La Federació Anarquista de Catalunya comença a caminar

imatge de la campanya 'Potser ets anarquista i no ho saps', de la Federació Anarquista de Catalunya

Una vintena de col·lectius llibertaris sumen sinèrgies

  

[Vilaweb 05/04/2015] Andreu Barnils  

Aquesta setmana ha estat molt present a les xarxes socials una campanya que portava per nom 'Potser ets anarquista i no ho saps'. És obra de la Federació Anarquista de Catalunya (federacióA). Aquesta federació agrupa a divuit ateneus llibertaris i grups d'afinitat de tot el país. Fundada ja fa mesos, ara comencen una campanya de presentació. I el més que ve faran roda de premsa i, més endavant, una gira de presentació per tot Catalunya. En molts casos, els Ateneus Llibertaris són nous de trinca. 

“Abans del 15-M, assemblees llibertàries als barris, gairebé no n'hi havien. És després de l'explosió de politització del 15-M que van néixer molts dels ateneus llibertaris de la Federació. Molts de l'Àrea Metropolitana, per exemple, són nous: Sants, Clot, Gràcia, Universitat de Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, Diagonal, Universitat Pompeu Fabra, Santa Eulàlia. Tot això no existia” diu Àxel, un jove d'Acció Llibertària de Sants, nascut a Pinell de Brai, i de vint-i-dos anys d'edat. “Tal i com ho veig jo, i és personal, el 15-M va viure grans moments d'horitzontalitat: les assemblees, com es prenien les decisions, eren clarament horitzontals i molt pròpies de l'anarquisme. Les demandes, en canvi, van anar més vinculades amb la socialdemocràcia”. 

La Federació Anarquista ha publicat aquest manifest de presentació (*). És un text on no hi apareix el tema de la independència. “La Federació no té una posició sobre aquest tema. Aquí és cada Ateneu que es posiciona”, diu Axel. És el cas de l'Acció Llibertària de Sants, que sí que s'ha posicionat amb aquest manifest (**). El seu punt de vista es podria resumir així. “Estat no, independència sí”.De fet fa temps va aparèixer el llibre 'Per canviar-ho tot. Per una independència que mereixi tal nom' on es recullen la majoria dels posicionaments, múltiples i variats, de col·lectius anarquistes (***). Una corrent política que advoca per la no existència de l'Estat, en un país que camina cap a l'estat propi. 

(*) Manifest

Reprenem camins

Federació Anarquista de Catalunya 

Una interpretació del moment actual com a punt de partida.

Estem assistint al desballestament del paradigma socialdemòcrata de l’Estat del benestar per part d’un neoliberalisme sense complexes que implementa un model social, polític i econòmic que redueix a les persones a la mínima expressió utilitària i consumista, i que està posant en perill l’equilibri ambiental del nostre planeta.

Lluny del fil narratiu que construeixen els mitjans de comunicació de masses, que es limiten a parlar de l’enorme crisi que pateixen les societats occidentals com si de la retransmissió d’un esdeveniment esportiu es tractés, el moment que està vivint el conjunt de tota la Humanitat el podem considerar un període més aviat fosc.

Segurament no ho serà des del punt de vista dels criteris i les xifres econòmiques (ja siguin micro o macro) que responen als criteris econòmics marcats pel propi sistema capitalista, però si que ho serà des del punt de vista de la manca de respecte per les necessitats bàsiques que tota persona humana té pel simple fet d’existir. De la mateixa manera també podem considerar un període fosc des del punt de vista ambiental i ecològic, amb unes industries extractives i de consum de matèries primes que estan acabant a passos de gegant amb els recursos del planeta. Així doncs no es gens desafortunat ni exagerat dir que la societat humana i la Terra estan arribant a un punt de col·lapse de greus i imprevisibles conseqüències.

La dinàmica econòmica (i social i política) del capitalisme com el van descriure autors clàssics com Marx i Bakunin ha evolucionat molt, fins al punt de que podem dir que avui en dia ens trobem amb un sistema que en totes les seves vessants ens acaba configurant com a individu, fet que condiciona la nostra capacitat de poder decidir de forma lliure com ens volem relacionar amb la resta de persones i amb el medi en el que vivim. Si ben és cert que aquest fet ja és quelcom que es produïa al segle XIX, s’ha de dir que al llarg del segle XX i sobretot en el que portem del segle XXI, aquest sistema ha augmentat la seva complexitat i per tant avui més que mai és un repte encara molt més difícil fer-li front i plantejar de forma oberta alternatives que el conjunt de la població pugui considerar plausibles i realitzables.

D’altra banda també veiem com les resistències als efectes devastadors que les polítiques i l’agenda neoliberal tenen sobre el conjunt de la població estan augmentant. No és cap mena d’exageració dir que s’està produint un repunt dels moviments socials organitzats que en molts casos no tenen cap mena de problema d’identificar-se amb els ideals llibertaris i anarquistes. Ara bé, arribat aquest punt, i vist el context actual, que entenem com a anarquisme?

L’anarquisme des de mitjans del segle XIX i al llarg de la primera meitat del segle XX va demostrar una gran capacitat d’analitzar de forma eficient i fins i tot científica les conseqüències de les polítiques que estava implementant la nova classe dominant que es va imposar a finals del segle XVIII just després del triomf de la Revolució francesa i la internacionalització de la Revolució Industrial britànica. Aquesta nova classe social, la burgesia, utilitzà el liberalisme polític per aplicar la seva agenda econòmica, creant noves realitats socials, i establint un nou sistema de dominació social fonamentat amb la producció de productes a gran escala.

El nou sistema liberal - burgès, el qual va categoritzar a les persones com a “ciutadans”, lluny de garantir les llibertat com a principal element de relació entre les persones, esdevenia el marc legal, pel qual l’economia capitalista es podia implementar sense cap mena de problemes. Així fou com unes noves formes d’organització socials, els estats liberals – burgesos van imposar la seva “legalitat” al conjunt de la població, la qual deixava de ser “súbdit” i “vassall” a ser ciutadà i treballador.

Tal i com ja van apuntar els teòrics del segle XIX les categories i les formes de dominació van ser substituïdes per altres més sofisticades, a la vegada que les formes de dominació i les relacions fonamentades en el domini i el poder exercit per unes classes socials sobre la resta van continuar mantenint-se.

Les resistències a aquestes noves formes d’opressió van generar una gran conflictivitat social, ja que no foren poques les persones que van decidir que valia la pena lluitar per tenir una vida digna, una vida que sobretot anés més enllà de la simple funció productivista i de supervivència que atorgava el sistema capitalista a les classes treballadores, que com en l’actualitat, eren la majoria de la població.

Sense entrar en fer un anàlisi dels esdeveniments polítics i socials del segle XX, s’ha de veure que la irrupció del pensament comunista i anarquista en amplis sectors de la població va suposar un repte al que va fer front el capitalisme que va respondre amb el desenvolupament d’ideologies totalitàries com el feixisme i el nacionalsocialisme. Així mentre les experiències comunistes no van aconseguir ser esclafades i aquestes en el temps van acabar derivant cap a formes autoritàries de dominació social i de capitalisme d’estat en el plànol econòmic, demostrant per tant la seva incapacitat de superar les formes d’organització social capitalistes i el paradigma econòmic productivista, les experiències anarquistes van ser esclafades i al llarg de la segona meitat del segle XX l’anarquisme es va presentar al conjunt de la població com una ideologia marginal, que influenciada pel nihilisme i el relativisme plantejava un paradigma irrealitzable en tant que les formes d’organització socials que plantejava anaven contra la pròpia essència i natura dels essers humans.

Des de finals del segle XX en el camp del pensament neoliberal, un cop que la socialdemocràcia ha deixat de ser necessària per fer front al conflicte social existent entre treball assalariat i el capital, es defensa que les formes d’organització social han arribat a la seva màxima expressió pel què fa sofisticació i per tant el sistema capitalista i el pensament neoliberal és el millor dels pocs sistemes possibles.

El capitalisme que van descriure els autors clàssics ha quedat antiquat. El d’ara és un sistema que atorga una nova categoria a l’individu més enllà de la seva faceta productiva: el d’esser que necessita consumir per poder veure complerts els seus anhels de felicitat. S’ha de dir que aquesta felicitat, així com la resta de l’esfera privada de les nostres vides, ha estat parasitada per un ideari que posa per damunt de tot elements banals i superflus, empobreix la capacitat que tenim les persones d’interpretar la realitat i d’establir relacions autèntiques que ens permetin organitzar-nos de forma comunitària per retrobar-nos i construir un nou model de societat.

Així doncs avui en dia el sistema s’ha tornat més complex, i fent ús de l’educació, els mitjans de comunicació té la capacitat de reproduir una visió de la societat i de les relacions humanes que no ens fa lliures, sinó que ens condemna a viure en primera persona la submissió a una existència preestablerta i condicionada, això si, per tot un seguit d’elements com poden ser la procedència social o el lloc de naixement.

Veiem així com entre la classe treballadora s’ha estès la cultura de la derrota, cultura que ens vol fer creure que si ens mobilitzem ha de ser per exigir als “nostres” governants que exerceixin la seva “responsabilitat” millor, fet que ens buida de la nostra pròpia responsabilitat en el govern de les nostres vides i la nostra responsabilitat per intentar cercar formes i institucions que ens permetin exercir aquesta acció de govern de forma col·lectiva.

Afavoreix aquest fet a l’empobriment cultural i intel·lectual d’amplis sectors de la població, els quals acceptem de forma acrítica el fil narratiu construït per uns mitjans de comunicació en mans de les estructures de poder, com si fos aquest fil narratiu la única realitat que es comprovable. Es persegueix així tenir narcotitzada a bona part de la societat, mentre que a aquells sectors que es mobilitzen se’ls fa arribar un clar missatge: només hi ha com a única opció la de participar en la farsa de les eleccions, garantint així una certa pau social i renovant la legitimitat d’unes institucions polítiques que en aquest moment estan posades en entredit.

No són poques les persones que ja han començat el seu particular procés mental de desenganxament de les estructures i els processos mentals que el capitalisme ens imposa. I ho han començat a fer sense acceptar que per aquest fet hagin de ser considerades persones marginals o que no accepten les coses sense més. Precisament perquè no accepten ser persones marginals i volen canviar la realitat tal i com se’ls presenten busquen respostes allà on allò que és normatiu calla i no són poques les persones les que en aquest procés es troben còmodes amb els plantejaments que es fan, cada cop amb més força, des del camp del pensament anarquista i llibertari.

Tot plegat ens porta a posar novament damunt de la taula la necessitat de pensar col·lectivament noves formes d’organitzar la societat que permetin posar fi a l’explotació de l’ésser humà per l’esser humà i la depredació que les nostres societats estan aplicant al medi ambient.

Construïm l’Anarquisme del segle XXI a Catalunya

Aquelles persones que reaccionen davant de tota injustícia senten que és el moment de fer quelcom més que parlar i queixar-se. Això és el que van sentir milers de persones en el marc de les “Primaveres àrabs” i en el nostre país a les places de les principals ciutats, en un fenomen sociològic que es va conèixer com el “15.M”.

A l’esclat emocional inicial viscut per les persones que van participar d’aquelles mobilitzacions, els va seguir una necessitat de donar tot un significat al que estava passant que els permetés trobar solucions a les més que manifestes situacions d’injustícia. Aquests sentiments que van experimentar milers de persones és el que alguns van identificar com la necessitat de passar a l’acció.

És en el precís moment en que passem a ser persones actives i compromeses amb el canvi social que hauríem de tenir en consideració quina és la nostra forma de respondre als reptes que ens plantegen les situacions. Ens estem referint sobretot a tot allò que ens ha configurat com a persona i per tant explica els nostres comportament fins el moment.

I és en aquest precís moment quan hem de comprendre que tota dinàmica social (incloses les relacions socials) que respongui a una reacció determinada de forma prèvia a la llarga ens acabarà condicionant i si no som capaços de canviar-la ens acabarà portant al mateix lloc del començament, encara que l’escenari sigui en aparença diferent.

Aquesta formulació, que sembla allunyada de la praxis política més elemental és avui on radica en si mateix la pròpia acció política, sobretot si realment volem construir un nou subjecte polític que estigui en condicions d’implementar noves formes d’organització socials.

Ja no en tenim prou amb declaracions, manifestos, lectures, manuals, pensaments i tot allò que ens pot aportar un corpus intel·lectual que ens permeti identificar amb una ideologia determinada. Només ens valdrà el verb quan siguem capaços de conjugar-lo amb accions que construeixin noves realitats.

El capitalisme avui en dia té la capacitat d’admetre dins seu a opcions polítiques que d’entrada poden semblar una alternativa. Això en part es deu a que moltes d’aquestes alternatives han nascut dins de la mateixa societat capitalista, i per molt reactives que puguin semblar en el fons formen part del mateix organisme, i per tant poden acabant engreixant i per tant donant més vitalitat al sistema capitalista. Aquesta afirmació parteix del fet de que estem parlant d’alternatives conceptualitzades per individus que han configurat la seva dimensió personal dins del capitalisme i per tant tenen els valors i la identitat que aquest sistema és capaç de transmetre. Neixen del capitalisme perquè han tingut com a marc conceptual la seva lògica, reprodueixen les estructures mentals, així com les seves formes d’interpretar la realitat, de relacionar-se amb la resta de persones i de prendre en valor tot el que pugui existir en aquest planeta.

Avui en dia els plantejaments que s’identifiquen com a “anti-capitalistes” en tant que formulació ideològica de caire reactiu a les injustícies que provoca el capitalisme no les podem considerar vàlides per a construir un nou model social que plantegi anar a l’arrel dels problemes. Aquestes formulacions ideològiques en tant que donen resposta a un sistema concret i plausible en el món real corren el risc de portar en si mateix inoculats bona part dels elements que actualment desenvolupa el sistema capitalista.

L’anàlisi del funcionament del sistema capitalista ens porta a plantejar la necessitat de construir un nou paradigma social que no tingui res a veure amb l’anterior, que neixi no com a actitud reactiva, sinó com un element propi de la capacitat racional dels individus de poder arribar a compromisos i solucions justes per solucionar els problemes que tingui tota societat i que es fonamenti en el principi màxim de que mai cap esser humà pateixi cap mena de condició d’explotació o violència per part de cap altre esser humà.

Per tot plegat és més correcte de parlar de la necessitat d’anar vers una societat postcapitalista, que sigui capaç de superar en la seva totalitat les formes de dominació i explotació que s’implementen en el sistema capitalista. Es en aquesta posició on necessàriament s’ha ubicar la ideologia i el pensament llibertari i anarquista per construir una opció política, social, cultural i econòmica que interpel·li directament al sistema capitalista imperant.

La incògnita de com anar articulant un anarquisme del segle XXI que aspiri a construir una societat postcapitalista és la clau de volta que farà de la nostra una acció en política que sigui percebuda com un paradigma utòpic o com un paradigma necessari per continuar garantint la pervivència de la pròpia espècia humana. Nostra és la responsabilitat.

Territorialitat

La territorialitat de la Federació queda emmarcada en les fronteres artificials de la Comunitat Autònoma de Catalunya les quals rebutgem. Aquesta territorialitat roman hereva del procés pel qual ha nascut la Federació Anarquista de Catalunya i el pragmatisme organitzatiu que suposa. La Federació Anarquista de Catalunya està oberta a que altres grups de fora de Catalunya puguin demanar l’entrada a la Federació i que aquesta es pugui donar sense impediments. Grups que pertanyen a la Federació: Acció Llibertària de Sants (BCN), Assemblea Anarquista UPF (BCN), Assemblea Llibertària de Lleida, Assemblea Llibertària Santa Eulàlia (Hospitalet), Assemblea Llibertària UAB (BCN), Assemblea Llibertària UB-Diagonal (BCN), Assemblea Llibertària UB-Raval (BCN), Assemblea Llibertària Vallès Oriental, Ateneu Columna Terra i Llibertat (Berga), Ateneu Llibertari de Poble Sec (BCN), Colectivo Escuela Libre (BCN), Grup Aspasia (Tarrragona), Grup Nosaltres (Bages), Oca de Gràcia (BCN), Oca Negra-Assemblea Llibertària del Clot i Camp de l’Arpa (BCN), Ploma Negra (BCN) i Tramuntana Floreal. 

(**) Què estem vivint? 

Els darrers mesos hem anant veient com una gran part de la població, farta de la situació actual, ha estat conscient del paper que pot jugar la mobilització i la lluita per aconseguir uns determinats objectius polítics i econòmics, en aquest cas, treure’ns la soga que l’Estat Espanyol té sobre els seus habitants. Aquesta consciència i mobilització s’ha traduït en els darrers anys en vagues, manifestacions massives, lluites en sectors com l’educació, la sanitat, l’habitatge i multitud de conflictes en l’àmbit laboral; sense oblidar tots aquells conflictes que sorgeixen des de la planificació urbanística imposada per les necessitats de les grans empreses, ja sigui en l’àmbit més proper com és el cas de la fira del mòbil i la reurbanització de la Fira de l’Hospitalet amb una afectació directa als barris, com en projectes més grans com és el cas de Barcelona World.

Arribant a un punt en el qual estem sofrint les conseqüències més despòtiques del capitalisme i la seva misèria, veient els nivells de corrupció política i financera a nivell estatal, ha aparegut en primera plana de l’actualitat política l’opressió cultural i social que es viu a Catalunya, per formar part d’un Estat on conviuen diferents pobles baix el mandat d’un centralisme ranci i feixista.

Aquest sentiment de no ser lliures, ha anant derivant durant aquests anys de crisis, en una voluntat clara per part d’una majoria social d’aconseguir la independència respecte a l’Estat Espanyol. Aquest sentiment, vulguem o no, ha estat desviat per les diferents forces polítiques, ja siguin partits com Convergència o Esquerra o per organitzacions també polítiques com la ANC o Omnium, orientades a aconseguir la creació d’un nou Estat, sempre amb el teló de fons de consultar a la totalitat de la població quina és la seva voluntat política i fins on s’està disposada a arribar.

Sabent que el centralisme ranci del que parlem -que no distingeix entre partits- ha negat la possibilitat de demanar a la població que és el que vol, també és cert que els partits catalans han anat poc a poc marcant quines son les pautes per a aconseguir la independència. Arribant a donar per suposat que independència significa la creació d’un Estat català, posant l’aspecte econòmic per sobre de tot, fent-nos creure que aquí no es roba, aquí no s’explota als treballadors, aquí no existeixen opressions respecte a les diferents 

variacions culturals.

Què volen i què volem?

Volem dir que malgrat sigui una aberració per la seva pròpia moral que dins de la seva democràcia s’impedeixi votar a la població en un tema en el qual es força evident que existeix la necessitat d’expressar-se. Per a nosaltres no ens és suficient amb pensar que els polítics estan disposats a donar-nos la paraula d’una forma consultiva, de cara a respondre unes preguntes marcades per ells prèviament i dirigides clarament a un tipus de resposta. No en tenim prou en pensar que la independència significa donar-nos la mà amb persones que porten anys firmant els nostres acomiadaments, negant els serveis més bàsics a la població i beneficiant-se de la nostra suor i llàgrimes. Parlem de polítics i empresaris, que bé poden estar a favor de la independència, però que mai els veurem al nostre costat, el costat dels de baix.

És a dir, la nostra voluntat és que siguem nosaltres, el poble, sigui quina sigui la seva identitat cultural, qui decideixi que volem fer amb les nostres vides, sense que ningú ens consulti. Els canvis socials venen des de baix, des de l’educació i la cultura, des de la nostra activitat quotidiana, perquè al que aspira la majoria social a Catalunya no es a veure’s una altra vegada enganyada per polítics i empresaris, sinó que aspira ser lliure. Es evident que un referèndum no és suficient per nosaltres, que unes eleccions no són suficients, s’ha d’estar molt cec per no ser conscients del circ i el numeret que han muntat amb Madrid, dels tripijocs que tenen com únic objectiu perpetuar-se al govern, no perdre vots, seguir xuclant del pot. O és que les decisions d’aquestes setmanes han tingut a veure amb el que realment la gent vol? No, no ens deixarem enganyar una altra vegada, altra entre tantes.

Però necessitem un estat per ser independents?

No necessitem un estat per ser independents. Nosaltres no neguem els sentiments d’arrelament de les persones, tant cap a la seva terra com cap a aquells que conviuen en ella. No obstant, pensem que aquest sentiment natural d’arrelament no s’ha d’institucionalitzar de cap manera, ja que derivaria sense cap dubte en l’aparició d’estructures de dominació com és l’estat, sobre la base de la identitat cultural, lingüística, territorial, religiosa o qualsevol altra.

