MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: A causa d’un tret del destacat confident policial Eliseu Melis durant la seva execució el 12 de juliol per part d’un escamot de l’MLR, José Pareja Pérez resultà ferit i morí quatre hores després a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona.

La notícia de la mort d'Eliseu Melis publicada en el número 31 de la clandestina Solidaridad Obrera d'agost de 1947.

Havia nascut a Vélez Rubio en 1910, essent un militant anarquista, anarcosindicalista i resistent del braç armat del Moviment Llibertari.  

L’escamot havia penetrat al Ripollès --en direcció a Barcelona-- per la Presta (Prats de Molló), pel coll Pregon, amb la missió orgànica de liquidar el traïdor Melis. 

José Pareja Pérez:  

El 12 de juliol de 1947 morí a Barcelona l’anarcosindicalista, anarquista i resistent llibertari José Pareja Pérez. Havia nascut a Vélez Rubio (Almeria, Andalusia) l’any 1910.

Militant de la CNT-AIT durant la Guerra Civil fou comissari a la 104 Brigada de l’Exèrcit Popular de la República. 

El juliol de 1946 s’havia intentat eliminar el confident, considerat un important traïdor a la CNT, Eliseu Melis Díaz ---també citat el seu segon llinatge Diez--, per part del grup format per José Pareja Pérez, Enric Coma Casas i Dover, que havia arribat a Barcelona, procedent de l’Exili confederal, acompanyat pels guies Antonio Cereza i Coronas. El delegat del Moviment Llibertari Espanyol en l’Exili, Ángel Marín Pastor, arribà a Barcelona i desaconsellar l’acció aquell moment. El grup de Quico Sabasté Llopart també havia estudiat com efectuar aquesta execució, però tampoc la poder portar a efecte.   

Però, el 12 de juliol de 1947 fou executat a Barcelona per un escamot del Moviment Llibertari de Resistència (MLR) el militant anarcosindicalista que havia traït companys i la Confederació, aleshores confident i col·laborador actiu de la policia franquista, Eliseu Melis Díaz. Antic actiu militant del ram fabril de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, entre 1931 i 1935 n'havia format part de la Junta del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona i col·laborà en Solidaridad Obrera. Com a membre del grup anarquista «Cultural», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el juliol de 1935 va ser detingut amb Antoni Seba Amorós. Participà en activitats dels grups d'acció de la FAI. El febrer de 1939, quan el triomf feixista era un fet, intentà passar el Pirineu, però esgotat retornà a Barcelona, on fou identificat i detingut. Fortament pressionat i coaccionat, pactà, juntament amb Antoni Seba, amb el comissari de Policia i cap de la Brigada Política Social Eduardo Quintela Bóveda, fent-se confident policíac i participant en delacions i paranys. Durant la primavera de 1939 arribà a l’Exili confederal i, després d'exposar el seu cas, s'oferí com a doble agent o, en cas contrari, demanà un passatge cap a Amèrica, però no es prengué cap resolució. L'agost de 1940 retornà a Barcelona amb un grup de la xarxa de resistència antinazi llibertària encapçalada per Francisco Ponzán Vidal a la recerca d'un pretès tresor que mai no es trobà. Durant l'agost de 1941, encara en contacte amb el grup de Ponzán (Joan Català), començaren a ser detinguts alguns militants, caigudes que li van ser atribuïdes per alguns companys, però sempre aconseguí sortejà la conjuntura amb estratagemes, com aconseguir la llibertat de detinguts o proposant a Ponzán atemptats contra el dictador Franco. Va fer costat la nova creació d’un nou Partit Sindicalista, que llevat del nom res no tenia a veure amb l'organització creada per Ángel Pestaña. Durant la primavera de 1942 actuà a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània)  i a finals d'aquell any va ser nomenat en el Ple de les Planes de Vallvidrera, a Barcelona, secretari de Comitè Regional de Catalunya de la CNT, fet que va permetre a la policia realitzat agafades de manera periòdica i selectiva. Com que les seves activitats ja eren sospitoses, en 1943 fou marginat dels nous comitès regionals cenetistes que es formaren. Arran de la caiguda del XIV Comitè Nacional de la CNT, la seva traïció quedà en evidència i es decidí la seva eliminació, ja que se li va atribuí la caiguda de tots els comitès nacionals confederals clandestins dels anys quaranta.

Aleshores, un grup de voluntaris enquadrat en l'MLR (Moviment Llibertari de Resistència), entre ells José Pareja Pérez i Antoni Gil Oliver, creuà el Pirineu per la Presta (Prats de Molló, Vallespir) en el boscós camí de muntanya que arriba als prats d’Espinavell (Molló, Vall de Camprodon, Ripollès) pel coll Pregon --una ruta de pas que encara utilitzava l’Organització Anarquista Negro & Rojo en 1972--  amb l'objectiu d'executar-lo; a Barcelona s'hi afegí, entre d'altres, Ramón González Sanmartí (El Nano de Granollers), José Villegas Izquierdo, Barrachina i Pere Adrover Font (El Yayo). Eliseu Melis Díaz va ser tirotejat a la plaça del Bonsuccés de Barcelona i ferit arribà fins a la porta de la Casa de la Caritat del carrer de Montalegre on fou rematat. Durant l'enfrontament, José Pareja Pérez resultà ferit i morí quatre hores després a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona.

Fins al febrer de 1949 no s'atemptà contra Antonio Seba Amorós, acció que fou portada a terme pel grup anarquista de «Los Maños», integrat exclusivament per aragonesos i dirigit per Wenceslao Jiménez Orive (Wences); atemptat del qual Seba només resultà ferit.