FULLS LLURES 11

FULLS LLIURES 

Premsa comunista llibertària antiimperialista 

Full núm. 11. Agost de 2022 

Editorial   

Oh lamentable espectacle, oh! dies sagnants, mentre els lleons es disputen i es barallen per la posició dels seus antres, els pobres xais innocents pateixen per la seva enemistat. (W. Shakespeare) 

L'oposició a la guerra interimperialista a l'Est d'Europa es manifesta a Rússia de manera multiforme i inventiva, a vegades amb sabotatges e edificis de l'Estat i altres de caire espectacular com també de desobediència civil, sempre reprimides pel règim. Segons Novaya Gazeta, 2229 persones des del 24 de febrer han estat inculpades amb sancions per "descrèdit" a l'Exèrcit rus. Segons OVD-info, fins el 7 d'abril 15400 "militant pacifistes" havien estat detinguts. Segons Amnistia Internacional, en les protestes pacifistes del 6 de març hi va haver en total cinc mil detencions en 69 ciutats. Quan l'esclat de la guerra es va crear la Feminist Ant-War Resistance. El 30 d'abril es van enganxar a Tver cartells contra la guerra. Arreu de Rússia hi ha pintades i fulls volants. El 1er de Maig fou atacat amb artefactes incendiaris a Moscou un bus policial. A Perm un grup anarquista aquell dia va penjar sobre un pont una gran pancarta que deia: Pau a les barraques, guerra als palaus!. Durant la celebració de l'efemèrides de 9 de maig van sortir manifestants amb pancartes, com ara Ells van morir per la pau, vosaltres heu escollit la guerra. Hi va haver 125 detencions. El Consell Municipal del districte universitari de Moscou va aprovar una moció "contra la guerra". En els concerts hi ha protestes pacifistes, com en el grup Kis-Kis el 20 de maig a Sant Petesbourg, al crit de "fuck the war". Segons Moscow Times, el cantant del grup de rock DDT Yury Shevchuk el 22 de maig fou arrestat per anar contra la guerra.  

Les caixes de reclutes (n'hi ha 1500) son objecte d'incendis contra la guerra, ja que la mili es obligatòria a Rússia. El 24 de febrer ja hi haver atacs a 5 centres de reclutament. El 28 de febrer fou incendiada la caixa de reclutament de Loukhovitsy. El 2 de març es llançà un artefacte incendiari contra la porta de la caixa a Voronej. El 13 de març també un artefacte contra la porta de la caixa de la regió de Sverdlovsk. El 20 de març, a Karachay-Cherkessia, un grup de mares, esposes i germanes de soldats al front d'Ucraïna van bloquejar l'accés a la caixa de reclutes local tot reivindicant informació sobre la sort dels seus familiars a la guerra. La nit del 18 d'abril fou atacat amb artefactes incendiaris la caixa de Zubova-Polyana (Mordovie). Durant la nit del 24 d'abril hi va haver un intent d'incendiar la comissaria de policia, al districte de Kosino-Ukhtomsky de Moscou. En la nit del 4 de maig van llançar artefactes a una finestra de la caixa de Nizhnevartovsk, districte autònom de Khanty-Mansi. El 8 de maig fou atacada amb artefactes la caixa de Cherepovest. El 9 de maig, un intent d'atac incendiari contra la caixa de Balashikhe. L'11 de maig Moscow Times publicà que moltes caixes de reclutes a Rússia havien estat atacades des l'inici de la guerra, entre elles una incendiada a Sibèria. 

A Bielorússia hi ha una campanya anarquista contra la guerra interimperialista i de suport als insubmisos i als soldats desertors. El col·lectiu Iniciativa de Solidaritat 'Olga Taratuta' [https//nowar.solidarite.online/blog] dóna suport a desertors i pacifistes russos i bielorussos.           

Maleïda la guerra i maleïts tots aquells que la fan fer !!!  

-- 

L'acord entre Rússia i Ucraïna deixa al descobert que Occident i no tan sols Rússia impedia la sortida de gra i de fertilitzants 

Ucraïna i Rússia van signar un acord auspiciat per les Nacions Unides i Turquia. L'acord hauria d'evitar la crisi alimentària global i permetre que milions de tones de gra, i de fertilitzant, poguessin sortir dels dos Estats amb els vaixells ara atracats als ports per culpa de la guerra interimperialista a l'Est d'Europa. Tots dos Estats són grans productors i exportadors de gra i de fertilitzants. D'algun gra, com ara el gira-sol, més de la meitat de la producció d'algun productes, és seva, i de moltes altres espècies, en produeixen un 25%, segons dades de la FAO, resumides en un informe recent. És tan important, tan copiosa, aquesta producció, que la invasió russa d'Ucraïna, i el blocatge dels ports posterior, n'ha desestabilitzat el mercat global, l'estoc no arriba, els preus s'han enfilat i la fam afecta milions d'individus. 

A Occident fa mesos que diuen que Rússia impedeixen la sortida del gra ucraïnès i que, doncs, és Putin qui provoca la crisi alimentària mundial. Resumit en un titular llampant: Morts de gana per culpa de Putin. Passa (sempre passa alguna cosa) que en llegint la nota informativa de l'acord, en llegint les paraules de l'ONU, i la lletra no tan petita de diaris com The Financial Times, o d'agències com Reuters, la cosa no es veu pas tan clara. 

Víctimes com som de la propaganda d'una banda i altra, lamentem de no poder llegir l'acord íntegre, que no s'ha facilitat de moment, però l'ONU sí que ha fet una nota informativa, aquesta, en què es llegeix la sorpresa següent: "El pla de les Nacions Unides també aplana el camí perquè aliments i fertilitzants russos arribin als mercats mundials per ajudar a estabilitzar els preus dels aliments a tot el món i evitar la fam que afecta milions […] Dos equips de les Nacions Unides es van constituir en paral·lel durant les converses: l'un, que es va centrar en la tramesa de gra ucraïnès a través de la Mar Negra, era dirigit pel cap d'aferss humanitaris de l'ONU, Martin Griffith; l'altre, centrat a facilitar l'accés als aliments i fertilitzants russos, era presidit per Rebecca Grynspan, secretària general de l'organisme de comerç i desenvolupament de l'ONU, UNCTAD." 

La pregunta surt sola: Occident evitava via sancions (o fins i tot via blocatge, no fet mai explícit) la sortida de gra i de fertilitzants russos?Les paraules de la ONU bé que semblen indicar-ho. I això és greu, perquè, segons la FAO, les exportacions russes de gra i de fertilitzants són molt més voluminoses, molt més importants, que no pas les ucraïneses.  

Reuters hi afegeix: "Un funcionari de l'ONU va dir que un pacte signat per separat divendres suavitzaria les exportacions russes i que les Nacions Unides havien vist amb bons ulls que els Estats Units i la Unió Europea haguessin aclarit que les seves sancions no afectarien aquests enviaments." Si la UE i els Estats Units han d'aclarir que les sancions no afecten les exportacions russes… senyal que n'hi havia dubtes. 

Sabem que no era pas únicament Rússia que blocava els vaixells ucraïnesos plens de gra i de fertilitzants. Occident també els blocava.  

Per la seva banda, el periodista Rafael Poch, Hambre y propaganda de guerra en Ucrania, publicat en el blog de l'autor (20/6/2022), denúncia: "Para el esperado incremento del hambre en el mundo, las sanciones occidentales contra Rusia son mucho más dañinas que el bloqueo ruso de puertos ucranianos.» [https://rafaelpoch.com/2022/06/20/hambre-y-propaganda-de-guerra-en-ucrania/]. 

-- 

La família de Pablo González denuncia a l'ONU l'empresonament arbitrari a Polònia. Fa cinc mesos que el periodista basc és en un mòdul de màxima seguretat d'una presó polonesa 

Fa cinc mesos que el periodista basc Pablo González és en una presó polonesa pràcticament incomunicat acusat de ser un espia rus. El 28 de febrer, els serveis secrets polonesos van detenir-lo a Przemyśl i van portar-lo a la presó de Rzeszów, on va romandre un mes fins que el van traslladar a una altra presó, a Radom. Ni la família ni els seus advocats no saben ben bé de quins delictes l'acusen, per quins fets, ni fins quan continuarà empresonat, tot esperant el judici. En un principi, havia de ser en presó provisional tres mesos a tot estirar, però la justícia polonesa va prorrogar-la tres mesos més, fins a final d'agost, sense donar cap explicació. I enmig de l'espera, la família es troba un mur imposat que impedeix que hi parli per telèfon o li enviï cartes, A més, l'advocat polonès no els informa sobre la situació del cas argumentant que li ho prohibeix la llei polonesa. 

El text, al qual ha tingut accés VilaWeb, exposa que el cas de González compleix quatre supòsits dels cinc que descriuen una privació arbitrària de llibertat, segons el grup de treball de l'ONU. El primer és la impossibilitat de justificar la detenció amb una base legal, atès que, segons diu l'escrit, els fets investigats no constitueixen cap delicte ni s'ha justificat l'empresonament més enllà d'una referència vaga a un suposat delicte d'espionatge. Tampoc no li ha estat lliurat cap expedient judicial ni s'ha permès que sigui assistit i entrevistat per l'advocat de la seva elecció i confiança. 

L'escrit recorda que González és un periodista conegut—va ser detingut pocs dies després d'una aparició en horari de màxima audiència a La Sexta—i diu que la detenció es fonamenta, precisament, en la seva feina com a informador, cosa que vulnera el dret a la llibertat d'opinió i d'expressió. També exposa que han vulnerat el dret de González a un procés judicial amb garanties, incloent-hi el dret de defensa, el de la llibertat personal i, especialment, el principi de legalitat i taxativitat penal. Aquest principi, diu l'escrit, s'ha forçat per donar aparença de legalitat a una privació de llibertat eminentment arbitrària. 

Per últim, la denúncia a les Nacions Unides també diu que l'empresonament constitueix una violació del dret internacional perquè és motivada per una discriminació per l'origen rus de González. "Les autoritats poloneses van detenir el senyor González Yagüe basant-se, exclusivament i sense cap més fonament—si més no, sense explicitar-lo adequadament--, en la suposada irregularitat relativa a la 'identitat doble' del nostre representat producte de la seva 'nacionalitat doble' espanyola i russa", diu l'escrit, que defensa que la doble nacionalitat i identitat—Pablo González en espanyol, Pavel Rubstov en rus i, de fet, amb la qual va socialitzar-se primer—és perfectament legal i reconeguda tant per Espanya com per Rússia. 

Incomunicat i tancat vint-i-tres hores a la cel·la. Oihana Goiriena, esposa de Pablo González, lamenta a VilaWeb la gran manca d'informació que tenen sobre ell i el seu procés judicial. "Gairebé no en sabem res. Justament ahir ens en va arribar una carta que va escriure a final de maig, principi de juny, just després que li prorroguessin la presó condicional. Són les últimes notícies directament seves que tenim", diu. A la carta, González explica el seu dia a dia. És en un mòdul de màxima seguretat i passa vint-i-tres hores el dia a la cel·la. Durant dos mesos va tenir un company de cel·la, però ara hi està tot sol. Tot allò que pot fer durant el dia és llegir alguns llibres de la biblioteca, escriure i fer esport. 

"L'he notat molt baix d'ànims, es nota que li pesa molt la incomunicació", diu Goiriena. La parella té tres fills—de catorze anys, deu i set--, per als quals l'empresonament i la incomunicació del pare tampoc no és gens fàcil: "Cada vegada se'ls veu més tristos quan parlem del pare. Els dic que li escriguin i li expliquin què fan, però tenen una mirada trista, la veritat." 

A mitjan març, la família va demanar de visitar-lo a la presó i trucar-li per telèfon i, després de diversos entrebancs, a final de maig van contestar a la sol·licitud demanant que justifiqués per què la seva esposa i els seus fills volien visitar-lo i parlar amb ell. "Al principi no vaig saber ni què dir. Com justifico que vull parlar amb el meu marit i que els seus fills volen parlar amb el seu pare?", demana. Amb tot, finalment va redactar arguments per a tenir contacte amb ell, els van fer traduir al polonès per un traductor jurat i els van remetre a les autoritats poloneses. Això va ser el 6 de juny, i encara no en tenen cap resposta. 

Una altra manera que han trobat per a mantenir una certa comunicació amb ell és mitjançant l'ambaixada espanyola a Polònia. Un dels seus representants, Eduardo Ramón Merino, l'ha visitat quatre vegades a la presó, la darrera vegada, la setmana passada. "Ens ha dit que el veu molt prim, però sa. Ell ja m'havia dit que s'havia aprimat, perquè menja saludablement i fa molt d'esport, però també per l'ansietat. Ens ha dit que el va veure animat, però potser el va animar la visita com a tal, perquè a la carta el vaig notar molt desesperançat", explica Goiriena. Quan el diplomàtic l'ha de visitar, n'informa la família i li demana si vol dir-li alguna cosa, i després li lliura un resum de la visita força detallat. "Em diu que està a la meva disposició, però no sé què demanar-li. Li demanaria que agilitzés el tràmit per a poder-lo visitar, però no pot fer-ho." 

L'advocat polonès tampoc no els informa. Una altra de les rareses de l'empresonament de Pablo González és el paper del seu advocat polonès, Bartosz Rogala. "Ens diu que no pot parlar del cas, sota pena de presó. Només pot donar-ne petits detalls, com quan es va prorrogar l'empresonament, o dir si té una vista judicial, poca cosa més", explica estranyada Goiriena. No és tan sols que Rogala no en parli amb la família, sinó que tampoc no comparteix la informació amb Gonzalo Boye, l'altre advocat de González. Bartosz Rogala és el tercer advocat polonès que porta el cas de González, després de dues advocades d'ofici, i va ser ell mateix qui va contactar amb Goiriena i Boye el 5 d'abril, quan va ser designat advocat de González per amics seus. A diferència de Boye, al qual no han permès ni una vegada de visitar el periodista a la presó, Rogala sí que hi ha parlat diverses vegades, però és hermètic sobre el contingut de les converses. Sí que els ha dit que no és gens optimista per a la revisió de la presó provisional, prevista per a final d'agost. "No tenim bones expectatives. Pel que va dir, el fiscal tornarà a sol·licitar una pròrroga de la presó provisional, perquè és la manera habitual de procedir, i el més probable és que el jutge torni a admetre-la", explica Goiriena. 

Empresonat a final de febrer acusat de ser un espia rus 

Pablo González va ser detingut la nit del 27 al 28 de febrer pels serveis secrets polonesos, però pocs dies abans ja havia tingut una topada amb els serveis secrets ucraïnesos. El 5 de febrer, González era a Avdiivka, a Donetsk, on ja s'escalfaven els ànims en previsió de la invasió de Rússia, que va començar al cap de dinou dies. Havia pactat de fer una connexió en directe amb La Sexta per a parlar sobre la vida i l'estat d'ànim de la població civil d'Ucraïnia. Segons que va explicar el fotoperiodista Juan Teixeira, que era amb ell, van voler fer la connexió en directe amb militars ucraïnesos al fons i van esperar més de quaranta-cinc minuts, amb el trípode plantat sobre la neu, que els donessin pas del plató. Després de tanta estona, els militars se'n van afartar i els van ordenar d'esborrar tot el material que haguessin enregistrat, van fer una fotografia del passaport de González i els van fer fora. Aquella mateixa nit va rebre una trucada dels serveis secrets ucraïnesos citant-lo d'urgència a la seva seu nacional, a Kíiv. Allà, li van copiar el contingut del telèfon i van acusar-lo de ser un espia basc pel seu origen familiar, el fet de publicar al diari basc Gara i de tenir una targeta bancària de la cooperativa de crèdit Laboral Kutxa, segons els serveis ucraïnesos finançats per Rússia. Alhora, agents del CNI espanyol van anar a casa seva, de la mare i d'un amic de petit per interrogar-los i van defensar davant d'ells la tesi que era un espia rus. Quan González ho va saber, i després d'haver comentat la situació amb l'Ambaixada espanyola a Ucraïna, va tornar al País Basc. 

González va néixer a Moscou el 1982 amb el nom de Pavel Rubstov i hi va viure fins als nou anys, quan els seus pares es van divorciar i se n'anà amb la mare al País Basc, d'on era l'avi matern, exiliat a l'URSS arran de la guerra del 1936-1939. En el moment d'obtenir la nacionalitat espanyola, la mare va optar per inscriure'l com a Pablo (variant en castellà de Pavel) González (el cognom de la mare) Yagüe (el cognom de l'avi matern). El fet de tenir un origen rus el va acostar a aquesta cultura i el va portar a estudiar filologia eslava. A més, l'ha convertit en un periodista freelance especialitzat en l'espai post-soviètic. 

Quan finalment va esclatar la guerra Rússia-Ucraïna, va tornar a l'Est d'Europa per informar-ne, però com que era conscient que els serveis secrets ucraïnesos li tenien l'ull posat, va viatjar a Polònia, a tocar de la frontera ucraïnesa, on ja començaven a arribar persones refugiades. La seva darrera aparició pública va ser en una connexió en directe des de l'estació de trens de Przemyśl al programa La Sexta Noche. Aquella mateixa nit, el periodista fou detingut. L'endemà, el Govern polonès va publicar un comunicat confirmant-ne la detenció i informant que l'acusaven d'un delicte d'espionatge, penat amb deu anys de presó. El representant de l'Ambaixada espanyola no s'hi va reunir fins vuit dies després de la detenció, i aquella mateixa tarda el Govern espanyol va començar a filtrar als mitjans que la teoria de l'espionatge rus no era forassenyada i que tenia una doble vida: la de Pablo González i la de Pavel Rubstov, seguint el raonament de les autoritats poloneses. 

"M'agradaria que el Ministeri d'Afers Estrangers espanyol em truqués i m'expliqués què els ha dit el Govern polonès perquè ells mateixos acceptin, emparant-se en el respecte a la legislació polonesa, que fa cinc mesos que ni tan sols podem parlar", diu la seva esposa. "No demanem que facin d'advocats defensors, només que es respectin els seus drets. Què els va dir Polònia perquè acceptessin aquesta situació?". 

-- 

L'activista solidari Jorge Fernández posa fi a la vaga de fam reivindicativa 

L'activista pels drets humans Jorge Fernández va posar el dissabte 9 de juliol fi a la seva vaga de fam de trenta-tres dies iniciada en protesta per la detenció a Polònia del periodista Pablo González acusat d'espionatge rus.  

Els darrers dies, Fernández va decidir traslladar a Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental) la seva vaga de fam afegint a la protesta la reivindicació d'"un menjador social per atendre les famílies vulnerables que atén l'Asociación de Paz de Santa Perpètua". Dijous va iniciar una acampada a la plaça de la Vila. Va iniciar la vaga de fam coincidint amb els cent dies de l'empresonament del periodista. Fernández assegura que ha fet al voltant de 24 vagues de fam per diverses reivindicacions.  

Inicialment tenia previst fer-la al davant de la presó Model de Barcelona però la seva relació amb l'associació esmentada de Santa Perpètua de Mogoda el va fer decidir-se a traslladar-s'hi a aquest municipi.  

L'acampada ha format part de la Jornada Llibertària pels Pobles Oprimits que diversos col·lectius organitzaven el dissabte 9 de juliol al municipi en solidaritat amb Fernández. L'acampada es va convertir en una jornada solidària amb les famílies sense recursos amb dinar popular, xerrades i música. Fernández va anunciar que posava fi a la vaga de fam perquè el Parlament s'hauria acabat fent ressò de la seva reivindicació. 

-- 

LA CIMERA DE A MADRID HA TRAÇAR LA LÍNIA ESTRATÈGICA DE L'ALIANÇA MILITAR ATLÀNTICA LA PRÒXIMA DÈCADA, MARCADA PER LA DIVERSIFICACIÓ DELS HIPOTÈTICS ESCENARIS D'INTERVENCIÓ EN CONFLICTE, LA IRRUPCIÓ DE LA XINA POPULAR O ÀFRICA 

L'OTAN necessita enemics que justifiquin la seva existència i els guanys milionaris de la indústria armamentística, i ha aconseguit amb la invasió russa un argument perfecte de cara a defensar la seva agenda davant l'opinió pública. La cimera de Madrid ha servit per definir l'estratègia a seguir durant els pròxims anys, però ja l'agenda OTAN 2030 presentada el 2019, assenyalava les prioritats de l'aliança militar atlàntica en assegurar que l'OTAN es mantingui forta militar i políticament i adoptar un enfocament més global. A més, declarava com a amenaces el terrorisme, els atacs cibernètics, les tecnologies disruptives, el canvi climàtic i el desafiament de Rússia i la Xina Popular a l'ordre internacional. L'objectiu no declarat és preparar-se per a continuar sent la garantia de continuïtat del capitalisme i el liberalisme econòmic. 

Augment extraordinari del pressupost militar. En paraules del Representant Permanent de l'Estat espanyol a l'OTAN, Miguel Ángel Fernández-Palacios, cal esperar un futur pròxim que "s'assemblarà molt a una combinació de guerra freda i guerra clàssica". I la guerra, sigui per atacar o dissuadir, necessita armes. En aquest context, els Estats de l'aliança atlàntica es preparen per a aquest escenari, i, en els últims mesos, la pràctica totalitat d'ells ha anunciat un augment dels seus pressupostos militars. Cal tenir present que, ja abans de la guerra  interimperialista a l'Est d'Europa, la despesa militar dels trenta Estats de l'OTAN representava el 64% del total mundial, i les exportacions d'armes recauen en un 76% sobre aquests països. 

El cas més paradigmàtic és probablement el d'Alemanya. El canceller socialdemòcrata Olaf Scholz anunciava recentment la creació d'un fons especial de 100.000 milions d'euros per a les Forces Armades, i un augment del pressupost militar anual fins a una quantitat superior al 2% del seu PIB. Amb això, s'hauria de convertir en el tercer Estat amb un major pressupost militar, tot i ser el setzè en població. Empreses d'armament alemanyes com Rheinmetall, Hensoldt o Heckler & Kock, en seran les grans beneficiàries, mentre s'ha tornat a obrir el debat sobre el servei militar obligatori. 

Pedro Sánchez considera que "davant les noves amenaces a un ordre internacional creat sota els valors d'igualtat, llibertat i justícia" és necessari "reforçar la nostra capacitat de dissuasió" a través de "la modernització de les nostres forces armades" i "l'augment de la inversió en defensa". El Ministeri de Defensa del Govern espanyol ha demanat un augment de 3.000 milions d'euros en el seu pressupost, que serien atorgats com un crèdit extraordinari. La ministra de l'àrea, Margarida Robles no ha dubtat en justificar-ho assegurant que invertir en Defensa vol dir "invertir en llocs de treball". Però la política de creixement militar no passa només per augmentar-ne les partides econòmiques, sinó també per expandir-se. L'entrada de Suècia i Finlàndia a l'organització atlàntica busca posicionar-s'hi encara més a prop de la Federació Rússia i establir-hi bases militars a pocs quilòmetres, així com dificultar el seu accés a l'Àrtic, un territori estratègic de primer nivell per a la  seva economia. L'argument de la dissuasió sembla aquí més fal·laç que mai. A més, tots dos Estats, ja fa anys que són socis estratègics de l'OTAN  i participen de forma periòdica en entrenaments militars conjunts.  

La por a la Xina Popular 

L'organització atlàntica assenyala la Federació Rússia i la Xina Popular com a principals "competidors estratègics", però és aquesta última la que centra totes les preocupacions. La Guia de Seguretat Estratègica publicada aquest any per la Casa Blanca, afirma que la Xina Popular "és l'únic competidor potencialment capaç de combinar el seu poder econòmic, militar i tecnològic fins a convertir-se en un desafiament sostingut a un sistema internacional obert i estable". 

El creixement comercial i econòmic de la Xina Popular es presenta com una amenaça al capitalisme global liderat pels Estats Units, portant tant a aquests com a la Unió Europea a declarar-la com a "competidor sistèmic". El proper Concepte Estratègic que s'ha aprovat a la cimera de Madrid especifica en què es concreta aquesta amenaça per l'OTAN, ja que aquesta organització se circumscriu, de forma teòrica, a l'àmbit militar. Per justificar aquesta denominació, l'informe OTAN 2030 fa referència a l'abast global de les capacitats militars xineses, al·ludint tant a la possessió de míssils intercontinentals com a l'espai i el ciberespai. Així mateix, assenyala la importància de monitorar la xarxa d'infraestructures digitals (xarxa 5G) i físiques (ports, aeroports), que la Xina construeix a tot el món, per a prevenir possibles implicacions en l'àmbit de la seguretat en els Estats atlantistes aliats. 

Creat el 2007, però reactivat recentment, el Quad és un fòrum estratègic de cooperació militar que inclou els Estats Units, Austràlia, el Japó i l'Índia, els dos últims grans rivals regionals de la Xina Popular. A més, segons dades del Conflict Management and Peace Science Journal, el nipó és l'Estat amb més bases militars nord-americanes (42) i Corea del Sud el tercer (30), sumant entre tots dos més de vuitanta mil efectius. Lles obligacions de defensa mútua dels Estats Units amb certs Estats asiàtics, podria portar a un enfrontament directe amb la Xina Popular en cas que patissin una agressió per part d'aquesta, de manera que els aliats de l'organització atlàntica es veurien obligats a intervenir tot i que el famós article 5 del tractat fa referència, únicament, a un atac en territori europeu o nord-americà. 

Els moviments migratoris com a amenaça. La mirada cap a la Xina Popular, cal encaixar-la també en l'objectiu marcat per l'OTAN d'adoptar un enfocament més global. Amb la desintegració de la Unió Soviètica, l'organització veu caure l'enemic que justificava la seva existència, i adopta la totalitat del planeta com el seu radi d'actuació. Els Balcans, Afganistan o Líbia ja n'han patit les conseqüències, però des de fa un temps els aliats atlantistes han centrat també la mirada més al sud. Consideren el Sahel com "un territori d'extraordinària importància estratègica" per a Europa i el Mediterrani, i la fragilitat de certs Estats, el terrorisme o la migració com un desafiament a la seva pròpia seguretat. A més, els aliats veuen amb preocupació com la Federació Russa en l'àmbit militar (principal exportador d'armes a l'Àfrica, mercenaris del grup Wagner…) i la Xina Popular comercial i econòmicament, es posicionen amb força el continent que els Estats europeus s'havien repartit fa poc més d'un segle. 

Especialment preocupant és el fet de posar en un mateix sac el terrorisme i la migració. L'agrupació naval Standing OTAN Maritime Group 2, formada per diferents vaixells de guerra, navega el Mediterrani en tasques de vigilància i, des de 2015, reconeix haver intensificat els serveis d'intel·ligència i reconeixement, per tal de monitorar els moviments migratoris i aportar informació als guardacostes turcs, grecs i a l'agència europea de fronteres coneguda com a Frontex. També compta una base militar a Sigonella (Sicília), des d'on avions no tripulats patrullen el Mediterrani per controlar les embarcacions procedents del nord d'Àfrica. El Govern espanyol ha mostrat en la cimera de Madrid que cal endurir encara més la política migratòria i els principis de l'"Europa fortalesa", i assenyala la migració irregular com una "amenaça híbrida". Per al ministre d'exteriors espanyol, José Manuel Albares, el "flanc sud" podria arribar a necessitar una "reacció defensiva de l'OTAN exactament igual que el flanc est (Rússia)".  S'espera que els forts episodis de fam que viu el continent, portin a migrar a milers de persones en els pròxims mesos, i la pujança de les ideologies racistes promogudes per partits d'extrema dreta a gairebé tots els Estats de l'aliança atlàntica, obliguen aquests a anticipar-se militaritzant les fronteres cada cop més al sud.  

-- 

Capitalisme, interimperialisme i autodeterminació 

A títol documental reproduïm part d'una entrevista a Iñaki Gil de San Vicente, amb qui discrepem de certes posicions ideològiques però tenen interès les seves crítiques al sistema hegemònic així com l'exposició que fa de les contradiccions interimperialistes en les qüestions de l'autodeterminació del pobles:   

"Com al Donbass, el dret a l'autodeterminació del poble català i basc està prohibit per l'OTAN"  

Llegim a la Directa (11/07/2022) una entrevista a Iñaki Gil de San Vicente. Directa li pregunta si l'existència de l'OTAN els darrers anys s'ha normalitzat, els pocs moviments que s'hi oposen són molt petits i, arran de la guerra a Ucraïna, nous Estats demanen entrar-hi. Ell contesta que això passa "per diverses raons. Una és que el que a l'Estat espanyol anomenem "l'esquerra de la seva majestat" i a la resta d'Europa reformisme ha viscut un procés d'acceptació de les regles del joc de la Unió Europea i de l'estructura parlamentària europea. També d'acceptació de la indiferència de la gent de classe treballadora respecte del que fa Europa, l'imperialisme europeu, els crims d'Europa i, per tant, l'OTAN. A l'Estat espanyol, l'any 1986 es va celebrar un referèndum d'entrada a l'aliança atlàntica i només tres nacions vam dir que no: catalans, canaris i bascos. Hi ha hagut una lenta caiguda de la mobilització propiciada per aquesta normalització, que alhora està influenciada pel gir cap al centre de les forces revolucionàries, que han acceptat la lògica de la democràcia burgesa a Occident." "... Molta gent, encara que sigui proletària i de nacions oprimides, entén que la manera menys dolenta de viure a Europa -respecte a l'est d'Europa, el nord d'Àfrica, Turquia o Palestina- és creure que vius en un oasi i això fa que s'oblidin els crims. Es va veure clar a la guerra de Iugoslàvia i amb la seva destrucció del 1991 al 1999. També, en tots els crims contra l'Iraq, independentment de la valoració que cadascú pugui fer sobre el govern de Sadam Hussein. Les dues guerres contra l'Iraq van deixar un saldo gegant de morts… Simplement per l'embargament socioeconòmic imposat de l'any 91 al 93, van morir mig milió de nens iraquians per fam i malalties enmig de la passivitat europea. També ho vam viure el 2011 amb la destrucció de Líbia, quan molta gent de l'esquerra europea ho aplaudia, com a Síria." "Abans de la crisi del 2010, el panorama europeu va entrar en una normalitat on fins i tot a aquelles nacions que havien dit no a l'OTAN van apagar la mobilització. [...] al País Basc es va normalitzar l'existència del polígon de tir de les Bardenas, on venen els avions nord-americans de l'OTAN a llançar bombes, bombes que exploten. Un any abans que ens fiquessin a cops dins l'OTAN, encara que haguéssim dit que no, el 70% de les bombes explosives i coets que els avions nord-americans utilitzaven en pràctiques es van tirar en territori basc. Alguns hem vist llançar bombes a Navarra i com l'expansió de l'aire arriba fins a un quilòmetre i mig més lluny… Ara, a Andalusia, comencen a recuperar mobilitzacions, però la raó fonamental per no fer-ho és l'acceptació de la lògica." "El 2007-2008 va arrencar una crisi i alguna gent va començar a adonar-se que Europa girava cap a un govern molt autoritari. Per exemple, cal recordar que tant el País Basc com els Països Catalans tenim territori dins de l'Estat francès, i França és un govern nuclear, amb bombes nuclears, que ha anat imposant mesures draconianes i dures, no sols arran de les armilles grogues. A partir del 2009, quan la crisi va començar a afectar Europa, aquestes situacions van començar a radicalitzar-se. Amb la destrucció de Líbia el 2011 i el que va venir després el 2015, amb el malestar social que hi havia a moltes parts del món, l'OTAN va començar a aparèixer com un petit monstre. El que la gent no sap és que a la fi del segle XX, per pressió de la dreta europea, l'OTAN va assumir que una vegada l'URSS havia fet implosió i el Pacte de Varsòvia havia deixat d'existir, una de les seves funcions era garantir la integritat territorial dels estats que formaven la Unió Europea." "A partir del 2014, vaig ser testimoni de l'esperança que una gran part del poble català tenia en què la UE impulsés el procés català, però els qui ja érem crítics amb l'OTAN i amb la Unió Europa advertíem que no es fessin il·lusions. Aquestes il·lusions estaven prohibides d'arrel perquè l'OTAN havia assumit ser garant de la unitat territorial de França, d'Espanya i de tots els estats. I així ha estat: Europa va dir que tururut perquè darrere hi havia l'OTAN. Els Mossos d'Esquadra, l'Ertzaintza a terres basques, la policia foral a Nafarroa o la policia francesa a Iparralde o Perpinyà, són forces controlades per l'OTAN, una estructura que va penetrant. En la mesura que la crisi del 2008-2010 demostrava que hi havia una situació insuportable i que el poder repressiu augmentava, les nacions oprimides s'adonaven que no sols s'enfrontaven a poders tradicionals, sinó a una estructura europea. Això ha esclatat després de Síria, però també a Kazakhstan, a Bielorússia i finalment a Ucraïna. A partir d'aquí, els posicionaments categòrics de l'Estat francès i espanyol, d'Alemanya o Gran Bretanya van ser que els ucraïnesos es matessin si volien, però que l'OTAN prohibís de totes totes que hi pogués haver un referèndum d'autodeterminació de les repúbliques populars del Donbass. Tot i que ja l'havien fet i l'havien guanyat amb un 91% l'any 2014, l'OTAN el prohibeix mentre ja duien 14.000 morts i un milió d'exiliats. Rússia va advertir que ja no es podia retrocedir més, que s'estaven posant coets i míssils nuclears a deu minuts de Moscou i a cinc de Minsk amb l'entrada de Finlàndia i Suècia a l'OTAN. A més, Leningrad, Sant Petersburg, queda a 130 quilòmetres dels coets nuclears de l'OTAN i per això Rússia ha dit prou. Com al Donbass, el dret a l'autodeterminació del poble català i basc està prohibit per l'OTAN, que és qui garanteix a l'Estat espanyol que arribi petroli i gas relativament barat, també menjar i, respecte al Sàhara, aliances amb el Marroc o que es controli la migració que Europa ha provocat amb el seu saqueig sistemàtic." 

Sobre la pregunta que estan resorgint algunes plataformes anomenades per la pau i contra l'OTAN ell contesta: "Crec que és tard, hi ha hagut massa anys de passivitat. A Andalusia les manifestacions contra les bases nord-americanes s'han anat abandonant, fins i tot per part del mateix Partit Comunista i Esquerra Unida que ara ni les convoquen. És l'esquerra independentista andalusa i sectors de l'esquerra internacionalista espanyola qui surt a exigir el desmantellament de les defenses nord-americanes. Això passa a tot arreu, també al País Basc amb el polígon de tir. Així mateix, és interessant analitzar la funció del port de València i de Barcelona a l'eix mediterrani i dels Països Catalans en tota la composició actual. [...] hi ha hagut deixadesa i normalització. [...] també ha penetrat la ideologia del pacifisme contra una màquina tremenda que ha causat un munt de morts al món. Enfront d'aquest monstre, demanar pau pot servir en algun moment per a sectors molt suaus, amb una consciència molt baixa, amb moltes pors, que no han volgut estudiar la història o no s'han preocupat per les contradiccions de fons. Al País Basc, cada vegada som més els que diem que el pacifisme no val contra l'OTAN i que la consigna per la pau no té sentit. [...] No cal reivindicar una pau abstracta sinó una pau justa, aconseguida després del dret a la resistència. La reivindicació "no a la guerra, pau" els va molt bé a ells i això és el que hem d'explicar a la gent que encara es mou en aquest nivell de dubte i d'imprecisió. Algú pensa que les bases nord-americanes a l'Estat espanyol permetrien una república a Catalunya? Cal que l'exèrcit nord-americà se'n vagi de les bases que ocupa a Andalusia, al País Basc i als Països Catalans. Els vaixells han d'abandonar aquest territori com a condició sine qua non. Després que totes les seves tropes marxin, començant per la Guàrdia Civil que és un cos supeditat a les ordres de l'OTAN, han de donar la paraula als pobles. "... Algú pensava que un acord amb la democràcia espanyola permetria que Catalunya, de forma democràtica i pacíficament, seguís pel seu camí? La mateixa burgesia catalana va dir que ni parlar-ne, igual que a Canàries i al País Basc. Ara, totes les burgesies a l'Estat espanyol són netament pro otanistes perquè han vist que el capitalisme europeu solament pot sobreviure com a capitalisme propi per a ells i les seves riqueses si obeeixen als Estats Units. El capitalisme actual es troba en una crisi que no existia llavors, l'esgotament d'un munt de recursos és molt més greu que al 86 i, sobretot, hi ha uns poders que estan agafant Europa amb tenalles. L'auge del poder a Euràsia, així com el poder que representa Rússia, la Xina, l'Iran, el Pakistan i l'Índia possiblement, o el que passa a l'Amèrica Llatina, està desbordant ja Europa i els Estats Units. La burgesia europea sap que la seva única garantia del vell somni, on Europa dirigeix el món amb el permís dels Estats Units, només serà si obeeixen als Estats Units. I Ucraïna és un focus per a totes aquestes burgesies europees que s'han de preparar per al front intern dins d'Europa, aquest front contra les classes treballadores. Totes les mesures de repressió que s'estan prenent, de limitació de llibertats, d'augment d'autoritarisme, racistes, feixistes… tot està consentit per l'OTAN i les burgesies, encara que després en una situació d'eleccions el feixisme a l'Estat francès per exemple hagi estat frenat per Macron, però això són disputes entre les mateixes burgesies. Res més." [...].  

-- 

La guerra interimperialista a l'Est d'Europa dispara les migracions des de l'Àfrica 

La guerra de l'Est d'Europa té cada cop més implicacions en l'àmbit geopolític. L'escassetat de combustibles i gas per les sancions imposades a Rússia, així com la inflació i l'alça de preus derivada de l'escassetat del blat, porten molts Estats del món a una situació límit. És el cas la majoria de països africans, la seguretat alimentària dels quals ja va perillar a causa de la pandèmia de covid-19, i les fams del qual empenyen novament molta gent desesperada cap a Europa. Els darrers dies, l'arribada de migrants cap al vell continent ha augmentat un 26%, segons l'Organització Internacional de les Migracions (OIM). 

Almenys 25 països del continent africà depenen directament del subministrament de cereal de Rússia o Ucraïna, amb un terç del total de les importacions de blat, mentre que 15 països arriben a importar la meitat del blat d'aquests dos proveïdors. Aquestes dades es desprenen d'un estudi de la Unió Europea publicat el març passat en què s'avaluava l'impacte de la guerra de l'Est d'Europa sobre el desenvolupament i el comerç. Entre el 2018 i el 2020, l'Àfrica va importar 3.700 milions de dòlars en blat de Rússia i 1.400 milions de dòlars d'Ucraïna, fet que es torna preocupant amb el tall de subministraments. 

Tot i ser una regió de terres riques i verges i de recursos hídrics sense explotar, el continent africà depèn en gran manera de la importació alimentària i «qualsevol crisi en la distribució l'afectarà directament», va assegurar Youssef Cherif a El Periódico, analista polític especialista al Nord d'Àfrica i col·laborador de l'Institut Europeu de la Mediterrània (IeMed). Aquest flux, sumat a les sequeres i epidèmies al continent de què organitzacions com Metges Sense Fronteres han informat, provoca una situació especialment preocupant. «Fins i tot els països que depenen d'altres fonts de producció estan patint, perquè els preus s'han disparat a escala mundial i la majoria d'aquests països tenen els seus propis problemes econòmics estructurals», va raonar Cherif. 

Fam a Àfrica. Un total de 828 milions de persones s'han vist afectades per la fam el 2021, 46 milions més que l'any anterior i fins a 150 milions més que el 2019, segons un nou informe de l'ONU. Del total més d'un terç correspon a l'Àfrica (278 milions). Allà, una de cada cinc persones (el 20,2% de la població) s'enfrontava a la fam el 2021, segons l'estudi, i tot apunta que el proper període donarà xifres encara més elevades. 

En aquest sentit, si la guerra de l'Est d'Europa es continua prolongant en el temps i no es troba una solució al flux mercantil, «les fams prendran especial rellevància al continent, cosa que pot provocar conflictes i pandèmies, així com una forta onada migratòria cap a Europa», va assegurar Cherif. No és estrany, ja que la Història avala aquesta tendència. Aquesta situació amenaça especialment el Magrib i el sud d'Europa. La tendència apunta que hi haurà una onada migratòria. Segons l'OIM, només al Regne d'Espanya, des del 28 de juny l'arribada de migrants ha augmentat un 13%, dels quals un 36% procedeix de l'Àfrica subsahariana, un altre 31% d'Algèria i un altre 28% del Marroc. 

La diplomàcia entre els països del Magrib i el Govern espanyol no passa precisament pel millor moment. S'ha produït un canvi de cromos en les relacions entre el Regne d'Espanya, el Marroc i Algèria. La prova clara i més recent va ser l'actuació de la gendarmeria marroquina a l'últim salt a la tanca de Melilla del 24 de juny. «Els algerians i els marroquins són molt conscients de la preocupació europea per les migracions», va assegurar Cherif. L'analista vaticina que Alger pressionarà el Govern espanyol respecte a les seves relacions amb el Marroc i la qüestió del Sàhara Occidental, i Rabat intentarà pressionar Madrid perquè mantingui la seva posició sobre el Sàhara Occidental, i també per tenir el Regne d'Espanya com a aliada per augmentar el finançament europeu i mitigar les crítiques europees sobre la democratització i els drets humans. 

Recentment, l'OTAN va incloure en el seu concepte estratègic adoptat el juny en la Cimera a Madrid els reptes que es plantegen al veïnatge meridional. D'aquesta manera, es consolida una actitud de vigilància que l'OTAN gairebé no havia materialitzat al flanc sud. 

--