 |
| Manuel Valls, de socialista autogestionari de jovenet a jacobí neoliberal d'adult |
Valls
i Cazeneuve signen el decret ‘Occitanie’.
El
Front National acusa la Generalitat de Catalunya pel ‘Pays
Catalan'.
Louis
Aliot acusa el president de la CDC nord-catalana, Jordi Vera, d’estar
“finançat per un país estranger, la Generalitat el paga per fer
agitació”.
El
comitè de redacció denuncia els qualificatius d'un editorial d’El
País contra Pedro Sánchez.
El
sidral del PSOE començà el març de 1939, continuà a l’exili i
esclatà a Surenes.
[Barcelona
(República Catalana) 30/09/2016]
L’AMIC DEL POBLE
El
primer ministre del Govern francès, nascut al barri d’Horta de
Barcelona l’any 1962 i dirigent del Partit Socialista, ha signat el
decret 1264/2016, publicat al Diari Oficial de la República
francesa, que fixa el nom d’Occitanie pels territoris que abans
abastaven les regions del Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus.
Aquest decret, que ha entrat en vigor ahir dijous 29 de setembre,
estableix que la capital de la nova macroregió serà Toulouse
(Tolosa de Llenguadoc).
El
decret signat per Manuel Valls, que també subscriu el ministre de
l’Interior, Bernard Cazeneuve, apareix publicat després que el
Consell d’Estat hagi validat la decisió del Consell Regional de
batejar la nova macroregió amb el nom d’Occitanie. Aquesta
denominació va ser la més votada en una consulta telemàtica oberta
a tota la ciutadania i ha suscitat l’oposició de molts habitants i
representants de les comarques de la Catalunya Nord, que reclamaven
que en el nom de la macroregió també hi hagués una referència a
aquesta zona (proposaven Occitanie-Pays Catalan).
El
dissabte 10 de setembre hi va haver una multitudinària manifestació
a Perpinyà (Rosselló) per exigir el reconeixement del Pays Catalan.
Però el Consell d’Estat, el ministeri de l’Interior i el primer
ministre han ratificat i validat la decisió del Consell Regional.
Des de Tolosa de Llenguadoc el Partit Socialista mira d’apaivagar
la polèmica i proposen que la nova macroregió Occitanie porti per
subtítol Pirineus-Mediterrània per tal d’acontentar els habitants
del departament del Pirineu Oriental, que té per capital Perpinyà.
El
Front National acusa la Generalitat de Catalunya pel ‘Pays Catalan'
 |
| Presentació als locals de CDC de la Catalunya del Nord dels panells que el partit reparteix als municipis |
El
líder del feixista Front National, Louis Aliot, ha acusat la
Generalitat de Catalunya i “certs grups polítics barcelonins”
d'instrumentalitzar les mobilitzacions nord-catalanes en favor de la
denominació Occitanie-Pays Catalan per a la macroregió amb capital
a Tolosa del Llenguadoc. En aquesta nova regió administrativa
francesa hi estan incloses les comarques catalanes del Rosselló,
Conflent, Vallespir, Alta Cerdanya i Capcir.
Aliot,
eurodiputat i regidor d'oposició a l'Ajuntament de Perpinyà, afirma
que el president de la CDC nord-catalana, Jordi Vera (Cuqui), “està
finançat per un país estranger, la Generalitat el paga per fer
agitació”.
El
vicepresident del Front National ha fet aquestes acusacions com a
reacció a la manifestació que va reunir al voltant de deu mil
persones a Perpinyà i on van participar-hi més d'un centenar de
càrrecs electes entre alcaldes, consellers departamentals i
regionals.
El
comitè Oui au Pays Catalan, organitzador de les mobilitzacions --del
qual CDC Catalunya del Nord n'és el nucli fundador--, ha respost
afirmant que Aliot “no entén res d'aquest país i ataca els seus
símbols, com la llengua i els lligams seculars amb Catalunya”. CDC
està distribuint gratuïtament als municipis panells amb el nom, en
francès, Pays Catalan. El finançament es fa amb “l'ajuda
d'empresaris nord-catalans”, afirma Vera.
ERC
Catalunya del Nord també ha reaccionat denunciant “els
intents patètics de desacreditar tots els que no combreguen amb el
nacionalisme francès a ultrança”.
El
comitè de redacció denuncia els qualificatius d'un editorial d’El
País contra Pedro Sánchez
 |
| El secretari general del PSOE, Pedro Sánchez |
La
duresa dels qualificatius emprats contra el líder socialista Pedro
Sánchez per l'editorial d’El País d'ahir dijous, 29 de setembre,
ha desfermat les queixes dels redactors d'aquest diari, posicionat
clarament del costat de Felipe González i Susana Díaz en el
conflicte intern del PSOE. El comitè de redacció refusa valorar la
línia ideològica, però troba que es va excedir "l'equilibri i
la mesura propis de l'estil editorialista" d'El País amb aquell
editorial, titulat Salvar al PSOE, que titllava Sánchez d'"insensat
sense escrúpols" i el considerava covard, mentider, sectari i
populista. Segons explica el comitè en un comunicat, el director
d'El País, Antonio Caño, només els ha concedit un minut per
atendre aquesta queixa col·lectiva i ha argumentat, sempre segons la
versió del comitè, que no accepta debatre amb la redacció la línia
editorial, de la qual assumeix tota la responsabilitat.
El
sidral del PSOE començà el març de 1939, continuà a l’exili i
esclatà a Surenes
El
sidral que ara hi ha al PSOE començà el març de 1936 a Madrid amb
el cop d’Estat contra el doctor Negrín i el PCE, continuà a
l’exili el 1945 i esclatà a Surenes (Alts del Sena, Illa de
França), on el grup de Sevilla, liderat per Felipe González,
provocà l’escissió com a PSOE (renovat) enfront el PSOE
(històric), liderat pel pro republicà Rodolf Llopis Ferràndiz.
Prieto
i Largo Caballero enfront el govern Giral
El
10 de gener de 1945 per primera vegada des de l’1 de febrer de 1939
al castell de Sant Ferran de Figueres (Alt Empordà) s’havien
reunit les Corts espanyoles a la ciutat de Mèxic i el 17 d’agost
d’aquell any el Diego Martínez Barrio (Sevilla, 25/11/1883-París,
01/01/1962, Unió Republicana) fou elegit president interí de la
República espanyola, encarregant-li la tasca de formar govern a
l’exili. José Giral Pereira (Santiago de Cuba, 22/10/1879 -
Mèxic, 23/12/1962, Izquierda Republicana) fou l’encarregat de
presidir un govern de coalició que comptà amb el suport de l’ANFD,
la qual posà a la seva disposició la seva xarxa de resistència
política antifranquista, sindical i armada en l’interior de la
Península, especialment en el sector de la CNT Interior que pocs
mesos després decidí seguir en la línia política del temps de
guerra, col·laboracionista i interclassista en compte de la línia
proletària llibertària, que seria majoritària a l’exili
cenetista.
Així,
en el ple cenetista Interior el juliol de 1945 s’havia acordat
aconseguir el major número de ministeris en el govern exiliat de la
República. Finalment, Giral trià com a ministres cenetistes José
Expósito Leiva (Agricultura), com a representant de la CNT Interior,
i Horacio Martínez Prieto (Obres Públiques), com a Moviment
Llibertari Espanyol (MLE, com Organització Específica), ja que no
acceptà políticament la denominació de FAI. Així hi havia, com a
UGT i PSOE, CNT i MLE en el Govern republicà. Els
stalinistes del PCE/PSUC foren vetats.
El
21 de setembre de 1945 es constituí el govern Giral i el 7 de
novembre d’aquell any les Corts espanyoles reunides a Mèxic
acceptà aquet gabinet. Quasi tots els ministeris eren simbòlics, ja
que no hi havia territori a governar, com fou el cas dels dos
ministres cenetistes.
Aquest
govern aviat entrà en crisi, doncs el 8 de novembre el dirigent
del PSOE Indalecio Prieto pronuncià a les Corts a l’exili
un discurs en que qüestionà la constitució del govern Giral,
acusant-lo d’haver violat la Constitució de la República
espanyola, i que el seu partit hi participaria provisionalment fins
que sortís una altra alternativa enfront el franquisme. El mateix
Prieto davant les Joventuts Socialistes exposà la seva
estratègia: una vegada derrocat el general Franco caldria
formar un govern de transició amb personalitat “neutres” i no
implicades en la repressió franquista que dissolgués el partit únic
(FET i de les JONS); alliberés els presos polítics; repatriés els
exiliats; restablís de les llibertats d’opinió, de reunió i
d’associació; convoqués un referèndum plebiscitari sobre
monarquia o república vigilat per un organisme internacional ,
encapçalat pels governs d’Amèrica llatina, com a garantia de
normalitat en el procés i impedís un nou cop d’estat contra la
voluntat popular. Prieto pensava que el vot restauraria la República
espanyola i no deia res sobre la manera d’enderrocar la Dictadura,
solament que s’havia de fer sense la lluita armada (a diferència
del PCE/PSUC amb la guerrilla de la Unió Nacional Espanyola de
novembre de 1942, encara que UNE no tingués elaborat un pla per fer
caure Franco) i tampoc concretava quines pressions calia activar per
fer fora Franco com tampoc com obrir el procés de debat amb els
monàrquics sobre el plebiscit, que en tot cas l’haurien
d’acceptar. La proposta provocà clamor entre aquells que
defensaven la legitimitat republicana.
Per
la seva banda, l’antic líder del PSOE Francisco Largo Caballero
també considerava que un govern republicà a l’exili no era la
formula idònia i, en canvi, s’havia de seguir les indicacions dels
dirigents de la SFIO Vicent Auriol i Léon Blum, amb un plebiscit
lleugerament diferent, amb un òrgan internacional per vetllar en el
referèndum encapçalat per les Nacions Unides (ONU).
Divisió
entre els partidaris de Prieto i Largo Caballero i els de Llopis
El
partit estava dividit entre els seguidors de Prieto i Largo Caballero
i els pro republicans de Rodolf Llopis, oposats al plebiscit. A
la Península el sector de la CNT Interior encapçalat pel José
Luque acollí l’estratègia plebiscitari de Prieto i el mateix
novembre d’aquell any iniciaren unes conversacions amb els
monàrquics a petició d’aquests, que es volien desfer de Franco i
proclamar rei Joan de Borbó, dit el Pretendent.
Negociació
de l’ANFD i els monàrquics de Joan de Borbó
A
finals de gener de 1946 Joan de Borbó, per mitjà d’unes gestions
de la diplomàcia britànica davant el dictador Salazar, aconseguí
deixar la seva residència a Suïssa i s’establí a Estoril per
estar a prop de la frontera espanyola a fi de coordinar gestions amb
els monàrquics de l’Interior. Aquests estaven dividits en dues
opcions: els que volien un pacte amb l’ANFD (CNT Interior i
PSOE-UGT), que estaven molt vinculats a Joan de Borbó (el diplomàtic
Quiñones de León, el marqués Luque de Tena, els generals Aranda i
Kindelán), i el sector liderat per Gil Robles que no
volia hipotecar la caiguda de Franco a una hegemonia política de
l’ANFD.
El
grup de Sevilla contra Llopis
Finalment,
les tesis pro monàrquiques van triomfar de la mà del grup de
Sevilla del PSOE Interior en el congrés escissionista celebrat a
Suresnes els dies 11,12 i 13 d’octubre de 1974, apadrinat i
finançat pel Patit Socialdemòcrata alemany i el Partit Socialista
francès.
Des
del Congrés de Tolosa de Llenguadoc de 1970, al PSOE hi havia una
pugna oberta respecte a l'orientació política i a la posició de
l'organització. D'una banda, els líders històrics encapçalats per
Rodolfo Llopis, en aquell temps secretari general en l'exili,
mantenien una visió propera a l'anomenat "sector exterior",
que defensava la restauració de la República d’abril de 1931.
D'altra banda, l'anomenat "grup dels sevillans", de
militants provinents de l'Interior i encapçalat per Felipe González,
Alfonso Guerra i Manuel Chaves, consideraven necessari que el PSOE
comencés al més aviat possible la seva preparació per al futur que
es preveia immediat, després de la Revolució dels Clavells a
Portugal i la delicada salut del dictador. Era, doncs, una pugna per
dues visions diferents de la realitat, en la qual no es volia deixar
l'espai de l'esquerra futura a l’Interior en mans d'un Partit
Comunista d’Espanya (PCE/PSUC), que de fet amb la tesi de Santiago
Carrillo havia renunciat a la República i havia decidit una aliança
amb monàrquics i les oligarquies per poder accedir a unes futures
Corts d’una monarquia parlamentària. El grup de Selvilla volia
disputar el paper parlamentari hegemònic al PCE/PSUC en una imminent
monarquia borbònica, com passà el juny de 1977.
Per
a fer costat al congrés de Suresnes, van ser-hi presents Willy
Brandt, ex canceller alemany i líder socialdemòcrata del seu país,
François Mitterrand, líder socialista francès i Bruno Pittermann,
president en aquest moment de la Internacional Socialista.
Arrel
d’aquest congrés del PSOE (renovat) la FAI (Interior, Portugal i
Exili) decidí elaborar un estudi de la realitat que es traslladà al
Comitè Nacional Interior de la CNT-AIT –aleshores a Barcelona
després d’anys a Madrid--, al Secretariat de la CNT-AIT a l’Exili
(Tolosa de Lleguadoc, Occitània) i a la mateixa AIT –aleshores a
Llemotges (Alta Viena, Llemogí, Occitània)--. L’estiu de 1975 hi
va haver el congrés de la CNT-AIT a l’exili celebrat a la Borsa
Vella del Treball a Marsella (Provença, Occitània), amb
participació del Comitè Nacional de la CNT-AIT Interior. El congrés
aprovà una ponència en que definia l’estratègia cenetista de
futur amb la consideració de que de la mateixa manera que es
lluitava contra el franquisme aviat s’haurà de lluitar contra la
socialdemocràcia ja que la finalitat de la CNT és l’abolició del
Treball Assalariat i el domini de la Mercaderia. També, es trenca
l’Aliança Sindical (CNT-UGT-STB).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada