El trànsit s'havia desviat per l'N-II.
Les protestes inclouen reivindicacions territorials, de classe i del sistema.
TRAMUNTANA
VERMELLA MAIL 09/12/2018
Figueres (Alt Empordà, comtat de Besalú).-
Segons un despatx de l’Agència Catalana de Notícies la circulació de
vehicles entre Figueres (Alt Empordà, comtat de Besalú) i la frontera
es va normalitzar després d'estar tallada ahir dissabte durant més de 12
hores per la mobilització de les armilles grogues, segons han informat
aquest diumenge al matí els Mossos d'Esquadra.
Concretament,
a les 22:31 hores d’ahir dissabte es va reobrir la sortida 3, la de
Figueres, tallada des de les 12.08 hores de dissabte, i a les 3.40
s'ha obert el pas de les sortides 1 i 2 l'AP-7, que són les de la Jonquera (Albera, Alt Empordà, comtat de Peralada) i la Jonquera nord/Duana.
Durant
les hores en què s'ha tallat la circulació de vehicles per l'autopista
en sentit nord, s'han desviaments senyalitzats per l'N-II, cosa
que ha provocat retencions puntuals durant tot el dissabte.
Segons informa
VilaWeb ahir dissabte a la Catalunya-Nord al matí hi va haver
l’operació cargol feta des de la Costa Vermella fins a Perpinyà (Plana
del Rosselló, Rosselló, comtat de Rosselló) per la
RD 900 i de Perpinyà a el Voló (Albera, Rosselló, comtat de Rosselló).
També els
motard van bloquejat a Perpinyà el quai
Sadi-Carnot, on hi ha la prefectura dels Pirineus Orientals, i van
aconseguit que hi hagués un gran embús, entre la plaça Aragó i el
Castellet.
Així mateix els cotxes que volien entrar en els principals hipermercats de Perpinyà, com
Aucham o Carrefous van tenir dificultats ja que havien de passar per dues barreres filtrants.
També es van fet alguns bloquejos a la muntanya, sobretot a Ur (Alta Cerdanya, comtat de Cerdanya).
Les protestes inclouen reivindicacions territorials, de classe i del sistema
Llegim a
VilaWeb que aquestes setmanes, des del dissabte 17 de novembre,
la vida política i social de Catalunya Nord, i de la resta de l’Estat
francès, ha estat marcada per les protestes de les armilles grogues, un
moviment poc estructurat, gairebé espontani,
que ha aturat l’hexàgon francès. La mobilització ha posat contra les
cordes el president de la República francesa, Emmanuel Macron, que s’ha
vist obligat a rectificar les seves polítiques.
La
protesta va néixer a les xarxes socials, on molts usuaris es queixaven
de l’augment de l’impost dels carburats. Han estat mobilitzacions
contundents
i multitudinàries, amb milers de carreteres blocades, marxes lentes i
manifestacions. La primera gran acció va ser el 17 de novembre, i
d’aleshores ençà no s’han aturat, amb pics d’intensitat el dissabte. De
moment, hi ha hagut quatre morts, més de 1.150 ferits
i 1.200 detinguts.
Tot
i que el moviment van començar arran d’una indignació comuna i amb un
objectiu concret, durant aquest temps les reivindicacions s’han anat
diversificant.
Un moviment contra l’elit
L’any
2013, el preu del dièsel era de 0,43 euros per litre (0,53 euros per la
gasolina). L’any 2022, amb l’increment constant de l’impost dels
carburants,
serà de 0,78€. A més, com que és un preu fix per litre, l’augment del
preu del petroli al mercat ha fet que el carburant s’hagi encarit un 23%
en un any.
Un
ex ministre de Macron, Nicolas Hulot, responsable de la transició
energètica, va dir que havien augmentat els imposts que afectaven la
gent, però
que, en canvi, no havien gravat el querosè dels avions ni el
combustible dels vaixells de càrrega, i que, per tant, no calia ‘portar
armilla groga per indignar-se’.
Els
activistes es queixen que l’impost no té com a objectiu fer cap
transició, sinó que simplement implica més despeses, principalment, als
particulars,
i en canvi, els grans negocis i certes activitats professionals en
surten beneficiats per exempcions parcials o totals.
Assenyalen
com a principal culpable Emmanuel Macron, que va assumir la presidència
francesa fa un any i mig després d’haver-s’hi erigit com a candidat
de les elits. Aquesta és una de les raons que quatre milions de
ciutadans votessin en blanc o nul en la segona volta. Durant aquest
temps al capdavant del govern, encara ha reforçat més aquesta imatge i
avui té una popularitat força baixa. En canvi, el suport
de les armilles grogues és majoritari i transversal, i això l’ha
obligat a rectificar, congelant l’increment d’impostos sis mesos. Però, a
hores d’ara, aquesta mesura sembla que és del tot insuficient per a una
gran part de la població.
Suport de més de dos terços de la població
Segons
les enquestes, el moviment té el suport de més de dos terços de la
població. Un percentatge més alt considera que està justificat (84%) i
que
és una lluita per l’interès general (78%). La majoria hi continua
donant suport tot i que no està d’acord amb la violència que es va veure
a París el cap de setmana passat.
Una població empobrida
En
el moviment, hi predomina un sentiment d’indignació per un sistema
fiscal que consideren injust. El preu del combustible ha estat només un
detonant.
En
el període 2008-2016, les famílies de l’Estat francès van perdre 440
euros anuals en la renda disponible, és a dir, els diners que romanen
després
d’impostos i contribucions. Un 67% de les famílies de classe mitjana
han perdut poder adquisitiu en aquest temps i, segons diversos estudis,
la causa principal han estat les reformes fiscals i socials.
Però
la precarització pot anar més enllà i, segons un informe del senat,
l’augment d’imposts en diferents components energètics tindrà un impacte
mitjà de 79 euros per família el 2018 i de 313 euros el 2022, en funció
del tipus d’habitatge, la calefacció, i altres factors. A aquesta
situació s’afegeix una desacceleració del creixement econòmic. Si bé el
PIB de la Unió Europea va créixer un 2,7% el 2017,
a l’Estat francès va ser només de l’1,8% i hom preveu que en el període
2018-2019 encara sigui menor, de l’1,6%.
La
protesta principal és pel combustible, però dins el moviment hi ha
protestes contra les desigualtats, reivindicacions relacionades amb
l’educació
i les pensions, i moltes altres demandes d’un sistema que en crisi i
que neixen del descontentament pel poder adquisitiu d’una població que
treballa, paga imposts, però que cada dia viu més malament.
La reivindicació dels territoris
El
moviment de les armilles grogues també té un fort component
territorial, principalment de zones rurals i perifèriques. Tot i que les
imatges dels
enfrontaments més conegudes han estat a París (Illa de França), s’hi
van aplegar uns vuit mil manifestants, mentre que a la resta del
territori s’han mobilitzat centenars de milers de persones.
Vora
un terç dels ciutadans considera que el seu territori ha estat
descuidat pels poders públics i hi ha un sentiment d’abandonament
geogràfic i
social. Una de les queixes més habituals sobre l’impost del combustible
és que hi ha alternatives de transport a les grans ciutats (autobús,
metro, tramvia), però, en canvi, a moltes regions cal agafar el cotxe
tant sí com no.
Les
regions tenen poc poder i els municipis són petits (una mitjana de 450
habitants) i disgregats, cosa que sovint fa impossible l’ús habitual del
transport públic. Cal remarcar que a l’Estat francès hi ha més
municipis (35.357) que no a la suma d’Itàlia (8.101), Bèlgica (589),
l’Estat espanyol (8.124), Portugal (308) i Alemanya (12.013).
La
majoria del poder en les preses de decisió encara es concentra a París,
amb una centralització molt forta, i això genera un sentiment de rebuig
contra una “elit parisenca” preocupada pels seus problemes mentre a les
regions, sobretot les del nord i est de l’Estat francès, hi ha un
procés de desindustrialització, incrementat arran de la crisi començada
el 2008.
Hi
ha una clara percepció que les desigualtats han crescut, especialment
fora de les principals zones urbanes. El perfil dels manifestants és
transversal:
treballadors, mares solteres, jubilats, que senten una distància amb
l’anomenada “elit urbana”, desconnectada del territori i personificada
en els polítics. Es queixen de la manca de serveis, de l’estigmatització
de la seva forma de vida i els salaris baixos.
Són persones que van comprar una propietat, treballen i ara veuen que
els fills potser no tindran un futur millor.
Un moviment sense dirigents
Tenint
en compte el gran suport que tenen les armilles grogues, no és estrany
que tota l’oposició hagi volgut fer seva la reivindicació, sobretot
els antisistema, com Marine Le Pen, des de l’extrema dreta, i Jean-Luc
Mélenchon, dirigent de
La França Insubmisa, que va qualificar d’històrica la jornada de
protestes i la va definir com una insurrecció contra “el macronisme i el
món dels diners”. No són els únics: el diputat occitanista Jean
Lassalle es va posar una armilla groga a l’Assemblea
Nacional, i partits de la dreta com Els Republicans també han canalitzat les reivindicacions.
Per
organitzar el moviment, que no està estructurat ni centralitzat, trenta
representants territorials van triar vuit portaveus per a gestionar les
relacions institucionals i amb els mitjans. Tanmateix, aquesta decisió
no ha estat ben rebuda per tots els manifestants, que no saben d’on han
sortit els suposats representants ni a quins interessos responen. És per
això que difícilment acceptaran els acords
als quals s’arribin ni es desmobilitzaran perquè ells els ho diguin.
Salari mínim de 1.300 euros i rebaixar l’edat de jubilació
Aquests
representants van fer quaranta reclamacions relacionades amb el
transport (aturar l’augment dels imposts sobre combustible i
desenvolupar
un impost sobre combustible marí o el querosè), afers socials (salari
mínim de 1.300 euros, rebaixar l’edat de jubilació), habitatge i salut,
entre altres.
Paral·lelament, un col·lectiu anomenat
Armilles Grogues Lliures va publicar un article a Le Journal du Dimanch, en què demanava una
Conferència Social Nacional, referèndums sobre les qüestions principals i un sistema electoral representatiu.
Protestes a l’Illa de la Reunió, amb desplegament l’Exèrcit i toc de queda
Un
esment a banda mereixen les protestes a l’Illa de la Reunió (regió
d’ultramar), on hi ha hagut incendis, pillatges i enfrontaments, s’ha
arribat
a desplegar l’Exèrcit i s’ha anunciat un toc de queda. En aquest cas,
sembla que les causes són les males condicions de vida d’una societat en
què el 40% de la població viu sota el llindar de la pobresa i un 60%
dels joves no tenen feina.
El
moviment de les armilles grogues ha tingut paral·lelismes amb altres
protestes. Pel que fa a la reivindicació, hi ha una clara similitud amb
el
‘gasolinazo’ de Mèxic, on les protestes per l’augment excessiu del preu de la gasolina van acabar amb cinc morts i 1.461 detinguts.
També
hi ha un precedent a l’illa de Sicília el 2012, quan camioners,
pescadors, agricultors i ramaders es van mobilitzar contra el preu de la
gasolina,
que havia augmentat un 40% en un any. Comerciants, estudiants i
desocupats es van acabar afegint a les protestes, que van tenir lloc
durant el mandat de Mario Monti, un president que no havia estat
escollit a les urnes.
A
l’Estat francès, el 2013 va haver-hi la protesta dels barrets vermells,
un moviment bretó contra l’ecotaxa a vehicles pesants pel perill que
destruís
més llocs de feina. S’hi va unir gran part de la societat, i les
protestes van derivar en demandes de reunificació bretona, l’oficialitat
de la llengua i la cultura bretona i una autonomia política similar a
la de Còrsega o els lands alemanys. La gran diferència
entre un moviment i un altre és que els barrets vermells sí que tenien
una certa organització, amb dirigents destacats com l’alcalde de
Carhaix, Christian Troadec, i la
Federació de sindicats agrícoles, que tenien la capacitat d’aturar les protestes si es desbordaven.
El fet que no tinguin cap estructura ni objectius delimitats fa que difícilment es puguin aturar les protestes
També es podria vincular amb els indignats del
15-M, un moviment principalment urbà, encara que el perfil dels manifestants i les accions van ser molt diferents.
En
aquest cas, el fet que no tinguin cap estructura ni objectius
delimitats fa que difícilment es puguin aturar les protestes amb
l’anunci de la congelació
de l’augment de l’impost, perquè les demandes del moviment van molt més
enllà: de reformes fiscals a la dimissió de Macron.
Pot
ser que les protestes afluixin o s’aturin per fatiga o per una resposta
contundent del Govern francès, però el malestar i la indignació
continua,
i si no s’aborda el problema, les protestes tard o d’hora tornaran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada