Antonio Perrella (Tomás Ranieri)
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 29 de març de 1908 neix a Nàpols l'anarquista i lluitador antifeixista Antonio Perrella, més conegut com Tomás Ranieri
En 1932 s'instal·là a Barcelona al passar la frontera del Pirineu Oriental i es relacionà amb els grups anarquistes de la barriada de Sants
Tomás Ranieri: El 29 de març de 1908 neix a Nàpols (Campània) l'anarquista i lluitador antifeixista Antonio Perrella, més conegut com Tomás Ranieri, encara que va fer servir altres pseudònims, com Antonio Pereira, El Italiano, L'Italià, Antonio Penella Tamaro, Antonio Negredo Tamaro, Pineda Tamaro i Tommaso Ranieri.
Suboficial de Marina itiana, en 1928 el feixisme l'obliga a exiliar-se i s'instal·la a l'hexàgon francès, on ràpidament entrà en contacte amb anarquistes exiliats de nacionalitat espanyola a causa de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera.
En 1932 s'instal·là a Barcelona al passar la frontera del Pirineu Oriental i es relacionà amb els grups anarquistes de la barriada de Sants.
Participà en les manifestacions sorgires arran de la Revolució d'Octubre de 1934.
Quan el cop militar feixista del diumenge 19 de juliol de 1936 prengué part a Barcelona, amb Buenaventura Durruti Domínguez i Francisco Ascaso Abadía, en l'assalt de la caserna de les Drassanes.
Més tard continuarà el combat enrolat en la «Columna Ortiz».
Amb la militarització de les milícies, el 31 de desembre de 1936 va ser nomenat major d'Infanteria i prengué part en la presa de Caspe (Bajo Aragón-Caspe, Saragossa, Aragó) i en els combats de Belchite (Campo de Belchite, Saragosa, Aragó).
En 1937, durant alguns mesos, va ser instructor a l'Escolade Guerra de Barcelona, però aviat tornà al front com a comandant del IV Batalló de la 116 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la República Espanyola, compost per membres de la CNT i la FAI.
Entre desembre de 1937 i febrer de 1938 va participar en la batalla de Teruel (Comunidad de Teruel, Teruel, Aragó) i va ser ell, L'Italià, com l'anomenaven els seus companys, qui va entrar encapçalant les forces republicanes que conqueriren la ciutat.
Va lluitar fins al final de la guerra i va ser detingut al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià).
Va ser empresonat sis mesos al fort de Santa Bàrbara d'Alacant i altres sis mesos al castell de Sant Ferran, on va ser torturat, i després de passar pel camp de concentració d'Elx (Baix Vinalopó, País Valencià), mitjançant documents falsos proporcionats per companys de l'exterior, va poder sortir lliure.
Després d'un breu pas per Andorra d'uns sis mesos, va tornar a l'Interior.
Detingut i empresonat a Lleida (Segrià, Terres de Ponent), va ser traslladat al camp de concentració de Miranda de Ebro (Valle del Ebro, Castella la Vella), després a Burgos (Alfoz de Burgos, Castella la Vella), Madrid (Madrid, Castella la Nova) Toledo (Toledo, Castella la Nova), on va ser posat en llibertat provisional en ser promulgat un decret de la Dictadura que atorgava la llibertat a tothom que hagués complit més d'un any de condemna en un camp de treball disciplinari.
En 1945 es lliurà a la lluita clandestina contra el franquisme i va ser secretari de Defensa del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i agent d'enllaç de la resistència.
En una de les batudes repressives, en aquell mateix any, va ser detingut juntament amb 39 companys i va passar a la Presó Model de Barcelona. La seva companya, Carmen, també fou detinguda amb ell i empresonada durant uns dies als calabossos de la Prefectura de Via Laietana malgrat el seu embaràs.
Torturat durant un mes a la Prefectura de Policia, fou traslladat el 22 de desembre de 1945 a la Presó Model de Barcelona.
Va ser posat en llibertat provisional el 7 de juny de 1946, gràcies a la intervenció de l'ambaixada italiana, i el desembre va tornar a Itàlia.
A Itàlia milità activament en la Federació Anarquista Italiana (FAI) i en la Unió Sindical Italiana (USI).
Va col·laborar en diverses publicacions anarquistes italianes i espanyoles.
També va mantenir contactes amb els grups d'acció anarquista contra el franquisme i en 1952 amb Josep Lluís Facerías (Face) va preparar un pas clandestí entre França i Itàlia.
En el Congrés d'Ancona (Ancona, Marques) de 1967 formava part de la Comissió de Relacions de la FAI i es va encarregar voluntàriament de les relacions amb el moviment obrer i la secretaria de l'USI.
Va col·laborar en diferents publicacions anarcosindicalistes i anarquistes de l'exili, com ara Le Combat Syndicaliste, Espoir i Umbral.
El setembre de 1968, malgrat el seu malmès estat de salut, participà en la jornada inaugural del Congrés Anarquista Internacional de Carrara (Massa-Carrara, Toscana).
Antonio Pereira va morir després d'una llarga i dolorosa malaltia el 16 de març de 1969 a Ventimiglia (Rivëa de Levante, Ligúria), on van ser enterrades les seves cendres. Tenia quatre fills.
Va deixar inacabades i inèdites unes memòries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada