El diari EL PUNT AVUI s’apunta a la campanya reaccionària contra Carles Fontserè

Està en estudi la constitució d'un comitè Fontserè 

Darrera la campanya hi ha els serveis d’intel·ligència imperialistes occidentals. 
Està en estudi la constitució d’un comitè Fontserè enfront aquesta mena de cas Dreyfus. 
Una exposició al Centre Cultural de Terrassa reivindica amb força l'encara ara poc coneguda i reconeguda obra fotogràfica del gran cartellista republicà. 



TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 25/08/2016
 Porqueres (Pla de l’Estany).-  

Així va retratar Fontserè Nova York 

Assumpció Maresma escriu al portal Vilaweb un escrit contundent a favor de l’artista insultat Carles Fontserè, titulat ‘Visca la llibertat ! (En defensa de Carles Fontserè). Confondre Fontserè amb un col·laboracionista nazi és un disbarat colossal’. http://www.vilaweb.cat/noticies/visca-la-llibertat-en-defensa-de-carles-fontsere/ 
Aquest dijous el diari de l’entorn del PDC, EL PUNT AVUI, a l’apart dedicat a l’Any Fontserè hi ha imprès un libel contra la memòria de l’artista plàstic i reconegut cartellista internacional Carles Fontserè (Barcelona, 1916 - Girona, 2007), que a tornada a Catalunya de l’exili de febrer de 1939 s’instal·là en una casa del terme de Porqueres (Pla de l’Estany), on visqué i treballà fins a la seva mort. Aquest libel es titula ‘Unes memòries contravertides’ i no porta signatura. Hi ha l’agosarada provocació d’afirmar que “molts lectors i alguns intel·lectuals del país s’han tornat a esgarrifar en llegir els fragments que el cartellista republicà va dedicar en el segon volum de les seves memòries a aquesta etapa de la seva vida,” l’exili a París, quan Fontserè –exiliat-- es va trobar amb els Camps Eliseus buits, sense cap agent de la Gendarmeria francesa que el pugui empaitar per trobar-se sense papers ni diners, ja que havia guillat d’un camp de concentració del Rosselló on l’havien tancat les autoritats franceses una vegada havia travessat la frontera del Pirineu durant la Retirada de febrer de 1939. Es tracta del dia abans de l’entrada a París de les topes alemanyes, un moment en la seva vida que després de les penúries d’internat en els camps de concentració francesos es va sentir temporalment lliure de la persecució policial de les autoritats franceses, que detestava.

Henry Ettinghausen i Albert Pla Nualart 

Visió de Londres de Carles Fontserè 

En el marc d’una campanya preparatòria del desprestigi a Catalunya de tothom que no pugui manipular o instrumentalitzar l’imperialisme occidental i l’atlantisme militant cal emmarcar els atacs a la memòria del cartellista Fontserè –desfermada aquest estiu una vegada s’ha mort la seva companya i poca gent, de moment, ha sortit en la seva defensa--, especialment provinents de l’entorn de l’MI-6 britànic i també pro sionista.
Tot va començar amb l’article publicat al digital Núvol pel catalanòfil anglès i catedràtic jubilat d’estudis hispànics instal·lat al poble de la Pera (Baix Empordà) Henry Ettinghausen, titulat ‘Carles Fontserè. Un testimoni excessivament incòmode’. Ettinghausen, que ha sigut president de l’Anglo-Catalan Society i --com el mateix Fontserè-- té la Creu de Sant Jordi i ha format part de la Comissió de la Dignitat. Cal recordar que durant les jornades d’ocupacions de places en el 15-M es va delatar com un element que intoxica políticament ja que va publicar escrits per desprestigiar aquest moviment social. Al cap de deu dies es va apuntar a la campanya contra Fontserè Albert Pla Nualart, en un altre libel publicat al diari ARA i titulat ‘Fontserè i el silenci mediàtic’.

Comitè Fontserè 
Entre persones que va tenir relació amb l’artista de Porqueres o que simplement valoren el destacat paper que van jugar els seus cartells en el combat contra l’exèrcit facciós franquista està en estudi la constitució d’un comitè Fontserè, enfront aquesta mena de cas Dreyfus.

Una exposició al Centre Cultural de Terrassa 

Visió de Roma de Carles Fontserè 

Carles Fontserè va morir just quan començava a escriure el capítol de les seves memòries dedicat a la seva aventura fotogràfica. La pàgina que s'havia d'endinsar en els secrets d'un any 1958 tan lluminós en aquest despertar creatiu va romandre per sempre més en blanc. Paradoxes del destí, la seva redacció va quedar en un projecte pendent, com de fet també hi havia quedat en part la seva carrera fotogràfica, incompleta perquè mai va poder culminar el seu desig: publicar una col·lecció de fotollibres dedicats a ciutats americanes i europees. Efectivament, Fontserè també va ser fotògraf. El gran cartellista es va reinventar a l'exili i va produir una quantitat tan immensa d'imatges (més de 40.000!) que costa de creure que aquesta dimensió del seu treball encara no sigui gaire coneguda.
L'Any Fontserè, impulsat per la Generalitat de Catalunya, ha posat ara un potent focus sobre aquesta faceta. L'exposició Carles Fontserè, photocitizen. Els projectes pendents és una de les principals aportacions del programa commemoratiu del centenari. S'ha gestat sota la perspicaç i pacient investigació que ha dut a terme Núria F. Rius des de la Universitat Pompeu Fabra. Ella i Ricard Planas són els comissaris de la mostra, oberta fins al 17 de setembre al Centre Cultural de Terrassa. Carles Fontserè és un personatge tan “complet i complex” que no es pot abordar precipitadament, avisa Rius. La mostra reivindica el seu talent com a fotògraf tot examinant detingudament quin va ser el seu procés de treball, de manera que en parets i vitrines conviuen des dels fulls de contacte, passant per les còpies dolentes fins als positivats definitius, tot un fons que es conserva a l'Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany.
En l'etapa fotogràfica de Fontserè, les llums van conviure amb les ombres. Llums intenses com la de Brassaï, monstre sagrat de la fotografia parisenca, que el va introduir en aquest nou món a finals dels anys quaranta. Fontserè no li va treure els ulls de sobre quan el va acompanyar de nit a fer retrats que servirien per al projecte teatral Bonjour México, del qual el català va tenir cura de l'escenografia i inclús se les va enginyar perquè el còmic Mario Moreno, Cantinflas invertís en el projecte. “Fontserè veu com treballa Brassaï i comença a assimilar conceptes”, explica Rius. Ell mateix dirà després que d'aquest mestre en va aprendre “una lliçó sobre com interpretar fotogràficament diversos indrets d'una ciutat”.

A l'altura dels grans 
Lliçó que aplicarà a partir del 1958 a Nova York, on residirà 23 anys, quan és nomenat director artístic de la revista Temas i signa reportatges fotogràfics de la comunitat hispanoamericana. “Fontserè es troba a la capital mundial de la fotografia en un moment en què el gènere documental viu en estat de gràcia, obstinat a oferir una visió renovada sobre la realitat socioeconòmica i política, llavors en plena transformació, i a apostar per un món més humanitzat i cosmopolita. Ell absorbeix i incorpora ràpidament aquells nous codis socials i estètics i es posa a l'altura del que estan fent les icones de l'escola novaiorquesa sota la influència del precursor Lewis W. Hines”, indica la comissària. Fontserè es mou còmodament en aquella avantguarda fotogràfica i forja un projecte creatiu que, a més de Nova York, el durà a Mèxic, Roma, París i Londres, sempre amb una mirada atenta i còmplice amb les persones que vol retratar. I, això sí, sempre amb l'esperança de poder difondre la seva obra en una sèrie de publicacions. Si les coses haguessin anat com ell es pensava, en tenia pensades més per a San Francisco, Nova Delhi i Tòquio. El 1966, Fontserè va conèixer l'escriptor Camilo José Cela i junts van esbossar la col·lecció de fotollibres amb la literatura de Rafael Alberti, Octavio Paz i del mateix Cela. Però els anys van anar passant i a Fontserè cada cop li van pesar més les allargues que li donava l'escriptor: “Va lluitar molt, però va arribar el moment que, fart d'esperar, va optar per distribuir el material fotogràfic en canals periodístics i en exposicions”. Un material riquíssim al qual li va faltar un bon padrí per tenir més visibilitat. “Fontserè no deixava de ser un autor perifèric, aquí i allà.  
A Nova York, tot i que la seva companya, Terry Broch, el va ajudar moltíssim a entrar en el mapa cultural, es trobava fora dels grups i dels espais dominants. A més, la seva obra no oferia prou elements innovadors que sobresortissin en aquella escena tan potent”.
A Barcelona, on el seu projecte sí que feia olor de novetat, no se'l va considerar. “Pel mateix, perquè tampoc pertanyia al nucli en què es teixien les relacions entre fotògrafs, escriptors i editors”. Quan va arribar a Catalunya del seu exili Carles Fonserè no pertanyia a la denominada “gauche divine” de Barcelona ni tampoc amb intel·lectuals del PSUC, com ara Manuel Vázquez Montalbán, que aleshores tallaven el bacallà al carrer Tuset. 
Mira també:

Els actuals seguidors de Planes Martí consideren els anarquistes “intolerants per no anomenar-los feixistes” i l’artista Carles Fontserè “un col·laboracionista totalment impenitent” amb el nazisme alemany

Elements ‘blancs’ reaccionaris catalans  aquests  dies homenatgen Planes mentre consideren que l’artista plàstic Carles Fontserè no es mereix homenatges en el seu centenari 

Carles Fontserè a casa seva, a Porqueres, l’any 2003, al costat del seu cartell més conegut, 'Llibertat! FAI', que va fer l’any 1936 per a la FAI, que el febrer de 1977 la Policia a la sala de tortures de Via Laietana en va fer menjar una enganxina facsímil a un militant arrestat del grup Tramuntana, que estaba adherit a la FAI-IFA 

Més informació »