Imaginar que Catalunya necessita un estat a partir del fet històric de la possessió en el passat d’institucions de govern i d’administració propis és un error. La nació i l’estat són fenòmens independents. Tot estat ha servit sempre com instrument de submissió de les classes dominants sobre el poble. Per tant, mai cap estat ha sorgit com a lliure expressió d’aquesta, sinó més aviat com exponent de la seva dominació. És equivocat parlar d’institucions “pròpies”, en tant que sols són propietat de les classes dominants, ja sigui el rei Jaume I o Artur Mas.

Nosaltres proposem que aquest sentiment natural es gestioni amb els mateixos principis que apliquem per a tot: l’absència total d’imposicions. Des de l’anarquisme sempre s’ha proposat com a forma organitzativa dels pobles la lliure associació o lliure federació.

Com ens organitzaríem sense Estat?

La lliure federació parteix del fet de que la base de la societat és el propi individu, i que aquest tendeix a agrupar-se amb altres individus per formar comunitats. Aquestes comunitats de convivència, que podrien ser clans, tribus, pobles, municipis, barris o comunes tenen el dret i la possibilitat d’agrupar-se entre elles de la forma en què els sembli bé. Normalment aquests nuclis s’agrupen d’una forma espontània, donant lloc a col·lectius més grans que comparteixen elements comuns: llengua, costums i fins i tot normes de convivència.

Aquest fet de construcció social més o menys espontani no és negatiu, sinó natural. El principi de lliure associació regeix sempre que aquestes comunitats que s’associen ho facin d’una forma voluntària, i que es respecti i tingui en compte en cadascuna d’elles als individus que la conformen.

Per a això, les eines de gestió que proposa l’anarquisme són l’assemblea, en el cas de cada comunitat, i les federacions en el cas del contacte entre diferents comunitats. En aquest cas, la federació no és més que l’agrupació de diverses assemblees, que tenen la capacitat d’unir-se i separar-se en el moment que ho desitgen, i que tots els acords als quals arriben són promoguts des dels seus propis integrants, i per tant, seran assumits responsablement.

En ser la lliure federació la base de la societat, no hi ha lloc per als governs. No hi ha lloc per a la creació de fronteres, ni barreres culturals o lingüístiques. Cada grup de comunitats triarà ajuntar-se o separar-se sobre la base de totes i cadascuna de les variables que la vida en societat exigeixi. Per tant, alhora que es tendeix a un major enteniment global entre els éssers humans, es mantindran peculiaritats i idiosincràsies locals, de tal manera que la societat resultant serà més rica i heterogènia.

Però, i això ha passat algun cop?

Aquesta forma de societat que avui dia ens pot semblar utòpica i irrealitzable era més o menys comuna fins a l’aparició dels estats moderns. Aquest fet té molt a veure també amb l’aparició del capitalisme i l’economia industrial. Anteriorment, sobretot al món rural, eren habituals formes de convivència basades en l’assemblea (concejo, batzarre…) i en la propietat comunal dels mitjans de producció. Fins i tot, algunes característiques d’aquestes societats han perviscut fins a fa pocs anys en algunes zones rurals aïllades. Per descomptat, no eren societats perfectes, però ens serveixen per entendre que el que ara ens sembla l’ordre social normal, és a dir, els estats, els governs, les nacions, etc, no són més que un instant de la història dels éssers humans com a espècie.

I en un societat com la nostra?

El millor d’una societat basada en la lliure associació és que es pot aplicar a qualsevol marc, fins i tot a una societat que prové del capitalisme industrial, i la pròpia dinàmica federalista tendirà a convertir aquesta societat en una altra més equilibrada, descentralitzada i sostenible. En aquest sentit, l’anarquisme modern ha defensat sistemes d’organització social i econòmica aplicables a la situació actual, i els ha posat en pràctica.

El sistema més conegut dins de l’anarquisme modern és el comunisme llibertari. Precisament la CNT, l’organització més gran del proletariat català a principis del segle XX, va apostar per aquest model i la dècada dels anys 30 va fer assajos per implantar-ho en alguns municipis catalans i d’arreu del l’estat espanyol.

Al juliol del 36 l’aixecament militar feixista es va convertir en el detonant que va impulsar la revolució social i implantació del comunisme llibertari. L’anarquisme no només es va implementar en regions rurals com a Aragó sinó que també es va aplicar a Barcelona i a totes les ciutats industrials de Catalunya. Donades les condicions industrials de l’economia catalana, es van posar en mans dels treballadors indústries senceres i infinitat d’empreses es van col·lectivitzar. La societat s’organitzava mitjançant assembles i comitès als carrers, barris i centres de treball. El poble es reunia i decidia que era el millor per al propi poble. Tot i les crítiques rebudes, tant la producció industrial com agrícola va augmentar durant els temps de la revolució.

Per a nosaltres, el marc que es va generar a partir del 19 de juliol de 1936 és un exemple més del veritable marc per la independència de Catalunya. L’abolició de les estructures de l’Estat, el reconeixement de la cultura vinculada no només al territori sinó també a la classe social. La conformació d’una societat a partir d’una revolució, aplicant el principi de la lliure associació i deixant el seu futur en mans de les persones que la formen amb el suport mutu i la solidaritat com a principis.

En l’actualitat les lògiques que governen la societat són pràcticament idèntiques a les d’abans. Han canviat en les formes, s’han perfeccionat els instruments de control, però la lògica del capitalisme és la mateixa. És per això que conceptes com el comunisme llibertari tenen plena vigència.

Conclusió

La democràcia està al servei dels que tenen els diners, un nou Estat català estarà al servei dels que tenen els diners aquí. La nostra opció, és la independència i l’autonomia, el comunisme llibertari i la lliure federació, la llibertat al cap i a la fi. Aquesta llibertat, no només passa per l’aspecte cultural, també passa per lliurar-nos de la desigualtat econòmica i de gènere, per imaginar una economia on no existeixi el benefici sinó la satisfacció de les necessitats de la gent. Aquesta llibertat no és compatible amb cap estat, amb cap parlament ni amb cap referèndum per instaurar qualsevol dels anteriors. Per arribar a això hem de ser conscients de que encara que vulguem votar i expressar el que sentim, la llibertat mai s’ha demanat, la llibertat es pren. Aquesta llibertat, molt més profunda, és la que portem dins des de fa segles. La independència de Catalunya, o la d’Aragó o la de Galícia passa irremeiablement per la revolució social i l’autoorganització del poble. Per arribar a això no hi ha dreceres, el camí és llarg i només n’hi ha un: la lluita constant i diària als nostres pobles, barris, centres de treball, instituts o universitats. La resta són miratges en el desert.

Acció Llibertària de Sants - Federació Anarquista de Catalunya  

(***) Llibre ‘Per canviar-ho tot, per una independència que mereixi tal nom’.

‘Per canviar-ho tot, per una independència que mereixi tal nom’. De Josep Gardenyes i Consell Editorial Laberints, Barcelona 2014.

La qüestió de la independència no desapareixerà en cap futur pròxim.

En general, les llibertàries hem estat molt callades sobre l'assumpte. Tot i el nostre rebuig a participar als processos polítics o fomentar nacionalismes i altres mecanismes per recuperar el conflicte social, veiem necessari parlar sobre els problemes de fons i difondre crítiques realment anticapitalistes i antiestatistes sobre els nacionalismes, de la recuperació democràtica i de la participació de tota mena de partit polític als moviments socials.

Si no tenim cap projectualitat anarquista respecte als problemes econòmics, culturals i d'autodeterminació --problemes pels quals l'independentisme ven solucions fàcils-- perdrem la capacitat d'incidir als conflictes actuals i en facilitarem la recuperació.

Per proporcionar una eina per tal debat, us comuniquem la publicació d'un nou llibre, crític amb l'esquerra independentista i el procés sobiranista: "Per canviar-ho tot: cap a una independència que mereixi tal nom". 

Esperem que s'utilitzi el llibre per facilitar l'organització de debats públics als centres socials i a les places, als pobles i barris sobre l'independentisme. 

Si voleu exemplars del llibre per distribuir o debatre, poseu-vos en contacte.  

Salut, Josep Gardenyes i consell editorial laberints

[chesterfloyd@riseup.net]