dissabte, 20 de maig de 2017

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 20 de maig de 1897 neix a Lodi l'escriptor, periodista, filòsof i militant anarquista Camillo Berneri, assassinat el de 5 maig a Barcelona, junt amb Francesco Barbieri, per la reacció stalinista i republicana burgesa

Camillo Berneri fotografiat per Senya Fléchine (Semo)Arran de l’aixecament militar franquista de 1936, a finals de juliol, en la primera expedició anarquista italiana vers Barcelona, Camillo Berneri junt als companys Vincenzo Perrone, Michelle Centrone, Mario Girotti, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Bonomini, Enzo Fantozzi, Guiseppe Massii, va passar per Perpinyà, entraren a l’Alt Empordà pel pas del Roc de Santa Eulàlia (972 metres, Albera, Rabós)  fins al corral de Pils --i en camió fins a Figueres-- gràcies al suport de Giuseppe Passoti, que primer el allotjà a casa seva –al carrer Grande de la Real-- i després els passà per l’Albera des del Roc de Santa Eulàlia al corrals de Pils (Rabós), on els va recollir un camió amb destí a Figueres. 



Camillo Berneri:   
El 20 de maig de 1897 neix a Lodi (Llombardia) l'escriptor, periodista, filòsof i militant anarquista Camillo Berneri, també conegut com Camillo da Lodi. La seva mare, la feminista socialista Adalgisa Fochi, era professora de primària i escriptora de literatura infantil. Passà la seva infància a Reggio de l'Emília (Emília-Romanya) i a causa de la seva admiració per Camillo Prampolilni esdevingué militant --l'únic estudiant-- de la Federació Juvenil Socialista (FJS) d'aquella localitat, de la qual arribà a ser membre del Comitè Central i destacant en la seva acció cultural en l'òrgan de la federació (L'Avanguardia) i d'agitació.
En 1915, durant la Gran Guerra, criticà en una «Carta oberta als joves socialistes d'un jove anarquista», publicada en L'Avenire Anarchico, la degradació del Partit Socialista Italià (PSI), la seva burocràcia política possibilista, la manca de connexió amb les bases i la manca d'esperit de sacrifici i es declarà antimilitarista i anarquista, molt influenciat per la propaganda llibertària del militant Torquato Gobbi. En aquests primers anys freqüentà Errico Malatesta i Luigi Fabri.
En 1917 es casà amb una companya d'estudis, la també anarquista Giovanna Caleffi. Cridat a files, fou exclòs de l'Acadèmia Militar de Mòdena (Emília-Romanya) a causa de les seves idees antimilitaristes i llibertàries i en 1918 va ser enviat al front.
El juliol de 1919 fou empresonat a l'illa de Pianosa (Campo nell'Elba, Livorno, Mar Tirrena) després de la vaga general d'aquell mes.
Sota el pseudònim de Camillo da Lodi començà la seva activitat literària col·laborant en diferents publicacions llibertàries, com ara Umanità Nova, Pensiero e Volontà, L'Avvenire Anarchico, La Revoluzione Liberale, La Rivolta, Volontà, etc.
El procés revolucionari rus dels soviets exercí una gran influència sobre el seu pensament i fins al 1922 defensà la idea de soviet com a consell obrer al marge del bolxevisme.
En 1922, sense deixar de banda la premsa anarquista italiana i internacional, acabà els seus estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de Florència (Toscana) i esdevingué professor de ciències humanes en aquest centre. En arribar el feixisme, i darrera refusar jurar lleialtat al nou règim, fou expulsat de la docència universitària.
Després de diplomar-se en filosofia, ensenyà aquesta disciplina durant alguns anys a instituts de diversos localitats --.Montepulciano (Siena, Toscana), Florència, Cortona (Arezzo, Toscana), Camerino (Macerata, Marques), Bellagio (Como, Llombardia) i Milà (Llonbardia)--. Instal·lat a la regió de l'Úmbria, mantingué contactes amb el moviment antifeixista florentí que editava el periòdic Non Mollare! (Sense Afluixar!). En aquests anys participà activament en la Unió Anarquista Italiana (UAI) i en 1926 participarà a Ancona (Marques) en l'últim congrés d'aquesta organització abans de ser il·legalitzada.
En maig de 1926, amb la instauració de les «lleis excepcionals», va haver d'exiliar-se a l’hexàgon francès, juntament amb la seva companya Giovanna Caleffi i les seves filles, Marie Louise i Giliana Berneri. Durant uns anys hagué de rodar arreu d'Europa (França, Suïssa, Bèlgica, Luxemburg, Holanda, Alemanya) com a conseqüència de la dinàmica detenció-expulsió, suportant una dura vida d'exiliat polític (detencions, vigilàncies policíaques, interrogatoris regulars, arbitrarietats de tota casta, provocacions d'agents feixistes, etc.). Però, malgrat això, la seva cultura s'amplià en aquests anys en diferents fronts (ciències, psicologia, etc.). En aquesta època va escriure articles antireligiosos, feministes, sobre la política exterior del feixisme italià i el seu espionatge --destaca aquí el seu llibre Mussolini alla conquista delle Baleari (1937)--, contra el feixisme, etc.
Arran de l’aixecament militar franquista de 1936, a finals de juliol, en la primera expedició anarquista italiana vers Barcelona, Camillo Berneri junt als companys Vincenzo Perrone, Michelle Centrone, Mario Girotti, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Bonomini, Enzo Fantozzi, Guiseppe Massii, va passar per Perpinyà (Rosselló), entraren a l’Alt Empordà pel pas del Roc de Santa Eulàlia (972 metres, Albera, Rabós)  fins al corral de Pils --i en camió fins a Figueres-- gràcies al suport de Giuseppe Passoti. És dóna la circumstància que molts anys després en aquest mateix corral de cabres van ser apallissats per la policia espanyola els companys Agustí Rueda i Ferran Simón en el seu primer interrogatori, detinguts l’octubre de 1977 al coll de Banyuls.
Giuseppe Pasotti a partir de juliol de 1936 i fins al final de la Guerra Civil, va fer d'intermediari entre el Moviment Llibertari espanyol --fou cap de l'Oficina d'Investigacions Polítiques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)-- i els companys italians que partien cap a la Península a combatre. El seu domicili, al carrer Gran la Reial, esdevingué el centre d'organització i de pas dels voluntaris italians (Centrone, Girotti, Bilfolchi, Perrone, Bonomini i altres) que marxaren a Catalunya. També s'allotjà a casa seva Carlo Rosselli, que més tard fou assassinat per un escamot de La Cagoule --sobrenom de la feixista Organització Secreta d'Acció Revolucionària Nacional (OSARN)--; el filòsof llibertari Camillo Berneri, que serà assassinat pels elements stalinistes a Barcelona durant la contrarevolució de maig de 1937; el periodista Luigi Campolonghi, membre actiu de la LIDU; i altres.
Instal·lat a Barcelona a partir del 29 de juliol de 1936, participà activament en les activitats llibertàries de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT). Juntament amb el socialista d'esquerres Carlo Rosselli, organitzà la confederal «Secció Italiana de la Columna Ascaso» i marxà al front com a membre del seu Consell de Defensa, amb el suport del company anarquista Francesco Barbieri. Contrari a la militarització de les milícies i per problemes de salut (sordesa), sobre tot després de les batalles de Monte Pelado, entre Osca i Almudébar (Foia d’Osca, Aragó) del 18 d'agost de 1936 i d'Osca del 3 de setembre d'aquell any, tornà amb Francesco Barbieri a Barcelona per ajudar en tasques intel·lectuals i polítiques --un temps col·laborà en el Consell d'Economia de la Generalitat--.
A partir del 9 d'octubre de 1936 publicà el setmanari anarcosindicalista Guerra di Classe, òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI), i on sintetitzà la seva interpretació de la revolució llibertària que s'estava produint i que disgustà especialment Antonov Ovseenko, cònsol general de l'URSS a Barcelona. També col·laborà en La Revista Blanca i en Estudios.
Fidel partidari de guanyar la guerra a través de la revolució social, publicà una carta oberta en aquests termes dirigida a la ministra de Sanitat del Govern de la República Frederica Montseny. També va fer de periodista radiofònic per a l'emissora CNT-FAI i realitzà transmissions en llengua italiana dirigides al seu país. En el llibre pòstum Pensieri e battaglie (1938) criticà la situació política en la qual s'havia immers el moviment llibertari català i el seu «governamentalisme» i posà en guàrdia aquest contra una possible contrarevolució stalinista,  alhora que llançava suggeriments polítics que moltes vegades no van ser entesos (proclamació de la independència del Marroc, coordinació de les forces militars, augment progressiu de la socialització, etc.).
El pis barceloní on vivia Berneri, juntament amb altres militants anarquistes italians (Barbieri, Mastrodicasa, Fantozzi, Tosca Tantini i Fosca Corsinovi), --a la plaça de l'Àngel núm. 2, 2n, 2a--, va ser moltes vegades violat per stalinistes del PSUC i per ugetistes durant les jornades de Maig de 1937 a Barcelona. Sobre les sis de la tarda del 5 de maig de 1937 una patrulla amb braçals de la Unió General de Treballadors (UGT) d'uns 15 homes armats, dirigida per un agent dels Mosso d'Esquadra vestit de paisà, que es va identificar amb la placa 1.109, va irrompre al pis dels companys i després d'un violent altercat, Berneri i Barbieri van ser portats cap a la plaça de Catalunya. Les dones van quedar soles. Aquella mateixa nit la Creu Roja va trobar el cos de Barbieri a les Rambles de Barcelona. Camillo Berneri va ser assassinat la nit d'aquell 5 de maig de 1937 a Barcelona i el seu cos fou trobat l'endemà a pocs metres del de Barbieri, a prop de la plaça de la Sant Jaume, aleshores anomenada de la República.
Arran de la caiguda del govern de Largo Caballero, amb quatre ministeris en mans de la CNT, i la instauració del govern titella stalinista del dirigent del PSOE Juan Negrín, la repressió contra els militants antiestalinistes s'engegà, especialment alguns sectors llibertaris oposats a les directives de la CNT i de la FAI i els seguidors del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i també els bolxevics-leninistes (trotskistes).
Entre les seves obres cal destacar Un federalista russo: Pietro Kropotkin (1925), Morale e religione (1925), I llavoro attraente (1925), La garónne e la madre (1926), Mussolini «normalizzatore» (1927), Lo spionaggio fascista all'estero (1928), Le péché original (1931), Mussolini, gran actor (1934), L'operaiolatria (1934), El delirio racista (1935), Il lavoro attraente (1937), Carlo Cattaneo, federalista, L'emancipazione della donna, Pietrogrado 1917 - Barcellonna 1937 (1964, pòstum), Mussolini, psicologia di un dittadore (1966, pòstum). A Reggio de l'Emília un important arxiu del moviment anarquista (Archivio Famiglia Berneri - Aurelio Chessa) fou constituït en 1962 en la seva memòria amb documents i materials seus. Camillo Berneri està considerat un dels intel·lectuals de primera fila del moviment anarquista internacional.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada