dissabte, 27 de maig de 2017

L'altra cara dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992

La construcció de la "Nova Espanya" amb els JJOO del 1992: via lliure a la corrupció i la torturaEl sistema hegemònic prepara la celebració del 25è aniversari de Barcelona’92 






TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 27/05/2017 
L’Escala i Empúries (Baix Ter, Alt Empordà).-  

L´arribada de la flama a Empúries

La flama olímpica a Empúries fa 25 anys. 
Ara farà 25 anys, el 13 de juny de 1992 la fragata Catalunya, procedent de Grècia, va arribar a les platges d’Empúries (l’Escala, Baix Ter, Alt Empordà) amb la flama olímpica dels Jocs de Barcelona’92. I el 25 de juliol al vespre a l’Estadi Olímpic de Montjuïc hi va haver la ceremònia inaugural, presidia per Joan Carles de Borbó.
Aquest 25è aniversari, però, correspon a moltes coses més: una operació econòmica i política teixida des dels interessos capitalistes mundials i dissenyada a començament dels anys vuitanta per construir una "Gran Barcelona" que coneixem en l'actualitat. Un model que la militància llibertària, l’ecologisme social i l'esquerra independentista catalana van denunciar quasi en solitari, i amb el qual s'hi va enfrontar. Mentre a nivell llibertari es van publicar força documents contra el model industrial capitalista de la Barcelona’92 i especialment contra la ideologia racista i eurocentrista dels Jocs Olímpics Moderns, a finals de junt de 1992 Alternativa Verda-MEC va mostra la seva crítica política ecologista amb un acte a Barcelona conjunt amb el Moviment de l’Esquerra Nacionalista (MEN) i altres col·lectius, en l’àmbit de l’esquerra independentista T.LL.   
analitzava en un document de 1984 –‘Olimpíades 1992, resistir o morir-, anys abans de la nominació com a ciutat olímpica, que Barcelona es convertiria amb aquest projecte en "una Gran Barcelona, amb zones centrals de serveis comercials i administratius, residències «alt estànding» (perquè és el terme que hi escau), reindustrialització del sòl (Zona Franca) i suburbialització de la perifèria del terme municipal i de tota l’àrea metropolitana." Molts anys després, el 25 de juliol de 1992, s'inauguraven els Jocs Olímpics de Barcelona amb gran pompa i seguiment mediàtic. Era la Catalunya del pensament únic, de la “Nova Espanya”, que prenia els referents simbòlics del V Centenari de la Hispanitat, amb l'Expo de Sevilla i els JJOO de Barcelona'92.
Aleshores ja s'havien iniciat les detencions d'independentistes d’esquerres a finals de juny d’aquell any. L'altra cara d'aquests Jocs de Barcelona van ser els detinguts i torturats, i el llarg llistat d'independentistes catalans que aquell dia romanien a les presons de d'Alcalá-Meco, Castelló, València o Guadalajara.
Es tractava dels Jocs Olímpics que amb els anys hem pogut comprovar que estaven estretament associats a una ofensiva d'espanyolització, especulació urbanística i financera, control social i alienació, agressions al territori i un llarg etcètera de greuges per a les classes populars catalanes, que coneixem actualment de forma més consolidada.

LA GARZONADA
Al mateix temps, els aparells policíacs/militars, judicial i mediàtic van intentar liquidar d’arrel el nucli dinamitzador de l’independentisme combatiu, que precisament qüestionava el projecte espanyolitzador i especulatiu dels fastos olímpics del 1992. Les detencions van estar dirigides per Baltasar Garzón des de l’Audiència Nacional del Regne i el tàndem Guàrdia Civil/CESID contra les persones que mantenien una militància clandestina a Terra Lliure i a la direcció política del MDT-CSPC, però que també persones alienes a aquest nucli militant, de forma indiscriminada, com ara un metge del PCC i el pagès ecologista llibertari i membre d’Alternativa Verda-MEC Guillem de Pallejà, detingut a casa seva a Sant Hilari Sacalm (les Guilleries, la Selva).  El 25 de juliol de 1992 l'esquerra independentista apareixia com la gran derrotada dels Jocs Olímpics, amb el nucli més actiu empresonat, amagat o exiliat.

EL CONCERT OPOSITOR DE RIPOLLET
Aquell vespre del 25 de juliol només hi va haver una petita mostra d'aquesta resistència a l'assimilació que es va mostrar al concert de Ripollet (Vallès Occidental) de les Marxes per la Independència, convocades per l'Assemblea Unitària per l'Autodeterminació (AUA), vinculades a la CUP, MDT, Alternativa Verda-MEC i altres formacions. Un Lluís M. Xirinacs, veterà lluitador durant el franquisme, recordava aquell dia dels fastos olímpics l'opressió de la nació catalana i els independentistes empresonats. Tanmateix, hi va haver una breu apagada elèctrica a gran part de Catalunya, també al camp de futbol de Ripollet i durant el cerimonial olímpic de l’Estadi de Montjuïc, anant ràpidament un helicòpter del Cos Nacional de Policia del Regne a sobrevolar el camp de futbol de Ripollet mentre parlava Xirinacs. L’endemà al matí el diari de Perpinyà, L’Indépendant destacava en la primera plana que una acció anònima de sabotatge havia enfonsat torres de la línia franco-espanyola d’alt tensió (400.000 Vots) al Coll de la Batalla, al paratge de Caladoer, entre Millars (Rosselló) i Bellestar (Fenolleda), entre Catalunya i Occitània. Des d’un racó de la Via Laietana de Barcelona, entre els agents de l’FBI i de la CIA, que ja havien treballat en la seguretat dels Jocs Olímpic d’Hivern de Calgari el 1988, al Canadà, se’ls hi havia disparat totes les alarmes, quedant en ridícul el secretari de Seguretat d’Estat, Rafael Vera, i la Comissió Superior de Seguretat Olímpica, que no havia previst un intent de boicot des de l’altra banda del Pirineu. Mai s’ha sabut quin col·lectiu va fer el sabotatge a la Catalunya Nord. L’Indépendant va informar que es tractava de càrregues de plàstic i que l’autor o autora era una persona amb experiència, pròpia de sabotatges dels anys cinquanta o seixanta. Mai més s’ha parlat d’això. Es desconeix l’anàlisi que va fer Rafael Vera. L’operació de la Guàrdia Civil i Baltasar Garzón havia estat un fracàs. S’havia agafat gent sospitosa de pertànyer a T.LL., sense que aquesta formació tingués prou capacitat per un sabotatge d’aquest alt nivell geoestratègic.

BARCELONA 92. UN MODEL FRACASSAT
És el moment de recordar també que els Jocs Olímpics del 92 van aparèixer vinculats a la implantació de l'Acta Única Europea, les dues coartades ideològiques principals del que va ser definit com la “Nova Espanya”. El vell eslògan feixista relligat amb l'Expo de Sevilla i amb el Vº Centenario de la invasió d'Amèrica, amb què s'intentava donar una imatge de modernització d'un estat espanyol plenament incorporat a la Unió Europea. Una operació que, 25 anys després, ja no apareix com un somni de modernitat, sinó com el fracàs d'un model que s'intenta apedaçar amb rescats econòmics i retallades de drets socials i llibertats.
La pressió policial, mediàtica i ideològica en aquestes dates contra la dissidència independentista va assegurar que no hi hagués protestes durant els fastos del 1992, a cops de tortura i empresonaments. Però 25 anys després el model faraònic de la Barcelona 92 ha entrat en una crisi irreversible, mentre que per una altra banda la memòria del moviment independentista ha fet possible un documental que continua denunciant uns fets que encara no han merescut justícia.
Per això ara fa cinc anys es va impulsar el documental ‘L'Operació Garzón contra l'independentisme català’. Un treball que 25 anys després deixa constància de la memòria d'aquells fets, especialment la gravetat de les tortures patides a Madrid pels militants independentistes detinguts durant la ràtzia de la Guàrdia Civil dirigida per Baltasar Garzón.
Convé recordar ara que, vint-i-cinc anys enrere, només uns pocs periodistes van denunciar les tortures que de boca en boca es transmetia entre sectors de la societat catalana i al llarg dels Països Catalans. Només mitjans comptats, i alguns pocs periodistes --alguns represaliats per haver denunciar aquests fets (dels quals cal destacar el programa ‘L'Orquestra’ de Jordi Vendrell)-- van gosar trencar el silenci que explicava la utilització de la “bossa”, la “banyera”, els cops i els electrodes emprats contra els detinguts a les casernes del cos militar, la Guàrdia Civil en el govern de Felipe González. Es diu que a Girona, el governador civil d’aleshores va aconseguir aturar un munt de detencions que havia previst Baltasar Garzón.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada