dimarts, 23 d’octubre del 2018

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 23 d'octubre de 1899 neix a Imola l'anarquista Giuseppe Tinti, conegut com Peppino

Voluntaris italians de la Columna Ascaso
Voluntaris italians de la Columna Ascaso.
Des l’Alta Savoia, a finals de juliol de 1936 marxà a Barcelona, via Perpinyà, a lluitar a la guerra amb els anarquistes i s'allistà en la «Columna Ascaso», lluitant al front d'Aragó. El gener de 1937 entrà a formar part del grup «Pietro Gori» de la columna.  




Giuseppe Tinti:   
El 23 d'octubre de 1899 neix a Imola (Ciutat metropolitana de Bolonya,  Emília-Romanya) l'anarquista Giuseppe Tinti, conegut com Peppino. El seu pare es deia Domenico Tinti i la seva mare, Rosa Bitonto, i era el cinquè de sis germans (Oreste, Francesco, Augusta, Giovanni i Angelo), tots militants anarquistes. En acabar els estudis primaris començà a treballar com a paleta.
Arran de les seves activitats antifeixistes, en 1926 el seu germà gran Oreste va ser confinat, i ell, per evitar el mateix destí, es va veure obligat a exiliar-se a Bèlgica. D'antuvi treballà uns mesos com a miner a Mons (Hainaut, Valònia, Bèlgica) i, amb la seva germana Augusta i el seu cunyat, s'instal·là més tard a Ginebra (Romandia, Arpitània, Suïssa), on continuà sent perseguit pels agents de la feixista l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme).
En 1928 passà a l'Alta Savoia (Arpitània) i es mostrà força actiu a la regió. En 1930 en una reunió d'antifeixistes italians proposà la formació de colles de treballadors per fer feina gratuïta durant els campaments d'estiu antifeixistes. A començament de 1931, amb Ciro Beltrandi, Giulio Conte i Randolfo Vella, formà part del grup que intentà posar fi a la polèmica sorgida en el periòdic stalinista Falce e Martello i en Il Risveglio sobre la posició política dels germans Vella. El juny de 1931 participà en la commemoració de Giacomo Matteotti celebrada a Annemasse (Alta Savoia, Ôvèrgne-Rôno-Arpes, Arpitània).
Durant uns anys de misèria i desocupació, residí a diverses localitats --Ginebra, Annemasse Chambéri (Savoia, Ôvèrgne-Rôno-Arpes, Arpitània) i Saint-Cerques (Alta Savoia, Ôvèrgne-Rôno-Arpes, Arpitània), però mantingué contactes estrets amb Tomaso Serra i Francesco Barbieri. El 14 d'abril de 1935 participà, a casa de Luigi Bertoni a Ginebra, en una reunió (Frigerio, Omobono Frateschi, Martini) durant la qual Barbieri va ser acusat d'haver malversat una part de les subscripcions en favor de les víctimes polítiques i dels presos. El 30 de desembre de 1935 participà, amb Ciro Beltrandi, Guido Polidori, Randolfo Vella i Savino Fornasari, entre d'altres, en el Congrés Anarquista organitzat per Bertoni a Chambéry i on van ser discutides proposicions d'acció conjuntes amb altres organitzacions antifeixistes i on es va convidar al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) a coordinar l'acció antifeixista a Itàlia.
A finals de juliol de 1936 marxà a Barcelona, via Perpinyà (Plana de Rosselló, Rosselló), a lluitar a la guerra amb els anarquistes i s'allistà en la «Columna Ascaso», lluitant al front d'Aragó. El gener de 1937 entrà a formar part del grup «Pietro Gori» de la columna.
El febrer de 1937 marxà a Suïssa amb Ciro Beltrandi, on, segons la policia, circulava amb un automòbil farcit de llibres i de propaganda anarquista de la Revolució espanyola.
Tot seguit, trobant-se a l’Alta Savoia, a Annmasse caigué greument malalt i hagué de renunciar a retornar al front d’Aragó. Després d'un temps a Saint-Cerques i a Èx-los-Bens (Savoia, Ôvèrgne-Rôno-Arpes, Arpitània), s'instal·là a Usin, a l'Alta Savoia, on fou detingut el 23 d'agost de 1939 i internat al camp de concentració francès de San Giuliano (Alta Còrsega, Illa de Còrsega).
El 12 de novembre de 1941, a requeriment del consolat italià a Còrsega, va ser lliurat a les autoritats feixistes. D'antuvi va ser tancat a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya (Ciutat metropolitana de Bolonya,  Emília-Romanya) i el 31 de desembre confinat a Ventotene (Latina, Lacio), on restà durant tres anys. El 28 d'agost de 1943 va ser alliberat i retornà a Imola.
Després de l'Alliberament continuà militant i fou un dels distribuïdors regulars del setmanari Umanità Nova, de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Sense domicili fix ni treball estable, visqué gràcies a petites feinetes.
L'1 de gener de 1966 uns joves companys van trobar el seu cos al local del carrer Cavour d'Imola, on residia, després de morir d'un infart.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada