dimarts, 13 de juny de 2017

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 13 de juny de 1919 neix a la Vila de Gràcia de Barcelona l'anarquista, anarcosindicalista i francmaçó Enric Casañas i Piera

Enric Casañas durant l'entrevista per al "Memorial Democràtic" (2010)En el decurs de la Retirada de febrer de  1939 passà la frontera del Pirineu per Prats de Molló i la Presta i va ser reclòs primer al camp de triatge d'Arles, i després als camps de concentració de Barcarès (illot D, barraca 25) i d'Argelers de la Marenda.   
Després de la desfeta militar francesa de juny de 1940, anà cap a Perpinyà i va fer la verema a Elna.   
Des del Brasil, el gener de 1961 participà, com a enllaç des de terra, en l'«Operació Dulcinea», el segrest del transatlàntic Santa Maria a mans del DRIL.  

Enric Casañas i Piera:   
El 13 de juny de 1919 neix a la Vila de Gràcia de Barcelona l'anarquista, anarcosindicalista i francmaçó Enric Casañas i Piera. Era fill d'una família obrera compromesa en les lluites socials. El seu avi matern, Josep Piera, fou un republicà federal que va portar la seva filla Cristina, mare d'Enric Casañas, a l'acabada de crear Escola Moderna de Badalona (Barcelonès Nord). El seu oncle fou el destacat anarcosindicalista Simó Piera i Pagès, molt amic de Salvador Seguí i Rubinat. Quan Enric Casañas era encara un nen els seus pares se separaren i amb la seva mare i el seu germà Rogeli es traslladà a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès Nord), on el seu avi Josep Piera li va fer de pare. La seva mare treballà de teixidora en una fàbrica. Quan tenia 12 decidí abandonar l'escola i posar-se a fer feina. D'antuvi entrà en un taller on soldaven estris de perruqueria i després treballà de manobre al costat de son oncle. Finalment va fer de pintor en la construcció, professió en la qual va treballà la resta de la seva vida.
Amb 13 anys freqüentà l'Ateneu Popular de la Casa del Poble, a Gramenet, l'escola local de la CNT; va anar als cursos nocturns de Salvador Lluch Cuñat (Máximo Llorca) a l'Escola Racionalista i assistí a conferències de destacats militants anarquistes (Tomás Cano Ruiz, Sebastià Clarà Sardó, Joan García Oliver, Gregori Jover Cortés, Ricard Sanz García, etc.). De totes les activitats que allí es feien (teatre, lectures, etc.), s'estimava especialment les del grup excursionista. En aquesta època començà a militar en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) de Santa Coloma de Gramenet.
Participà activament en els fets revolucionaris d'octubre de 1934 a Barcelona. En 1935 va ser detingut --la premsa el bateja com El Cardenal, per mor del cardenal Salvador Casañas Pagès-- per actes de sabotatge durant la vaga de tramvies i tancat 17 dies incomunicat a la Presó Model de Barcelona, però com que era menor d'edat, va ser enviat a l'Asil Durant del barceloní carrer Balmes, d'on pogué sortir finalment gràcies a l'ajut del seu oncle Simó Piera.
Cap el 1936 milità en un grup d'afinitat del Sindicat de la Construcció de la CNT-AIT. Participà, amb la seva mare i el seu amic Josep Gatell Comas, en la resposta llibertària contra el cop militar feixista del 19 juliol de 1936 a Barcelona, sobretot a la caserna de Sant Andreu de Palomar. Després d'uns dies en les Patrulles de Control de Gramenet, el 24 de juliol de 1936 marxà al front d'Aragó amb la «Centúria Ascaso» de la «Columna Sud-Ebre», encapçalada per Antonio Ortiz Ramírez, amb qui va fer una gran amistat. A Casp (Baix Aragó, Saragossa, Aragó) entrà a formar part del «Grupo Petróleo», juntament amb altres 36 milicians més, 12 dels quals amics de Gramenet, i entre ells el seu amic inseparable Josep Gatell Comas. També fou un dels responsables del Servei d'Intel·ligència Especial Perifèric (SIEP). En un intent de fer volar un pont a prop de Quinto (Ribera Baixa de l’Ebre, Saragossa, Aragó), el grup d'uns trenta guerrillers del qual formava part va ser descobert per les tropes franquistes i salvà la vida de miracle.
Amb la militarització de les milícies fou sergent de la Secció Motoritzada de la 117 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la República espanyola destinat a l'Ebre, participant en les batalles de Belchite (Saragossa, Aragó) i de Terol. Malalt de sarna, hagué de ser hospitalitzat a la rereguarda.
En el decurs de la Retirada de febrer de  1939 passà la frontera del Pirineu per Prats de Molló i la Presta (Vallespir) i va ser reclòs primer al camp de triatge d'Arles (Vallespir), i després als camps de concentració de Barcarès (illot D, barraca 25) i d'Argelers de la Marenda, ambdós a les platges del Rosselló. Posteriorment va ser enviat a la 175 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a cavar trinxeres al Yonne (Borgonya, Centre) i a una obra en un camp d'aviació, contínuament bombardejat per l'aviació alemanya.
Després de la desfeta militar francesa de juny de 1940, anà cap a Perpinyà (Rosselló) i va fer la verema a Elna (Albera, Rosselló). A Marsella (Boques del Roine, Provença, Occitània) va ser acollit pel consolat mexicà al castell de la Reynarde i, gràcies a José Berruezo Silvente, aconseguí feina de ferrer a la zona del Cantal (Alvèrnia, Occitània).  
Durant l'Ocupació alemanya participà en la reorganització confederal i establí contactes amb la Resistència, col·laborant en la xarxa d’evasió organitzada per Francisco Ponzán Vidal.
Fugint de les militars alemanys, anà a Bordeus (Gironda, Nova Aquitània, Occitània) i des d'aquesta ciutat en 1944 passà a Andorra, residint a casa del mestre anarquista Félix Carrasquer Launed.
El 13 de juny de 1944, el dia que feia 25 anys, passà clandestinament a Barcelona. Passat un temps, aconseguí feina a València (País Valencià), on va romandre tres anys amb documentació falsa. Descobert per les autoritats, en 1951 decidí emigrar al Brasil amb el seu amic Josep Gatell Comas. A Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) va estar tres anys, passant penalitats, malària inclosa, i treballant de pintor. Finalment s'instal·là a São Paulo (São Paulo, Brasil), on amb un grup d'amics creà el Centre d'Estudis Socials (CES). En aquests anys d'exili milità en la CNT i en diverses organitzacions llibertàries brasileres, i freqüentà destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Joan Puig Elías, Josep Pujol Grua i Manuel Pérez Fernández.
El gener de 1961 participà, com a enllaç des de terra, en l'«Operació Dulcinea», el segrest del transatlàntic Santa Maria a mans del Directori Revolucionari Ibèric d’Alliberament  (DRIL).
Al Brasil conegué Ermitas Dios, filla d'un militant anarcosindicalista gallec, amb qui es va casà i amb qui tingué un fill, Germinal. Ermitas va morir 10 anys després i aleshores portà el seu fill a Barcelona per tal que visqués un temps amb l'àvia Cristina, mentre ell retornà a São Paulo per vendre la casa i arranjar papers.
En 1975, poc abans de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Barcelona i es reuní amb la seva família. Anava a les tertúlies del Centre Lleidatà de Barcelona i participà activament en la reorganització de la CNT-AIT. També s'apuntà al Centre Excursionista de Catalunya (CEC) i en una d'aquestes sortires conegué Maria Teresa, que esdevingué la seva parella.
En 1997 el seu testimoni va ser recollit per Eduard Pons Prades pel seu llibre Las guerras de los niños republicanos, en 1999 per a la biografia Ortiz. General sin Dios ni amo de José Manuel Márquez Rodríguez i Juan José Gallardo Romero, en 2005 per a la sèrie documental Las ilusiones perdidas d'Eugenio Monesma Moliner, i en 2010 per al Memorial Democràtic. També fou membre d'Amical de Mauthausen.
Després de l'escissió confederal, fou assidu tant de la CNT com de la Confederació General del Treball (CGT) i fins el 2011 participà activament en tots els actes convocats per aquestes dues organitzacions, especialment de la CNT de Catalunya, al local llibreria del carrer Joaquim Costa.
Quan es reorganitzà la Francmaçoneria durant la denominada Transició s’afilià a la Gran Lògia Simbòlica Espanyola (GLSE), on hi havia altres anarquistes i molts socialistes, concretament a lògia Minerva Lleialtat, a Barcelona.
Els últims anys de la seva vida patí Alzheimer i es va veure obligat a deixar de banda la militància, però encara cada any pujava a Montjuïc a l’acte d’homenatge a Buenaventura Durruti que es fa a l’entorn del 20 de novembre, on hi ha les tombes en forma de monument de Ferrer i Guàrdia, Francisco Ascaso i Durruti.
Enric Casañas Piera va morir el 5 de desembre de 2015 a Barcelona (Catalunya).




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada