dissabte, 8 de juliol de 2017

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST El 8 de juliol de 1898 neix a Savenay la militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Marie-Jeanne Picqueray, més coneguda com May Picqueray

May Picqueray venent "Le Réfractaire" (1975)
May Picqueray venent Le Réfractaire (1975) 
Participà com a delegada de la CGTU en el Segon Congrés de la ISR a Moscou el 1922, on s’enfrontà als dirigents bolxevics, i es destacà en la campanya a favor de Sacco i Vanzetti. 
Va recollir l'exiliat Nèstor Makhno i la seva família a la seva casa parisenca. 
Més tard va treballar com a correctora de periòdics locals i després com a secretària d'Emma Goldman a Sant Tropés durant tres anys, fins a juliol de 1926.  
Amb 78 anys, va assistir a Barcelona a les Jornades Llibertàries Internacional de juliol de 1977 i un cop acabades ella i el company antimilitarista Ali --de tornada a París per anar a la manifestació antinuclear de manifestació antinuclear de Creys-Malville--, van acompanyar en l’automòbil fins a l’Escala Miquel-D. Piñero, insubmís, que acabava d’obrir la llibreria Els Trobadors feia unes setmanes i que May visità.  


May Picqueray:    
 El 8 de juliol de 1898 neix a Savenay (Bretanya) la militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Marie-Jeanne Picqueray, més coneguda com May Picqueray. Nascuda en una família modesta, va passar la infància amb els seus germans i la seva germana a Bretanya i va freqüentar una escola de monges privada. El seu pare feia d'acomboiador postal i la seva mare de costurera. Als 10 anys i mig va rebre el certificat d'estudis amb bona nota.
Posada a treballar a casa un negociant de Penhoët, hi va estar-se poc, ja que va ser contractada per una institutriu per ocupar-se d'un dels seus dos fills epilèptic i Marie-Jeanne va partir amb aquesta família al Quebec considerada com a un membre més. Dos anys més la petita epilèptica va morir i aleshores va poder freqüentar l'institut de Montreal.
Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial interimperialista, el marit de la institutriu va retornar a l’hexàgon francès, on va morir, i poc temps després la seva esposa per la qual cosa un oncle va haver de recollir els fills que quedaven i May Picqueray va ser repatriada.
Aleshores va treballar com a intèrpret i com a mecanògrafa bilingüe. Casada per primera vegada, va abandonar el seu marit, oficial de la marina mercant i drogoaddicte. Cap al 1918, instal·lada a París (Illa de França), va treballar com a tipògrafa a l'Institut d'Història i Geografia i es va ajuntar amb un estudiant de medicina, Dragui Popourtch, qui l'iniciarà en l'anarquisme i militarà en grups llibertaris i en les Joventuts Sindicalistes.
Va participar activament en les excursions campestres que organitzaven els militants anarquistes i allà va conèixer Sébastien Faure i Louis Lecoin. En aquesta època va freqüentar el cabaret «La Muse Rouge». Però el germà major de Dragui es va oposar a les relacions i aquest va marxar a Alemanya, abandonant May.
Va assistir al primer congrés de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) el juny i el juliol de 1922 a Sant-Etiève (Loira, Alvèrnia-Roine-Alps). Com a secretària administrativa de la Federació dels Metalls va assistir, acompanyada del secretari federal Louis Chevalier, al Segon Congrés de la Internacional Sindicalista Roja (també coneguda pel seu acrònim en rus Profintern, Профинтерн, contracció de Красный интернационал профсоюзов) a Moscou el novembre de 1922, on es va entrevistar amb Trotskij i va aconseguir l'alliberament dels joves anarquistes Mollie Steimer i Sonya Fléchine, deportats a les illes Solovietsky. Bloquejada a Moscou per manca de passaport, va poder sortir-ne gràcies a uns papers falsos lliurats per les autoritats soviètiques.
Detinguda a la frontera francobelga, va ser empresonada a Avesnes-sur-Helpe (Nord,  Alts de França) i condemnada a 45 dies de presó per ús de documentació falsa. Poc després abandonarà la CGTU, quan aquesta va passar a ser controlada pel Parit Comunista Francès (PCF). L'11 de gener de 1924 participà en els aldarulls contra el control del la CGTU per part de buròcrates del PCF i on dos anarcosindicalistes resultaran morts.
Va recollir l'exiliat Nèstor Makhno i la seva família a la seva casa parisenca. Més tard va treballar com a correctora de periòdics locals i després com a secretària d'Emma Goldman a Sant Tropés durant tres anys, fins a juliol de 1926.
Quan el cas Sacco i Vanzetti es desencadena, va treballar activament en el comitè de suport i no vacil·larà a enviar una bomba de mà, reciclada d’una trinxera de la guerra del 14, amagada en un paquet de perfum a l'ambaixada dels Estats Units a París que no va fer més que renou. En aquesta època fou detinguda i empresonada uns mesos per un afer d'espionatge del qual no tenia res a veure. Després de viure un temps amb un pescador, realitzà diverses feines, entre elles ser secretària de l'escriptor Joseph Kessel.
Quan esclata la Guerra Civil el juliol de 1936, va participar en la seva xarxa de suport i amb els quàquers nord-americans en l'evacuació d'infants espanyols. A partir de juny de 1940, a Tolosa de Llenguadoc, dins la xarxa dels quàquers, es va ocupar dels camps de concentració de la zona lliure de França, facilitant nombroses evasions de refugiats dels camps de Noer (Occitània) i de Vernet d’Arièja (Alta Garona, Llenguadoc, Occitània). Durant la guerra, de bell nou a París, subministrarà documentació falsa a la Resistència en el marc d’una xarxa llibertària de falsificació.
Després de l'Alliberament reprendrà la seva professió i militarà en el sindicat de correctors a partir de l'1 d'octubre de 1945.
Quan va desaparèixer Libre Soir Express, periòdic on estava empleada, May i una companya seva van decidir citar davant la Magistratura de Treball la direcció del diari, fet que no s'havia realitzat mai, per aconseguir un mes d'indemnització per acomiadament, cosa que aconseguiran i crearan jurisprudència.
Va fundar el grup «Amics de Louis Lecoin», per continuar-ne la tasca a favor dels insubmisos, refractaris i objectors de consciència al servei militar obligatori en plena guerra d'Algèria.
En 1974 va crear el periòdic mensual Le Réfractaire, que va dirigir fins a la seva mort. Amb 79 anys, va assistir a Barcelona a les Jornades Llibertàries Internacional i un cop acabades ella i el company antimilitarista Ali, el 26 de juliol --de tornada a París per després anar a la manifestació antinuclear  de Creys-Malville--, van acompanyar en l’automòbil fins a l’Escala (Baix Ter, Alt Empordà, comtat d’Empúries) Miquel-D. Piñero, insubmís, que acabava d’obrir la llibreria Els Trobadors feia unes setmanes i que May visità. El 30 de juliol de 1977, després de reposar a París va participar en la manifestació antinuclear de Creys-Malville (Malville, Creys-Mépieu, Isère, Alvèrnia-Roine-Alps). Durant la seva estada a París els anys 1974-1975, Piñero s’havia relacionat amb el col·lectiu Le Réfractaire, on havia conegut May Oicqueray i altres destacades persones del moviment antimilitarista.
En 1979 va publicar la seva autobiografia sota el títol May, la réfractaire; reeditada després de la seva mort sota el títol Pour mes 85 ans d'anarchie.
May Picqueray va morir el 3 de novembre de 1983 a París d'un càncer generalitzat. En 1983 Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula Écoutez May Picqueray sobre la seva vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada