[04/02/2019] Andreu Nin i Pérez

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

Andreu Nin i Pérez visità diverses vegades a l'Escala, on va fer amics i camarades fidels. Hi ha documentat que el 9 d'octubre de 1920 va pronunciar-hi la conferència Transmutació de valors, celebrada a la Sala Novedades, en representació de la CNT. La seva gira encetada el setembre de 1931, a la recerca de formar grups trotskistes, el portà de la mà del seu amic escalenc Joan Sastre a l'Escala el dissabte 24 d'octubre d'aquell any, quan pronuncià a la sala del Centre Joventut la conferència La revolució espanyola i el proletariat. En la mateixa sala el diumenge 15 de novembre d'aquell any va dissertar sobre L'experiència de la Revolució russa

El marxista revolucionari Andreu Nin fou assassinat per agents stalinistes i segurament incinerat en la seu barcelonina del Consolat de la URSS 

Andreu Nin i Pérez: Andreu Nin i Pérez (el Vendrell, el Baix Penedès, 4 de febrer de 1892 - Alcalá d'Henares, Castella la Nova, 22 de juny de 1937) fou un destacat primer sindicalista de la CNT i després marxista revolucionari, i traductor català. Va ser el pare de l'alpinista Maria Antònia Simó i Andreu.

Andreu Nin i Pérez, mestre vendrellenc --havia nascut al Vendrell, Baix Penedès, el 4 de febrer de 1892, va ser assassinat per agents stalinistes i policies del govern Negrín el 22 de juny de 1937 i segurament el seu cadàver fou traslladat a la seu a Barcelona del Consolat de la URSS, on hi havia un forn portat de Rússia per incinerar, després de ser detingut per la GPU, la policia política soviètica que operava en territori republicà durant la Guerra Civil.

Es recorda el seu paper fonamental en la història política catalana: el paper d'un marxista culte que era conscient del seu enfrontant amb la derivació totalitària d'una part del pensament obrer, segrestat pels stalinistes. Tal com va escriure Andy Durgan l'any 1999, Andreu Nin i Joaquín Maurín representen els dos líders destacats i valuosos del comunisme a la Península anterior a la Guerra Civil. Existeix la tendència a pensar en Nin com una figura marcada pel seu final tràgic en mans dels esbirros de Stalin, però cal ressaltar la producció intel·lectual d'aquest marxista revolucionari català per tal de reconstruir tota una vida de coherència política.

Deixem, no obstant això, consignat un text molt útil a l'hora de conèixer com va ser la fi d'Andreu Nin. Un text que va escriure el també poumista Juan Andrade, a les presons del govern Negrín, l'any 1938. El text, Andrés Nin. Ofrenda y recuerdo, va ser enviat des de Barcelona a París (Illa de França) per a formar part de l'antologia Les problemes de la Révolution Espagnole, edició que va ser destruïda per les tropes nazis quan van entrar a París. El van recuperar Pelai Pagès, Jaime Pastor i Miguel Romero, editors de Juan Andrade (1897-1981). Vida y voz de un revolucionario (La Oveja Roja, Torrejón de Ardoz, 2011).

El primer que, caldria destacar és que, encara ara, no disposem d'una col·lecció completa i assequible dels assajos de Nin. Realitat inquietant que comparteix amb altres líders catalanistes indispensables, com Antoni Rovira i Virgili, de qui no disposem d'unes obres completes. Nin havia nascut l'any 1892. La seva trajectòria inicial va ser força fluctuant, com la de molts altres intel·lectuals d'esquerra que no van acabar de trobar l'estabilitat política ni acomodament fins als anys republicans. Però el que el va convertir en una figura fonamental va ser el seu contacte directe amb la realitat revolucionària soviètica. 

Mentre feia de mestre a l'Escola Horaciana d'El Vendrell, va militar a les Joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana. 

Entre el 1913 i 1919 va formar part de la Federació Socialista Catalana, que formava part del PSOE. Del PSOE va saltar a la Confederació Regional del Treball de Catalunya, adherida a la ConfederacióNacional del Treball (CRTC-CNT), cada cop més convençut de la necessitat d'una revolució obrera.

El març de 1921 substituí Evelio Boal, que havia estat detingut el 3 de març, com a secretari general clandestí de la CNT. Aquell moment, Andreu Nin, com a secretari general de la CNT, i Ramon Archs, secretari general de la CRTC-CNT, van donar el vist-i-plau a l'execució del president del Govern espanyol, Eduardo Dato. 

El 1921, com Ángel Pestaña i Joaquín Maurín, va ser enviat a la Unió Soviètica per tal de negociar la possible entrada de la CNT a la Tercera Internacional. En 1921 Nin es va quedar a Moscou, on durant nou anys treballà per la Internacional Sindical Roja.

El 1929 va caure en desgràcia per les seves relacions amb Lev Trotski, i va ser expulsat de l'URSS l'any següent. Ja a Catalunya va fundar Esquerra Comunista (OICE), que es va fusionar amb el Bloc Obrer i Camperol per tal de formar el Partit Obrer Unificat Marxista (POUM). Entre setembre i desembre de 1936, Nin va ser conseller de Justícia i Dret de la Generalitat de Catalunya.

L'etapa russa de Nin va ser molt fructífera. Allà es va convertir en un organitzador polític, i en un estudiós de la realitat concreta dels soviets. El seu domini del rus li va permetre traduir Crim i càstig, de Dostoyevski, l'any 1929; Ana Karènina, de Lev Tòlstoi, l'any 1933; Bakunin, de V. Polonski, el 1935, i Una cacera dramàtica, de Chèjov, l'any que va començar la Guerra Civil. Un cop a Catalunya va començar a publicar els seus treballs de maduresa, els seus assajos menors El movimiento obrero policíaco en la Rusia zarista (introducció a Las memorias del cura Gapón, Madrid: Cenit, 1931); Boris Savinkov y el terrorismo político (pròleg a Memorias de un terrorista, Madrid, Cenit, 1931); Un acontecimiento histórico. El Domingo Rojo. 22 de enero de 1905 (L'Hora, núm.4, 21 de gener de 1931); La Oposición de Izquierda en Rusia (pròleg a La situación real en Rusia, de Lev Trotski (Barcelona, Apolo, 1931); Pokrovski y la Revolución Rusa (pròleg a La revolución rusa. Historia de sus causas económicas, de l'historiador bolxevic Pokrovski (Madrid, Editorial España, 1931), així com els seus llibres més celebrats: Les dictadures dels nostres dies (1930), escrit contra Cambó; Qué son los soviets (1931); Manchuria y el imperialismo (1932); Las organizaciones obreras internacionales (1933) i Els moviments d'emancipació nacional (1935). Les seves intencions les va sintetitzar Pelai Pagès en el seu pròleg a Los movimientos de emancipación nacional, de 1977: calia desautoritzar la burgesia espanyola com a motor revolucionari per substituir-la per l'impuls obrer.

Tanmateix, Andreu Nin no ha caigut mai en l'oblit, en gran part gràcies als bons oficis de l'historiador Pelai Pagès, vertader especialista en marxisme català. L'any 1992 es va estrenar el colpidor documental Operació Nikolai. El segrest i l'assassinat de Nin. El 18 de juny de l'any 2013 va rebre un homenatge del Parlament de Catalunya. I l'editorial barcelonina Base ha reeditat dos treballs de Nin: el seu llibre Els moviments d'emancipació nacional (amb pròleg de Pelai Pagès), i la seva traducció de la biografia Bakunin, escrita per Viatxeslav Polonski (2016). La figura de Nin resulta imprescindible pels coneixements teòrics i històrics que atresorava, per la seva excepcional trajectòria vital i per la qualitat de la seva prosa assagística, que va saber posar al servei de l'aclariment d'alguns dels dubtes polítics que tenallaven el moment convuls que li va tocar viure: com es podien combinar drets nacionals i drets de classe? Què es podia fer a Catalunya i al conjunt de l'Estat per trencar amb la paràlisi política permanent, des d'una postura crítica? Com es podia realitzar una revolució de classe sense caure en el totalitarisme? Curiosament, l'altre gegant de la prosa marxista catalana, Joan Comorera (fundador del PSUC el juliol de 1936), representant més destacat de la variant stalinista, també acabaria sent víctima de la dinàmica caníbal de les purgues dictada des de Moscou.

Per tots aquests motius, sense oblidar per què i en mans de qui va morir Andreu Nin, val la pena recuperar, reeditar i rellegir la seva producció intel·lectual, al cap i a la fi l'única manera que ens és permesa de tornar a fer que Andreu Nin i Pérez torni a caminar entre nosaltres com a teòric del sindicalisme i del marxisme revolucionari català. 

Després d'una estada Egipte [Sánchez Ferré, Pere, LA MAÇONERIA A CATALUNYA (1868-1947), Clavell Cultura, Premià de Mar (2008), vol. II, p. 60],  Andreu Nin i Pérez el 20 de desembre de 1914 es va iniciar en la francmaçoneria en la Lògia Adelante, de Barcelona, federada fins al març de 1915 en el Gran Consell General Ibèric - Gran Lògia Simbòlica Espanyola (G.C.G.I.-G.L.S.E.) i que aleshores treballava, des de 1910 o 1911, en el Ritu Nacional Espanyol de Memphis i Misraïm, originàriament de base ocultista i alquímica, però que en la pràctica ja no es dedicava normalment a l'esoterisme sinó més aviat a fer política --aquells anys en gran par de caire lerrouxista, ja que el seu venerable mestre, Josep Jorge Vinaixa, era del Partit Radical, igualment que altres afiliats al taller maçònic, com ara els lerrouxistes Rafael Guerra del Rio, Pere Salvat Pié, Àngel de Borja Ruiz, Antonio Carretero o Amadeu Aragay Daví (regidor de Sabadell), doncs Alejandro Lerroux (iniciat en 1886 en la Lògia Betónica, de Madrid, el mateix taller de procedència dels francmaçons  Jorge i Aragay), no s'afilà fins el desembre de 1917, quan Andreu Nin ja no hi pertanyia per haver anat a constituir com a venerable mestre la Lògia Justicia, de Barcelona--.  Igual succeïa a la República francesa en els Tallers d'aquest Ritu, que havia tingut el seu centre a Nàpols (Campania), Obediència maçònica que hi figurà el Giuseppe Garibaldi com un dels seus gran mestres. Aleshores el Ritu havia passat de l'esoterisme a la conspiració política sense gaire esforç teòric, segons apunta Sánchez Ferré, que afegeix e fet que al Regne d'Espanya hom volia crear, i potser va aconseguir, una Gran Lògia d'Adopció per a la Classe Obrera i una Gran Lògia Militar [op. cit. , vol. II, p. 44]. Durant el segle XIX hi havia a Barcelona la Lògia Avant, núm. 149, del Gran Orient Lusità Unit (G.O.L.U.), cofundada per Rossend Arús el 1880, que a partir de 1886 fou la núm. 11 de la Gran Lògia Simbòlica Regional Catalana (G.L.S.R.C.). Va desaparèixer en 1896. També la Lògia Almogàvers, núm. 7 de la G.L.S.R.C. el 1886 a Barcelona; que seria la núm. 10 de la G.L.S.R.C. el 1906; el 1914 de la Gran Lògia Espanyola  - Ritu Nacional Espanyol, també es tornà a reorganitzar durant el segle XX amb el nom castellanitzat després de desaparèixer entre 1894 i 1895 [op. cit., vol II, p. 289]. Quan Andreu Nin pujà al grau de company i al de mestre maçó la Lògia Adelante es trobava sota els auspicis de la Gran Lògia Simbòlica Catalana Balear (G.L.S.C.B.), que des de juny de 1914 s'havia adherit al Gran Orient Espanyol (G.O.E.), Obediència maçònica que el 17 de març de 1915 atorgà la Carta Constituent. L'1 de maig de 1921 passà sota els auspicis de la Gran Lògia Espanyola (G.L.E.).  Celebrava el Primer de Maig. En 1931, en proclamar-se la República, fou una de les nombroses lògies maçòniques que s'adreçà a les Corts Constituents per manifestar plenament la seva adhesió republicana. En 1934 la quota mensual era de 8 pessetes i el 22 de setembre d'aquell any celebrà el seu vint-i-cinquè aniversari  repartint menjar i roba entre gent necessitada i fent un àgape i una festa. El seu primer document en català és d'octubre de 1935, quan el Taller maçònic aplegava 62 membres. Quan en 1936 l'anarcosindicalista Jaume Rosquillas Magrinyà formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT-AIT estava afiliat a la Lògia Adelante, de la Gran Lògia de Catalunya (G.L.D.C.), demanà una falsa Planxa de Comiat, que consta a nom de Magriñà, davant l'acord orgànic en el Congrés de Saragossa de la CNT-AIT el maig d'aquell any que prohibia tenir càrrecs als afiliats que eren francmaçons actius. Així, Jaume Rosquillas Magrinyà cobrí l'expedient cenetista amb aquesta planxa, ja que passà com si es tractés d'un francmaçó en Somnis. Duran la Guerra Civil, unes quantes vegades el Taller es queixa pel fet que alguns membres hagin estat detinguts perquè eren considerats "sospitosos". A les tingudes de juny de 1937 hi assisteixen 67 membres que compten amb el grau de mestre maçó. L'1 de febrer de 1938, el venerable mestre recorda als membres del Taller que cal que es presentin a les tingudes portant el manil i la banda, cosa que, segons es desprèn, sembla que no acostumen a fer. Un mes més tard, el seu venerable, José Fernández Armengol (Verdi), es elegit Diputat Gran Mestre de la G.L.D.C.. A la darrera tinguda, celebrada el 6 de gener de 1939, amb les tropes franquistes acostant-se a Barcelona, hi assistiren 10 membres i el Taller encara rebia sol·licituds d'Iniciació [Sánchez Ferré, Pere, LA MAÇONERIA A CATALUNYA (1868-1947), Clavell Cultura, Premià de Mar (2008), volum II, p. 187-188].

El 21 de maig de 1937 es fundà oficialment a Barcelona una entitat benèfica de projecció social maçònica en temps d'escassetat a causa de la guerra i els seus efectes en la població civil, la qual estava en funcionament des d'octubre de 1936, amb el nom de Solidaritat pro Espanya Antifeixista, gestionada pel Comitè Central de Coordinació (COCENCOO), a cura dels membres de la G.L.D.C. - G.L.E. Louis Gertschi; l'antic gran mestre Francesc Esteva Bertran (Riego); el metge Santiago Vivancos Ferrés (Guimerà); l'antic gran mestre de la G.L.D.C. Bartomeu Pons Cubillas (de la Lògia Adelante i aviat president del Sobirà Consell de Govern de la G.L.D.C.) i Jaume Rosquillas Magrinyà (de la Lògia Adelante, i hi consta amb la professió de funcionari). En el Reglament establia que els càrrecs eren indefinits mentre la guerra durés i tenia la seva seu al carrer Pau Claris, núm. 97, entresòl. Podia fundar delegacions o agències en altres municipis de la República espanyola o de l'estranger, nomenar delegats per tot arreu i autoritzar-ne les signatures a bancs i a Correus per tal de fer més àgils i efectives les operacions de lliurament de pagaments, subscripcions, etc., al COCENCOO. L'article 9 establia que el repartiment de donatius es faria sempre dins la llei i d'acord amb les normes vigents de la República, i "sin preferencias partidistas" [Sánchez Ferré, op. cit., vol. II, p. 169-170].

Per iniciativa del Capítol Integridad --creat en 1887, núm. 63, del Gran Orient d'Espanya (G.O.D.E.), i després, el 1888, sota els auspicis del Gran Orient Nacional d'Espanya (conegut com el del francmaçó Alfredo Vegas, vescomte de Ros), i més endavant del G.O.E., amb el núm. 10-- es constituí a Barcelona, en 1891, la Lògia Justícia, que comptava amb Cambra Kadosh [op. cit., vol. I, p. 291]. La nova Lògia Justicia, nom en castellà, a Barcelona i sota els auspicis de la Gran Lògia Simbòlica Catalana Balear (G.L.S.C.B. - G.O.E.) es va constituir a l'entorn de setembre de 1918. Des dels seus inicis emprà la llengua catalana, cosa que fou interpretada per part de la Lògia Lealtad, també a Barcelona i del G.O.E., com un signe de treballar per "la independència de Catalunya". És l'única lògia maçònica que empra el català fins arribar a la República, cosa que honra a Andreu Nin, un dels seus fundadors i que en fou venerable mestre, i als altres membres d'aquest Taller. Àngel Samblancat Salanova, simbòlic Lucífer, hi fou iniciat pel desembre de 1918. També hi havia afiliat Joan Selves i Carner, que després va ser conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, i els que foren diputats per ERC Francesc Farreras i Duran i Miquel Guinard i Castellà. Fou dissolta una temporada i va ser reorganitzada en 1924, any que la G.L.E. recordà al seu Venerable, Bosch-Davesa , que només podien utilitzar el castellà per comunicar-s'hi. El desembre de 1931 es passa una enquesta a les lògies de la G.L.E. per iniciativa de la Lògia Justicia on es demana si s'és favorable al socialisme o no, i una de les tingudes de desembre de 1933 es dedica a la lluita antifeixista. L'octubre de 1936 afirma tenir problemes amb la G.L.E. i en el decurs de 1937 protesta perquè es persegueix qui no és "d'un partit determinat", en referència al PSUC, i també perquè el SIM --controlat per stalinistes-- deté persones de "provada trajectòria antifeixista", referint-se a militants anarquistes, del POUM i alguns trotskistes. Pel gener de 1938 es manifesta contrària a tornar obrir els temples de l'Església Catòlica Apostòlica Romana, però creu convenient que es permeti la propaganda religiosa, encara que molt controlada. L'abril de 1938 gestiona l'evacuació en territori francès familiars de maçons majors de quaranta-cinc anys. Pel maig de 1938 afirma que el SIM ha detingut el Ramon Parés i Pujes, membre del Taller, i es plany que la lleva de 1941 hagi estat enviada a primera línia --aquesta referència a l'anomenada Quinta del Biberó, massacrada en la batalla de l'Ebre, dissenyada pel PCE i el govern Negrín, és un revelació que honra aquesta Lògia i dóna un alt valor d'anàlisi als seus membres--. El darrer document és del 27 de desembre de 1938 [op. cit. , vol. II, p. 195].

Consta que Andreu Nin fou actiu en la francmaçoneria fins a 1919, de la que s'allunyà com a bolxevic [op. cit., vol II, p. 138-139].

Des del final de 1914 fins a la darreria de 1917, Andreu Nin treballà com a representant de comerç als països àrabs. També col·laborà en La Barricada. L'any 1917 fou clau per a la seva vida. Fets com la vaga general de l'agost, la Revolució russa dels soviets o les lluites entre la patronal barcelonina i els sindicats, sobretot la CNT, de la qual va formar part, el van marcar profundament. Aquell any, torna a Barcelona i reingressa al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i alhora s'afilia a la CNT. Com a delegat al Segon Congrés de la CNT (Madrid, 10 - 17 de desembre de 1919), advocà per l'ingrés de la Confederació a la Internacional  Comunista --creada Petrograd (Petersburg, Rússia) entre el 2 i el 6 de març de 1919--, cosa que aconseguí. No obstant això, com a secretari general del Comitè Nacional de la CNT i, tot i el suport de Joaquim Maurín i d'altres, veié com la CNT s'allunyava progressivament del bolxevisme vers posicions anarquistes. Així, el juliol de 1921, com a delegat de la CNT, junt a Maurín, Hilari Arlandis i Colomer, a la Internacional Sindical Roja (ISR), coneguda com a Profintern i creada a Moscou el 3 de juliol de 1921, on Lev Trotski declarà que la francmaçoneria era la "pesta bobònica" de Rússia, es trobà que la CNT deixava la Internacional de Moscou per afiliar-se a la Internacional de Berlín, la nova AIT. Membre del Comitè Executiu de la ISR junt a Mijaíl Tomski i Solomón Lozovski (el seu secretari general fins a 1937), s'encarregà de l'organització de l'Oficina per l'Europa Central (1921-1922), tasca que fou interrompuda per la demanda d'extradició de les autoritats espanyoles i la consegüent expulsió de part dels alemanys. Tornat a Moscou, continuà treballant al si de la ISR, i fou l'amfitrió de Francesc Macià en la seva visita a la Unió Soviètica. 

Al Tercer Congrés de la III Internacional (Komintern), celebrat a Moscou entre el 22 maig i el 12 de juny de 1921, s'hi declarà la incompatibilitat entre la francmaçoneria i la Internacional Comunista, amb la qual cosa s'obligava la militància bolxevic d'arreu del món a no iniciar-se o en el cas de ser maçó haver d'abandonar l'Orde --en qualsevol de les seves Obediències-- si es volia continuant formant part dels partits adherits. 

El marxista revolucionari i antic anarcosindicalista escalenc Joan Sastre i Martinoy (1890-1977), en Pebres, pescador d'ofici, ex regidor i membre la CNT, fou qui des de  la muntanya del Pirineu Oriental, tal com explicà a Miquel-Dídac Piñero, s'ocupà de facilitar el seu pas fronterer clandestí durant els anys del pistolerisme de la patronal catalana. Sastre, quan l'ocasió ho requeria, feia de passador en aquelles contrades. Andreu Nin, al ser perseguit, havia contactat amb Tonet Puig, destacat anarquista individualista i cenetista escalenc, figura clau en aquells menesters. Andreu Nin havia conegut Sastre el 9 d'octubre de 1920 quan va venir a l'Escala (Baix Ter, Alt Empordà) a pronunciar una conferència de títol Transmutació de valors, celebrada a la Sala Novedades, en representació de la CNT i presentada pel jove mestre Josep Donjó i Callol en nom del col·lectiu llibertari escalenc Nuevos Valores. Segons publicà el 16 d'aquell mes el setmanari cenetista Acción Social Obrera, de Sant Feliu de Guíxols (), Andreu Nin, influenciat per la Revolució russa, va dir: "Derrocar el règim burgès és fàcil, no ho és tant consolidar un nom règim, i això representa […]. Els treballadors tenen raó a negar-se a treballar més hores [de les 8] perquè el seu esforç només beneficia una minoria".

Andreu Nin va residir nou anys (1921-1930) a Moscou com a exiliat polític. S'afilià al PCUS, va ser-hi regidor en representació dels estrangers i esdevingué el braç dret de LevTrotski. A Moscou, ajuda a Francesc Macià i també al periodista Josep Pla. S'hi havia casat amb Olga Tareeva, jove militant bolxevic, amb qui tingué les bessones Nora i Ira.

Defenestrat per Stalin, com tots els trotskistes, i desitjós de participar en el procés revolucionari que s'estava gestant a l'Estat espanyol, aconseguí tornar al Principat de  Catalunya el setembre de 1930. Arribat a Barcelona, amb 38 anys i en plena maduresa intel·lectual, s'incorporà a la recent creada Oposició Comunista Espanyola (OCE) organitzant la delegació catalana, alhora que s'apropà a la Federació Comunista Catalana Balear (FCCB), força comunista hegemònica a Catalunya a nivell bolxevic. Econòmicament, la família vivia de les magistrals traduccions d'obres de grans autors russos com Dostoievski, Tolstoi, Txekhov, Zoixenco, i també Karl Marx. L'Olga aprengué ràpidament català i castellà i li féu de secretària. Nin pronuncià com a secretari general d'OCE nombroses conferències als ateneus obrers i populars de Catalunya. La gira encetada el setembre de 1931, a la recerca de formar grups comunistes oposicionites, el portà de la mà de Joan Sastre a l'Escala, població de tradició llibertària, el dissabte 24 d'octubre d'aquell any. Les diferents tendències anarquistes i marxistes del país tenien a l'Escala afiliats i simpatitzants. Sastre havia passat el 1927 de la CNT a la FCCB mentre a nivell local havia format part acabada la dictadura del general Miguel Primo de Rivera (anys 1929-1930) del nucli anarcocomunista Temps Nous. Sastre i altres escalencs havien ingressat el novembre de 1930 al Bloc Obrer i Camperol (BOC), sorgit de la fusió de la FCCB amb el Partit Comunista de Catalunya (PCC).

El Soviet, setmanari de la OCE, en l'edició del 29 d'octubre de 1931 deia: "El company Andreu Nin va donar el dissabte una conferència a l'Escala intitulada La revolució espanyola i el proletariat. Nin analitzà el procés revolucionari i les diferents opcions del moviment obrer [...]. Parlà de les dimissions de Maura i Alcalá Zamora [...] i va combatre els anarco-reformistes dels Trenta [sector de la CNT]. Va advertir del perill d'una dictadura burgesa feixista, afirmant que el govern típicament burgès d'Azaña i les esquerres petit-burgeses aniran estrangulant la revolució democràtica [...]. Macià és encara més perillós que Lerroux". La conferència tingué lloc, a les deu de la nit, a la sala del Centre Joventut . Joan Sastre, que junt amb la secció local del BOC s'havia integrat a la OCE, va fer d'anfitrió, com ho havia fet particularment en alguna ocasió anterior, quan Nin va romandre aquell cap de setmana a l'Escala. Agradà tant l'auditori que fou convidat a celebrar més endavant una altra conferència, aquest cop sobre la Revolució russa. Tindria certa influència a l'Escala, ja que n'era un assidu visitant i hi tenia simpatitzants. La família Nin sempre s'allotjava a la fonda de Ca la Nieves, però immers en la redacció d'un llibre a voltes ell treballava al domicili del seu company Sastre. El diumenge 15 de novembre d'aquell any tornà a l'Escala per dissertar sobre L'experiència de la Revolució russa. El setmanari republicà figuerenc Empordà Federal del 21 de novembre de 1931 publicà: "Nin [...] va començar parlant de les revoltes de 1905 i de 1917. Recalcà que el triomf bolxevic de 1917 fou producte de tot el proletariat i tota la pagesia russa". A més, exposà els plans de l'oposició trotskista i criticaria Stalin. El tema, altament suggestiu, va atraure aquell migdia de diumenge un nombrós públic al Centre Joventut, de l'Escala. Un cop acabada la conferència la sala entera el felicitava.

Andreu Nin, amb aquestes estades a l'Escala, es guanyà per a OCE un grapat de gent del BOC de l'Escala i pobles de la rodalia. Segons el mestre i trotskista escalenc Sidon Pascual i Callol (1913-2002), "Nin era afable i comunicatiu. Era un pèl camacurt, rabassut, de cabells rinxolats i amb ulleres gruixudes cerclades de negre. Solia portar un vestit marró clar. Tenia bona veu i argumentava molt bé". Sidon Pascual recordava també l'Olga: "Era rossa, d'ulls blaus i cabells llisos, una mica pleneta; típicament eslava".

El 1932, l'OCE passà a dir-se Esquerra Comunista d'Espanya (ICE). El POUM, sorgit el 1935 de la fusió d'ICE amb el BOC, va situar Andreu Nin com a conseller de Justícia de la Generalitat a finals de 1936, durant la Guerra Civil. Disconforme, el duet PCE-PSUC, aprofitant la violenta campanya antitrotskista dirigida per Stalin, va titllar el POUM de traïdor a la República espanyola. El juny de 1937 fou il·legalitzat el POUM i Andreu Nin era detingut per agents secrets soviètics i executat clandestinament a Alcalá de Henares (Castella la Nova), segurament el 22 de juny d'aquell any i transportat el seu cos a Barcelona, probablement va ser incinerat en un forn muntat a la seu del consolat de la URSS.