Marià Rodríguez Vázquez:
El
18 de juny de 1939 mor ofegat a La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França) el
destacat militant anarquista i anarcosindicalista Marià Rodríguez Vázquez, més
conegut com Marianet i que signava Mariano R. Vázquez. Havia nascut en 1909 a
Barcelona en una família gitana. Orfe, va passar part de la seva infantesa a
l'Asil Duran, on va ser internat per son pare i on va fugir diverses vegades.
Posteriorment
va exercir diversos oficis fins que, coneguda la Confederació Nacional del
Treball (CNT), es va lliurar al seu Sindicat de la Construcció per la seva
feina de paleta. Va ser força actiu durant les vagues del sector.
El
setembre de 1931 va participar en un tiroteig mantingut per les forces de
l'ordre i els anarcosindicalistes arrecerats dins els locals confederals del
carrer de Mercaders; va ser detingut i internat al vaixell «Antonio López»,
ancorat al port; va passar després a la presó de Mataró i a la Model de
Barcelona. Durant els 15 mesos que va estar tancar començà a escriure per a
Solidaridad Obrera i a agafar cultura.
Durant
els anys de la Segona República va ocupar càrrecs en la junta del sindicat, al
costat de Manuel Muñoz, qui li va ensenyar molt i el va introduir en
l'anarquisme, realitzant diverses tasques, des de sabotatges a funcions
orgàniques.
Va
participar en els grups d'acció i el gener de 1933 va participar en l'atac a
les Drassanes barcelonines i en la sublevació de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI); però va acabar empresonat al vaixell «Manuel Arnús».
Més
tard va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats Únics de la
CNT de Barcelona i director, i gairebé únic redactor, del clandestí La Voz
Confederal.
Detingut
i torturat, va poder fugir el darrer moment, gràcies al seu instint, de la llei
de fugues.
En
1935 va ser novament empresonat alguns mesos i un cop lliure va començar a
agafar càrrecs orgànics confederals de responsabilitat: membre del Comitè Pro
Presos; redactor de Solidaridad Obrera; secretari de la CNT catalana, càrrec
que exercia quan va esclatar la Revolució de juliol de 1936 i per la qual cosa
va assistir a nombroses reunions del Moviment Llibertari.
A
començaments de 1936 va fer mítings amb Antonio Ortiz Rodríguez i altres a
Barcelona i Capellades.
El
novembre de 1936, en el Ple Extraordinari de Regionals, amb la dimissió de
Martínez Prieto, va accedir a la secretaria general del Comitè Nacional de la
CNT i es va traslladar a Madrid i a València seguint el Govern de la República.
Va
ser un ferm partidari de la línia «governamentalista» assumida per la CNT i la FAI.
Durant
els Fets de Maig de 1937 va demanar moderació i es va convertir en un incondicional
de Negrín, fet pel qual va ser fortament censurat.
Quan
la derrota va ser un fet, el 23 de gener de 1939 va prendre la decisió de
traslladar els comitès superiors de la CNT-AIT i la FAI a Figueres (Alt
Empordà) i, des d'allà, per Sant Joan de les Abadesses (Ripollès), va passar la
frontera.
Ja
en l’Estat francès, va encapçalar el Consell General del Moviment Llibertari i
com a secretari del Comitè Nacional de la CNT --encara que ho va fer a títol
personal per evitar possibles reclamacions de la dictadura franquista-- va
signar el contracte de dipòsit dels arxius de la CNT-AIT a l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam, però va morir poc després ofegat
en a les aigües del riu Marne.
La
seva actuació durant la guerra ha estat criticada a nivell anarquista, fins i
tot acusant-lo de titella, junt a Martínez Prieto, de de Negrín, ja que va ser
partidari de pactes amb els stalinistes i va realitzar campanyes governamentals
republicanes i col·laboracionistes amb el sector Negrin del PSOE/UGT i el PCE.
No obstant, sectors de la CNT van defensar a l’Exili la seva figura i tot
plegat no deixa de ser un episodi més de les polèmiques anarcosindicalistes
derivades de l’acord sindical de juliol de 1936 de no anar a a totes, com defensà el sector anarquista revolucionari aquell moment, i donar el poder a les masses
proletàries en comptes de pactar amb les institucions burgeses republicanes,
com la Generalitat de Catalunya i la República espanyola. Carregar les culpes
de la contrarevolució des del camp llibertari a ministres de la República,
consellers de la Generalitat, alcaldes dels consells municipals, patrulles de
control, membres del Comitè de Milícies Antifeixistes o els comitès superiors
de la CNT i la FAI, o a Maranet, Garcia Oliver o Federica Montseny, sembla que
correspon a un intent ideològic d’amagar la feblesa programàtica de l’anarcosindicalisme
i del mateix Congrés de Saragossa de la CNT en comptes d’analitzar la deriva
democràtica burgesa de l’afiliació cenetista enfront les posicions anarquistes
comunistes revolucionàries d’algunes minories actives, com la primavera de 1937
demostrà la constitució de formacions com ara Els Amics de Durruti.
És
autor de Presente y futuro (1938) i El 19 de julio y su significació (1938).
Sa
companya, Conchita Dávila, va morir el 30 d'agost de 1974 a Mèxic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada