dimecres, 21 de juny de 2017

Homenatge a Lluís M. Xirinacs al Pla de Can Pegot, a Ogassa (Ripollès), el dissabte 24 de juny a partir del migdia

10è Aplec Pla de Can Pegot PPCC. 24-06-2017. Monòlit.L.M. Xirinacs i Damià Escuder, dues vides paral·leles  






TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 21/06/2017   
Ogassa (Ripollès).-   

X Aplec al Pla de Can Pegot, Ogassa (Ripollès). Sant Joan. Diada Nacional dels Països Catalans. Homenatge a Lluís M. Xirinacs. Dissabte, 24 de juny de 2017.
A les 8: Sortida autocar des de Barcelona. Plaça de la Universitat (davant de la Universitat). A les 11: Parada a Ogassa. Concentració amb els cotxes particulars per pujar en comitiva al Pla de Can Pegot.
Ofrena floral al monòlit dedicat a Lluís Maria Xirinacs. Parlaments. Presentació: Núria Roig, coordinadora Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs. Lectura de textos de Lluís Maria Xirinacs. «La Independència és el nostre nord». Flama del Canigó. Focs de Sant Joan. Commemoracions. Paraula, poesia, música, cants.
Organització: Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs i Indrets del Record. Amb el suport de l’Ajuntament d’Ogassa.
Opuscle d’obsequi amb textos de «Commemoracions» (Indrets del Record). Text recuperat gràcies al Centre d’Estudis Joan Bardina.
Dinar d’Aplec: dinar de motxilla. Tarda: Visita cultural i històrica.
Organització d’autocar des de Barcelona: Indrets del Record.
Import autocar: 25 euros.
Més informació a:

Sobre la relació entre L. M. Xirinacs i Damià Escuder, Lluís Bosch Marí ha escrit una crònica publicada ahir al Diari de Girona:
L. M. XIRINACS I DAMIÀ ESCUDER, DUES VIDES PARAL·LELES 
Es una paradoxa més que dues grans personalitats d’origen catòlic i cristià com L. M. Xirinacs i Damià Escuder, tinguessin una voluntat de poder i lideratge de tipus nietzchià i també siguin una mena d’encarnacions mítiques del seu superhome, barrejats de l’apol·lini Xirinacs i del dionís Escuder»
Lluís Bosch Martí
«Damià Escuder insisteix que cal una organització forta que protegeixi les assemblees ja que flaira el perill de manefleries dels partits --seran la seva perdició-- i li diu que calen els templaris assemblearis compromisos amb l’esperit i valents defensors de la independència de l’Assemblea», escriu Lluís Busquets.
Avui acabem de llegir: ‘Xirinacs el profetisme radical i no violent’ de Lluís Busquets i Grabulosa. Professor, escriptor i periodista d’Olot. Tot i ser col·laborador habitual, com servidor, del Diari de Girona, no solem llegir gaire els seus articles pel seu to massa nacionalista i catòlic esotèric. La primera gran decepció que hem tingut de la lectura de les 666 pàgines, molt documentades i erudites, és que sols hagi estat citat el nostre amic Damià Escuder una sola vegada.
No entenem que un col·laborador dels més íntims i actius d’en Xirinacs, dins l’Assemblea de Catalunya, com el Damià, el senyor Busquets l’ignori d’una forma tan total. Amb aquest article intentarem explicar les afinitats entre l’Escuder i en Xirinacs, dues ànimes bessones i alhora molt contradictòries. Pensadors, cristians heterodoxos, catalans visionaris, profetes en l’òrbita de Ramon Llull, Arnau de Vilanova, Verdaguer. No entenem que el senyor Busquets en la santificació de Xirinacs s’hagi oblidat de comparar dues personalitats tan complexes i genials com l’Escuder i Xirinacs. Que a més de ser homes d’acció política i social eren dos esperits religiosos, contemplatius i esotèrics. Pensadors, filòsofs metafísics, estudiosos de les noves concepcions científiques naturals de l’Univers que les volien conciliar amb la seva fe cristina. Aquestes inquietuds els portaren a ser una mena de religiosos panteistes, cristians spinozians. I en el cas del Damià creient en les religions orientals i en especial en el budisme. Insistim: no entenem en el moment que s’està redescobrint la vida i obra del gironí Damià Escuder, en una futura exposició i un llibre. Serà que aquest sempre va estar amagat rere el personalisme mediàtic de l’apol·lini Xirinacs, superstar, dret davant la Model o al Senat de Madrid i finalment amb el jo em planto de la plaça de Sant Jaume. Xirinacs volia ser un nou Ghandi, Luther King, català.
La diferència de Xirinacs i el nostre Damià, amb històries de repressió política com semblants, ja que el gironí també fou empresonat, torturat, multat, perseguit, marginat per les seves idees. Que el feren que abandonés estudis, feines, família... per dedicar-se amb cos i ànima durant anys les vint-i-quatre hores del dia treballant per difondre les consignes de l’Assemblea de Catalunya. El dionís solar del Damià Escuder sempre actuava d’amagat, conspirant, reunint-se amb gent, donant idees, consignes, ordres. Ell sempre estava al darrere movent els fils, gent, accions. Amagat perquè sabia, tenir por de la policia franquista, que el tenia a la llista entre els nacionalistes catalans més perillosos i actius. Per això s’amagava i vestia d’hippie contracultural dins les comunes barcelonines dels seus amics: Racionero, Pau Riba, Pepe Ribas (Ajoblanco). I a part es reunia amb els Quico Abadal, R. Guerra, J. Sobrequés, Costa Pau, A. Oliveres, etc.
En comparació amb el catòlic Xirinacs, ben afaitat, alt, seriós, mai deixà de ser un sacerdot i sempre apol·lini, pedant connectat amb la transcendència i voler ser un nou Crist i per tant aspirava al martiri. En canvi el dionís Damià era un cristià primitiu, pagà, lúdic i hedonista, artista, vital, bon vivant... li agradava tant la bona taula, les drogues, els porros, les Voll Damm. I va tenir moltes amigues i xicotes. I un cop més direm que el catòlic i seriós protomàrtir Xirinacs estava sempre rodejat d’admiradors i admiradores, amigues platòniques i majordomes.
El senyor Busquets, al llarg de tot el llibre, no para de fer propaganda de la seva amistat amb el Xirinacs i que els darrers anys cada divendres dinaven junts. On s’explicaven i compartien inquietuds, lectures, ideals. Segurament, i no és crítica, però els darrers capítols del senyor Busquets, com quasi a tot el llibre, se li nota un excés de protagonisme, com si fos el darrer amic, marmessor, de la vida i obra del Xirinacs. I no direm que la seva santificació, mitificació al protomàrtir Xirinacs ens sembla excessiva, ja que ens el presenta com una mena de nou Crist, Messies dels patriotes catalans. I la descripció de la seva mort en el bosc, Busquets la presenta no com un suïcidi, sinó com un acte de sobirania, una mena de testament polític, on parla que ha viscut esclau durant setanta-cinc anys en uns «Països Catalans» ocupats, etc., etc. Xirinacs tingué un enterrament solemnement a l’església de Santa Maria del Mar a Barcelona, concelebraren l’eucaristia disset sacerdots, presidint la cerimònia un monjo gironí de Montserrat, en Jordi Castanyer. Hi van assistir unes tres mil persones. El testament espiritual de l’Escuder amb la Maria, la seva muller, fou traduït al català, del lama Yeshe.
Per acabar, una de les crítiques que faríem al senyor Busquets, com a tants altres nacionalistes, exconvergents que la fi del llibre faci parlar dos dirigents d’ERC, primer cita J.L. Carod-Rovira, aleshores president en funcions, que estava assegut a la segona fila de l’església. I la traca final d’apropament cap als d’ERC hi ha un parlament d’Oriol Junqueras, actual vicepresident de la Generalitat, on fa un apassionat elogi de la vida i obra, idees, de J.M. Xirinacs, com a precursor i guia dels actuals independentistes catalans. Per aquest motiu els dirigents i activistes de l´ANC han creat uns grups i una operació política que s’anomena «Operació Xirinacs», crit d’unió, combat del poble català quan l’imminent xoc de trens entre Catalunya i Madrid els obliguen a sortir en una vaga general indefinida...  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada