dijous, 6 de juliol de 2017

Ensenyances vives del maig de 1937

Amb: 
- Julián Vadillo Muñoz. Historiador. Doctor por la Universidad Autónoma de Madrid. 
- Francisco Marcellán. Catedrático de la Universidad Carlos III de Madrid. 
- José Luis Rodríguez Molina. Historiador. Universidad de Cádiz. 
- Agustí Guillamón. Historiador. Editor de la revista Balance. 
-Presenta: Jacinto Ceacero. 


Insurrección
Las sangrientas jornadas del 3 al 7
de mayo de 1937
Agustín Guillamón
Descontrol Editorial, 2017, 512 pàg.
Maig del 1937 va ser la derrota del proletariat revolucionari més avançat, que necessitaven i buscaven la contrarrevolució estalinista i el reformisme republicà per desarmar l’amenaça dels comitès de defensa sobre les institucions burgeses i desencadenar una repressió SELECTIVA, que integrés als comitès superiors en l’aparell estatal i aniquilés als revolucionaris.
Per primera vegada en la història, es va donar el cas d’una insurrecció iniciada i sostinguda contra la voluntat dels líders al fet que va pertànyer la immensa majoria dels insurrectes. Però encara que una insurrecció pot improvisar-se, una victòria no; i encara menys quan totes les organitzacions obreres antifeixistes es van mostrar hostils al proletariat revolucionari: des de la UGT fins als comitès superiors de la CNT.
Aquests comitès superiors van arribar a jugar a dues bandes, permetent la formació d’un Comitè Revolucionari de la CNT (Merino, Ruano i Manzana), al mateix temps que es formava una delegació, encapçalada per Abad de Santillán, per negociar en el Palau de la Generalitat.
Però molt ràpid van abandonar la carta insurreccional pels asos de l’alt al foc, que asseguraven el seu futur de buròcrates. Companys i Comorera només jugaven amb la carta de la provocació a la CNT per destruir-la i aconseguir així un govern fort. El president de la Generalitat va arribar a ordenar a l’aviació el bombardeig de totes les casernes i edificis en poder dels cenetistes. UGT i comitès superiors de la CNT, ERC i Govern de la Generalitat, estalinistes i nacionalistes, tots junts, van convertir la bella victòria militar de la insurrecció obrera, ja a l’abast de la mà, en una terrible derrota política.
Tots junts, però de forma diferent, per exercir eficaçament cadascun el seu paper. Estalinistes i republicans directament en les barricades de la contrarrevolució. Anarcosindicalistes i poumistes en l’ambigüitat del vull i no puc, del sóc però deixo de ser; els primers recomanant el cessament de la lluita i l’abandó de les barricades; els segons mitjançant el “audaç” seguidisme dels primers.
Només dues petites organitzacions: els Amigos de Durruti i la SBLE van intentar evitar la derrota i donar a la insurrecció, protagonitzada pels comitès de defensa dels barris, uns objectius precisos. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, va lluitar per la revolució fins i tot contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en una batalla que ja havia perdut al juliol de 1936, al precís moment en què va deixar en peu l’aparell estatal.
Però hi ha batalles perdudes que han de lliurar-se en benefici de les generacions futures.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada