
revolucionari de l´època, on totes les revolucions són impossibles,
derrotades i els vells revolucionaris morts, millor dit assassinats pel
conformisme de tots plegats. En la declinant societat del consum i
espectacle de la postmodernitat en crisi. Mal dirigida pels Trump,
Putin, Erdogan, Ragon, etc, etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada