Era
el més petit de tres germans i va perdre la seva mare als set dies
de néixer. Orfe als cinc anys, quan el seu pare va patir un accident
a la mina de Vila Forniu, va viure la seva primera infància a Llinàs
del Vallès.
El
seu gran prestigi com a una de les principals figures del maquis
llibertari rural es fruit de la seva intensa lluita antifranquista
entre els anys 1944 i 1950, anys durant els quals va realitzar
nombroses accions al Pirineu català, fent servir com a bases Oceja,
Berga i Manresa.
Marcel·lí
Massana i Vancell:
El 3 d'octubre de 1918 neix a Berga (Berguedà) el
guerriller anarcosindicalista Marcel·lí Massana i Vancell, també
conegut com Panxo (o el Gras). Era el més petit de tres germans i va
perdre la seva mare als set dies de néixer; aleshores Filomena Solé,
la Dida, li va fer de mare. Orfe als cinc anys, quan el seu pare va
patir un accident a la mina de Vila Forniu, va viure la seva primera
infància a Llinàs del Vallès (Baix Montseny) i a partir dels set
anys al col·legi religiós dels Germans de les Escoles Cristianes de
Solsona (Solsonès), tutelat pel seu oncle Joan Massana, capellà de
la vila, i passant els estius a Berga. Va abandonar el col·legi als
13 anys i després d'un any al Mas Recaus, a Sallent (Bages), amb els
seus oncles, va començar a treballar als 14 anys com a aprenent al
taller mecànic de Ramon Canues, dit el Pixa-Vi.
En
1934 feia feina de mecànic a l'empresa tèxtil de Can Rodergas, a
Berga, i l'any següent va ingressar en el Sindicat de la
Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT)
del Berguedà, encara que sembla que ja va participar en el moviment
anarquistes durant la revolució de Fígols.
Quan
l'aixecament militar franquista de juliol de 1936, va ingressar en el
Comitè de Milícies de Berga i l'agost d'aquell any, s'enrola en la
Columna Terra i Llibertat, intervenint en el front madrileny.
De
tornada a Catalunya es va allistar en la Columna Carot i Castan i,
quan es militaritza, en la 25 Divisió, en la Brigada 118, combatent
a Aragó des d'octubre de 1936 fins el triomf militar franquista
--des d'abril de 1938 com a tinent-- que el sorprèn a Alacant
(Alacantí, País Valencià). Va passar per diversos camps de
concentració i presons (Albatera, Bétera, Porta Coeli, Manresa,
Barcelona, Madrid) i va ser alliberat provisionalment en 1942.
Mesos
després, va negar-se a fer el servei militar i va passar a la
clandestinitat, instal·lant-se a Organyà (Alt Urgell), contactant
amb els contrabandistes de la zona i fent-se un especialista dels
passos fronterers. En 1944 viu a Tarascon d'Arieja (Migdia Pirineu,
Occitània) i organitza la lluita guerrillera que el farà famós. En
1947 s'instal·la a Tolosa de Llenguadoc (Occitània).
En
1950 va tenir un conflicte amb carrabiners francesos i va haver de
deixar la lluita de guerrilles. Els problemes amb el Govern francès
se salden inicialment amb un mes de presó, però per pressions del
règim franquista, que també demana l'extradició, patirà de bell
nou presó i després confinament al departament de Deux-Sèvres
(Aquitània) i Lucan e Gramont (Cantal, Alvèrnia Roina Alps,
Occitània) fins al 1956, any que, lliure, es trasllada a París
(Illa de França), on treballarà de mecànic i de jardiner, i ja
malalt s'allunyarà de l'activisme resistint les pressions de
Francesc Sabaté reincorporar-se a la lluita armada llibertària. A
començaments dels seixanta sembla que no participà en Defensa
Interior (DI). Cada any assistia amb la seva companya, Maria Calvó,
a la gala de la CNT-AIT a la sala de la Maison de la Mutualité, a
París, com ara l’any 1975, tot just abans de la mort de Franco, la
vegada que cantava Paco Ibánez acompanyat pel Cuarteto Cedrón.
Finalment es trasllada al Llenguadoc i rellançada la CNT-AIT a
Catalunya, s'afilia al sindicat metal·lúrgic barceloní.
El
seu gran prestigi com a una de les principals figures del maquis
llibertari rural es fruit de la seva intensa lluita antifranquista
entre els anys 1944 i 1950, anys durant els quals va realitzar
nombroses accions al Pirineu català (voladures de torretes
elèctriques d'alta tensió i de dipòsits d'aigua, i altres
sabotatges; segrests de destacats franquistes; expropiacions a
falangistes, terratinents, empresaris; atracaments a fàbriques i
mines; passades de frontera amb documentació, armes i combatents;
etc.) fent servir com a bases Oceja (Alta Cerdanya), Berga i Manresa
(Bages). Freqüentment va estar acompanyat per altres guerrillers,
com ara Vila Capdevila, Busquets, Antonio Sánchez, Puig Torres, Pons
Argilès, Dot, Saborit, Saturnino Sanz, Pérez Pedrero, Adrover,
Massip, Crespo, Benítez, F. Martínez, Arcos, Puig Costa,
Manel Sabaté, Pepe Blanco, El Rana, Pometa, El Gachas,
etc.
Entre
1948 i 1949 va actuar intensament a la zona de Manresa, Sant Vicenç
de Castellet (Bages), Pont de Vilomara i Rocafort (Bages) i Tarrassa
(Vallès Occidental), amb notable suport popular. Possiblement sigui
l'únic grup guerriller a tot l'Estat espanyol que mai no va tenir
cap baixa, ni morts, ni ferits, ni presoners.
També
cal destacar la tasca feta amb els joves de les Joventuts
Llibertàries compromesos en l'edició del Ruta clandestí.
Marcel·lí
Massana va morir el 21 de maig de 1981 al mas Letallet a Eras Bòrdas
de Les (País de Foix, Arieja, Migdia Pirineu, Occitània) d'un atac
de cor sobtat, al costat de la seva companya.
El
grup de rock català Brams li va dedicar en 1995 una de les seves
cançons (Massana) i l'historiador Josep Clara una biografia en 2005:
Marcel·lí Massana, l'home més buscat. Un mite de la guerrilla
anarquista (R. Dalmau editors).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada