MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 26 de setembre de 1890 neix a Bilbao l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Carreño Villar, membre de «Los Amigos de Durruti»

Membre de la FAI, realitzà tasques propagandístiques per a aquesta organització, fent conferències a diverses localitats (Sant Adrià del Besòs, Barcelona, Santa Coloma de Gramanet, Blanes, Caldes de Malvella, Cerdanyola, Gavà, Granollers, Manresa, Molins de Rei, Mollet, Montcada, Olesa, Roda, Sabadell, Terrassa, Vilafranca, Súria, Ribes de Freser, Lleida, etc.) durant els anys republicans 



Francisco Carreño Villar: 
El 26 de setembre de 1890 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc, Euskal Herria) l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Carreño Villar, també citat erròniament el primer llinatge com Parreño, i conegut com El Argentino. Els seus  pares es deien Santos Carreño i Fredis Villar, i tingué una germana. Quan era un infant emigrà amb la seva mare a Barcelona.
De jove milità amb els «Joves Bàrbars» del Partit Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux García, però l'abandonà després de la postura d'aquest arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de juliol de 1909.
En 1912 va ser empresonat per escriure un article contra la forma monàrquica de govern i l'octubre de 1913 va ser novament detingut a Madrid arran de la visita del president de la República francesa Raymond Poincaré i només fou alliberat un mes més tard.
Durant els anys posteriors participà en la bohèmia revolucionària, amb Salvat-Papasseit, Fernando Pintado, Àngel Samblancat, Lluís Capdevila, Mateo Santos, Plató Peig i altres, i a partir de 1915 col·laborà en els periòdics Los Miserarables i El Insurgente, amb fortes influències de Maksim Gorki i Lev Tolstoi.
Instal·lat a l'Argentina i a l'Uruguai, a mitjans de 1919 era secretari de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU) i cap al 1920 milità en Federació Obrera Regional Argentina (FORA).
El 16 de juliol de 1922 va fer un míting anarcoindividualista a Buenos Aires (Argentina) amb Rodolfo González Pacheco i Alberto Bianchi. A Buenos Aires es casà i tingué un fill. En 1923 era secretari de l'Ateneu Anarquista de Buenos Aires i l'any següent organitzà sindicats de la FORU, com ara el Sindicat Únic de l'Automòbil (SUA), del qual va ser nomenat secretari.
En 1931, amb dictadures a l'Argentina i a l'Uruguai, i ja proclamada la República espanyola, retornà a la Península i s'instal·là a Barcelona, ciutat on sembla que entrà a formar part d'Agrupació Anarquista «Faros» i treballà de mestre a l'escola de l'Ateneu Racionalista «El Porvenir» de Montcada i Reixac (Vallès Occidental).
Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), realitzà tasques propagandístiques per a aquesta organització, fent conferències a diverses localitats (Sant Adrià del Besòs, Barcelona, Santa Coloma de Gramanet, Blanes, Caldes de Malavella, Cerdanyola, Gavà, Granollers, Manresa, Molins de Rei, Mollet, Montcada, Olesa, Roda, Sabadell, Terrassa, Vilafranca, Súria, Ribes de Freser, Lleida, etc.) durant els anys republicans.
En 1935 col·laborà en el periòdic maonès Fructidor. Amb Buenaventura Durruti, Frederica Montseny, Antonio Ortiz, Joan García Oliver, Maria Duran, Fidel Miró, Manuel Pérez, Ricard Sanz i altres destacats anarquistes, participà en el míting de clausura de la Conferència Regional de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) que se celebrà en 1936 a Saragossa (Aragó) i assistí al Congrés el maig d'aquell any en aquella ciutat aragonesa. El juliol de 1936 participà activament en la resposta contra l'aixecament militar franquista als carrers de Barcelona, especialment en l'assalt a les Drassanes barcelonines.
Després s'integrà en la «Columna Durruti», va ser nomenat cap d'Informació del seu Comitè de Guerra i al front d'Aragó participà en l'edició del butlletí El Frente.
El setembre de 1936 inaugurà l'Ateneu Llibertari de Pina de Ebro (Saragossa, Aragó). Assistí al Ple Regional de la FAI celebrat a Alcanyís (Terol, Aragó) en representació d'Alcorisa (Terol, Aragó), on polemitzà amb José Alberola i parlà en el seu míting de clausura.
El 6 d'octubre de 1936 assistí al Ple Extraordinari Regional de Sindicats i Columnes de Bujaraloz (Saragossa, Aragó), on s'acordà la creació del Consell de Defensa, ponència en la qual va participar.
El novembre de 1936 viatjà, amb José Berruezo i en representació de la «Columna Durruti», a la URSS per a participar en la desfilada commemorativa de la Revolució d'Octubre de 1917 i en tornar denuncià la dictadura stalinista.
El febrer de 1937 va fer un míting en suport de la Federació Camperola a diverses localitats catalanes (Valls, Sant Sadurní d’Anoia, Vilafranca, Falset, Mora d’Ebre, Gandesa, Amposta i Granollers), també parlaren Ramon Porté Dalmau, Joan Reverter Nolla i Josep Viadiu Valls. Entre març i juliol de 1937 participà en diversos actes de la CNT-AIT i de les Joventuts Llibertàries a Tarragona, Sabadell i Barcelona.
S'oposà a la militarització estatal de les milícies, destacà per la seva posició contra la creixent implantació stalinista i s'integrà en l’Agrupació «Los Amigos de Durruti», del qual va ser membre del seu primer comitè.
Quan els «Fets de Maig» de 1937, lluità contra la reacció republicana i stalinista als carrers de Barcelona. El maig de 1938 assistí al Ple Regional de Catalunya de la CNT-AIT.
Amb el triomf militar franquista passà a l’exili en l’hexàgon francès i a finals de 1939 s'embarcà cap a la República Dominicana.
En 1941 passà un temps a Panamà i a finals de 1943 retornà clandestinament a l’hexàgon francès. Participà en la reorganització confederal a l'exili enquadrat en el sector anarcosindicalista revolucionari encapçalat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i es mantingué força crític amb les posicions republicanes de Juan Manuel Molina (Juanel). També fou nomenat delegat de Fronteres, encarregant-se d'organitzar el pas cap a la Península. En el clandestí Ple de Muret (Alta Garona i a la regió de Migdia Pirineu, Occitània) del 12 d'octubre de 1944 va ser nomenat secretari de la CNT-AIT, càrrec en el qual va ser substituït l'octubre per Juanel, i membre del Comitè d'Enllaç CNT-UGT.
El maig de 1945 assistí al Primer Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), celebrat a París (Illa de França), i formà part de la ponència de Propaganda. Quan l'escissió confederal del sector de Juanel, s'arrenglerà amb el sector anomenat «pell roig» que trencà amb el Govern de la República a l’Exili i es mantingué com a CNT-AIT.
L'agost de 1946 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT-AIT celebrat a Tolosa de Llenguadoc (Occitània) i va ser nomenat administrador del periòdic CNT. Entre 1944 i 1946 participà en molts de mítings i conferències (Tolosa de Llenguadoc, Decazeville, Bordeus, Tarba, Besiers, París, Montalban, Carcassona, etc.). En 1947 fou administrador de CNT.
Hi ha articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Fructidor, El Insurgente, Los Miserables, La Protesta, Solidaridad Obrera, etc.
Francisco Carreño Villar va morir el 17 de febrer de 1947 a l'Hotel Unic de Tolosa de Llenguadoc, on vivia.
En 2005 Miquel Amorós publicà la biografia Francisco Carreño, el arduo y largo camino de la anarquía, que va ser reeditada ampliada en 2013 sota el títol Francisco Carreño, y los arduos caminos de la anarquía.

Notes de Jaèn, fill de Francisco Carreño: 

L’economista Jaèn, el fill de Francisco Carreño Villar que va néixer el 2 de març 1941 a Bordeus (Gironda, Nova Aquitània, Occitània) i no va conèixer els seus pares --el seu pare havia fugit a Amèrica per no caure en mans dels alemanys i la seva mare el va deixar “un orphelinat à Bordeaux le jour de ma naissance” on va estar-hi 7 anys fins que va ser adoptat a Perpinyà, ciutat on es crià fins que va haver de fugir del Rosselló el 1959 com insubmís llibertari a la guerra d’Algèria--, esmenta la biografia sobre el seu pare escrita per Miquel Amorós ‘Francisco Carreño el arduo y largo camino de la anarquía’ (2008). Jaèn diu sobre el naixement a Bilbao del seu pare: “dates contradictoires, Miquel Amorós parle de 1896 ou 1897, mais le certificat de décès que ma fille Céline a demandé à la mairie de Toulouse dit qu’il est né le 26.09.1890”. Sobre militants que van conèixer el seu pare, Jaèn diu que “le 2 mars 1972 à Hui en Belgique, où j’ai rencontré aussi Francesc Señer qui avait connu Carreño”.

La mare adoptiva de Perpinyà “R. Boyer qui m’a raconté toute l’histoire du passage de Carreno dans la Gironde et m’a donné les photos qu’elle avait et quelques lettres qu’elle avait reçu de Carreño après son départ”.

Sobre el fet que a vegades es anomenat Parreño, el seu fill esmenta que “Miquel Amorós dit qu'il avait changé de nom pour échapper à la police”.

Sobre la família, Jaèn diu que Francisco Carreño tenia una germana (“il a une soeur”).

Sobre el fet que quan Carreño era un infant emigrà amb la seva mare a Barcelona, el seu fill hi afegeix “oui, en 1900: il avait 10 ans s'il est bien né en 1890, quand sa mère est retournée à Barcelona à la mort de son mari. Elle était barcelonaise et le père a un nom aragonais. On ne sait pas de quoi est mort le père, maladie, accident du travail ou fusillades par l'armée pendant les grandes grèves des ouvriers sidérurgistes des Asturies”.

Sobre el fet que Carreño en 1912 fos empresonat per escriure un article, el seu fill ens diu: “Il est mis en prison à 22 ans pour avoir écrit un article contre la monarchie et à 23 ans encore en prison pendant la visite du president français” Raymond Poincaré.

Quan visqué a l'Argentina i a l'Uruguai, Jaèn ens comenta sobre el seu pare: “ici  on ne sait pas pourquoi il se serait installé en Argentine dès 1918/19. Miguel Amoros [llibre de 2008]  parle du coup d'état de Primo de Rivera en Espagne qui l'aurait obligé à s'exiler en 1923 mais cela fait 5 ans de difference”.

A Buenos Aires es casà i tingué un fill. Jaèn ens explica que “on ne sait toujours le nom de ce fils, mon demi-frère donc”.  

El fet que el novembre 1936 Carreño viatgi, amb José Berruezo i en representació de la «Columna Durruti», a la URSS per a participar en la desfilada commemorativa de la Revolució d'Octubre de 1917 i en tornà denuncies la dictadura stalinista, Jaèn afegeix: “20 ans de la revolution d'octobre de 1917 [...] F. Carreno voyage en URSS comme délégué de la CNT. Ils sont trois pour demander au PC russe la liberation de quelques 150 anarchistes barcelonais détenus par le Parti Communiste espagnol en Espagne et les staliniens  vont les baladent sans accéder à leur demande. Ils apprennent à Moscou l'assassinat de Durruti et reviennent en dénonçant le stalinisme. Le texte de Amorós donne de bons extraits de leur rapport”. “Dans la colonne Durruti il est chef de l'information radio et presse au comité de guerre de la colonne et il s'occupe du journal de la colonne” ‘El Frente’. “Il s'oppose (et fait plein de meetings) à la militarisation des colonnes anarchistes demandée par les communistes et l'armée de la république et participa à la creation du groupe ‘Les Amis de Durruti’, le groupe le plus à gauche de la CNT”.

Jaèn explica: “Pendant les événements de Mai 37 je sais qu’il a même négocié pour ‘Les Amis de Durruti’ avec le POUM trotskiste pour combattre ensemble contre les communistes du PCE”.

Sobre l’exili segon Jaèn no és a finals de 1939 (“erreur il s'agit de juin 1940”) s'embarcà cap a la República Dominicana. “En janvier 39, F. Carreno est interné dans le camp d'Argelers sur la plage. Il se porte candidat pour être instituteur dans un camp en Gironde qui a recueilli des orphelins de la guerre d’Espagne. Ils cherchaient des instituteurs espagnols et bilingues. L'armée l'enferme 3 jours à l'hopital militaire de l'avenue Foch à Perpignan, aujourd'hui bureaux du Conseil Départemental. Puis l'armée l'accompagne en train à Andernos, bassin d’Arcachon en Gironde. C'est entre mars 1939 et juin 1940 qu'il vit à Andernos avec ma mère biologique dans une colonie de vacances. Ce centre est géré par ma mère adoptive R. Boyer. Photos qui l'attestent, où l'on voit ces 3 personnes au milieu de tous ceux qui encadrent ce camp des ‘Pupilles au plein air’ de la f.o.l. de Gironde. Les informations, que l'on a, parlent de son départ pour l'Amérique du Sud à l'arrivée des allemands dans le Sud de la France c’est à dire en juin 1940 et Amorós parle du Panamá non de la République Dominicaine.”

Carreño, a més del camp de concentració d’Argelers de la Marenda, va estar internat tres dies a l’hospital militar de Perpinyà, situat a l’avinguda Folch, abans d’anar a parar a la Gironda, on va viure entre març de 1939 i juny de 1940 amb la mare biològica de Jaèn i on els va conèixer la seva mare adoptiva, R. Boyer, abans del seu naixement el març de 1941, nou mesos després de la partida a Amèrica del seu pare, que senyala que segons Amorós podria ser Panamà en comptes de la República Dominicana.

Carreño, “il revient en France en 1943 mais les textes sur la Résistance en France parlent d'un Carreño dans les maquis du Massif Central, Aubrac, dès fin 1942. On ne sait pas si c'est lui. Abel Paz, quant à  lui, parle de sa présence à la tête d’un maquis en Bretagne entre 41 et 42 (?)”. Segons aquestes contradiccions Carreño no podia estar al mateix temps a Amèrica i a l’hexàgon francès al mateix temps. En 1941 passà un temps a Panamà.

Jaèn diu: “On est sûr qu'il vit à Montauban de mars 1943 à fin 1945, 14 rue Mounitre. J’ai une lettre manuscrite signée par lui du 7 mars 1943 avec l’adresse à Montauban, lettre où il parle de son séjour à Andernos. Le document demandé par (mon fils) Manuel à la mairie de Montauban l’atteste aussi. Le bâtiment a été démoli et de nouveaux logements construïts”. Queda documentat que el 7 de març de 1943 ja havia retornat clandestinament a l’hexàgon francès en comptes de finals d’aquell any i que estava allotjat al núm. 14 del carrer Mounitre a Montalban (Tarn i Garona, Migdia Pirineu, Occitània).

Jaèn explica: “Août 1946 il est nommé administrateur du journal de la CNT, mais il est déjà malade, commentaire écrit d’un de ses camarades”. L’agost de 1949 ja patia la tuberculosi, segons el testimoni d’un militant de la CNT-AIT.

“Francisco Carreno est mort le 17 février 1947, à l’âge de 56 ans, à l'hotel Unic de Toulouse où il habitait. Pour vous donner une idée, on ne m'a sorti de l'orphelinat qu'en septembre 1947 pour aller direct à Perpignan”. Quan mort Carreño el seu fill encara es troba a l’orfenat, del qual no va sortir fins el setembre de 1947 per anar a viure a Perpinyà. Francisco Carreño Villar va morir tuberculós el 17 de febrer de 1947 a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on vivia. Jaèn senyala: “Cet "hôtel", dont il n’est pas sûr qu’il s’appelait Unic, ce qui était le nom de la supérette à côté devenu un restaurant Flunch,  se trouve au 26 allées Jean Jaurés à Toulouse entre la gare et la place Wilson. C'était une pension de famille. Le batiment, un peu abandonné, existe toujours : jusqu'à quand ? Il est mort d'une tuberculose, maladie de l'époque et c'est Federica Montseny qui fait l'éloge funèbre lors de son enterrement au cimetière de Terre-Cabade à Toulouse. Je n'ai toujours pas trouvé le texte de F. Montseny. Des extraits dans le texte de Amorós . Sa tombe n'existe plus. Ses cendres ont été éparpillées plus tard dans le nouveau cimetière.” L’edifici on va morir Carreño és el núm. 26 del passeig Jean Jaurès de Tolosa de Llenguadoc, fou inhumat al cementiri de Terra Cavada de la ciutat on Federica Montseny féu elogi de la seva persona davant la militància present. Ja no existeix la tomba.