diumenge, 11 de juny de 2017

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: L’11 de juny de 1902 neix a Can Clarà del Veïnat de Salt l’anarcosindicalista Isidre Pons i Tomàs

Condemnat a mort en consell de guerra sumaríssim a Girona va ser afusellat el matí del 15 de novembre de 1939 en la tàpia del cementiri vell del municipi junt amb seu germà Jordano, també ferroviari de la CNT-AIT
Isidre i Jordano  Pons Tomàs (enfilat) amb ferroviaris del tren de Girona. Foto de  portada del llibre "Sumaríssim d'urgència 1643. La Guerra Civil dels germans Clarà (i Piñol)".  

Isidre Pons i Tomàs:  
 El pont ferroviari de Colera 
L’11 de juny de 1902 neix a Can Clarà, al carrer «dels 18 duros», ara carrer Indústria, del Veïnat de Salt (Salt, Gironès) l’anarcosindicalista Isidre Pons i Tomàs. Primer fill del matrimoni format per Xico Pons Castellet, nat a Canet d’Adri (Gironès), i Dolores Tomàs Clarà, de Salt. Eren una germana i tres nens.
Estudià primària a l'Escola Pública de Salt fins als 11 anys, ja que feia jornals en cases de pagès per ajudar l’economia familiar. Més endavant, amb el seu germà Jordano, que deixà l’escola als 12 anys, se’n anaren a treballar a la fàbrica Galetes Plaja, de la Rodona, al carrer de Santa Eugènia. Després ambdós anaren a treballar de rajolers a Can Massarachs de la Creueta de Quart (Gironès), desplaçant-se amb bicicleta des de Salt. A l’entorn de 1924 la bòbila tancà i emprengueren la feina de càrrega i descàrrega de mercaderies a l’estació gironina del tren de l’antiga línea de via estreta --dit el carrilet-- en la línia Girona-Olo, tot participant ambdós els anys trenta en les mobilitzacions sindicals ferroviàries i vagues, afiliant-se al Sindicat Ferroviari de la CNT-AIT el 1934, mentre el seu germà Jordano s’afilià l’agost d’aquell any, ja començada la guerra, quan ambdós es posaren a disposició del Comitè Revolucionari de Salt i entorns fer front al feixisme, essent Isidre molt més actiu que Jordano.
Casat l’any 1929 amb Magdalena Duxans Castany, nascuda a la ciutat de Girona el 1907 era obrera de la fàbrica Grober i cia, que hi havia al Mercadal de Girona. L’agost i setembre de 1932 el matrimoni viatjà a l’hexàgon francès, sortida que es repetí l’octubre de 1933. El 24 de febrer de 1934 va néixer la primera filla, Soledat, anomenada Sol. El 1933 es va treure el permís de conduir de segona classe i es comprà una moto.
Freqüentava amb la seva germana, Teresa, i els seus germans, Jordano i Paco, el Centre Obrer de Cultura «Floreal», del qual es va fer soci. L’edifici també era la seu sindical de la CNT, de les Joventuts Llibertàries i de grups de la FAI, redacció del periòdic "Despertar", ubicant l’Escola Racionalista de Salt en la seva planta superior a més de disposar d'una biblioteca, d'un cafè on no es servia alcohol, d'un gran teatre i sala d'actes on s'hi feien conferències i mítings, cinema i  es representaven obres de denúncia social on fou fundada per les Joventuts Llibertàries la companyia de teatre «Arte y Amor», la qual va assolir un notable èxit i realitzà gires. D’aquesta manera es relacionà amb l’anarquisme social i el sindicalisme revolucionari acompanyant en reunions i tertúlies el seu amic i dirigent local de la CNT Salvador Piñol, que l’estiu de 1934 seria membre del Comitès de Salt.
Un dels punts de control milicià als accessos a  Salt davant de Can Pixera  
Durant la guerra, Isidre, al tenir moto, feia d’enllaç entre el Comitè de Salt i els comitès executius antifeixistes de Girona i altres poblacions dels entorns i el 19 d'octubre de 1936 la seva germana Teresa va ser nomenada, en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), regidora de Salt del Consell Municipal revolucionari, essent la primera dona regidora de les comarques gironines. A finals d’aquell mateix any, però, abandonà el càrrec i formà parella amb el també destacat anarcosindicalista aragonès Salvador Piñol Catalán. Ambdós s’exiliaren en el decurs de la Retirada de febrer de 1939. En el llistat repressiu franquista anomenat Causa General Isidre i Jornano no hi consten entre els trenta-vuit noms de veïns de Salt. En canvi, en els llistats elaborats per la Guàrdia Civil i la delegació local de FET y de las JONS hi apareixent, com “hemanos Clarà”, entre molts noms de persones de Salt.
Isidre s’apuntà de milicià de la Costa, per intentar impedir desembarcaments feixistes i fou destinat a la Mar d’Amunt, exactament al poble de Colera (Albera marítima, Alt Empordà), on romangué des del 10 d’octubre de 1936 fins el 9 de febrer de 1939, quan la Retirada, amb l’arriba de les tropes franquistes fins a la frontera de Portbou (Albera marítima, Alt Empordà). Aleshores pertanyia com a soldat conductor al 4art Batalló de Transport de l’Exèrcit Popular de la República. El pont ferroviari de Colera fou bombardejat des de mar pel Canarias el 20 de desembre de 1936; atacat per tres avions fixistes italians el 16 de febrer de 1937, que es repetí el dia 18 del mateix mes; novament quan el 10 d’abril de 1937 l’aviació feixista bombardejà la costa de la Mar d’Amunt, des de Llançà fins a Colera. Isidre participà com a conductor d’un camió en les contínues tasques de consolidació dels pilars del pont del tren amb munts de sacs plens de terra. Vivia en un mas amb altres companys amb destí a Colera. Durant una curta estada de Jordano a Roses (Alt Empordà) com a membre del batalló d’obres i fortificacions de la Costa mantingué contacte amb el seu germà destinat  Colera i amb el seu amic anarquista Salvador Piñol, que feia de milicià al castell de Sant Ferran de Figueres (Alt Empordà).
A finals de la guerra a Catalunya ambdós germans van aconseguir permís per visitar la seva família a Salt. Aleshores acordaren fugir quan hi hagués un ocupació militar franquista del territori, la seva germana Teresa i el seu company Piñol i ambdós germans –Isidre i Jordano--, ja que el seu germà més jove, Paco, --també afiliat a la CNT-- havia estat assassinat junt a un altre soldar a finals de maig el 1938 per un oficial stalinista de la 27 divisió de l’Exèrcit Popular de la República en la Batalla del Merengue (puig de Deu) --a la carretera  Balaguer a Camarasa (Noguera)-- en negar-se a complir una segona ordre que significava la mort segura i militarment inútil del batalló que comandava a l'edat de vint-i-tres anys. Ambdós dos cossos van ser llançats a la cuneta. 
Piñol facilità als seus cunyats les adreces dels seus contactes anarquistes a Perpinyà i Sant Cebrià de Rosselló per cercar ajuda una vegada passessin a l’exili rossellonès.
Quan arribà la noticia sobre les tropes franquistes: “Ja quasi els tenim aquí!”, en referència a la IV Brigada de Navarra, els germans Isidre i Jordano aconseguiren trobar-se a l’Alt Empordà, en un punt entre Vilajuïga i Garriguella, una trobada que havia convingut Piñol per fugir, passant la frontera per l’Albera, a les dues del migdia, el de febrer de 1939, quan les tropes franquistes ja havien ocupat Roses. El 10 de febrer tota la frontera estava en mans dels franquistes. Ambdós germans foren internats el mateix 9 de febrer al camp de concentració a la platja d'Argelers de la Marenda (Rosselló) on opten per fugir de les infrahumanes condicions de subsistència i l’endemà mateix van decidir retornar a la Península, opció empresa aquells dies per uns seixanta mil soldats refugiats. Isidre i Jordan, pensant que al no haver mort a ningú no serien afusellats, van ser embarcats amb altres refugiats en un camió fins a l’estació ferroviària de Perpinyà i conduïts fins a Irun (Baix Bidasoa, Guipúscoa, País Basc, Euskal Herria) en vagons de transportar bestiar, en un viatge de 500 quilòmetres,  sent identificat, on foren detinguts pels militars franquistes, transportats en un vaixell de càrrega  i empresonats al camp de concentració de Santa Maria de Oia (Baix Miño, Pontevedra, Galícia) --en un antic monestir cistercenc--, al ser desembarcats al petit port pesquer d’aquesta població. Isidre tenia el número de presoner de guerra 12.334 i el seu germà Jordano el 12.335.
El 27 de juny d’aquell any foren embarcats en un atrotinat vaixell a Oia i desembarcats al port de Barcelona, des on foren conduits a l’Estació de França i conduits en tren de mercaderies dins a Girona. Així, el 7 de juliol de 1939 ingressaren en la Presó Provincial de Girona, concretament en una cel·la de la tercera galeria de l’edifici del seminari diocesà. Aleshores hi va uns registres als domicilis a Salt d’ambdós empresonats i la seva família conegué la situació.
El 27 de juliol el jutge militar titulat del Jutjat núm. 1 de Girona, Gabriel de la Mata, inicià les diligències sobre els dos germans per “rebel·lió militar” en els judicis sumaríssims d’urgència 1642, contra Isdre, i 1643, contra Jordano. Ambdós foren acusats de pertànyer a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Jordano, a més de tota mena d’acusacions com també a Isidre, haver format part del tribunal popular de Girona del Comitè Revolucionari de Justícia de Catalunya al judici als militars facciosos insurreccionats el 19 de juliol de 1936 a les casernes de Girona. Foren condemnats a mort en consell de guerra sumaríssim a Girona, celebrat a les 10 del matí del 31 d’agost de 1939 i van ser afusellats el matí del 15 de novembre de 1939 en la tàpia de la banda nord del cementiri vell del municipi. Eren condemnats per ser anarcosindicalistes i acusats de ser membres del Comitè Revolucionari de Salt l’estiu de 1936.  
El seu nebot-nét Jaume Prat i Pons ha publicat ‘Sumaríssim d’urgència 1643. La Guerra Civil dels germans Clarà (i Piñol)’.

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 2 de mig de 1905 neix a Salt l’anarcosindicalista Jordano Pons i Tomàs

Ferroviari de la CNT-AIT va ser afusellat pel franquisme al cementiri vell de Girona el 15 de novembre de 1939 junt amb seu germà Isidre, també de la CNT     
En nom de la CNT-AIT l’octubre de 1936 va ser nomenada regidora del Consell Municipal, esdevenint la primera regidora dona a les omarques gironines   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada