Joan Català Balañà (2007)
El 23 de febrer de 1913 --algunes fonts citen erròniament el 21 de febrer-- neix a Llavorsí (Pallars Sobirà) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Joan Català Balañà --el seu segon llinatge a vegades catalanitzat per Balanya--, conegut durant el tardofranquisme com El Pajarito
El 10 de febrer de 1939, fugint de les tropes franquistes, amb Ponzán i la resta de membres del grup «Libertador», traspassar un pas fronterer de la Cerdanya sense vigilància de la Gendarmeria francesa. Interceptat el grup, aquest va ser reclòs a la Gangueta d'Ix (Alta Cerdanya) en un prat a tocar la carretera de Perpinyà. Tot seguit va ser internat al camp de concentració de Vernet d'Arièja (Arièja, Occitània), dels establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier
En 1966, recent sortit de la presó treballà entre Barcelona i la frontera de la Cerdanya en la xarxa d'evasió establerta des de Tolosa de Llenguadoc per la CNT-AIT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre els anarquistes passats hi va haver Luis Andrés Edo (1966) i Miquel-Dídac Piñero Costa (abril de 1974)
Joan Català Balañà: El 23 de febrer de 1913 --algunes fonts citen erròniament el 21 de febrer-- neix a Llavorsí (Pallars Sobirà) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Joan Català Balañà --el seu segon llinatge a vegades catalanitzat per Balanya--, conegut durant el tardofranquisme com El Pajarito. El seu pare es deia Josep Català i la seva mare, Maria Balañà.
Encara molt petit, abandonà l'escola i començà a treballar de fuster.
Quan esclatà la guerra s'allistà en la «Columna Durruti», en la qual lluità fins la retirada d'Aragó.
A mitjans de 1938 entrà en la 143 Brigada Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit Popular de la República Espanyola, destacada a l'Alt Urgell, on desenvolupà serveis com a guia i en tasques d'espionatge.
Participà en nombrosos cops de mà des del grup guerriller «Libertador», organitzat per Francisco Ponzán Vidal amb la finalitat de penetrar en territori enemic i evacuar els militants llibertaris bloquejats a Zaragoza (Aragó), i com a agent del Servei d'Informació Especial Perifèric (SIEP).
El 10 de febrer de 1939, fugint de les tropes franquistes, amb Ponzán i la resta de membres del grup «Libertador», traspassar un pas fronterer de la Cerdanya sense vigilància de la Gendarmeria francesa. El primer que es va fer fou amagar en bidons buits de llet, que van ser enterrats en territori francès, el seu armament i altres armes escampades per soldats que fugien de l'avanç de l'exèrcit franquista, com a previsió per organitzar una propera resistència a l'Interior des de l'Exili. Més endavant, l'armament va ser recuperat i utilitzat. Interceptat el grup, aquest va ser reclòs a la Gangueta d'Ix (Alta Cerdanya) en un prat a tocar la carretera de Perpinyà. Tot seguit va ser internat al camp de concentració de Vernet d'Arièja (Arièja, Occitània), dels establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier. Aconseguí un passatge cap a Mèxic, però hi renuncià i s'estimà més restar al camp, d'on sortí el 18 de maig de 1939, amb Francisco Vidal (Berdie) i Pascual López Laguarta (Sixto), per a començar la lluita armada contra el franquisme.
Expert guia pirinenc, realitzà continus viatges orgànics com a correu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) cap a l'Interior de Catalunya i també en nom de les tropes aliades.
Entre maig i juny de 1940 difongué el manifest «A todos los españoles», crida a la neutralitat de l'Estat espanyol i signat per l'Aliança Democràtica Espanyola (ADE). La difusió d'aquest manifest, considerat pel franquisme com a alta traïció, costà la vida a nombrosos militants llibertaries (Ángel Tarin Haro, Enrique Goig Lostado, Enrique Escobar Vaello i altres).
El 5 de juny de 1940 va ser detingut a Cádiz (Bahía de Cádiz, Cádiz, Andalusia) quan es trobava en missió orgànica. Portat a Madrid (Comunidad de Madrid, Castella la Nova), va ser tancat a la presó d'El Cisne i internat a la galeria dels condemnats a mort.
El 25 de novembre d'aquell any aconseguí fugir amb un altre presoner gràcies a la complicitat dels companys i, a través de Zaragoza (Aragó), arribà a Andorra, on establí contacte amb Agustín Remiro Manero i Amadeo Casares Colomer.
A començaments de 1941 va ser detingut a l'estació de França de Barcelona, amb dos aviadors anglesos que devia acompanyar al consolat britànic, i portat a la Direcció General de Seguretat. Aconseguí fugir en un interrogatori al despatx del jutge i dies després arribà a Andorra.
L'agost de 1941, en una nova missió a Barcelona, en la qual s'havia d'entrevistar amb el confident en la CNT Eliseu Melis Díaz, va ser novament detingut i tancat a la Modelo de Barcelona després de negar-se a col·laborar amb Eduardo Quintela Bóveda, cap de la Brigada Políticosocial barcelonina de la policia franquista.
El 23 de desembre de 1942, amb altres dos presos, s'evadí saltant un mur, però es va lesionar i fou detinguts alguns dies després i tancat a la cinquena galeria de la Model.
Després de recuperar-se, va ser traslladat a la presó de Lleida (Segrià, Terres de Ponent), d'on aconseguí fugir amb estratagemes.
En aquesta època trencà les seves relacions amb Ponzán.
El 25 de juny de 1944 va ser detingut a Adrall (Alt Urgell) quan retornava d'una expedició i jutjat el desembre de 1946, va ser condemnat a 12 anys de reclusió i tancat a la presó madrilenya de Carabanchel Alto, d'on s'escapà el març de 1947.
L'1 d'abril d'aquell any passà de nou la frontera del Pirineu, però va ser detingut per la policia francesa i acusat per les autoritats franceses de «pas clandestí de frontera», encara que va ser alliberat de la presó de Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) gràcies a les gestions de Robert Terres, antic membre dels serveis secrets de «France Libre», i per la seva col·laboració amb el grup de Ponzán.
Malalt de violents còlics nefrítics, el març de 1948 va ser hospitalitzat, però no pogué recuperar-se del tot d'aquesta lesió que no li permetia treballar.
En aquesta època visqué com pogué i el gener de 1951 intervingué en l'atracament a un furgó postal a Liyón (Liyonés, Forez, Ôvèrgne-Rôno-Arpes, Arpitània) que no reeixí i en el qual moriren dos gendarmes. Jutjat, va ser condemnat a 20 anys de presó i fou tancat a la presó parisenca de Fresnes, on restà 14 anys i mig.
Després s'establí a Nimes (Gard, Occitània) i, un cop aconseguí el passaport, passà a viure a Andorra.
Posteriorment s'instal·là a Montferrer i Castellbò (Alt Urgell, Catalunya), a prop de la Seu d'Urgell.
En 1966, recent sortit de la presó treballà entre Barcelona i la frontera de la Cerdanya en la xarxa d'evasió establerta des de Tolosa de Llenguadoc per la CNT-AIT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre els anarquistes passats hi va haver Luis Andrés Edo (1966) i Miquel-Dídac Piñero Costa (abril de 1974).
En 2007 publicà la seva autobiografia El eterno descontento. Memorias de un luchador por la libertad en la guerra civil española y en la segunda guerra mundial. Aquest mateix any, juntament a altres passadors catalans, fou objecte d'un petit homenatge a Esterri d'Àneu (Pallars Sobirà).
L'11 d'abril de 2011 el moviment llibertari li reté un homenatge al Centre Cívic de la Seu d'Urgell (Alt Urgell).
Joan Català Balañà va morir el 14 d'octubre de 2012 a l'Hospital de la Seu d'Urgell i va ser inhumat al cementiri d'aquesta localitat.
Podeu llegir:
Defunció del company Joan Català, dit 'El Pajarito' en el tardofranquisme (Tramuntana Vermella Mail
15/10/2012 Puigcerdà (Cerdanya)).
[https://nordestllibertari.blogspot.com/search?q=Joan+Catal%C3%A0+Bala%C3%B1%C3%A0].
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada