Nord-est Llibertari: Concepció Escrig Gil (Concha Escrig)

dilluns, 11 d’octubre del 2021

Concepció Escrig Gil (Concha Escrig)

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

L'11 d'octubre de 1900 --algunes fonts citen erròniament 1899 o 1909-- neix a Llíria (Camp de Túria) l'anarquista i anarcosindicalista Concepció Escrig Gil (Concha Escrig) --algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Estrig--

En 1921 s'uní sentimentalment amb el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Fernández Bailén (Progreso Fernández). El mateix any la parella creuà la frontera del Pirineu Oriental clandestinament i s'instal·là a Liyon

Concepció Escrig Gil (Concha Escrig): L'11 d'octubre de 1900 --algunes fonts citen erròniament 1899 o 1909-- neix a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Concepció Escrig Gil (Concha Escrig) --algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Estrig--. El seu pare es deia Luis Escrig i la seva mare, Remedios Gil.

En 1921 s'uní sentimentalment amb el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Fernández Bailén (Progreso Fernández), amb qui viurà la resta de la seva vida.

Aquest mateix any la parella creuà la frontera del Pirineu Oriental clandestinament i s'instal·là a Liyon (Liyonés, Ôvèrgne-Rôno-Arpes, Arpitània), on nasqué el seu primer fill, Progreso, el qual morí als 18 mesos d'haver vingut al món, i en 1924 nasqué la seva filla Libertad --encarà va tenir una altra filla, Armonía--.

A Liyon assistí i participà en les tasques (xerrades, representacions teatrals i altres) del Centre d'Estudis Socials.

En 1927 passà de nou la frontera del Pirineu Oriental per retornà a la Península i participà en les reunions clandestines celebrades a la platja del Cabanyal de València (l'Horta de València, País Valencià) on va quedà constituïda la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).

Durant la Guerra Civil treballà a l'Hospital de Sang que la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) instal·là a València.

Sempre participà en les activitats del moviment llibertari.

L'abril de 1986 patí un infart de miocardi. Recuperada, el 7 de juliol de 1987 va ser ingressada a causa d'una malaltia renal.

Concha Escrig va morir el 17 de juliol de 1987 a l'HospitalClínic de València de les complicacions d'aquesta afecció i fou incinerada dos dies després al cementiri madrileny de l'Almudena.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

‘Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937". Nou llibre d’Agustí Guillamón.

“Sólament dues petites organitzacios, Amigos de Durruti i SBLE, intentaren evitar la derrota i donar a l’aixecament [de maig de 1937] uns objectius clars. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, lluità per la revolució, inclús contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en un combat que ja s’havia perdut el juliol de 1936, en el mateix moment en que es va mantenir en peus l’aparell estatal i canvià la lluita de classes pel col·laboracionisme i la unitat antifeixista”

“La veu silenciada” restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou

El llibre “La veu silenciada” de la periodista llagosterenca Mercè Carbó, restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou.El llibre parteix de la recuperació documental i la restitució de la memòria que ha fet Eugènia Riera sobre el seu avi, Eugeni Gurnés, que fou alcalde de Llagostera per la CNT-AIT entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937 i que va ser afusellat al cementiri vell de Girona --on van ser afusellats vuit llagosterencs més-- el 7 de maig del 1943.

Catalunya i les anarquistes

"El poble català, durant tot aquest procés, ja ha donat per si mateix vàries mostres de rebel·lia i de desobediència a disposicions, mandats, ordres i lleis. Només falta, per part de nosaltres, de totes les que componem les forces extraparlamentàries de carrer, que empenyem per coadjuvar al fet que també es vegin capaces de desobeir als seus propis líders i comencin a prendre decisions sobre el social, sobre la producció, sobre la distribució, sobre el pa i el sostre, sobre la seva destinació, sense delegar en ningú més que en elles mateixes".

L’últim cop de Quico Sabaté

Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. En el centenari de Quico Sabaté.

Classe i Lluita de classes

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...