dijous, 25 de maig de 2017

La ciutat de Figueres ple d’edificis desocupats amb accessos tapiats, que van des del segle XVIII fins als de la Sareb

La ciutat de Figueres ple d’edificis desocupats amb accessos tapiats, que van des del segle XVIII fins als de la Sareb.  
L’enderroc del carrer Sant Josep tot un símptoma de ciutat.   



TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 25/05/2017 
Figueres (Alt Empordà).-    

Llegim al web LA FISSURA sobre el fet que el passat dijous 18 de maig es va enderrocar el número 14 del carrer Sant Josep a Figueres (Alt Empordà). Segons els operaris que desmuntaven meticulosament l’estructura i ruixaven amb aigua qualsevol focus de pols, l’edifici va ser enderrocat d’urgència per amenaça de ruïna. Aquest fet, que va passar desapercebut a la ciutat, posa de relleu una problemàtica molt present als carrers del centre històric.

EDIFICIS DESOCUPATS I TAPIATS DES D’ARA FINS EL SEGLE XVIII
El número 14 del carrer Sant Josep era un edifici de planta baixa i dos pisos, construït l’any 1925, que feia anys que estava desocupat i amb els accessos tapiats. A Figueres, molts pisos de principis de segle XX i finals del XIX es troben en la mateixa situació: tancats, sovint tapiats i deixats a l’abandó. També n’hi ha de totes les èpoques: des de la casa del carrer Terreres on hi ha una llinda amb la inscripció “Abdón Saballs - Añ 1787” fins als pisos de la Sareb del carrer Ponent.
Des de fa anys, l’abandó d’immobles s’ha convertit en una tendència. Als pisos més antics, aquesta actuació consisteix a tapiar-ne els accessos de la planta baixa --amb maons o ciment-- però deixant-ne les finestres dels pisos superiors completament obertes perquè les aus i els rosegadors puguin entrar-hi a malmetre l’estructura de l’edifici. Només al carrer Sant Josep, prop d’un 25% dels edificis estan tapiats o abandonats. Ara per ara, l’Ajuntament figuerenc només ofereix una línia d’ajut per a aquells propietaris que vulguin realitzar millores a les façanes dels edificis. Això sí, limitada a uns barris molt concrets que concorden amb les principals zones de pas turístic. Arreglar la façana, per exemple, és el que va fer el propietari del número 12 del carrer Sant Josep: va pintar-la de vermell, en va embellir els relleus, i després va tapiar-ne els accessos. I és que, a falta d’una política concreta que en fomenti la seva rehabilitació integral, molts propietaris seguiran optant per la via de l’abandó i la clausura d’edificis. Edificis que conformen el teixit arquitectònic i patrimonial dels nostres barris i també de la ciutat.

LA SALA EDISON, PEOPIETAT D’ANTONIO ESCUDERO, HABITAT DE ROSEGADORS
No és casual que l’immoble que va ser enderrocat dijous es trobi a pocs metres de la Sala Edison, l’antic cinema modernista que, des de fa més de vint anys, diverses entitats reclamen com a espai cultural per a la ciutat. Aquest edifici ocupa els números 2 i 4 del carrer Sant Josep. Als anys vuitanta s’hi van tancar tots els accessos per a humans, permetent-hi únicament l’entrada de les habituals aus i rosegadors. Recentment, també s’hi permet entrar als felins gràcies a un forat obert a propòsit al carrer Sant Pau. L’edifici és propietat de l’empresari Antoni Escudero, que ha reiterat la seva voluntat de convertir-lo en un equipament comercial i un hotel de cinc estrelles. Segons paraules de l’alcaldessa, el projecte arquitectònic que presenti Escudero pot ser el desencadenant d’un pla urbanístic de reforma de tota l’illa dreta de la Rambla o, inclús, d’un canvi en el plantejament general quan aquest es renovi. No és casual, doncs, la relació entre l’immoble enderrocat per abandó i la Sala Edison. El mateix empresari és, per cert, propietari del número 6 del carrer Sant Josep, un immoble d’ús residencial que es manté degudament tancat perquè no hi visqui ningú.
Fins al moment, Escudero no ha pogut fer realitat el seu projecte arquitectònic en topar amb les negatives, tant de Patrimoni, com d’Urbanisme. És un fet curiós en una ciutat com la nostra, on el respecte al patrimoni no ha estat mai una prioritat dels ajuntaments. Ho demostra una placa dedicada al compositor de sardanes Antoni Juncà al carrer Sant Josep número 8, sobre l’edifici de quatre plantes que s’aixeca sobre els fonaments la seva casa natal, enderrocada deu anys després de la seva mort.

DISCRIMACIÓ PEL COLOR DE PELL AL CARRER SANT JOSEP
També per exemples de discrecionalitat urbanística que permeten fets com què, en una part del carrer, el trànsit de vehicles estigui condicionat al desplegament de la terrassa d’un bar, situat al carrer Sant Josep número 1. Farà cosa d’un parell d’anys, un client denunciava a les xarxes socials que en aquest establiment es discriminava als clients pel seu color de pell. Cert o no, és evident que per a alguns, encara hi ha figuerencs i “figuerencs”, separats per una línia imaginària. Al carrer Sant Josep, aquesta línia sembla ben real i està marcada per la intersecció del carrer Verge Maria. A l’esquerra --dels números 1 al 9--, la terrassa del bar, els locals comercials i els edificis neoclàssics restaurats. A la dreta --del número 13 al 31--, els edificis tapiats es barregen amb habitatges degradats que allotgen majoritàriament a població migrada. Que hi ha figuerencs i “figuerencs” ja ho saben bé els nens d’aquest carrer, quan juguen sota la presència de les concentrines de la tanca noucentista dels jardins de la Casa Cusí, que dóna al carrer Sant Josep número 10.

PARCEL·LES BUIDES AL MIG DE LA CIUTAT
De l’enderroc del 18 de maig en quedarà una parcel·la buida. S’afegirà a la que ja existeix al carrer Sant Josep número 11, cantonada amb Verge Maria. Una tanca metàl·lica que hi impedeix, de nou, l’entrada a les persones, ens recorda que allò mai serà, per exemple, una plaça pública. És un altre solar que espera el seu moment, com la veïna Edison --de fet, només els separen quatre metres--. Un grafiti que posa “Ar-mangui, a la nit on aparques?” ens recorda quan de prolongada pot ser l’espera quan es tracta d’inversions immobiliàries i també què, avui dia, alguns patrimonis i històries de la ciutat s’han d’anar a buscar als racons i a les runes.
Com la història que hi ha al darrere d’un portal del mateix carrer. Un portal en el qual va fixar-se una parella procedent de Barcelona pels volts de 1978. Decidits a instal·lar-se a la capital de l’Alt Empordà, van obrir-hi el Bar Ginebró, un local que combinava exposicions d’art, música francesa i, fins i tot, la publicació periòdica d’un fulletó artístic. El bar, que va tenir una vida breu, va ser el degà de molts altres que van aparèixer als carrers de La Rosa i Sant Vicenç, convertint el barri en l’epicentre de l’oci contracultural i alternatiu de Figueres durant els anys vuitanta, protagonitzat per una generació de joves que acabava de sortir de la Dictadura. L’heroïna --un dels altres relats de la ciutat sota la runa-- hi faria estralls. Un dels bars més cèlebres del barri va ser el que va precedir el Ginebró, quan un jove procedent d’Osca el va rebatejar amb el nom de El Farolito. La seva història és llarga i comprèn diverses generacions que encara el mantenen viu a la memòria.
Avui, un mural envellit pel pas del temps suggereix el cel blau que un cop va estar pintat a la façana, potser aquell cel empordanès que va seduir a moltes persones vingudes d’arreu a instal·lar-se a la ciutat. Ara, els núvols es poden veure a través d’aquesta porta, la del número 14 del carrer Sant Josep, enrunat el 18 de maig. El carrer Sant Josep té 31 números i una llargada d’escassos cent cinquanta metres. Té una perruqueria --al número 3--, una tapisseria --al número 13--, una aula de formació --al número 23-- i, fins i tot, un Museu de l’Electricitat --al número 21--. També té, igualment, quatre locals comercials tancats. Conserva encara la Fira del Brunyol, que se celebra anualment, en un moment en què les associacions de comerciants han substituït les estructures tradicionals d’organització veïnal als barris del centre. I conserva un caràcter popular i recollit, molt escàs de trobar al centre, gràcies sobretot a la pacificació --aquesta sí, real-- del trànsit de vehicles al carrer Sant Pau.
L’enderroc d’un edifici “qualsevol”, la setmana passada, posa de relleu la realitat d’aquest carrer, així com d’altres del nucli antic de la ciutat de Figueres que es troben afectats de problemes similars. No es tracta únicament d’un problema patrimonial en la vessant arquitectònica, es tracta de la pressió d’uns empresaris i grans propietaris que condicionen el teixit humà que conforma la ciutat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada