dissabte, 12 d’agost de 2017

470) CRÒNICA QUATRE-CENTRES SETANTA DE LA CROADA DE L’ESPANYA NEGRA





La Transició, l’origen de les clavegueres de l’Estat. 
Manifestació de 2000 persones en suport al Rif el passat  30 de juliol a Barcelona.  

A la pràctica, aquest període constituent espanyol va ser el manteniment dels elements més foscos del franquisme.  
El Rif enterra a l'activista assassinat Imad Attabi i torna a mobilitzar-se malgrat la repressió de la policia marroquina.  
Valtonyc ha de pagar 3.000 euros al militant d'extrema dreta Jorge Campos.  
    







[Barcelona (República Catalana) 12/08/2017]  
L’AMIC DEL POBLE  









La denominada Transició va ser un pacte entre el carrillisme, PSOE i el nacionalisme burgès català –liderat per Jordi Pujol Soley-- i els sectors reformistes del règim oligàrquic clerical militar, que volien entrar a la NATO i a la Comunitat Econòmica Eurioea. 
Ni els franquistes tenien força per a mantenir la Dictadura sense Franco ni els stalinistes ni el PSOE prou incidència en les masses per tombar-la. Solament, a nivell d’organitzacions històriques, la CNT-AIT, en el decurs del seu congrés celebrat en la borsa vella de Marsella (Provença) l’agost de 1975, va adoptar el criteri estratègic de lluitar per l’abolició dels sistema del Treball Assalariat i el regne de la Mercaderia, i amb ruptura amb la UGT lluitar contra una futura Espanya de la socialdemocràcia igualment com aleshores calia lluitar contra el franquisme, que havia matat al company Salvador Puig Antich el 2 de març de 1974 i que el 27 de setembre de 1975 afusellaria dos independentistes bascos i tres militants del FRAP. No és d’estranyar que durant la Transició, en 1977, la CNT aplegui prop de tres-cents mil persones en el seu míting de Montjuïc i prop d’un milió en el decurs de les Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona.  
Imatge relacionadaL’acord entre PCE, PSOE i el pujolisme el 1977 va portar a una democràcia burgesa de baixa intensitat, en què no es va tocar l’estructura de poder ni es van depurar l’administració ni els cossos repressius de l’Estat. 
Imatge relacionada
Una situació molt concreta, en un període que PCE i PSOE van vendre com “excepcional” --tant excepcional que el gener de 1977 el govern Suárez va decretar un estat d’excepció per tres mesos--, es va mantenir en el temps i, a la pràctica, va significar el manteniment en la democràcia burgesa monàrquica parlamentària de personatges del franquisme tan foscos com els membres del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) i la Brigada Politico-social (BIS), que actualment són investigats en la querella del Jutjat núm. 1 de Buenos Aires, a l’Argentina, per crims contra la Humanitat. 
Aquesta democràcia burgesa de baixa intensitat encara és clau per a entendre la política i el sistema de poder actual de l’Estat espanyol, ara enfrontat amb el procés d’alliberament nacional català.

Canvis monàrquics formals, sense tocar el sistema polític del franquisme  


La victòria dels militars sublevats el 18 de juliol de 1936 va causar una depuració bestial dels cossos i l’administració de l’Estat espanyol. Aquesta depuració va començar abans del final de la guerra del 1936-1939, amb la llei de responsabilitats polítiques, que va depurar el funcionariat a tots els nivells, dels cossos de seguretat als carters passant pels jutges. En canvi, en el procés constitucional espanyol de 1978, l’estructura de poder no va canviar, com havia passat el 1939 amb el triomf militar franquista de l’1 d’abril d’aquell any. Els qui es van enriquir amb el franquisme continuaven en posició de privilegi. Tal com recordava en el seu llibre el periodista Lluc Salellas, cap ministre franquista no es va veure degradat en la monarquia de Joan Carles de Borbó, la meitat va acabar en política i l’altra meitat en consells d’administració, principalment en companyies elèctriques i bancs. Aquesta és una pràctica que es va consolidar els anys cinquanta i seixanta i que ha perdurat fins als nostres temps. Dirigents de la dictadura franquista, com ara Manuel Fraga, Pío Cabanillas, Rodolfo Martín Villa o el mateix Adolfo Suárez, es van reconvertir en partidaris de l’evolució controlada per part del règim. A les Corts constituents de juny de 1977, una trentena de diputats de la UCD havien estat procuradors franquistes, igual que gran part dels d’Alianza Popular. Una de les motivacions perquè els procuradors franquistes donessin a la llei per la reforma política del 1976 va ser la contrapartida de transformar les organitzacions paraestatals, com el Movimiento Nacional i el Sindicat Vertical corporativista, que van passar a formar part de l’administració de l’Estat espanyol.
Resultat d'imatges de santiago carrillo guardia civilCom que no es va fer cap depuració, la majoria dels alts càrrecs del règim franquista van continuar en els governs de la Transició i, fins i tot, en la primera legislatura del PSOE. Es va mantenir una elit administrativa estructural, especialment en els cossos repressius de l’Estat –alguns policies torturadors es van incorporar a la banda terrorista del PSOE dita GAL--, cosa que es va traduir en el fet que el 28% dels parlamentaris de les Corts constituents fossin funcionaris.

La justícia: de la Transició a la democràcia burgesa sense canviar res 
La Transició va portar l’Estat espanyol de la legalitat franquista a la democràcia burgesa monàrquica parlamentària, però en el sistema judicial no va haver-hi cap mena de depuració.
El Tribunal d’Ordre Públic (TOP) durant el franquisme tardà havia substituir el Tribunal Especial de repressió de la Maçoneria i del Comunisme, dedicat a jutjar els delictes d’ordre públic, principalment político-socials. En la primera sentència de les 3.889 que van dictar, els magistrats --la majoria adherits al règim franquista-- van condemnar un obrer a deu anys de presó per haver dit “em cago en Franco”; i en els prop de tretze anys d’activitat, van formar part de la repressió, juntament amb la Brigada Político-social, i mai no van obrir cap causa per lesions. El TOP va ser dissolt i es va reconvertir, immediatament i encara amb la legislació franquista, en l’actual Audiència Nacional del Regne d’Espanya. Els tres presidents del tribunal van formar part, en la monarquia, del Tribunal Suprem, la més alta instància judicial, mentre que el primer president de l’Audiència Nacional va ser un magistrat del Tribunal Suprem franquista. Deu dels setze magistrats del TOP van acabar al Tribunal Suprem o l’Audiència espanyola i van mantenir la medalla al mèrit jurídic. Un d’aquests magistrats va ser Antonio Torres-Dulce, que es va jubilar com a president de l’Audiència Provincial de Madrid. Era oncle del fiscal general de l’Estat durant el 9-N i pare de l’ambaixador espanyol a Mauritània, també amb passat falangista. Un altre membre destacat del TOP va ser Jaime Mariscal de Gante: la seva filla és Margarita Mariscal de Gante, ministra amb José María Aznar i, actualment, membre del Tribunal de Comptes i la responsable d’obrir la investigació per a exigir a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau que paguin els costos del 9-N.
La nul·la depuració i un poder judicial marcat pels nostàlgics al règim franquista van fer que, el 1983, es constituís l’associació Jutges per la Democràcia. Tal com recordava el jutge Santiago Vidal, només una desena part dels jutges formen part d’aquesta associació, i la resta --el 90%-- tenen un caràcter molt conservador.
Per qüestions d’edat, no estan en actiu els jutges més implicats del franquisme, però continuen les reminiscències. El magistrat de l’Audiència Nacional espanyola, des del 1989, és Ismael Moreno Chamorro, policia durant el franquisme convertit en jutge que va empresonar els titellaires granadins, va ordenar d’investigar per sedició i rebel·lió l’ANC i l’AMI i va investigar per sedició el regidor de Vic Joan Coma, militant de la CUP. L’òrgan de govern del Poder Judicial continua altament polititzat, els partits es reparteixen els nomenaments i una gran majoria de jutges considera que no es protegeix prou el principi d’independència judicial i que els nomenaments no es fan per criteri de capacitat i mèrit.
Els jutges que sí que han estat depurats són els qui s’han mostrat crítics amb el règim. Des dels inhabilitats Elpidio Silva, el sempre polèmic stalinista Baltasar Garzón i el republicà català Santiago Vidal a la jutgessa Àngels Vivas, que no va ser elegida presidenta de l’Audiència Nacional del Regne per haver signat a favor del dret català de decidir.

Militars: els garants de la Transició tal com fou programada per l’imperialisme occidental  
El rey Juan Carlos y el presidente del Gobierno, Adolfo Suárez, avanzan entre militares en pie en el acto de entrega de fajines de la 76º promoción de la Escuela de Estado Mayor. El acto se celebró el 27 de febrero de 1980.
Uns dels actors principals de la Transició van ser els militars, que havien imposat una dictadura sota l’autoritat del general Francisco Franco fins al desembre de 1975, dos mesos després del afusellament franquistes del 27 de setembre d’aquell any. Van tenir un paper protagonista com a legisladors a l’ombra i oposició al canvi democràtic burgès formal. Les pressions militars van ser clau a l’hora de redactar els articles essencials de la Constitució espanyola del 78. Van ser aquestes pressions les que van fer incloure, en l’article segon, la fórmula “indissoluble unitat de la Nació espanyola, Pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, ara tan utilitzada contra les aspiracions catalanes d’autodeterminació. També va ser modificat per pressions militars l’article 8, que diu que les Forces Armades “tenen com a missió garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seva integritat i l’ordenament constitucional”.
El fet que fos imposada la monarquia borbònica o la no legalització de les forces republicanes --com fou el cas d’ERC-- en les primeres eleccions legislatives també es deu, en gran part, al paper dels militars.
En la llei d’amnistia d’octubre fr 1977, que incloïa gran part dels presos polítics i impedia de jutjar els crims comesos durant la guerra del 36-39 i el franquisme, no cobria els membres de la Unió Militar Democràtica (UMD), creada pels militars favorables a la democràcia el 1974. Això va comportar una dura repressió i expulsions dels cossos, i les pressions militars van impedir que fossin readmesos els qui havien estat expulsats.

Les conspiracions de militars colpistes  
Ricardo Sáenz de Ynestrillas i Antonio Tejero  
Sectors importants de l’Exèrcit van conspirar unes quantes vegades contra la democràcia. La primera, el 1978, amb l’operació Galàxia, que volia aprofitar que el rei Juan Carlos era a l’estranger per a prendre La Moncloa, coincidint amb el consell de ministres, i imposar així un govern de ‘salvació nacional’. Els principals organitzadors eren el tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero, el capità de la Policia Armada Ricardo Sáenz de Ynestrillas i un coronel de l’Estat Major mai identificat. Cap dels dos no va perdre el rang militar i Ynestrillas, fins i tot, va ser ascendit quan pertocava per reglament. Els conspiradors no es van aturar i, el 23 de febrer de 1981, van cometre el conegut intent de cop d’Estat del 23-F.
Més tard, es va aturar la conspiració del 27 d’octubre de 1982, que volia perpetuar accions contra personalitats d’esquerra i autonomistes, i cometre un gran atemptat en un bloc de pisos militars a Madrid, del qual volien culpar-ne ETA i, d’aquesta manera, justificar un cop d’Estat dels militars.
L’últim intent militar colpista conegut és el del 2 de juny de 1985, quan pretenien eliminar autoritats polítiques i militars, inclòs el rei, amb un atemptat en la tribuna d’autoritat durant la desfilada de les Forces Armades a la Corunya. L’objectiu era crear un buit de poder que portés a la intervenció de l’Exèrcit en la política espanyola.
Tot i el pas dels anys, s’ha mantingut una imatge conservadora i ultranacionalista, que es reafirma amb algunes declaracions contra el procés sobiranista català en què s’ha arribat a apel·lar a l’esperit del 23-F, i amb certa nostàlgia del franquisme, acompanyada d’impunitat. Un exemple és el cas del fill de Tejero, que va convidar diversos colpistes del 23-F, inclòs el seu pare, a un dinar de commemoració el 2014. Tot i ser destituït en un primer moment, la sanció va ser revocada i, fins i tot, més tard el van ascendir. En canvi, el tinent Luis Gonzalo Segura va ser expulsat de l’exèrcit per haver denunciat corrupció militar.

La policia: les clavegueres de l’Estat des d’abans de la monarquia 
felipe-gonzalez-galEn el documentari Las cloacas de Interior, es mostra com el cos policíac espanyol no es va renovar, no hi va haver cap depuració. Diversos comandaments van crear el Sindicat Professional de Policia (SPP) i, sota la cobertura de defensar d’una manera democràtica els agents, es va constituir una organització en què la major part dels dirigents procedien de Fuerza Nueva, de la ultradreta o de la Brigada Político-social, els més nostàlgics del franquisme. L’ex-comissari José Manuel Villarejo va formar part en la constitució del sindicat ultradretà. L’ex-director operatiu de la Policia Nacional espanyola, Eugenio Pino, va ingressar-hi durant el franquisme, el 1974.
Els principals dirigents de l’Operació Catalunya, Eugenio Pino, José Manuel Villarejo i Marcelino Martín-Blas, van ser condecorats pel ministre Jorge Fernández Díaz, amb la millora retributiva que aquesta distinció comporta. 
La secció més representativa del franquisme era la Brigada Político-social, la policia encarregada de perseguir i reprimir l’oposició. El cap de la brigada, el comissari Roberto Conesa, i gran part de la secció, van ser reciclats en la guerra bruta de l’Estat, encarregats de la lluita contra ETA i els GRAPO.
Foto actual del torturadorAntonio González Pacheco, dit "Billy El Niño". 
La mà dreta de Roberto Conesa, el torturador Antonio González Pacheco, anomenat Billy El Niño, condecorat ja en democràcia, es va mantenir al Cos Nacional de la Policia espanyola fins al 1982. No ha estat perseguit per la justícia fins que la querella del 2013 a l’Argentina no n’ha demanat l’extradició, denegada per l’Audiència Nacional espanyola.  
Després de l’intent de cop d’estat del 23-F, es va crear la ‘brigada antigolpe’ (el nom real era Brigada d’Informació de l’Interior), formada principalment per membres del grup anti-GRAPO de Billy El Niño i coneguts per la seva ideologia d’extrema dreta. L’excusa va ser que s’elegien persones altament conservadores perquè fos més fàcil d’infiltrar-los en l’ambient colpista i ultra. Realment, els resultats van ser minsos, i no es van processar civils implicats en les trames colpistes. 
Tot i el pas del temps i una renovació ideològica parcial en el Cos Nacional de la Policia del Regne d’Espanya, la manifestació d’aquest mateix gener, on més d’un miler d’agents dels sindicats minoritaris dels Mossos (SPC, CAT i USPAC) i el sindicat majoritari de la Guàrdia Urbana de Barcelona (SAPOL), juntament amb els sindicats de la policia espanyola (SIPEOL) i la Guàrdia Civil (ASIGC), van protestar principalment contra la CUP-CC per la persecució política de l’Estat espanyol davant la caserna de la Guàrdia Civil que hi ha a Travessera de Gràcia, són una mostra d’un pòsit nostàlgic. Grups ultres i plataformes de legionaris espanyols havien fet una crida a participar-hi, amb la qual cosa van mostrar el vincle invisible encara existent que lliga les institucions actuals amb el començament de la Transició monàrquica espanyola.

El Rif enterra a l'activista Imad Attabi, assassinat i torna a mobilitzar-se malgrat la repressió de la policia marroquina.  
Imad Attabi. 
Dimecres passat va ser enterrat Imad Attabi, el jove rifeny ferit durant la repressió policial marroquina de l'última gran manifestació a Alhucemes i en coma des de llavors. La tensió al Rif va tornar a augmentar després d'un multitudinari funeral vigilat per un enorme desplegament policial. El moviment Al Hirak va convocar una nova marxa ahir divendres.
Fotos del  passat  30 de juliol a Barcelona. 
El Rif manté el pols de les protestes contra el Govern que van començar el passat octubre. I tot apunta al fet que la mobilització va a augmentar després que la repressió policial contra el moviment Al Hirak --convocant de les protestes-- s'hagi cobrat la seva primera víctima mortal.
Milers de persones van acompanyar el fèretre d'Imad Attabi, un jove rifeny de 24 anys que romania en coma, en estat de mort cerebral, des del passat 20 de juliol, quan va ser ferit de gravetat en el cap durant les càrregues policials contra els manifestants en aquesta mateixa ciutat. Aquella manifestació, expressament prohibida pel règim alauí, es va saldar a més amb altres quatre ferits i 33 detinguts durant i després de la protesta, segons l'Associació Marroquina de
Drets Humans (AMDH), considerada la més important del Marroc. Catorze de les persones detingudes ja han estat jutjades i condemnats a penes d'entre tres mesos i un any de presó.
Després de setmanes de total apagada informativa per part de les autoritats sobre l'estat de salut del jove, el règim de Mohamed VI va confirmar la seva mort el dimarts. El seu cadàver va ser traslladat a Alhucemes  des de l'Hospital Militar de Rabat, on va ser portat la nit en què va resultar ferit.
La família del que ja és conegut com el primer màrtir del moviment Al Hirak va accedir al fet que fos enterrat, encara que inicialment exigia una autòpsia independent que confirmés la causa de la mort. 
La versió oficial afirmava que Attabi va ser ferit per l'impacte d'una pedra durant la manifestació, encara que el Govern marroquí diu ara que iniciarà una investigació sobre aqueta mort. Pel que sembla, segons testimonis i els propis activistes, un pot de gas lacrimogen disparat per la Policia va impactar directament en el cap del jove i un tros de metralla se li va quedar allotjat dins del cervell. El moviment parla de “assassinat” i ha anunciat que emprendrà accions legals davant la justícia internacional perquè “es depurin responsabilitats i paguin els assassins”.  

Valtonyc ha de pagar 3.000 euros al militant d'extrema dreta Jorge Campos 
El raper mallorquí Josep Valtonyc. 
El Jutjat d'Instrucció núm. 2 d'Inca va comunicar, dijous passat, al raper Josep Valtonyc la notícia que haurà de pagar fins a 3.000 euros en concepte de «responsabilitat civil» al militant d'extrema dreta Jorge Campos, segons informa dBalears. Segons recull aquest mitjà, la Plataforma de suport al cantant ha recordat que Valtonyc ja té tots els seus comptes bancaris i fins i tot el seu cotxe sota embargament judicial. Així i tot, explica, que aquesta resolució no és ferma i la seva defensa la recorrerà. «Des d'aquí continuem animant a tothom a seguir lluitant per l'absolució d'en Josep i tots els presos polítics que restes a les presons de l'Estat espanyol». 
El raper mallorquí Josep Valtonyc fou condemnat per l'Audiència Nacional espanyola a 3 anys i mig de presó, per suposades injúries a la corona espanyola i enaltiment del terrorisme.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada