diumenge, 25 de juny de 2017

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 25 de juny de 1903 neix a Motihari (Índia britànica) el milicià del POUM, periodista i escriptor anglès Eric Arthur Blair, famós amb el pseudònim George Orwell

Greument ferit al coll per una bala al front d'Aragó, un certificat mèdic de l’hospital de Lleida el declara "inútil" per a la batalla, la Divisió 29 el llicencia com a caporal de l’Exèrcit Popular de la República. 
Assisteix a la defensa i presa de la central de Telefònica a la plaça Catalunya de la capital catalana, fins llavors sota control anarcosindicalista, el 3 de maig de 1937. 
La policia republicana, dirigida pel PSUC, assetja la central i depura les milícies cenetistes i del POUM. 
El general de la Divisió 29, Josep Rovira (POUM), és empresonat. 
Andreu Nin (POUM), segrestat i assassinat pels serveis secrets stalinistes. 
Durant la primera setmana de juny de 1937 arriba a l’estació ferroviària de Banyuls de la Marenda fugint de la repressió burgesa i stalinista, amb la seva companya Eileen O'Shaughnessy, per l’estació de Portbou, encara lliure d’agents stalinistes perillosos gràcies al fet històric que l’Alt Empordà durant els primers deu dies de maig de 1937 quedà en mans de la revolució proletària gràcies a milicians anarquistes i del POUM així com el fet de l’hegemonia política als ajuntaments de la comarca per part de la CNT i de la FAI.  


George Orwell (Eric Artur Blair):  
El 25 de juny de 1903 neix a Motihari (Índia britànica) el periodista i escriptor anglès Eric Arthur Blair, famós amb el pseudònim George Orwell, fill de mare birmana i pare anglès.
Als dos anys, es traslladà amb la seva mare i la seva germana gran a Anglaterra, on va estudiar a l'escola de St. Cyprians i a l'Eton College.
A partir del 1922, va servir la Policia Imperial de l'Índia, a Birmània, on va romandre fins al 1927, quan va tornar a Anglaterra, volent guanyar-se la vida com a periodista i escriptor. Va viure una època de pobresa i quasi indigència.
La seva posició en contra l’imperialisme britànic al prendre consciència de la realitat quan pertanyia a les forces de l’ordre colonial a Birmània durant la seva joventut; a favor del socialisme no jacobí enfront els stalinistes, després d’haver observat i patit les condicions de vida del proletariat a Londres (Anglaterra) i París (Illa de França); en contra dels totalitarismes nazi, feixista, franquista i stalinista arran del Maig 37.
El seu corpus literari es caracteritza per la claredat, la intel·ligència i l'enginy, i pel coneixement de la injustícia social, l'oposició al totalitarisme i el compromís amb la revolució proletària, com la del 19 de Juliol de 1936 a Catalunya i Aragó. És considerat com, possiblement, el millor cronista de la cultura anglesa del segle XX. També va escriure crítica literària, poesia i ficció, i féu periodisme polèmic. Orwell és conegut principalment per la novel·la distòpica ‘1984’ i la novel·la al·legòrica La revolta dels animals, ambdues escrites a finals de la dècada del 1940; d'aquest parell de llibres s'han venut més còpies que qualsevol altre parell d'obres de qualsevol altre autor del segle XX. Entre la resta del seu corpus creatiu, també destaca el seu llibre, àmpliament aclamat, Homenatge a Catalunya (1938), en què relata la seva experiència a Catalunya i Aragó entre 1936 i la contrarevolució republicana burgesa i stalinista de maig de 1937. Orwell també va escriure nombrosos assaigs polítics, literaris, del llenguatge i culturals. Segons un article de la revista The Times del 2008, Orwell seria el segon millor escriptor britànic des del 1945. Les obres d'Orwell han influenciat la cultura popular i política, i el terme orwellià --descriu pràctiques socials totalitàries o autoritàries-- s'ha introduït en la llengua juntament amb diversos neologismes com ‘guerra freda’, ‘doblepensar’, ‘Gran Germà’, ‘policia del pensament.
Com a periodista i socialista revolucionari, Orwell vol palpar de prop la revolució social a Catalunya. Hi arriba al desembre del 1936, i amb una recomanació del Partit Laborista Independent de seguida s’allista a les files del POUM: el partit marxista revolucionari és fort a Ponent, on havia arrelat abans de la fusió amb l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin el Bloc Obrer i Camperol de Joaquim Maurín, que havia estudiat magisteri i exercit de mestre a la ciutat de Lleida (Segrià).
La caserna Lenin el destina a Alcubierre (Monegres, Osca). Sorpresa, el combat està adormit; ell, malhumorat: "En tres setmanes havia disparat tres vegades contra l’enemic. Diuen que fan falta mil bales per matar un home. A aquest pas, necessitaria vint anys per matar un feixista".
Després de quatre mesos a la letargia del front d’Aragó, viatja a Barcelona. "No lamentava deixar el front, els polls es multiplicaven en els meus pantalons amb major rapidesa que la que jo podia desplegar per destruir-los". Hi haurà un episodi que marcarà decididament la seva vida: assisteix a la presa de la central de Telefònica a la plaça Catalunya de la capital catalana, fins llavors sota control anarcosindicalista, el 3 de maig de 1937. La policia republicana, dirigida pel PSUC, assetja i depura les milícies cenetistes i del POUM. El general de la Divisió 29, Josep Rovira (POUM), és empresonat. Andreu Nin (POUM), segrestat i assassinat pels serveis secrets stalinistes (segurament el seu cadàver va ser traslladat a Barcelona i incinerat en un forn específic que s’havia instal·lat en el consolat de l’antiga URSS, on s’hi van incinerar un nombre no determinats de víctimes de la repressió republicana stalinista). George Orwell avorrirà per sempre més la influència stalinista: "Molts homes van morir sense saber que els periòdics de rereguarda els titllaven de feixistes. Manar els homes a la batalla sense dir-los que, a les seves esquenes, el seu partit [POUM] ha quedat dissolt, que han acusat els seus líders de traïció, que els seus amics i parents són a la presó...".
Torna al front d’Aragó. Durant una guàrdia, una bala perduda el deixa brutalment ferit. "Quan em van aixecar va sortir molta sang per la boca, vaig sentir que la bala m’havia travessat el coll. Em vaig preguntar quan es dura amb la caròtide tallada; pocs instants, segurament... Em va assaltar un violent ressentiment per haver d’abandonar aquest món que, malgrat tot, m’agrada. Què absurd era tot! Morir no enmig d’una batalla, sinó a un racó llefiscós d’una trinxera, per culpa d’un descuit d’un segon!". Va ser ingressat en l’hospital de Lleida, on hi passà un temps recuperant la salut. Un certificat mèdic el declara "inútil" per a la batalla. Al juny de 1937, la Divisió 29 el llicencia com a caporal de l’Exèrcit Popular de la República.
És lliure de tornar a Anglaterra i, en conseqüència, lliure de contemplar una terra sempre somiada. "En els carrerons apartats de Lleida i Barbastre vaig tenir una visió fugaç, una espècie de rumor llunyà de l’Espanya que viu a la imaginació de tothom. Serres blanques, rajades de cabres, masmorres de la Inquisició, palaus moriscs, fosques fileres de mules, verdes oliveres, noies de mantellina, catedrals, cardenals, gitanos, serenates... Espanya, el país d’Europa que havia atret la meva imaginació. Era una llàstima que, havent aconseguit arribar fins aquí, només hagi conegut aquest racó del nord-est, enmig d’una guerra confusa, i la major part del temps a l’hivern". Als estrangers que han defensat la República, la policia republicana els trepitja els talons a la frontera. Per sort, sortirà amb vida d’una Catalunya víctima de la contrarevolució burgesa i stalinista. "És curiós, però, després de les experiències viscudes, tinc més fe que abans amb la honradesa dels éssers humans". Uns pocs mesos més tard, l’aviació de Mussolini deixarà Lleida en ruïnes. El feixisme triomfarà a la Península; després, assolarà Europa. 
Així, George Orwell arriba a l’estació ferroviària de Banyuls de la Marenda (Albera marítima, Rosselló) fugin de la repressió burgesa i stalinista, amb la seva companya Eileen O'Shaughnessy, per l’estació de Portbou (Mar d’Amunt, Albera marítima, Alt Empordà), encara lliure d’agents stalinistes perillosos gràcies al fet històric que l’Alt Empordà durant els primers deu dies de maig de 1937 quedà en mans de la revolució proletària gràcies a milicians anarquistes i del POUM així com el fet de l’hegemonia política als ajuntaments de la comarca per part de la CNT i de la FAI. Tren, sol i platja. Un panorama gairebé romàntic, si no fos per la data, primera setmana de juny del 1937. Per darrere s’intueix el retrat d’una Barcelona grisa i plena de barricades. Els deliris contrarevolucionaris burgesos i les purgues republicanes stalinistes després de les jornades de Maig 37. Ell ha pogut fugir gràcies el seu passaport britànic: Eric Arthur Blair, nascut a Motihari (Índia britànica). La realitat no entén en pseudònims quan hom s’hi juga el coll. Està prim i mig malalt. Els símptomes incipients d’una mala companyia. Una càrrega que el perseguirà per sempre més, la tuberculosi. Les ulleres són un record de les nits en blanc al terrat del Poliorama defensant la seu del POUM, però la malaltia porta una altra signatura: el front d’Aragó. Allà, amb el fusell a la mà, combat el feixisme i l’hivern. Malviu, entre rates i tabac, en caus de fang gebrat. Una ferida de guerra, paradoxes de la història, li mig salva la vida i ara podem llegir ‘1984’.
Una setmana de viatge encara el separa d’Anglaterra. Una volta allà, s’instal·la a Greenwich, a la casa de la família de la seva dona. La pressió stalinista de Moscou no el va abandonar ni després de tornar a Anglaterra. Així, Orwell i Eileen van anar-se'n de Barcelona quan foren acusats oficialment d'espionatge per part de la República burgesa espanyola, pel fet de ser propers al POUM d’Andreu Nin, el qual va ser assassinat per la policia republicana espanyola. Tan bon punt van arribar a Anglaterra, es va dedicar a escriure el llibre, però l'editorial que havia publicat els seus volums anteriors, Gollancz, no el va voler. Finalment Secker and Warburg, una petita editorial que publicava llibres de l'esquerra oficial, se'n va fer càrrec.
El juny de 1938 s’afilià al Partit Laborista Independent. Aleshores, és el moment del paper i de la tinta, i comença a reflexionar sobre els sis mesos més intensos de la seva vida. L’editor de The New Statesman, Kingsley Martin, es nega a publicar-li dos textos. Considera que la seva mirada crítica «perjudica els republicans». Orwell no li ho perdonarà mai. No és l’únic que es llegeix amb prevenció les seves paraules. Victor Gollancz, editor d’El camí a Wigan Pier, un llibre d’Orwell sobre les condicions de treball dels obrers de Lancashire i Yorkshire, també considera que té poc compromís amb els ideals comunistes. Massa crític, vaja. Orwell arreplega els papers i la tinta. Abandona Greenwich i es tanca en un ranxo de Wallington (seixanta quilòmetres al nord de Londres). Quan no escriu té cura de cabres, d’un gall i d’un gos anomenat Marx. Humor anglès. Un toc irònic, que manté fins i tot quan explica com s’amagava de les purgues del govern del doctor Negrín contra el POUM arreu de la República, des de Girona i Barcelona fins el front d’Aragó.
«El pitjor d’una ciutat com Barcelona, quan la policia et cerca, és que tothom obri tan tard. Quan dorms a la intempèrie sempre et despertes de matinada, i els cafès de Barcelona no obren fins poc abans de les nou». Homenatge a Catalunya va prenent cos. 250 pàgines de vivències i política que es poden resumir en aquesta frase: «A vegades és millor lluitar i ser atonyinat, que no lluitar en absolut». Sota el mateix sostre, anys més tard, escriurà La rebel·lió dels animals. Federic Warburg és l’únic editor que s’ofereix a publicar un llibre emmarcat --o estigmatitzat-- en l’esquerra dissident: contrària al stalinisme. L’abril del 1938, Secker & Warburg posa a la venda 1.500 còpies d’Homenatge a Catalunya. A la portada del llibre es veu com un puny se sobreposa a l’esquelet d’un edifici massacrat per la guerra. Al llom hi ha una guitarra mig esventrada i sense cordes. Només se'n van vendre nou-cents exemplars i el començament de la Segona Guerra Mundial interimperialista el va arraconar. No fou fins a la dècada dels cinquanta que Homage to Catalonia prengué la dimensió de llibre popular, en bona part a redós de l'èxit dels altres llibres d'Orwell, molt destacadament el sempre aclamat '1984'. L’any 1962 Penguin el va reeditar i d'aleshores ençà sempre ha estat disponible en nombroses edicions, cada volta en més idiomes. La crítica del règim stalinista des de l'esquerra revolucionària va ser vista com una autèntica premonició per molts lectors. Al nostre país, la fama aconseguida arreu per un llibre anglès que es titulava Homenatge a Catalunya va cridar molt l'atenció en ple franquisme. L'edició francesa de Gallimard, publicada el 1955, portava per títol La Catalogne libre, fet que va motivar més d'una confusió sobre la temàtica del llibre, prohibit per la censura franquista. El fet que autors com Noam Chomsky el recomanessin ferventment en va fer créixer molt la reputació.
Malat de tuberculosis passa un temps a Marràqueix (aleshores Protectorat francès del Marroc). Orwell es guanyava la vida redactant ressenyes de llibres pel New English Weekly fins a 1940. Durant la Segona Guerra Mundial fou membre de l’Home Guard, rebent per això la medalla de la Defensa. Les seves reflexions d’aquells anys han quedat gravats a Diari de guerra 1940-1942. A partir de 1941 treballa en el Servei Oriental de la BBC, principalment en programes per a guanyar suports de la gent a l’India i a l’est d’Àsia pels exèrcits aliats en guerra amb Alemanya i el Japó. Era conscient de que el seu treball a la BBC era simple i de propaganda, escrivint al seu diari de guerra que es sentia com «una poma que ha estat calcigada amb una bota molt bruta». A pesar del bon sou, renuncia en 1943 a la BBC --en plena guerra--  i aleshores treballa de columnista i editor literari de Tribune, una revista setmanal d’esquerres que en aquell moment dirigien Aneurin Bevan i Jon Kimche. En 2005 es va saber, per un informe de la Intel·ligència britànica, que Orwell fou vigilat durant 12 anys per la policia del Regne Unit a causa de la seva vinculació amb moviments d’esquerres. En 1987 Vernon Richards va cedir bona part del seu arxiu a l'Institut Internacional d'Història Social (IISG) d'Amsterdam. Es tracta de 9,25 metres de documentació molt variada. Entre l’abundant correspondència d’aquesta anarquista d’Anglaterra n’hi amb Orwell.
En 1949 Orwell entregà una carta a una amiga, Celia Kirwan, que treballava per a una secció del Foreign Office, dedicada aleshores a organitzar unes jornades sobre el stalinisme. Kirwan s’havia adreçat a Orwell sol·licitant-li noms susceptibles d’acceptar la seva participació. Orwell aprofità l’ocasió per fer un llista de trenta vuit escriptors i artistes que rebutjava com a simpatitzants de l’antiga URRS, en mans de Stalin, i considerava que no tenien intenció en participar en aquestes jornades. Entre aquets intel·lectuals i artistes --un llistat que no fou publicat fins l’any 2003—hi ha molts periodistes, entre ells l’editor del New Statesman, Kingsley Martin, i també els actors Michael Redgrave i Charlie Chaplin. De fet, Orwell considerava de poc fiar fins i tots aquells que consideraven l’antiga URSS un règim “socialista degenerat”, en comptes d’un sistema capitalista d’Estat amb una nova classe hegemònica de la burocràcia del partit comunista.
L’octubre de 1949, poc abans de morir, Orwell, que era vidu, es casà en segones núpcies amb Sonia Brownell. Orwell va morir a Londres a l’edat de 46 anys, de tuberculosis, malaltia que havia agafat durant el període que descriu al seu llibre Sense ni cinc a París i Londres. Passà els últims tres anys de la seva vida ingressat en hospitals. Abans de morir, demanà ser inhumat d’acord al ritus anglicà. Va morir el 21 de gener de 1950. Fou enterrat a Sutton Courtenay, Oxfordshire (Anglaterra).
Amb motiu de l’efemèride de la convalescència d’Orwell en 1937, el Centre Excursionista de Lleida va batejar el diumenge 28 de maig de 2017 els jardins de l’hospital Santa Maria de la ciutat amb el nom de George Orwell. Així, Lleida va sanar un deute històric: "Orwell va tenir una relació personal amb la ciutat, ni que sigui tangencial, pel seu ingrés hospitalari. És la primera vegada que se li reconeix", explica Sisco Garcia, del grup de Memòria Històrica. L’abril de 2017, el Centre Excursionista de Lleida va rememorar el pas de l’escriptor amb dues sortides als espais on va combatre: Siétamo (Foia d’Osca) i Alcubierre (Monegres). "Avui l’excursionisme es practica com a activitat merament esportiva. La nostra filosofia és recuperar la memòria, posar en valor llocs significants i interessar-nos pels seus contextos. Això és el que hem fet amb el Cicle Orwell, a part d’homenatjar un personatge brillant", va narrar Garcia.
Aprofitant el 78 aniversari de les jornades de Maig 37, el 14 de maig de 2015 Quentin Kopp, fill de capità Koop, i Richard Blair, fill adoptiu d’Orwell, van pujar a la terrassa de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, des d’on George Orwell va defensar l’edifici del POUM. “El comandant Richard Kopp se m’emportà altra vegada a dalt i m’explicà la situació. Havíem de defensar els edificis del POUM si eren atacats. Davant mateix hi havia un cinema, el Poliorama, amb un museu a sobre --es refereix a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (la Rambla, 115)--, i a dalt de tot, molt per damunt del nivell general dels terrats, un petit observatori amb dues cúpules bessones”. Era el 1937 i Eric Arthur Blair (George Orwell) descrivia amb tota mena de detalls aquells tres dies i tres nits que va passar a la teulada de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts a  Homenatge a Catalunya : “No corria perill, i no patia sinó de gana i d’avorriment, i, tanmateix, aquells tres dies van ser un dels períodes més insuportables de la meva vida”, afegia. Ahir, 78 anys després, el fill del comandant Georges Kopp, Quentin Kopp, i el fill adoptiu d’Eric Arthur Blair, Richard Blair, eren al mateix terrat. El paisatge havia canviat molt -no hi havia fusells ni se sentia el soroll de les bales-, però tots dos, escoltant els paràgrafs d’ Homenatge a Catalunya, intentaven imaginar la ciutat “immobilitzada en una mena d’inèrcia violència, un malson de soroll sense moviment” que van conèixer els seus pares.
