Des de Girona es reivindica el paper i el poder dels CDR en un referèndum i dues vagues generals

Piquet del CDR durant la vaga general del 3 d'octubre. 

“Organitzem horitzontalment el poder popular per fer la República, perquè és tot el que tenim, i obrim de bat a bat les portes i finestres del procés constituent, perquè mai no haurem tingut tanta força per fer veritat que tot està per fer i que tot és possible. I que hi hagi mambo, perquè si no podem ballar no serà ni la revolució de la Goldman ni la nostra”.   

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 10/11/2017  

Girona (Gironès).-  

Arran de la vaga general de dimecres 8 de novembre ARIET.CAT publica un anàlisi de Sílvia Rispau,  elaborat a Girona i titulat ‘Tot el poder als CDR!’, que aporta elements polítics d’interès.

“Tot el poder als CDR!. D'acord, és una consigna-hipèrbole: els CDR no són soviets, l'estació de l'AVE de Girona no és el Palau d'Hivern i això que estem vivint no és la Revolució d'octubre de 1917. Però sí: la República no la faran pactes, mediacions ni eleccions autonòmiques sinó que els carrers -els CDR o qualsevol altra eina de què sapiguem dotar-nos totes plegades- siguin capaços de portar-nos-hi.

Aquesta ve a ser la tesi amb què van néixer els CDR ara fa (en el millor dels casos) tan sols dos mesos -de fet n'hi molts que només tenen dies, hores o potser minuts-. La decisió d'usar a fons la resistència activa no violenta i organitzar la defensa dels col·legis, fins i tot ocupant-los massivament durant tot el cap de setmana, va ser la consigna d'èxit que va permetre que, malgrat la violència salvatge de l'Estat espanyol desplegada sistemàticament per provocar terror, l'1 d'octubre fos un autèntic referèndum d'autodeterminació en què vam votar quasi 2.300.000 persones -de les que tenim dret de vot- sense comptar les que no van poder fer-ho pels col·legis tancats i dels vots de les urnes segrestades policialment.

La dignitat popular va derrotar l'Estat, però també el guió dels que només aspiraven a una col·lecció de fotos de cues de gent amb paperetes a la mà davant de les portes tancades dels col·legis electorals. També va ser així com, per fi, des de la lluita -no pas apel·lant a cap bona voluntat del club d'estats que tendeixen a autoconservar-se que és la Unió Europea, la mateixa que aplica sense pietat un genocidi a la Mediterrània-, el conflicte va prendre una dimensió internacional. Però sobretot vam ser tantes com no hagués pogut imaginar, empoderant-nos tant com tampoc hagués imaginat mai. I sí, escric això i se m'escapa un somriure d'orgull recordant les meves veïnes, que no havia saludat mai, que eren a la porta de l'escola de la Farga quan vam obrir-la l'1 d'octubre a les 5 de la matinada, o el soroll dels contenidors carrer amunt i carrer avall per fer -i sovint desfer per tornar a fer- barricades pels volts d'una escola del Pla amb milers de persones omplint el pati i oferint el cos per defensar-la. I no, no van  passar.

La vaga general del 3 d'octubre, el dia que vam fer nostres els carrers, va segellar la capacitat que tenim de treballar juntes i derrotar la por i el xantatge de la repressió. Amb cada tall de carretera o de via i amb cada confluència de piquets ens escalava l'autoconfiança de saber que allò ho podíem guanyar. I no, tampoc van passar.

Però en la setmana agònica que va seguir, en què ningú no entenia què estàvem esperant, va començar a semblar que la valentia de les institucions era inversament proporcional a la dels carrers. La culminació va ser el silenci ensordidor i els caps cots de la gent tornant a casa el 10 d'octubre, una imatge que pot molt ben ser que em torni cada vegada que vulgui pensar en el grau màxim de la decepció. Ens havien pres la República de les mans quan ja l'acaronàvem amb la punta dels dits. "Desescalar la tensió", és a dir, tornar a tancar-nos a casa. I, aleshores, la Ciutadella desallotjada "per motius de seguretat" prenia un altre significat.

I, en canvi, el full de ruta era tan clar! Proclamar i fer efectiva la República, no acatar la repressió ni el 155, defensar les institucions, controlar el territori i bloquejar el país fins a forçar el reconeixement internacional de la República Catalana. I estava començant a passar just el contrari: aquell accionar erràtic del Govern, el joc de dutxes escoceses i la muntanya russa emocional col·lectiva que no va acabar ni amb l'eufòria momentània de la proclamació d'una República que no va comportar cap altra cosa efectiva -ni tan sols treure la bandera!- que la resposta repressiva.

No els regatejaré ni un gram de solidaritat, perquè és perquè m'he passat mitja vida surfejant condemnes, acompanyant persones estimades a l'Audiencia Nacional, visitant-les en una presó ves a saber on o veient-les expulsades, que puc calibrar el dolor i el sacrifici d'aquestes noves preses polítiques, de les que estan sota l'espasa de Dàmocles i dels seus entorns. Però res d'això no amaga la gran pregunta: tenint-nos als carrers disposades a fer-ho tot protegir-les... què hi fan a Brussel·les i a Madrid? No hem posat el cos per tenir símbols ni màrtirs, d'això la nostra història en va plena, sinó per fer una República, que arrela en la que van arrabassar a sang i foc a les nostres àvies, i que mira cap al futur, perquè és la manera que tenim ara de seguir canviant el món.

Hi ha les eleccions autonòmiques de l'article 155, que suposen acatar i tornar no sé quantes pantalles enrere, amb mig Govern a la presó i l'altre semiexiliat... Tant li fa, si no hi ha acord pel boicot i he d'anar a votar hi aniré, no seran les primeres eleccions que no em crec perquè no me n'he cregut mai cap, i això que sovint hi he estat candidata. Però la bola de vidre de la memòria -Euskadi- diu que l'Estat no deixarà fer sense més repressió o il·legalitzacions unes eleccions perquè les guanyi la República. Tornem-hi: si no estem d’acord en boicotejar-les, provem-ho, mirem de convertir-les en una oportunitat. Però no oblidem quin ha estat l'únic motor per a fer-nos avançar: gent, carrer, mobilització, carrer i més carrer.

Com que tinc sort, escric això que és 9-N, i avui el full de ruta no només continua essent perfectament evident, sinó que ja és també evidentment realista i viable. Ahir vam experimentar la força incontenible d'estar juntes, decidides i organitzades. I no ho oblidarem, la lluita educa, que deia la Luxemburg.

Així què? Tot el poder als CDR no sona tan malament, hi ha moments que dos mesos són una eternitat. Ei, que no ve d’aquí, que també pot ser l’assemblea d’electes, o la de les que vinguin de les eventuals eleccions del 155, o el que digui l’Anna Gabriel des de qualsevol balcó. Però organitzem horitzontalment el poder popular per fer la República, perquè és tot el que tenim, i obrim de bat a bat les portes i finestres del procés constituent, perquè mai no haurem tingut tanta força per fer veritat que tot està per fer i que tot és possible. I que hi hagi mambo, perquè si no podem ballar no serà ni la revolució de la Goldman ni la nostra.”