El vespre del 8 setembre de 1936 partí des de Marsella cap a Perpinyà, a fi d’anar a Barcelona per fer-se milicià. La matinada del 9 de setembre arribà a l’estació de Perpinyà, on el recollí el company Pasotti, el qual li lliurà un salvaconduït per passar la frontera de l’Albera i li indicà que agafi el tren cap a Portbou que surt al migdia, no pas cap altre en el cas de perdre’l.
A l’arribar a l’estació de Cervera pujà al vagó un comissari de la policia de fronteres, acompanyat per un gendarme i un duaner, que el va observar i sense dir res passà de llarg, sense que ningú mirés l’interior de la seva bossa, on portava material per a les milícies, ni hagués d’ensenyar el salvaconduït, cosa que el va fer pensar que el policia havia estat advertir del seu viatge a Portbou.
Una vegada passat el túnel del Pirineu en l’estació de Portbou l’esperaven els companys, encarregats del control fronterer de viatgers, Enzo Luigi Ferruccio Fantozzi i Ernesto Bonomi, dinant al restaurant de l’estació abans d’empendre el viatge cap a Barcelona.
Stefano Romiti:
El 30 d'agost de 1900 neix a Florència (Toscana) l'anarquista i anarcosindicalista Stefano Romiti, conegut com Bimbo. Els seus pares es deien Pietro Romiti i Maria Rosa Almerigi.
A començament de 1917 entrà a fer feina als Ferrocarrils Estatals i el 20 de març de 1918 va ser cridat a files enquadrant-se el 20 de setembre amb el Primer Regiment de Granaders d'Infanteria acantonat a Roma. En aquesta època passà de les seves simpaties republicanes a l'anarquisme. A la caserna difongué el fullet Soldato fratello i permeté la fugida del camp de presoners vigilats per la seva companyia.
El febrer de 1919 va ser llicenciat, però va ser novament cridat a files el 30 de novembre de 1919 per fer el servei militar regular de dos anys.
Un cop llicenciat totalment el 22 d'octubre de 1921 es reintegrà en els Ferrocarrils Estatals a La Spezia (Ligúria), que feia la línia Gènova, Parma, Pisa i Liorna. En la seva feina organitzà l'expatriació per tren de molts companys perseguits a França.
En 1923 encapçalava el grup de vuit afiliats del clandestí Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) que encara resistia el feixisme, però el juliol de 1924 una delació el va descobrir; després de donar una «lliçó» al confident, desaparegué.
El 30 de novembre de 1924 va ser acomiadat de la feina. Refugiat a Milà (Llombardia) trobà feina a la «Societat Italiana Ernesto Breda per a Construccions Mecàniques» de Sesto San Giovanni.
A començament de 1925 retornà a Florència i va ser detingut en diverses ocasions per anarquista. El 25 de maig de 1925 partí de Florència i l'1 de juny arribà amb documentació falsa a La Chapelette (Marsella, Boques del Roine, Provença, Occitània), on es refugiaven la major part dels exiliats polítics toscans. Amb un carnet d'identitat francès, aconseguit per Domenico Zavattero, trobà feina en un dic de carenar.
Durant un breu període de temps treballà de ferrer a Lió (Arpitània, Alvèrnia Roina Alps) i entre 1929 i 1931 romangué a París (Illa de França), on va fer feina a les fàbriques Citroën i Renault i freqüentà la redacció de L'Endehors d'E. Armand.
En 1931 retornà a Marsella i treballà embarcat com a carboner per a una companyia de navegació amb el vaixell La Gaule. En aquesta època va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres.
Assabentat de l’escat de la Guerra Civil, a partir del 19 de juliol seguia els fets tot llegint Le Canard Enchaîné i Le Libertaire fins que decidí anar al front per defensar la revolució proletària i l’anarquisme social a la península Ibèrica. El vespre del 8 setembre de 1936 partí des de l’estació ferroviària de Marsella cap a Perpinyà (Rosselló), a fi d’anar a Barcelona per fer-se milicià. Abans del viatge els companys Baconi i Montesi li van demanar fer una missió perillosa i de risc, transportar en una bossa de viatge uns explosius que a Barcelona serien entregats a Abad de Santillán, encarregat de l’armament de les milícies per al front. La matinada del 9 de setembre arribà a l’estació de Perpinyà, on el recollí el company Pasotti, el qual assabentat de la seva missió li lliurà un salvaconduït per passar la frontera de l’Albera i li indicà que agafi el tren cap a Portbou que surt al migdia, no pas cap altre en el cas de perdre’l. A l’arribar a l’estació de Cervera (Albera marítima, Rosselló) pujà al vagó un comissari de la policia de fronteres, acompanyat per un gendarme i un duaner, que observa Romiti i sense dir res passà de llarg, sense que ningú mirés l’interior de la seva bossa ni hagués d’ensenyar el salvaconduït, cosa que el va fer pensar que el policia havia estat advertir del seu viatge a Portbou (Mar d’Amunt, Albera marítima, Alt Empordà). Una vegada passat el túnel del Pirineu en l’estació de Portbou l’esperaven els companys, encarregats del control fronterer de viatgers Enzo Luigi Ferruccio Fantozzi, ferroviari de Liorna (Toscana) i que coneixia de Florència –a més d’anarcosindicalista era francmaçó--, i Ernesto Bonomi, que el 20 de febrer de 1924, en un restaurant parisenc, havia executat a trets de revòlver Nicola Bonservizi, responsable local del Fascio i redactor a París del periòdic feixista L'Italie Nouvelle. Els companys el portaren a dinar al restaurant de l’estació, on trobaren Nenni, que tronava a França després d’haver assistit a l’enterrament de De Rosa, mort en combat. Un cambrer de Llançà (Mar d’Amunt, Albera marítima, Alt Empordà) i militant de la CNT els va sevir.
Després, va agafar un tren des de Portbou i tot just arribar a l’estació de França, a Barcelona, després de donar la consigna convinguda un company es quedà la bossa per Santillán i va ser conduit en un Mercedes fins a Pedralbes, a la caserna del Bruc, a la Diagonal. Dos dies després s'integrà en la Divisió «Karl Marx» i en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), combatent entre el 17 i el 21 d'octubre de 1936 a Tardienta (Monegres, Osca, Aragó) i entre el 20 i el 23 de novembre de 1936 a Almudébar (Foia d’Osca, Aragó); el 16 de desembre de 1936 va ser enviat a la bateria de Libero Battistelli a Osca.
El gener de 1937 una pneumònia el va obligar a retornar a Marsella i els «Fets de Maig» de 1937 el convenceren de no tornar a la Península. En 1939 freqüentà destacats anarquistes, com ara Luca Bregliano.
Quan la invasió alemanya de l’hexàgon francès es mantingué en la clandestinitat, però el novembre de 1942 va ser detingut en una agafada i enviat a les drassanes de Wilhelmshaven (Baixa Saxònia, Alemanya).
El setembre de 1943 aconseguí fugir-ne i pogué retornar a Marsella, on s'integrà en la Resistència francesa.
El dia del desembarcament aliat lluità contra els alemanys al carrer marsellès de La Canebière.
Després de la Segona Guerra Mundial interimperialista, quedà a Occitània fins el novembre de 1948, que retornà a Florència i es va reintegrar en els Ferrocarrils Estatals, encara que sempre vigilat per la policia.
Igual que altres membres de l'SFI, sense polemitzar, continuà militant entre el sector «antiorganitzador» fins a començament dels anys vuitanta que s'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI).
En 1991 publicà, a cura d'Adamo Valerio, la seva autobiografia sota el títol Memorie di Stefano Romiti detto «Bimbo», reeditada pòstumament en 1994.
Stefano Romiti va morir el 18 de maig de 1992 a Florència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada