dijous, 29 de juny de 2017

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 29 de juny de 1881 neix a Sabadell el pedagog, geògraf i militant anarquista Pau Vila Dinarès

Pau Vila (1977)En 1905 fundà la Fundació Horaciana d’Ensenyança, centre de gran relleu pels mètodes innovadors i on va reflectir les seves idees pedagògiques.  
A Guíxols (Baix Empordà) es constituí una Escola Horaciana.  
La seva clara inclinació cap a la geografia es produïren ràpidament i contínua: l’any 1920 fou nomenat professor de geografia humana en els Estudis Normals de la Mancomunitat de Catalunya; l’any següent féu una estada d’un trimestre a l’Institut de Geografia Alpina, dirigit per Raoul Blanchard, i tot seguit féu conferències i cursos, i efectuà breus publicacions sobre qüestions geogràfiques; des del 1923 inicià un treball de recerca de caràcter comarcal, a la Cerdanya, que culminarà amb un llibre, publicat tres anys després. 


Pau Vila Dinarès: 
El 29 de juny de 1881 neix a Sabadell (Vallès Occidental) el pedagog, geògraf i militant anarquista Pau Vila Dinarès. Fill de Pere Vila Vilanova, teixidor acomodat de Gràcia i també federal i anarquista, va viure un temps a Alcoi i després a Terrassa (Vallès Occidental). Va estar matriculat a l'escola laica de l'Ateneu Obrer de Terrassa i, cap al 1896, al Reial Col·legi Terrassenc, on començà els estudis secundaris que no acabà. Durant un temps treballà en una draperia i en una lleteria. Tot i que només havia cursat un any de batxillerat, es dedicà a l'ensenyament ja que en aquella època es descuraven els títols.
Després es traslladà amb la seva família a Sant Martí de Provençals (Barcelona), on treballà de teixidor en una fàbrica de cotó del Camp de l'Arpa. Estudiava a les nits i llegia àvidament les publicacions llibertàries (El Productor, Tierra y Libertad, etc.). Començà la seva militància anarquista en la Societat de Resistència de Carreters, del carrer Jupí de Sant Martí de Provençals, barri barceloní on vivia. En aquest centre continuà la seva formació anarquista i també desenvolupà tasques propagandístiques. Assistí a les classes nocturnes de l'Escola d'Arts i Oficis amb la finalitat de preparar-se per a tècnic tèxtil.
Coincidí amb Albà Rosell i Mateu Morral al Centre Federal de Cultura i tots plegats s'ajuntaren després a l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1899 creà, amb els citats i Felip Cortiella, el Centre Fraternal de Cultura, al carrer d'Abaixadors de Barcelona, i el 1902, l'agrupació Avenir.
En 1902 formà part del comitè de vaga de solidaritat amb els manyans, conflicte que acabà amb molta violència. Acomiadat de la feina de teixidor després d'aquests fets, es deslligà de la vida revolucionària activa i decidí treballar en el camp de l'educació llibertària. Va fer classes a l'Ateneu Obrer de Badalona (Barcelonès Nord) i en 1903 a l'Escola de Foment Martinenc, depenent de l'Escola Moderna, tot i que es mostrà crític amb molts conceptes i mètodes ferrerians.
Després de passar per altres centres, en 1905 fundà la Fundació Horaciana d’Ensenyança --coneguda com Escola Horaciana--, centre de gran relleu pels mètodes innovadors i on va reflectir les seves idees pedagògiques. A Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) es constituí una Escola Horaciana.
L'escola a Barcelona durà fins al 1912 i els darrers temps funcionà a l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. Marxà, pensionat per la Junta d'Ampliació d'Estudis de Barcelona, a Suïssa i l'estada a l'Escola de Ciències de l'Educació de Ginebra li permeté entrar en contacte amb la geografia regional francesa de Paul Vidal de la Blache i de Jean Brunhes i diplomar-se en l'Escola de Ciències de l'Educació. Aquest contacte li serví per a establir el fonament dels seus treballs sobre la geografia comarcal catalana.
A partir de llavors, i amb una breu estada a Bogotà (Colòmbia), on dirigí entre 1915 i 1918 el Gimnàs Modern, es decantà per la geografia de la qual es transformà en un important mestre.
Instal·lat de bell nou a Barcelona, entrà als quadres docents de la Mancomunitat de Catalunya. En 1918 fou secretari de l'Escola del Treball i, després, director de la secció preparatòria de la Universitat Industrial, professor de geografia humana dels Estudis Normals, director de la Mútua Escolar Blanquerna i secretari dels Alts Estudis Comercials.
La malaurada desaparició de Joan Palau Vera, en el començ de l’any 1919, deixà,sens dubte, un considerable buit en el camp de la pedagogia catalana i, fins i tot, precisament en la utilització de la disciplina geogràfica com a eina pedagògica. Tot fa pensar que Pau Vila coneixia perfectament aquesta situació i que ell mateix per inclinació pròpia o fins i tot per desigs o consells que pogués rebre es plantejaria aquest problema. Sembla que el mateix Alexandre Galí hi intervingué personalment. Montserrat Albet, unida familiarment amb el nostre biografiat, ho ha expressat així en un breu, però dens i suggerent, treball: «Alexandre Galí, que influí decisivament en l’orientació de Pau Vila cap a la geografia, en morir Palau Vera, va dir a Vila: vós, hauríeu de dedicar-vos a la geografia». Josep Iglésies atribueix a Alexandre Galí una afirmació un xic diferent, però exactament amb el mateix significat i fins i tot, en definitiva, amb els mateixos termes: «no tenim geografia a Catalunya; dediqueu-vos-hi» (Societat Catalana de Geografia, 1975 i Iglésies, 1981).
Sigui com sigui, els fets de la clara inclinació del mestre Vila cap a la geografia es produïren ràpidament i contínua: l’any 1920 fou nomenat, com ja hem esmentat, professor de geografia humana en els Estudis Normals de la Mancomunitat de Catalunya; l’any següent féu una estada d’un trimestre a l’Institut de Geografia Alpina, dirigit per Raoul Blanchard, i tot seguit féu conferències i cursos, i efectuà breus publicacions sobre qüestions geogràfiques; des del 1923 inicià un treball de recerca de caràcter comarcal, a la Cerdanya, que culminarà amb un llibre, publicat tres anys després, que mostra ja la notable maduresa aconseguida en l’anàlisi i en l’expressió dels seus treballs geogràfics. Pau Vila es convertí, al llarg del tercer decenni, en el veritable iniciador i capdavanter a Catalunya de la geografia contemporània, mentre es mantenia un interès per la nostra disciplina entre mestres i pedagogs (Pere Blasi, Miquel Santaló, per esmentar els autors més destacats i significatius) o apareixia aquesta inclinació envers la geografia entre alguns autors concrets de formació ben diversa (excursionistes, naturalistes, escriptors), com és el cas de Josep Iglésies. Però entre tots ells, sens dubte, el mestre indiscutible, ja en la segona meitat del decenni
esmentat, era Pau Vila.
En el pròleg de La Cerdanya (1926) sorgeix, com un dels objectius del llibre, una nova i inesperada finalitat de l’obra empresa: l’obra, en efecte, no sols representava un treball que volia tenir un cert caràcter científic sinó que, al mateix temps, constituïa «una tasca [...] de civisme». Sorgeix en Pau Vila, com l’ensenyant que sempre volgué ésser, l’educador que fou i era en aquells moments en les seves terres catalanes, com més tard ho serà en terres llunyanes, en dos països sud-americans.
Durant la dictadura de Primo de Rivera va interrompre la seva activitat docent i la reprengué durant la República, època en què la Generalitat de Catalunya li confià importants tasques. Durant aquest període dictà cursos a l'estranger, va traduir i escriure obres de geografia, antropologia i pedagogia, i col·laborà en diverses revistes especialitzades, a més d'assessorar l'editorial Barcino.
Un de Pau Vila que voldríem assenyalar és el seu important, probablement podríem dir decisiu, paper en la Ponència per a l’Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, constituïda durant la República, l’any 1932.
Durant quatre anys presidí el Centre Excursionista de Catalunya. En 1938 presidí la Societat Catalana de Geografia.
En 1939 s'exilià, primer a Colòmbia, on fou professor de l'Escola Normal de Bogotà, i a partir de 1946 a Veneçuela, on realitzà una notable tasca docent i investigadora des de la direcció del Departament de Ciències Socials de l'Institut Pedagògic de Caracas i publicà importants treballs.
En 1965 tornà a Catalunya, primer amb estades intermitents, i va esdevenir guia i mestre de les noves generacions de geògrafs, a més de rebre importants premis i distincions: membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1969), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1976), doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona (1979).  
Entre les innombrables obres que publicà destaquen Ensayo de recuerdo y crítica de lo que fue la Escuela Horaciana (1926), La Cerdanya (1926), Resumen de geografía de Cataluña (1926-1935), Fisonomía geogràfica de Cataluña (1937), La división territorial de Cataluña (1937), Nueva geografía de Colombia (1939-1945), Geografía de Venezuela (1960-1965), Visiones geo-históricas de Venezuela (1969), Visiones geográficas de Cataluña (1962-1965), Joan Orpí (1967), Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (1974) i La geografia i els seus homes (1978).
Pau Vila va morir el 15 d'agost de 1980 a l'Hospital Sant Pau de Barcelona i està considerat el fundador i impulsor de tres escoles geogràfiques: Catalunya, Colòmbia i Veneçuela. El seu arxiu es troba dipositat a l'Institut Cartogràfic de Catalunya, a Barcelona. L’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona instituí el Premi Pau Vila de Geografia, l’any 1981. Ha estat fundador i impulsor de tres escoles geogràfiques: les de Catalunya, Colòmbia i Veneçuela.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada