Aquet diumenge, 17è dia de la vaga de
cheminots en un maig especial.
50 anys de les jornades de maig i juny de 1968.
TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 13/05/2018
Perpinyà (Rosselló, comtat de Rosselló).-
Nova jornada de vaga a la
SNCF. Avui diumenge, 17é dia de vaga de cheminots, no circularà cap tren, ni
TGV ni
Intercities ni TER a l’estació de Perpinyà (Rosselló, comtat de Rosselló).
Un maig especial
A
ningú se li escapa que aquest maig és especial. Es compleixen 50 anys
de les jornades d’ocupacions
de maig i junt de 1968. Exposicions, programes especials de ràdio,
monogràfics, articles d’escriptors i filòsofs, conferències… A l’hexàgon
francès tothom està recordant els històrics esdeveniments que van fer
trontollar l’establishment francès ara fa mig
segle. Que es parli tant del Maig del 68 no és només protocol·lari.
Molta gent a l’Estat francpes desitja un canvi. D’ençà que milers de
joves van ocupar les facultats i van irrompre als carrers ara fa 50
anys, tot moviment de protesta a la República francesa
es mesura i es compara amb el Maig del 68. Aquest cop, però, les coses
són diferents. Almenys per molts estudiants. El record del 50è
aniversari del 68 i la radicalització del neoliberamisme promogut per
Macron estan propiciant que moltes i mots estudiants
no vulguin resignar-se a recordar fets del passat ni a mesurar-s’hi amb
ells, sinó a realitzar el seu propi maig. A les facultats i als carrers
de París (Illa de França) poden veure’s pintades en vermell amb
proclames que invoquen un
Maig del 18.
Paris
8 --fundada després dels esdeveniments del maig del 68 per filòsofs com
Deleuze o Foucault,
Paris 8 resta bloquejada des de fa un mes i en general els cursos
ordinaris o bé s’han suspès o s’han transformat en debats sobre la
situació política actual, si bé les validacions de les matèries es
mantenen, no hi haurà exàmens: els professors han establert
--sovint previ consens-- procediments alternatius d’avaluació, ja que,
de manera unànime, els professors de Paris 8 --com tants altres
professors d’altres universitats– han recolzat les lluites estudiantines
i s’han oposat a la llei Vidal--; Sorbona; Tolbiac;
Nantarre; École Normal Superieur; Sciences Po o la Universitat de
Bordeus, entre d’altres, han estat o són ocupades per centenars
d’estudiants que han aconseguit paralitzar els ritmes habituals de la
vida acadèmica i estudiantil.
Gairebé
cada dia tenen lloc assemblees o manifestacions. Algunes ocupacions no
s’han pogut mantenir gaire temps. Alguns rectors, al·legant
problemes de seguretat, han trucat la policia, la qual ha desallotjat
les facultats amb nocturnitat.
És el cas de Tolbiac. La matinada del passat dimecres
per centenars de policies antidisturbis, que encerclaren i
desallotjaren violentament la Universitat de Lo Miralh, a Tolosa de
Llenguadoc (Alta Garona, Occitània), ocupada des del mes de març.
Tradició contestatària i crítica
En
una societat tan elitista com la francesa la llei Vidal no ha agradat
gens a les i als estudiants.
En els darrers anys a l’Estat francès hi ha hagut un increment
d’estudiants que ha implicat que no hi hagués prou places en algunes
carreres acadèmiques per a tots els demandants. De manera provisional es
va optar pel tiratge a sort. Ara, en comptes d’aportar
més recursos i augmentar el nombre de places, Macron ha optat perquè
les universitats puguin escollir els seus estudiants tenint en compte
els seus expedients acadèmics, les seves motivacions i els seus
projectes acadèmics i laborals. De manera generalitzada,
hi ha un clar consens entre els alumnes: la llei castigarà els
estudiants de les famílies amb menys recursos i propiciarà una
competència inaudita entre les universitats. D’ençà que la llei ha
entrat en vigor ha trobat resistència a instituts i universitats.
La majoria dels estudiants, però, no s’oposen només a una llei concreta
que consideren injusta. La seva protesta és més radical: s’oposen al
macronisme i al neoliberalisme. És per això que s’han obert canals de
comunicació amb els maquinistes en vaga així
com amb altres actors en lluita.
Si
bé les mobilitzacions d’estudiants i treballadors són el primer gran
desafiament al govern de
Macron i que aquestes estan adquirint una dimensió i un pes
considerables, els moviments de protesta estan molt lluny de fer
trontollar el Govern francès. Entre els estudiants es discuteix sobre
com fer créixer i intensificar els moviments d’oposició. En assembles
i seminaris es parla sobre quines estratègies seguir. I el debat sobre
l’ús de la violència ha entrat en escena després que els
Black Block hagin fet la seva aparició en les últimes manifestacions. Els
Black Block són joves estudiants que, vestits de negres,
encaputxats, amb màscares antigàs i ulleres de busseig per protegir-s’hi
dels gasos lacrimògens, s’enfronten a la
policia i destrossen el mobiliari de grans empreses multinacionals.
A la manifestació unitària de l’1 de maig a París van desbordar la policia. Més de mil
Black Block es van posicionar al capdavant de la manifestació, entre la resta de manifestants. Al seu pas van destrossar un restaurant
McDonald’s i van cremar un cotxe de
SEAT. La resposta de la policia va ser contundent: van llançar
bombes de fum i gasos lacrimògens a la multitud i van detenir un
centenar de persones.
Des de fa dies s’està denunciant que les detencions van ser arbitràries: pel simple fet d’estar en
la zona on els Black Block van fer la seva aparició s’era sospitós de voler emprar la violència.
L’elit cultural, mediàtica, acadèmica i política que està recordant els fets del 68 i que al mateix
temps condemna la violència puntual i controlada dels
Black Block obliden sovint i intencionadament la dimensió violenta del 68.
Efectivament,
el Maig del 68 va ser un mes violent. Més enllà d’algunes protestes i
reivindicacions
concretes, els estudiants s’oposaven, de manera radical, a tot un
sistema social, econòmic i polític. A finals de mes, la societat
francesa estava cansada de les manifestacions dels estudiants. Una gran
mobilització conversadora als Camps Elisis i la victòria
aclaparant del partit de De Gaulle en unes eleccions anticipades van
posar fi al moviment estudiantil.
Els
estudiants no van obtenir res. El seu fracàs, però, va ser un èxit.
Unes protestes que s’oposaven
al sistema no podien sinó perdre, almenys d’entrada. Els efectes
d’aquell esdeveniment polític es van deixar sentir, però, amb el temps.
Sense el Maig del 68 sembla improbable que haguessin estat possible les
lluites feministes o les lluites pels drets dels
homosexuals.
Avui
molts joves confien en un nou maig, és a dir, que un veritable
esdeveniment polític tingui lloc,
obrint, en el futur, un nou horitzó social i vital. Ara per ara les
manifestacions estudiantines estan, però, molt lluny d’interrompre i
col·lapsar la vida quotidiana parisenca. Malgrat tot, en una societat
travessada per l’explotació i la violència sistemàtica,
invisible, naturalitzada i justificada legal i simbòlicament, el desig
d’una altra vida s’apodera cada dia de més gent. Res sembla indicar que
un nou maig estigui a punt d’esclatar, però també és cert que tot
autèntic esdeveniment polític és impredictible.
Com ha escrit l’escriptora Annie Ernaux, “la revolució que vindrà ens
és desconeguda. I tard o d’hora una revolució ha de venir --diu
l’escriptora-- perquè la dominació i el desig ardent d’una altra vida
continuen”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada