Presa de l'última barricada al carrer Ramponneau (28 de maig de 1871)
La Commune de París (1871)
Últim dia de la Setmana Sagnant
El 28 de maig de 1871 a París (Illa de França) les forces de la Commune no tenen més que una zona limitada entre el bulevard de Belleville, els carrers del Faubourg-du-Temple, de les Trois-Bornes, de les Trois-Couronnes i de la Folie-Méricourt.
El combat és desesperat i es perllonga fins a l'últim cartutx.
Eugène Varlin, internacionalista llibertari i membre del Consell de la Commune, és afusellat.
Al migdia, el darrer canó de les forces federades al carrer de París (actualment carrer de Belleville) emmudeix; cap a les 14 hores, l'últim tret de fusell surt de la darrera barricada, la del carrer de Ramponneau.
L'ordre reaccionari regna; la repressió es desencadena.
Maximilien Luce: L'exécution de Varlin (1910)
Eugène Varlin
El 28 de maig de 1871 és afusellat a París (Illa de França) l'enquadernador anarquista i militant de la Internacional Louis-Eugène Varlin. Havia nascut el 5 d'octubre de 1839 al llogarret de Voisins, a prop de Claye-Soully (Illa de França), en una família pagesa pobra i era el major de tres germans i una germana (Louis, Hippolyte i Clémence).
Fins als 13 anys anà a l'escola i després entrà en un taller d'un oncle seu a París com a aprenent d'enquadernador, on restarà dos anys.
En 1859 fou nomenat capatàs de taller, després d'haver fet feina a sis tallers perfeccionant-se, i a partir de 1962 treballà a casa seva, al número 33 del carrer Dauphine de París.
En 1857 participà en la fundació de la Societat de Socors Mutus dels Enquadernadors i entre 1864 i 1865 fou un dels organitzadors de la vaga del sector i, com a reconeixement de la seva tasca, rebé dels seus companys un rellotge d'argent.
Més tard fou un dels fundadors de la Societat d'Estalvi i de Crèdit Mutu dels Obrers Enquadernadors, de la qual fou nomenat president.
Defensor de la igualtat entre sexes, n'introduí la militant anarquista Nathalie Lemel en el Consell d'administració.
A començaments de 1865 s'adherí a l'AssociacióInternacional dels Treballadors (AIT) i col·laborà en Tribune Ouvrière.
Entre el 25 i el 29 de setembre d'aquell any fou delegat a la Conferència de Londres de l'AIT, on conegué Karl Marx, i entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 al Congrés de Ginebra, on defensarà el treball de les dones contra la majoria, que volia que aquestes restessin a la llar.
En 1867 participà en la creació de la cooperativa «La Ménagère» i en 1868 fundà el restaurant cooperatiu «La Marmite» (8.000 afiliats) i formà part de la Segona Oficina de la Internacional de París, per la qual cosa fou perseguit, detingut i condemnat a tres mesos (d'agost a octubre) d'empresonament que purgà a la presó de Sainte-Pélagie.
En 1869, com que les vagues es multiplicaven, crea la «Caixa del Sou» per ajudar els vaguistes.
Aquest mateix any, afirmà que la revolució política no era res sense una revolució social i assistí, entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 a Basilea, al IV Congrés de l'AIT, on es pronuncià per la propietat col·lectiva del sòl.
En 1870 realitzà una gira propagandística (Lió, Creusot, Lille i altres localitats) i hi constituí les respectives seccions de la Internacional.
El 19 d'abril de 1870 presidí l'Assemblea General de les seccions parisenques de l'AIT i a final de mes va haver de fugir a Bèlgica per escapar de la policia.
En tornà a París després de la caiguda de l'Imperi, fou nomenat delegat del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes i comandant del 193 Batalló de la Guàrdia Nacional.
Lluità per la defensa a ultrança de París ja que, segons ell, Prússia representava el «monarquisme» que volia anihilar la democràcia.
Arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra la política portada a terme pel Govern de Defensa Nacional fou revocat del seu càrrec de comandant i s'ocupà del subministrament d'aliments durant l'hivern del setge parisenc per part de les tropes prussianes.
Candidat socialista-revolucionari a l'Assemblea Nacional, no fou elegit el 8 de febrer de 1871.
A partir del 18 de març d'aquell any s'ocupà de l'Estat Major de la Guàrdia Nacional a la Plaça Vendôme i, els dies següents, participà en les negociacions amb els ajuntaments de districte.
El 26 de març fou elegit membre de la Comissió de Finances de la Commune i el 21 d'abril passà a la Comissió de Subsistències.
El 2 de maig fou nomenat director general de Manutenció i dels aprovisionaments militars.
Fou un dels signants del «Manifest de la Minoria» contra el Comitè de Salvació Pública.
Durant la «Setmana Sagnant» dirigí la defensa dels VI i XI districtes.
Intentà sense èxit oposar-se a la massacre dels ostatges del carrer Haxo i lluità fins el darrer moment en les últimes barricades del barri de Bellville.
Quan prenia alè assegut en un banc del carrer Lafayette, fou reconegut per un capellà i denunciat. Detingut pel lloctinent Sicre, fou traslladat a Montmartre a força de cops --un ull li penjava fora de l'òrbita--; quan arribà a la rue des Rosiers, on era l'Estat Major, ja no podia caminar.
Eugène Varlin fou afusellat aquell mateix dia, el 28 de maig de 1871, a la rue des Rosiers del barri de Montmartre de París al crit de «Visca la República! ¡Visca la Comuna!» i el seu cos mutilat posteriorment a cops de baioneta. Sicre li robà el seu rellotge i es va fer un adorn.
Nombroses escoles, carrers i places de París i de l'hexàgon francès porten el seu nom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada