S’ha mort Joan Iglesias, iniciador de la tradició de la Flama del Canigó

S'ha mort Joan Iglesias, iniciador de la tradició de la Flama del Canigó 

Ell i Francesc Pujade van començar la tradició que avui arriba a tots els punts dels Països Catalans  

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL Taurinyà/Vernet (Conflent, comtat de Conflent) 07/04/2021.- Llegim a VilaWeb que Joan Iglesias, iniciador de la tradició de la Flama del Canigó, va morir ahir a noranta-cinc anys. El 1963 havia començat la tradició de portar la Flama del Canigó al Castellet de Perpinyà (Plana de Rosselló, Rosselló, comtat de Rosselló). Fill d'un desertor de la Gran Guerra del 1914, de Costoja (Alta Garrotxa/Massís de les Salines, Vallespir, comtat de Vallespir), Iglesias va néixer a Albanyà (Alta Garrotxa, Alt Empordà, comtat de Besalú), a pocs quilòmetres de la banda sud de la frontera. La família va retornar al nord als anys cinquanta del segle XX. 

Iglesias va ser un dels dos iniciadors de la Flama del Canigó. Tal com explica Amadeu Carbó, l'any 1955, Francesc Pujade va encendre un foc dalt de la pica del Canigó. Pujade, home de muntanya, és el president del Centre Excursionista d'Arles de Tec (Vallespir, comtat de Vallespir) i de conviccions profundament cristianes, i va inspirar-se en el poema èpic Canigó, de mossèn Cinto Verdaguer, per lligar la tradició dels focs santjoanencs i el cim del Canigó. 

El 1963 la voluntat de Pujade, que continua encenent la foguera a la pica, s'aplegà amb la de Joan Iglesias, que, a partir del 1949 i des del Cercle de Joves de Perpinyà, esperonà la tradició de les fogueres a Catalunya Nord. Ambdós tenen la pensada de baixar el foc del cim i encendre les fogueres del Rosselló, la Vall de la Tet i el Vallespir. D'aquesta manera, neix això que avui anomenem Flama del Canigó. 

La Flama del Canigó de seguida agafa embranzida per l'entusiasme popular. És rebuda i reservada al Castellet de Perpinyà, una antiga presó, símbol de la repressió de l'Estat francès, que havia estat reconvertit en la Casa Pairal o Museu de la Pairalia Catalana. És en aquest moment que la Flama del Canigó acaba d'omplir-se de contingut simbòlic. 

Paral·lelament, els contactes i relacions entre les catalanes i els catalans del nord i del sud s'intensifiquen. El 2 d'abril de 1966 es decideix d'encendre una gran foguera al coll d'Ares, als termes de Molló (Vall de Camprodon, Ripollès, comtat d'Osona) i de Prats de Molló i la Presta (Alt Vallespir, Vallespir, comtat de Vallespir) amb el nom de Foc de Germanor del Coll d'Ares. La iniciativa no era mancada de dificultat, perquè es pretenia aixecar-la just on Catalunya és dividia per la partició administrativa entre l'Estat francès i l'espanyol. La convocatòria va superar totes les expectatives. El foc va ser encès per la Flama del Canigó i va ser la primera vegada que va travessar la frontera. 

A partir d'aquesta data, el creixement d'aquesta expressió popular és un fet i s'escampa a poc a poc però sense aturador. El 1967, l'eix Ripollès-Osona-Barcelona és una realitat. És en aquesta data que la Flama del Canigó arriba a la plaça Major de Vic (Plana de Vic, Osona, comtat d'Osona). També, aprofitant aquest eix, arriba a l'Ajuntament de Barcelona. La xarxa de distribució es va estenent i engrandint: el 1972 arriba a Reus (Baix Camp); el 1973, al País Valencià; el 1976 ja fa cap a Alacant (Alacantí, País Valencià) i després encara s'escamparà per les Illes i fins i tot a l'Alguer (Sardenya).