Quan Kopp i Blair van pujar al terrat de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, per una estreta escala de cargol, eren quasi les sis de la tarda. Aquell observatori des d’on Orwell havia vist el mar per primera vegada des que havia arribat a Espanya era una de les últimes parades de la ruta que havien fet amb Nick Lloyd com a guia. Els acompanyaven un grup de nord-americans, anglesos i canadencs de l’Orwell Society. Kopp ja havia intentat trobar la txeca stalinista on van torturar el seu pare --era al Portal de l’Àngel i ara hi ha un Stradivarius de colors llampants amb música a tot volum-- i Blair s’havia fet unes fotografies a la plaça Orwell amb un exemplar del llibre del seu pare. “Li he explicat a una noia russa que era el fill d’Orwell i s’ha volgut fer una foto amb mi. No estic del tot convençut, però, que m’hagi cregut”, explicava somrient Blair.
George Orwell i Richard Kopp van venir a Catalunya convençuts que havien de lluitar contra el perill feixista i a favor de la revolució proletària. No van tenir una vida fàcil i van morir força joves. Orwell va morir per culpa de la tuberculosi quan tenia 47 anys, el gener de 1950: Richard Blair tenia aleshores només cinc anys i mig. La dona d’Orwell i mare adoptiva del Richard, Eileen, havia mort el 1945 mentre l’operaven d’histerectomia. En Richard va créixer amb la germana del seu pare, Avril. A la retina, però, conserva moltes imatges del seu pare: “En conservo fragments. Tinc pocs records del temps que vam passar a Londres, en un pis fosc. Però recordo moltes coses dels mesos que vam ser a l’illa de Jura (Escòcia). Va ser una època feliç. Recordo els jocs al jardí i que el meu pare sempre volia ser a prop meu. Volia acostar-se, però no podíem tenir gaire contacte físic perquè ell tenia tuberculosi i li feia por que jo m’infectés”. El Richard va començar a llegir l’obra del seu pare quasi ja a l’adolescència: “Primer vaig llegir  La rebel·lió dels animals. Tenia 11 anys i volia llegir 1984, però la família em va aconsellar que m’esperés tres o quatre anys. Després vaig llegir molts dels seus articles. Crec que sempre intentava ser molt acurat. Escrivia només el que podia veure. Era molt honest. Tan honest que fins i tot quan cometia un error ho reconeixia. Quan vaig llegir H omenatge a Catalunya també em vaig adonar que era un home valent”.
El pare del Quentin, George Kopp, va ser un home fascinant que també va morir jove per culpa de les ferides i tortures que va rebre a Catalunya en mans d’agents republicans i stalinistes --va passar 18 mesos tancat a la presó-- i a la Segona Guerra Mundial. Sempre l’ha envoltat una aura de misteri. A  Homenatge a Catalunya, Orwell el menciona moltes vegades amb admiració per la seva valentia. Alguns biògrafs també apunten que va inspirar el personatge d’O’Brien de ‘1984’. Orwell i Kopp, a part de ser companys d’armes, acabarien sent família. Quan es va acabar la Guerra Civil, Orwell va convèncer Kopp perquè anés a Anglaterra. Allà el podria tractar el seu cunyat, Lawrence O’ Shaughnessy, que era cirurgià. Kopp, que s’havia divorciat de la seva primera muller, s’acabaria casant amb la cunyada d’O’Shaughnessy i, per tant, emparentant-se amb la família d’Orwell.
“Quan tenia cinc anys el meu pare es va morir, amb 50 anys, per culpa de les ferides que arrossegava de la guerra. S’havia salvat moltes vegades per molt poc. Una vegada una bala va impactar en un moneder que tenia a la butxaca de la camisa. La meva mare conservava la moneda que havia evitat que la bala el matés”, explica Quentin Kopp. “El Richard i jo vam passar part de la infància junts”, afegeix. El fill del comandant Kopp reconeix que la biografia del seu pare té molts forats: “És lògic. S’havia de protegir. La seva mare era jueva. I ser jueu, en aquell moment i en un país de l’Est, no era gens fàcil”. El capità Kopp, que va néixer a Rússia, va viure molt de temps a Bèlgica. Quan va esclatar la Guerra Civil va venir a Espanya per lluitar com a voluntari. Va arribar a ser comandant del 3r Regiment de la Divisió Lenin. Tant el fill d’Orwell com el de Kopp s’emocionen quan parlen de com se’ls ha acollit a Barcelona. Però s’indignen quan parlen dels silencis: “Hauríeu de reconèixer el vostre passat, teniu part de la vostra memòria enterrada. L’hauríeu de desenterrar per a la vostra salut i fer un procés que ja han fet Sud-àfrica i alguns països de Sud-amèrica”, opina Kopp.
El dijous 14 de maig de 2015 Ahir tots dos van recórrer la plaça Catalunya, l’hotel Continental on escrivia Orwell, la Rambla, la plaça Sant Felip Neri, bombardejada durant la Guerra Civil i on van morir molts infants, i l’hospital on va estar ingressat Orwell (actualment l’escola internacional Benjamin Franklin). Ho van fer amb un guia amb molta experiència ensenyant als turistes com era la Barcelona de la Guerra Civil: Nick Lloyd. Aquest anglès, que fa anys que viu al Poble-sec, és capaç, en poc més de deu minuts, d’explicar les diferències que hi podia haver entre Catalunya i Andalusia el 1936 i detallar quines eren les faccions que van lluitar contra Franco. Ahir, però, els que l’escoltaven eren alumnes avantatjats: tots s’havien llegit  Homenatge a Catalunya i coneixien molt bé l’obra d’Orwell. Entre ells hi havia Masha Karp, que ha traduït al rus  La rebel·lió dels animals. Ara prepara una biografia en rus d’Orwell. Està convençuda que la seva obra és més vigent que mai: “Orwell no va escriure només de Stalin o Franco, sinó que va fer un gran retrat dels totalitarismes. Amb tot el que està passant a Ucraïna, amb tota la falsa propaganda per fer créixer l’odi, els seus llibres són més necessaris que mai”.
Llibres: Novel·la: Dies a Birmània, 1934 (Burmese Days); La filla del clergue, 1935 (A Clergyman's Daughter); Keep the Aspidistra Flying, 1936; Coming Up For Air, 1939
La rebel·lió dels animals, 1945 (Animal Farm ) Traducció al català per Joan Vinyes;
1984, 1949 (Nineteen Eighty-Four). No-ficció: Sense ni cinc a París i Londres, 1933 (Down and Out in Paris and London); The Road to Wigan Pier 1937; Homenatge a Catalunya, 1938 (Homage to Catalonia) Traducció al català de Ramon Folch i Camarasa. Assajos: A Good Word For The Vicar of Bray; A Hanging; A Nice Cup of Tea; AntiSemitism In Britain; Arthur Koestler; Benefit of Clergy: Some Notes on Salvador Dali; Books vs. Cigarettes; Bookshop Memories; Boys' Weeklies and Frank Richards's Reply; Charles Dickens; Charles Reade; Confessions of a Book Reviewer
Decline of the English Murder; Down The Mine; Freedom of the Park; Future of a Ruined Germany; Good Bad Books; How The Poor Die; In Defence of P. G.;  Wodehouse; Inside The Whale; James Burnham and the Managerial Revolution; Lear, Tolstoy and the Fool; Looking Back On The Spanish War; Mark Twain - The Licensed Jester; Marrakech; Nonsense Poetry; North And South; Notes on Nationalism; Pleasure Spots; Poetry and the Microphone; Politics and the English Language; Politics vs. Literature: An Examination of Gulliver's Travels; Raffles and Miss Blandish;
Reflections on Gandhi; Revenge is Sour; Riding Down The Bangor; Rudyard Kipling;
Shooting an Elephant (1937); Some Thoughts on the Common Toad; Spilling The Spanish Beans; Such, Such Were The Joys; The Art of Donald McGill; The Lion and the Unicorn: Socialism And The English Genius; The Prevention of Literature; The Spanish Civil War; The Spike; The Sporting Spirit; W B Yeats (assaig); Wells, Hitler And The World State; Why I Write; Writers and the Leviathan; You and the Atomic Bomb.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada