El juliol de 1936, en assabentar-se de l'aixecament feixista contra la República espanyola, abandonà Suïssa i, igual que Berneri i molts altres anarquistes, marxà immediatament a Barcelona.
El 31 de juliol de 1936 marxà amb Francesco Barbieri i la seva companya Fosca Corsinovi cap a Barcelona, passant el Pirineu gràcies a l’infraestructura anarquista de fronteres que hi havia aleshores a Perpinyà, junt amb un grup d’anarquistes suïssos i els companys italians Angelo Mantorani, Domenico Ludovici, Carlo Castagna, Altilo Buzamini, Vincenzo Bottoni i Randolfo Vella per a fer costat la revolució llibertaria que s'havia engegat. A Barcelona s'allistà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Responsable d'una bateria al front d'Aragó, l'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado.
Attilio Bulzamini:
L'11 de novembre de 1890 neix a Imola (Bolonya, Emília-Romanya) l'anarquista Attilio Bulzamini. Els seus pares es deien Ercole Bulzamini i Agnese Zuffa.
Després de fer els estudis primaris, durant l'adolescència s'acostà al moviment anarquista. Després de la Gran Guerra marxà a Milà on treballà com a maquinista dels ferrocarrils i milità en els grups llibertaris de la capital llombarda. En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i la policia el qualificà de «destacat propagandista revolucionari». En aquests anys esdevingué amic íntim d'Errico Malatesta, amb qui mantindrà correspondència durant tota la seva vida. Després de l'atemptat al teatre Diana del 23 de març de 1921, formà part dels grups de suport als companys detinguts. Constantment vigilat i perseguit, va ser acusat per les autoritats d'ajudar els militants cercats a exiliar-se clandestinament.
En 1923, després de ser violentament agredit per un escamot feixista, va ser acomiadat dels ferrocarrils i es va veure obligat a viure en la semiclandestinitat, treballant a l'empresa «Breda» a Sexto San Giovanni (Milà, Llombardia), però continuant amb la militància.
L'octubre de 1927, després de ser novament acomiadat, emigrà clandestinament a Suïssa, on treballà com a mecànic en la indústria metal·lúrgica. D'antuvi s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Romandia)i al cantó de Valais i després a Zuric (Zuric). A Suïssa s'assabentà que son germà Pasquale, també militant anarquista, havia resultat mor el 31 d'octubre de 1928 a Viareggio (Lucca, Toscana) arran de l'agressió que patí a mans d'un escamot feixista uns dies abans. Malgrat les condicions penoses que patí a Suïssa (llargs períodes de desocupació, problemes de salut causats per la seva úlcera duodenal, amenaça permanent d'expulsió, etc.), continuà militant en el moviment llibertari, sempre amb el suport de sa companya Carolina Bafarra. Mantingué estrets contactes amb el grup de Luigi Bertoni, que editava el periòdic Il Risveglio / Le Réveil, i continuà amb la correspondència amb Malatesta i la seva companya Elena Melli.
Entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 representà, amb Giuseppe Spotti i Guido Rusconi, els anarquistes italians refugiats a Suïssa en el Congrés Anarquista dels Refugiats Italians que tingué lloc a Puteaux (Alt del Sena, Illa de França) i que donà lloc a la Federació Anarquista dels Pròfugs Italians (FAPI).
Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou el delegat de Zuric en el Congrés Anarquista Italià celebrat a Sartrouville (Yvelines, Illa de França), promogut per Camillo Berneri i on es va fundar el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR).
El juliol de 1936, en assabentar-se de l'aixecament feixista contra la República espanyola, abandonà Suïssa i, igual que Berneri i molts altres anarquistes, marxà immediatament a Barcelona. El 31 de juliol de 1936 marxà amb Francesco Barbieri i la seva companya Fosca Corsinovi cap a Barcelona, passant el Pirineu gràcies a l’infraestructura anarquista de fronteres que hi havia aleshores a Perpinyà (Rosselló), junt amb un grup d’anarquistes suïssos i els companys italians Angelo Mantorani, Domenico Ludovici, Carlo Castagna, Vincenzo Bottoni i Randolfo Vella per a fer costat la revolució llibertaria que s'havia engegat. A Barcelona s'allistà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Responsable d'una bateria al front d'Aragó, el 28 d'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado, entre Osca i Almudébar (Ffoia d’Osca).
El setembre d'aquell any, a instàncies de Berneri, s'integrà en el grup italià «Errico Malatesta», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També va ser membre del grup «Michele Angiolillo».
El novembre de 1936 marxà de nou a Suïssa per veure la seva companya i renovar el seu permís de residència, però va ser immediatament detingut i expulsat amb la seva parella per «violació de la neutralitat suïssa». Ambdós es refugiaren a l’hexàgon francès i ell després passà novament a Catalunya.
Amb l'anarquista Pio Turroni, també milicià en la Columna Ascaso, i altres companys, presentà a la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) un projecte d'atemptat contra Benito Mussolini, però no va ser acceptat per la dificultat organitzativa.
Retornà al front enquadrat en la 28 Divisió de l’Exèrcit Popular de la República, però el gener de 1937 va ser hospitalitzat a Barcelona per a ser operat de la seva úlcera duodenal. El març d'aquell any, acabada la convalescència, retornà als fronts.
El setembre de 1937 obtingué una llicència i va fer una estada a Marsella (Boques del Roine, Provença, Occitània) per reunir-se amb la seva companya i després de bell al camp de batalla.
Molt dèbil físicament, al front va contreure la febre tifoide. Ingressat, Attilio Bulzamini va morir l'1 de juny de 1938 en un hospital de Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada