dilluns, 22 d’octubre del 2018

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 22 d’octubre d’octubre de 1939 l’anarcosindicalista i alcalde president del Consell Municipal de Santa Pau entre abril de 1937 i gener de 1939, Joan Pinsach i Soler, de 41 anys, fou afusellat al mur del cementiri vell de Girona, junt amb tretze llibertaris i altres condemnats a mort

Havia nascut a Can Dansa, la casa familiar, Santa Pau l’1 d’abril de 1898, feia de pagès i militava en la CNT-AIT  






 
Joan Pinsach i Soler:   
El 22 d’octubre de 1939 l’anarcosindicalista de Santa Pau (la Garrotxa) Joan Pinsach i Soler, de 41 anys, fou afusellat al mur del cementiri vell de Girona a primera hora del matí, junt a tretze llibertaris més i altres condemnats a mort en consells de guerra sumaríssim a la plaça militar de Girona que, igual que aquest company, van ser conduits des del seu empresonament al Seminari tot passant el comboi de la mort pel carrer del Carme. Havia nascut a Can Dansa, la casa familiar, Santa Pau l’1 d’abril de 1898, feia de pagès i militava en la Confederació Regional del Treball de Catalunya - Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT).
A l’abril de 1937 serà escollit alcalde de Pau de Sert (on Sert fa referència al riu Ser), nom laic del municipi en aquells temps revolucionaris, el cenetista Joan Pinsach i Soler, que romandrà en el càrrec fins poc abans de la finalització de la guerra a Catalunya, quan el gener de 1938 va incorporar-se furant poques unes setmanes a files en l’Exèrcit Popular de la República espanyola als 40 anys. L’estiu de 1936 es presentà al poble una grup pagès foraster, es va dir que procedia de Quart (Gironès), amb la finalitat d’executar dretans i cacics que havien denunciat pagesos i altres veïns durant la repressió que es generà arran de l’insurrecció d’octubre de 1934 a causa de la qüestió agrària i els contractes de conreu, a Santa Pau toparen amb l’oposició revolucionària de la CNT-AIT, amb Joan Pinsach Solé, que, junt amb altres anarcosindicalistes, foragità els forasters i evitant, doncs, un augment de les víctimes mortals a l municipi, especialment dins el grup de les classes mitjanes i altes definides com a cacics i els grans propietaris rurals. En molts casos, com l’Escala (Alt Empordà), en aquest cas enfront uns pagesos forasters que volien matar el rector catòlic Carles Costa, s’imposà l’acord de l’acord comunista llibertari del cenetista Congrés de Saragossa de maig d’aquell any, en que es defensa la lliure de determinació de cada comuna (Comuna Lliure), fent fora, armes en mà intrusos armats. 
La revolució social també es traduí en la col·lectivització dels rams de la construcció i la fusteria, així com la col·lectivització gestionada pel Consistori d’alguns boscos del municipi. El setembre de 1936 el Consell Municipal imposà una multa de 10.630 pessetes als ex-alcaldes Paulí Triadú i Josep Plana Camps i a la resta de la Corporació del període 1931-1933 com a resultat de “que durant els anys en que van desempenyar el càrrec es cometeren actes que redundaren en perjudici del poble”. L’adveniment a Santa Pau de la República del 14 d’Abril de 1931, a diferència de les grans ciutats i el Parlament de Catalunya, no modificà el Consistori municipal. De fet, els primers alcaldes del període republicà esdevindran alhora alcaldes els primers anys del franquisme --Josep Plana Camps i Joan Aubert Solanich--. Les eleccions legislatives de 1933 van ser guanyades en vots per ERC, però la majoria al consistori restava encara sota les sigles de la Lliga i la Dreta Agrària, així com la victòria en les eleccions municipal el gener de 1934 fou per la dreta local. Els Fets d’Octubre de 1934 es van traduir, com arreu del Principat, en la suspensió temporal dels regidors d’ERC i la redacció en castellà de les actes municipals, mentre que en les eleccions de febrer del 36 el Front d’Esquerres aconseguí el 28,1% dels vots. Els informes de la Guàrdia Civil dipositats a la Causa General franquista sobre les eleccions ens expliquen que “los dirigentes más destacados del Frente Popular fueron: Juan Pinsach Solé, presidente, Carlos Vilarrasa Masjoan, Buenaventura Garrigolas Girgas, Francisco Masó Batlle, Pedro Hospital Corominola, Pedro Doga Neres, por cuanto dirigían la agrupación Centro Republicano Agrario”. El mateix informe assenyala quelas autoridades locales pertenecían a las derechas y su comportamiento fue bueno, perteneciendo a las izquierdas el Juez, que también se comportó bien”.
Així, la política municipal restava sota la influencia dels grans propietaris i la pressió exercida des de pràctiques properes al caciquisme. El setmanari comarcal Esquerra, editat per ERC, publicà en les seves pàgines un petit article on denunciava la situació que es visqué en el municipi el dia dels comicis electorals: “en aquest poble la pressió realitzada pels elements caciquils fou de les més revoltant i vergonyoses. S’arribà a l’extrem de donar, als votants, paperetes visiblement marcades per tal de poder
comprovar quins ciutadans, i quins no, votaven a gust dels cacics del poble. La gent, com si es tractés de bens, foren acompanyats a votar fins davant mateix de les urnes”.
Per tant, la ruptura social a l’Ajuntament no arribà fins a partir del 19 de juliol de 1936 amb el fracàs a Catalunya del cop militar feixista.
El dia 22 de juliol s’ocupà l’ajuntament i es creà legalment el Comitè de Milícies Antifeixista local, depenent del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, pactat entre la CNT-AIT i la FAI amb el Govern de la Generalitat i el Front d’Esquerres i UGT i URC arreu del Principat.
El 17 d’agost de 1936 es creà un nou Consistori, amb tres regidors i alcaldia d’ERC (Josep Curós Colobrans, alcalde entre el 17 d’agost del 36 i l’abril del 37), tres per a la CNT-AIT, dos del PSUC, un del POUM i membre d’URC, formant d’aquesta manera el Consell Municipal de Santa Pau. El Consell Municipal, encapçalat per Joan Pinsach i Solé, va endegar projectes de gran transcendència i rellevància. Fou precisament el Consistori que impulsà la construcció de la murada del castell, donant la fisonomia actual al poble, eixamplament del pont amb la instal·lació d’una plataforma de formigó, construcció de les carreteres dels veïnats dels Arcs i Costes de Simó, construcció del pont de Rocanegra, aprovació del projecte per portar aigua potable a la vila, etc.
La primera vegada que un soldat de l’exèrcit franquista trepitjà territori de la demarcació de Girona va ser el 31 de gener de 1939, quan el l’exèrcit franquista ocupà les poblacions de Blanes i Lloret de Mar, a la Selva marítima. Cinc dies abans les tropes franquistes s’havien fet amb la ciutat de Barcelona, i a partir d’aquests moments van caure successivament sota control de la IV Divisió de Navarra totes les ciutats i viles de les comarques gironines: el dia 3 de febrer de 1939 Santa Coloma de Farners (les Guilleries, la Selva), el 7 Olot (la Garrotxa), Figueres (Alt Empordà) el 8, etc. El divendres 10 de febrer de 1939 les tropes franquistes ocuparen tota línia de la frontera catalana amb l’Estat francès, des de la Baixa Cerdanya a l’Alt Empordà, i es declarà, oficialment, la fi de la guerra a Catalunya. a Catalunya i s’inaugurava la llarga nit
franquista, donant pas a una situació de terror en forma de persecucions, afusellaments, empresonaments i altres formes de repressió. A Santa Pau van entrar els feixistes el 7 de febrer de 1939 i immediatament es va nomenar alcalde Juan Aubert Solanich, que ja havia estat alcalde en diferents etapes. L’endemà al matí es celebrà una victòria amb una missa a la plaça Major i després es reuniren a l’ajuntament el nou alcalde, els majors contribuents i les persones addictes al Glorioso Movimiento Nacional per tal de crear una Gestora Municipal. El 22 de març de 1939 es celebrà la primera sessió ordinària. A banda de constituir el nou Ajuntament i el nomenar Miguel Juanola i Benet com a secretari, destaca, per ordre del Govern Militar,
la formació d’una comissió per confeccionar les llistes de persones presumptament d’esquerres o que haguessin col·laborat amb el Front Popular. Per tant, queda clara la sistematització i institucionalització de la repressió franquista ja des dels seus inicis. “Acto seguido se acuerda por unanimidad que la comisión que se debe constituir para la formación de las listas de todos los individuos de filiación izquierdista o que hayan colaborado con el llamado ‘Frente Popular’ la compongan los vecinos siguientes: Ramon Fábrega, Jaime Roura, Lorenzo Palomé, Francisco Orri, Daniel Fábrega, Narciso Bartrina, Juan Vallmajó y Manuel Colomer Salavedra, cuyas relaciones serán inspeccionadas por la Junta nombrada en la sesión anterior”. La posterior sessió del 25
d’abril acordà “por unanimidad designar al concejal Isidro Font Canal instructor para la depuración de los funcionarios de este Ayuntamiento”, així com la dimissió de l’alcalde provisional, que fou substituït per Fidel Batlle i Jordà. Finalment, la sessió ordinària del 26 d’abril de 1939 acordà novament el nomenament de sis persones “honorables y solventes” (José Boada, Antonio Buch, Rafel Delgà, Jaime Turón, Juan Asperó i Juan Masdeu, juntament amb el cap local de les FET i de les JONS, Pedro Plana Jordà) encarregades d’elaborar les llistes de personatges d’esquerres o que haguessin col·laborat amb l’Ajuntament durant el període la Guerra Civil “al efecto de llevar a cabo el embargo de todos sus bienes e incautación de sus cuentas corrientes”.
Els informes elaborats per aquesta comissió es tracten de 66 fitxes on s’acusa a un total de 45 persones (Joan Guix Fàbrega, Agustí Vinyles Roure, Carles Vilarrasa
Masjoan, Samuel Triadú Roca, Esteve Triadú Roca, Miquel Triadú Croses, Conrat Torrent Caritg, Carles Sargatal Masó, Llorenç Sargatal Boix, Joan Sala Serrat, Andreu Roig Corella, Isidre Roca Jordà, Rafel Prats Roig, Martí Prat Broch, Isidre Prat Caules, Baldomer Porta Batalla, Juan Planella Codina, Àngel Pla Puigvert, Pere Neres Ayats, Francesc Moiset Bayé, Francesc Massó Subiras, Josep Masies Carig, Lluís Guillaumes Xart, Josep Güell Girgas, Lluís Grabulosa, Jaume Feixas Serra, Pere Falguera Verdaguer, Francesc Dumenjó Bardera, Rossend Doga Neres, Josep Curós Colobrans,
Juan Cros Verdaguer, Joaquim Costa Serrat, Simó Compta Coromina, Joan Pinsach Soler, Josep Pinsach Coromina, Jose Picart Plana, Joan Ollé Sala, Miquel Clavaguera Serra, Bonaventura Garrigoles Girgas, Narcís Feixas Torró, Joan Berga Boix, Miquel Arbet Clara, Julià Ambàs Domènech i Josep Rodríguez Javaloies), un 22,5 per mil de la població. Hi consten tots els membres que formaren part tan en el Comitè
Antifeixista com en el futur Consell Municipal, així com els funcionaris locals (secretari, agutzil, jutge), sindicalistes i milicians. A la part superior de la fitxa es troben les dades personals, l’afiliació político-sindical o els càrrecs ocupats abans i després del juliol de 1936. A la zona central, la més important, es descriu la conducta i els delictes comesos durant la “dominación roja” així com els béns que posseeix i el seu valor aproximat en pessetes. Finalment, les fitxes finalitzen amb el concepte que es mereixen els acusats (“malissimo, malo, pessimo, regular, bueno”) i el lloc on es troben en la data.
Les llistes s’enviaren el 5 d’octubre de 1939 al Govern Civil, i per tant, van ser elaborades del tot segur entre els mesos d’agost i octubre, ja que Joan Ollé i Casas i Rafel Prats Roig, afusellats el 28 de juliol del mateix any, consten com a tal, mentre que Joan Pinsach i Soler, afusellat el 22 d’octubre del mateix any, consta que encara és a la presó.
La posterior elaboració de la Causa General a 1942 serà pràcticament calcada a aquests informes de 1939. L’informe detallat per la Guàrdia Civil a 1942 narra els noms i responsabilitats següents: “Se organizó un Comité Revolucionario presidido por Andrés Roig Corella, formando parte del mismo José Curós Colobrans, Lorenzo
Sargatal Boix, Alfredo Colobrans Bosch, José Sala Serrat, Fransico Masó Batlle, José Güell Girgas, Francisco Moyset Bayer, José Pinsach Coromina, Simón Compte Coromina y José Picart Plana. Asesinos: José Curós Colobrans, Juan Ollé Sala, Angel Pla Puigvert, Pedro Neras Ayats, Rafael Prat Roig, Lorenzo Sargatal Boix, Joaquin Costa Serrat. Inductores principales: Carlos Vilarrasa Masjoan, Pedro Hospital Corominola”.
Tornant a les 46 fitxes elaborades a partir de 1939 per una comissió de santapauencs, aquests atribueix bona conducta en un 20% dels casos. Entre els quals, el secretari jutge Narcís Feixas, a Joan Berga i Boix --el darrer alcalde abans de la guerra--, a Samuel Triadú Roca.
Esdevé paradigmàtic el cas de l’alcalde Joan Pinsach i Soler. Si bé en els informes es detalla el seu comportament com a “malo”, alhora la comissió encarregada d’elaborar-los apunta que “su actuación como alcalde no fue de las peores desconociéndose su actuación en el comité, que según rumores no confirmados estuvo presente en algún asesinato, y en la detención de otros”.
Durant la Retirada de 1939 el company Joan Pinsach i Soler es va presentar al poble, ja que poc temps abans s’havia incorporar-se a files de la República, no sentint-se culpable ni responsable de cap acte delictiu. Diferents companys del municipi que enllestien el camí de l’exili havien trucat la porta de Can Dansa oferint la possibilitat d’exiliar-se conjuntament, i més quan Joan Pinsach Solé era qui guardava les claus del cotxe incautat de Joan Plana. Tot i les ofertes de Josep Curós Colobrans, Daniel Curós Batlle i altres santapauencs que emprenien el camí de l’exili, Joan Pinsach declinà la possibilitat de l’exili, creient en Santa Pau com el lloc que li corresponia. No obstant això, en el moment d’elaborar aquests informes, a finals d’estiu de 1939, es trobava a la presó del Seminari de Girona després de la denúncia contra ell presentada a la caserna de la Guàrdia Civil a Mieres (la Garrotxa) pel vilatà Miguel Juanola i Benet. Els informes de la Guàrdia Civil, l’Ajuntament i els testificants (Pedro Plana i Jordà, Fidel Batlle i Jordà) en el sumari del consell de guerra sumaríssim a la plaça militar de Girona, a partir del 7 de juny, declaraven tots bona conducta de l’acusat durant els període de la Guerra Civil. Tot i aquests avals, fou sentenciat a la pena de mort al 14 de juliol de 1939, i finalment afusellat al mur del cementiri vell de Girona el 22 d’octubre d’aquell any després de rebre l’enterado del dictador Francisco Franco el 7 del mateix mes. És més que evident que Joan Pinsach i Soler no fou protagonista de cap acte de violència durant la guerra, sinó que fou afusellat senzillament pel càrrec polític d’alcalde president del Consell Municipal, que ocupà entre l’abril de 1937 i el gener de 1939, quan marxa per unes poques setmanes al front.
Cinc santapauencs van ser afusellats pels franquistes, un va morir als camps nazis durant la Segona Guerra Mundial interimperialista, i 23 morts al front republicà.
Mentre els primers, els dirigents del Comitè Antifeixista, van marxar a l’exili poc abans de l’entrada de les tropes franquistes, seran els que per alguna raó es queden qui patiran les conseqüències de la repressió franquista, amb l’afusellament de tres dels quals (Joan Ollé i Sala, Rafel Prats Roig, Joan Guix i Fàbrega) i la mort de Francesc Masó Subirats mentre complia pena en el batalló de treballadors a Coll de Nargó (Alt Urgell).
Entre les 45 persones que apareixen als informes, i segons els mateixos, només vuit resten al seu domicili sense haver sofert cap represàlia. Es tracten de Narcís Feixas Torro, Joan Cros Verdaguer, Miquel Arbat Clara, Lluís Grabulosa, Baldomero Porta Batalla, Joan Sala Reixach, Carles Sargatal Masso, Conrat Torrent Caritg i Agustí Viñoles Roura. Les 37 persones restants sofreixen la repressió franquista, així com altres persones que no apareixen en aquestes llistes negres però que també patiran la repressió. Nou persones es troben en el seu domicili després de passar per la presó (Josep Massies Carig, Pere Falguera Verdaguer, Rosend Doga Neres (Segurament error en el nom de pila, ja que que es tracta de Pere Doga Neres. En Rosend era el seu par), Joan Berga Boix, Josep Rodríguez Javaloies, Ricard Sargatal Massó, Isidre Prat Caules, sidre Roca Jordà i Samuel Triadú Roca).
Dos santapauencs foren ja afusellats al mes de juliol de 1939 (Joan Ollé Sala i Rafel Prats Roig), mentre que a l’octubre fou afusellat també a Girona Joan Pinsach Soler, i finalment tingué el mateix tràgic desenllaç Joan Guix Fàbrega.
Per tal d’evitar semblants represàlies o dures penes de reclusió penal (per “auxili a rebel·lió militar” corresponien de 6 a 12 anys de presó; de 12 a 20 per “rebel·lió militar”, i finalment de 20 a 30 anys o bé pena de mort pels acusats d’”adhesió a la rebel·lió militar”) marxaren a l’exili almenys les següents persones: Carles Vilarrasa i Masjoan --l’agutzil--, Josep Curós Colobrans --alcalde entre l’agost del 36 i abril del 37--, Miquel Clavaguera Serra (Miquel Clavaguera i Serra serà capturat per les tropes
nazis i deportat al camp de concentració de Dachau, a Baviera, essent alliberat el 29 d’abril de 1945 per les forces aliades), Jaume Feixas i Serra –regidor--, Llorenç Sargatal i Boix --regidor i membre del Comitè Antifeixista de Santa Pau--, Andreu Roig Corella --membre del Comitè Antifeixista de Santa Pau--, Josep Sala Serrat i Miquel Triadú Croses. També marxaren a l’exili altres santapauencs. Sorprèn especialment els germans Doga Neres de Masgallart: els quatre més petits, tots residents a Barcelona, s’exiliaren a l’hexàgon francès: Lluís, Joan, Margarita i Pilar, mentre que el germà gran, Pere, fou arrestat i empresonat durant unes setmanes.
La resta foren arrestats a presó després de rebre denúncia, i seguidament hagueren de passar per un tribunal militar que imposà dures i llargues penes de presó. A bandes de les quatre execucions, Pere Neres Ayats fou condemnat a la pena de mort però commutada a 30 anys de reclusió major; Josep Güell Girgues, Josep Picart i Plana, Josep Pinsach Corominas, Esteve Triadú Roca i Francesc Moiset i Bayer se’ls imposà reclusió perpètua; també a Miquel Romañó i Solà, i Joan Fàbrega i Serrat, naturals de Santa Pau i veïns de Riudaura i Sant Gregori respectivament; Julià Ambàs i Domènech, i Francesc Massó i Subiràs, a 30 anys de presó; Joaquim Costa Serrat i Joan Subiràs Llagostera a 20 anys de reclosió menor; Bonaventura Garrigoles Girgues, Joan Planella i Codina i Simó Compte Coromina a 15 anys de reclusió menor; a Isidre Feixas i Pujolàs, i Francesc Dumanjó i Bardera se’ls imposà una pena de 12 anys de reclusió temporal; i finalment, a Lluís Guillaumes Xart i Ramon Teixidor Riba a la pena de sis anys i un dia de presó major. No hi hagué absolució per cap dels 23 santapauencs
jutjats.
La persecució no es va limitar a tots aquells que havien participat i col·laborat amb el Comitè Antifeixista i l’Ajuntament format a partir de l’estiu de 1936. El 4 d’octubre de 1939 l’Ajuntament envia un llistat al Govern Civil de Girona format per 27 persones, una nova llista negra, sota el títol de ‘Individuos desafectos a nuestro glorioso movimiento nacional y que se hallan en estado de tibieza e indiferencia y muestran con sus hechos y conversaciones frialdad y desagrado’. Es tracten de persones situades ideològicament a l’esquerra o bé senzillament no entusiastes del nou règim. De fet, l’acusació més repetida en aquesta llista és “de ideas de izquierda”, “por sus conversaciones y entusiasmo por los rojos”, “principal elemento de izquierdas en su barriada”, etc. La acusació més greu fa referència a “intervino en la destrucción de la del Santuario dels Archs y de S. Martin”. La llista està formada per personatges significatius de la vida pública del municipi, com Vicenç Danés, ferrer del poble
i president de la Comissió de Festes; Antoni Escolà, mestre durant la República; el sindicalista Aleix Bosch; en Quel Rialla, que regentava el cafè del Centro, acusat de “de ideas de izquierda”; els germans Daniel, Damià i Maria Curós Batlle, etc. Per primera vegada en aquesta llista hi figuren dones, concretament nou. Es tracten
de germanes, dones o companyes de: Francisca López Guàrida, companya del professor Antoni Escolà; Enriqueta Sargatal Boix, germana del suposat coordinador del Comitè Antifeixista de Santa Pau, membre de la Unió de Rabassaires i exiliat a França Llorenç Sargatal Boix; Dolors Ollé i Sala, germana de Joan Ollé i Sala, milicià del POUM afusellat a Girona el 28 de juliol de 1939; fins i tot en el cas de Mercè Sargatal Coll, Maria Curós Batlle (esposa Llorenç Sargatal Boix) i Maria Cordonat s’especifica “esposa era el presidente del Comité”. Tot i que les acusacions són mínimes, van patir la repressió franquista: figurar en aquests documents ja implicava aquella repressió més subtil i intangible que un judici militar, però que es podia apreciar en la quotidianitat del municipi. Si resseguim la trajectòria personal d’aquestes persones observem que algunes van patir presó, i fins i tot, l’exili. Aleix Bosch Feixas es trobava a la presó d’Olot el 28 d’agost de 1939, i posteriorment, s’hagué d’exiliar a l’hexàgon francès, d’on ja no retornà mai més, morint al mes de maig de 2008 a l’Estat francès. Aleix Bosch aconseguí sortir de la presó d’Olot ben aviat per la relació familiar amb Miquel Feixas Serrat, que ben relacionat amb gent del nou règim, aconseguí els avals
suficients per alliberar-lo de la presó.
Sobre les delacions i denúncies, una vegada el jutge rebia els informes, citava els
testimonis a declarar durant un dia concret a la ciutat d’Olot, per bé que alguns declarants testifiquen des de Santa Pau. A banda del denunciant, Miguel Juanola i Benet, els testificants habituals foren també Pedro Plana Jordà14, Juan Plana Jordà,
José Plana Camps, Francisco Bartrina Feixas, José Boada Gasulla, Fidel Batlle Jordà, Pedro Juanola Ferran, Isidro Font Canal, Rafel Delgà Guix, José Bassols Geli, Manuel Mateu Fàbregas i, en menor mesura, altres. En la totalitat dels consells de guerra sumaríssims hi apareixen sempre els mateixos santapauencs que testifiquen en contra de l’acusat, massa sovint sota creences, conviccions i rumors, salvant alguns casos específics en què el jutge cita a testificar a personatges relacionats amb els delictes que se li atribueixen a l’acusat. Els judicis militars franquistes es converteixen
en una farsa, esdevenint totalment invalidats en qualsevol judici legal, és a dir, les acusacions procedeixen dels informes de l’Ajuntament, la Guàrdia Civil, FET i de les JONS i dels qui testifiquen davant el jutge, però que alhora, difícilment algú pot aportar proves consistents: el rumor i la creença esdevenen una prova inculpatòria.
Durant els anys de la República i la Guerra Civil, i els primers anys del franquisme, la població de Santa Pau va oscil lar sempre al voltant dels dos mil habitants. La gran majoria es dedicava a l agricultura i als recursos que oferia el bosc: en Joan Pinsach i Solé n era un d ells. A la vila existien petits artesans, hostals, i aquelles persones que es dedicaven a un ofici: traginers, un sastre, moliners, ferrers, flequers, un sabater, carnissers, un parell de barbers i sobretot paletes. Arran de la Primera Guerra Mundial interimperialista van aparèixer els primers talers dedicats a la fabricació de sitges i mitjons. Seguidament es situaven els propietaris de petits comerços dedicats a la venda de queviures, al transport de carros i cavalls, i finalment, un metge, un veterinari, el personal dedicat a l administració i els mitjans i grans propietaris rurals. Les famílies que van ostentar el poder durant els anys 20 amb la monarquia d’Alfons XIII són les mateixes als anys 30 amb la República i els anys 40, 50, 60 i 70 sota el franquisme la primera i única ruptura que es produeix a les institucions públiques del nostre municipi fou durant el període comprès entre el 22 de juliol de 1936 fins el 7 de febrer de 1939, en les quals participà de forma activa Joan Pinsach i Solé.
Políticament, una de les característiques de la política municipal santapauenca durant el segle XX fou la estratègia política que van practicar les elits municipals i que podríem classificar com a accidentalisme institucional. En altres paraules, la classe dirigent santapauenca s adaptà a les diferents etapes i períodes del segle XX amb la finalitat de mantenir el control del poder municipal. Les famílies que van ostentar el poder durant els anys 20 amb la monarquia d Alfons XIII són les mateixes als anys 30 amb la República i els anys 40, 50, 60 i 70 sota el franquisme. Josep Plana i Camps va ser alcalde durant els tres període: fou alcalde durant la monarquia, durant la II República  i també amb el franquisme. Miguel Juanola Benet, el secretari municipal i conegut pel seu conservadorisme reaccionari, és també ben revelador. Es va mostrar monàrquic a finals de la Restauració a través de la premsa local; votà favorablement al referèndum sobre l’ Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932 i finalment esdevé afiliat a FET y de las JONS amb el franquisme fins al punt de ser distingit amb medalla commemorativa pel mateix règim franquista.
La primera i única ruptura que es produeix a les institucions públiques del municipi fou durant el període comprès entre el juliol de 1936 fins el 7 de febrer de 1939, en les quals participà de forma activa Joan Pinsach i Solé, quan per primera vegada les classes subalternes treballadores i populars assoleixen el control del consistori i altres organismes de poder local. Aquesta és precisament la rellevància de Joan Pinsach i Solé com a alcalde de Santa Pau.
L’adveniment popular de la República al 14 d abril de 1931, a diferència de les grans ciutats i el Parlament, no modificà el consistori municipal. De fet, els primers alcaldes del període republicà esdevindran alhora alcaldes els primers anys del franquisme Josep Plana Camps i Joan Aubert Solanich. Així, el nou Ajuntament escollit per sufragi universal el 12 d abril de 1931 no suposà cap ruptura: la majoria de consellers i l’alcalde mateix ja havien estat regidors del Directori durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Era un Ajuntament de centredreta, exceptuant Josep Escarrà, afiliat a Acció Catalana Republicana. Resulta curiós el resultat del referèndum sobre l’Estatut de Catalunya que es celebrà el 2 d’agost de 1932 es van posionar a favor del sí: tots els votants, 496, van votar a favor del sí, no mostrant-se cap papereta en contra, en blanc o nul la. posicionar a favor del sí. De fet, a nivell nacional fou aprovat satisfactòriament per un 99% del total de paperetes. Les eleccions legislatives a Corts de 1933 van ser guanyades en vots per ERC, així com la victòria en les eleccions municipal el gener de 1934 fou per la dreta local. Aquestes eleccions van ser d’allò més disputades. La campanya es polaritzà a l’entorn de dues úniques candidatures: la dreta local es presentava sota les sigles d’Unió Ciutadana, mentre que les esquerres es van aplegar a l’entorn de Candidatura Obrera. Amb 224 vots, foren elegits de la Candidatura Obrera Carles Vilarrasa Masjoan, Francesc Masó Subiràs i Ventura Garrigoles mentre que per Unió Ciutadana, amb 303 vots, van sortir elegits Joan Aubert i Solanich (alcalde), Joan Bassols Geli, Miquel Batlle Buch, Esteve Pararols Guinó, Pere Juanola Ferran i Francisco Planella Planadevall.
Els fets d’octubre de 1934 es van traduir en la suspensió temporal dels regidors d’ERC i la redacció en castellà de les actes municipals, mentre que en les eleccions de febrer de 1936 el Front d Esquerres aconseguí el 28,1 % dels vots. La irrupció pública de Joan Pinsach i Solé, nascut a Can Dansa l’1 d’abril de 1898, té lloc durant la campanya per a les eleccions de febrer d’aquell any. Joan Pinsach i Solé no ocuparà un càrrec fins el 25 d octubre de 1936, quan entrà de regidor/conseller al Consell Municipal de Santa Pau. En el Consell Municipal de Santa Pau seva presidència s’anava assumint per torns. És en aquest moment que irromp la figura política de Joan Pinsach i Solé com a nou conseller de Santa Pau. Com a tal se li encomanà la Comissió de Proveïments, juntament amb Jaume Feixes Serra i Llorenç Sargatal Boix. Com a membre de la comissió s’encarregà d abastar la població dels recursos de primera necessitat, bàsicament queviures i matèries primeres, en un context marcat per una economia de guerra que dificultava la projecció del seu càrrec. El 20 de novembre de 1936 assumí la presidència itinerant del Consell Municipal, que abandonà la setmana següent seguint els seus estatuts. Joan Pinsach i Solé va ser-ne elegit Alcalde- President a l’abril de 1937 amb nou vots a favor i un en blanc. La Llei Municipal Catalana del Govern de la Generalitat de Catalunya ordenava la constitució dels ajuntaments d’arreu del Principat, obligant a l’elecció d un alcalde i d’almenys dos tinents. Era el moment en què desapareixia l’antic Consell de Santa Pau per formar un nou ajuntament amb un alcalde al capdavant. En aquest sentit, Joan Pinsach i Solé va ser-ne elegit alcalde president a l’abril de 1937. La Guerra Civil no privà al govern municipal encapçalat per Joan Pinsach Solé d’endegar projectes de gran transcendència i rellevància. El primer de gener de 1937 es destinà una partida pressupostària per a la construcció d’un pont al veïnat de les Fages per tal de fer-lo més accessible a tots els seus habitants. També es decidí la construcció de les carreteres dels veïnats dels Arcs i la que s’enfila per les Costes de Simó. A la vila, es remodelà el pont que travessa el riu Ser a l’alçada del carrer del Pont amb la instal·lació d’una plataforma de formigó per tal d’augmentar-ne l amplitud i fer-lo així transitable als nous vehicles de motor. Igualment també es construir una paret a la carretera per la part del revolt que va al carrer del Pont. Continuant a la vila, s’instal·laren nous llums per tal de millorar la il·luminació nocturna a la Vila Vella i s’aixecà l’actual murada del Castell. El projecte més ambiciós va ser la portada d’aigua potable a la vila. El Consistori aprovà el projecte i la despesa pressupostària respectiva, però no es pogué portar finalment a causa de la desfeta republicana de 1939.
Bibliografia bàsica:
REIXACH, S. (1999), La repressió franquista a Santa Pau, dins Actes de les jornades sobre la fi de la Guerra Civil a la Garrotxa, Olot: PEHOC, pp. 309-318;
REIXACH, S. (1998), Santa Pau, Quaderns de la Revista de Girona, núm. 81; SOLÉ I SABATÉ, J.M. (1985), La repressió franquista a Catalunya: 1938-1953, Edicions 62; VILLARROYA, J. (2009): Els noms de la guerra, Girona, El Punt; PLANAS I SERRA, ALBERT (1910), Guerra Civil i repressió franquista a Santa Pau, Ebre 38, núm. 4,  pp. 105-119.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada