Nord-est Llibertari: José Gamaza Parra

dissabte, 8 de gener del 2022

José Gamaza Parra

Necrològica de José Gamaza Parra apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 22 de febrer de 1953

Necrològica de José Gamaza Parra apareguda en el periòdic tolosà CNT del 22 de febrer de 1953

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

El 8 de gener de 1902 neix a Arcos de la Frontera (Sierra de Cádiz) l'anarcosindicalista José Gamaza Parra, conegut com Berenguer

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i patí els camps de concentració, establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier. Més endavant va ser integrat en la 643 Companyia de Treballadors Estrangers

José Gamaza Parra: El 8 de gener de 1902 neix a Arcos de la Frontera (Sierra de Cádiz, Cádiz, Andalusia) l'anarcosindicalista José Gamaza Parra, conegut com Berenguer. El seu pare es deia Luis Gamaza i la seva mare, Manuela Parra.

Obrer agrícola, milità en la Confederació Nacional de Treball (CNT) d'Arcos de la Frontera.

Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, aconseguí passar a zona republicana i s'enrolà en les milícies confederals.

En 1937 era membre de la 149 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República Espanyola, coneguda com «Brigada La Pana» per la mena de tela dels seus uniformes, i va combatre al front de Madrid (Madrid, Castella la Nova).

A partir de juliol de 1938 passà a combatre a la batalla de l'Ebre.

Després de la Segona Guerra Mundial interimperialista treballà com a obrer agrícola i després com a terrelloner en diverses obres de pantans.

En aquests anys formà part de la CNT-AIT en l'Exili. La seva companya fou Francisca Pérez.

José Gamaza Parra va morir asmàtic el 22 de gener de 1953 a l'antic Hospital General de Llemotges (Llemosí, Occitània) i va ser inhumat dos dies després al cementiri d'aquesta ciutat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

‘Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937". Nou llibre d’Agustí Guillamón.

“Sólament dues petites organitzacios, Amigos de Durruti i SBLE, intentaren evitar la derrota i donar a l’aixecament [de maig de 1937] uns objectius clars. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, lluità per la revolució, inclús contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en un combat que ja s’havia perdut el juliol de 1936, en el mateix moment en que es va mantenir en peus l’aparell estatal i canvià la lluita de classes pel col·laboracionisme i la unitat antifeixista”

“La veu silenciada” restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou

El llibre “La veu silenciada” de la periodista llagosterenca Mercè Carbó, restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou.El llibre parteix de la recuperació documental i la restitució de la memòria que ha fet Eugènia Riera sobre el seu avi, Eugeni Gurnés, que fou alcalde de Llagostera per la CNT-AIT entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937 i que va ser afusellat al cementiri vell de Girona --on van ser afusellats vuit llagosterencs més-- el 7 de maig del 1943.

Catalunya i les anarquistes

"El poble català, durant tot aquest procés, ja ha donat per si mateix vàries mostres de rebel·lia i de desobediència a disposicions, mandats, ordres i lleis. Només falta, per part de nosaltres, de totes les que componem les forces extraparlamentàries de carrer, que empenyem per coadjuvar al fet que també es vegin capaces de desobeir als seus propis líders i comencin a prendre decisions sobre el social, sobre la producció, sobre la distribució, sobre el pa i el sostre, sobre la seva destinació, sense delegar en ningú més que en elles mateixes".

L’últim cop de Quico Sabaté

Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. En el centenari de Quico Sabaté.

Classe i Lluita de classes

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...