Alpinolo
Bucciarelli (segon per la dreta), al costat de sa companya Lucia Minon,
amb altres companys, entre ells Umberto Tommasini
(primer per l'esquerra), a Barcelona durant la Guerra Civil.
|
A
finals de 1936 passà amb la seva companya, Lucia Minon, al Principat de
Catalunya per Perpinyà,
juntament amb altres companys (Aurelio i Terzilio Aiacci, Gualterio
Livi, Alessandro Maffei, Paquale Migliorini i Adolfo Pintucchi), i
ambdós s'enrolaren l'1 de febrer de 1937 en la
Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la CNT-AIT i de
la FAI, on trobaren alguns companys que havien freqüentat a Trieste, com
Umberto Tommasini i Rodolfo Gunscher.
Alpinolo Bucciarelli:
El 21 de maig de 1901 neix a Montevarchi (Arezzo,Toscana) l'anarquista Alpinolo
Bucciarelli --el seu nom a vegades citat com Mario--, també conegut com
Mario Toscani i Il Toscanino. Els seus pares es deien Adolfo Bucciarelli i Emma Baglioni.
Treballà de pintor decorador i de ben jovenet formà part del consell directiu d'una cooperativa socialista
a Levane de Montevarchi.
S'afilià al
Partit Comunista d'Itàlia (PCI) des de la seva creació en 1921 i fou un dels fundadors de la secció de Liorna (Liorna, Toscana) d'aquesta organització.
En 1922 es va traslladar a Trieste
(Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès), on començà a freqüentar els cercles anarquistes.
Va ser condemnat a 90 dies de presó per «possessió d'armes» i per haver disparat en un lloc públic.
Un cop lliure entrà a treballar a la ferreria siderúrgica de ferro colat «Servola»
--altres diuen que va ser contractat pels ferrocarrils-- d'on va ser acomiadat per indisciplina.
En aquesta època era subscriptor de la revista anarquista
Pensiero e Volontà.
En 1926 es va casar amb l'anarquista Lucia Minon (Luci),
infermera voluntària de la Creu Roja Italiana originària del Friül que va ser empresonada per distribuir una circular de la
Federazione Giovanile Comunista Italiana (FGCI, Federació Juvenil Comunista Italiana) i textos poètics revolucionaris (Inno dei socialisti
anarchici i Addio Lugano bella).
Perseguit pels escamots feixistes --en aquesta època va fer servir el pseudònim
Il Toscanino i el nom
Mario Toscani--, el 30 de novembre de 1936 passà clandestinament,
amb la seva companya i dos companys (Ernesto Ferluga i Carlo Fon), a
Iugoslàvia.
Posteriorment la parella es traslladà a Viena (Imperi Austrohongarès, actual Àustria) i després a
París (Illa de França), on ell treballà de sabater.
El juliol de 1927 la parella passà a Brussel·les (Bèlgica), d'on va ser expulsada el novembre d'aquell
any, i finalment a Luxemburg, d'on la parella va ser expulsada en 1928 per possessió de passaports falsos.
En 1933 va ser inscrit en els registres policíacs de recerca i de fronteres, amb l'anotació d'«anarquista
a detenir».
De
bell nou a l’hexàgon francès, després d'un temps al departament de la
Mosel·la, el maig de 1938
es va establir a París, on freqüentà els cercles llibertaris, treballà
de decorador i on nasqué el seu fill Libero. La parella realitzà una
intensa activitat entre el anarquistes exiliats, tant pel que feia a la
propaganda com en l'elaboració d'estratègies
de defensa contra els decrets d'expulsió de França.
En aquesta època visqué a Alfortville (Val-de-Marne, Illa de França) i durant els primers mesos de
1935 participà activament en reunions que, sovint, es celebraven a la seu de la
Confederació General del Treball (CGT) de París, juntament amb
altres exiliats italians (Camillo Berneri, Virgilio Gozzoli, Umberto
Marzocchi, Umberto Tommasini, etc.), sempre sota la vigilància de
l'espia feixista Bernardo Cremoni, que enviava informes
a l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme).
Malalt de tuberculosi pulmonar, en 1936 ingressà al sanatori de Saint-Martin-du-Tertre (Val-d'Oise,
Illa de França).
A
finals de 1936, després de deixar internat el seu fill adolescent en un
col·legi francès, passà
amb la seva companya al Principat de Catalunya per Perpinyà (Rosselló),
juntament amb altres companys (Aurelio i Terzilio Aiacci, Gualterio
Livi, Alessandro Maffei, Paquale Migliorini i Adolfo Pintucchi), i
ambdós s'enrolaren l'1 de febrer de 1937 en la
Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la
Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on trobaren alguns companys
que havien freqüentat a Trieste, com Umberto Tommasini i Rodolfo
Gunscher. Licia Minon va fer d'infermera de la
Creu Roja en tres hospitals militars.
Després
d'haver estat hospitalitzat en una clínica de Barcelona per un atac
d'hemoptisi, segons es
desprèn d'una carta enviada a la seva mare a Montevarchi interceptada
per la policia italiana, el maig de 1938 retornà a París i el desembre
d'aquell any va ser hospitalitzat uns mesos a la clínica parisenca de
Saint-Antoine.
Lucia Minon restà a la Península fins el final de la guerra el febrer de 1939. Després del retrobament
de la parella, en 1939 aquesta intentà embarcar cap a Amèrica, però sense resultat.
El
4 de juny de 1940 ambdós van ser detinguts a Bardonescha (Vall de Susa,
Torí, Piemont) quan pretenien
entrar a Itàlia. Se li va assignar confinament primer a l'illa de
Tremiti (Foggia, Pulla) i després, a partir de setembre de 1941, a
l'illa de Ventotene (Latina, Lacio), on la parella entrà a formar part
de la colònia anarquista deportada a l'illa. En 1942
un informe de la Prefectura de Littoria (actualment Latina, Laci) revelà que «mantenia inalterables les seves conviccions polítiques».
L'1
de juny de 1943 va ser alliberat formalment del seu confinament per
malaltia, però va continuat
internat i després, el 25 de juliol de 1943, ambdós va ser enviats al
camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Arezzo Toscana).
Després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943 fugí amb altres presos. S'instal·là
amb la seva companya a Roma (Laci), on continuà militant en el moviment anarquista.
Alpinolo Bucciarelli va morir en 1945 a l'Hospital Carlo Forlanini
de Roma, especialitzat en tuberculosi.
Els arxius de l’antiga URSS el qualificaren d'«anarcoide» hostil a la II República espanyola i molt
«dubtós». Coses de l’estalinisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada