divendres, 5 de maig de 2017

De Larzac a Nuit Debout: 36 anys de moviments socials francesos marcats per les eleccions

L'esquerra alternativa francesa viurà amb atenció el duel Le Pen-Macron, de la mateixa manera que, el 1981, el moviment en defensa de Larzac va seguir la victòria de Mitterrand. 
Durant aquests anys, l'esquerra ha renunciat al seu programa. 
François Mitterrand va haver de marxar cames ajudeu-me de la visita de rigor electoral amb la qual va obsequiar les ocupants de la Causse de Larzac (Avairon, Occitània). 
 
DIRECTA 05/05/2017 
Ivan Gordillo 


El 10 de maig de 1981 en un poble perdut de Larzac, al sud del massís septentrional francès, un grup de ramaderes i militants de l'esquerra alternativa saltaven d'alegria davant del televisor en conèixer el resultat de les eleccions presidencials: 51,76% de vots per François Mitterrand, candidat del Partit Socialista. L'arribada al poder de Mitterrand suposava la suspensió de l'ampliació d'un camp militar de l'Exèrcit francès --limítrof a aquesta zona rural--, que havia enfrontat durant una dècada els habitants de Larzac i l'Estat. Aquella lluita en defensa del territori recollia el millor del Maig del 68, un moviment al cap i a la fi fracassat políticament tot i la seva influència cultural en el jovent i els moviments d'esquerres arreu del planeta.

Una multitud d'activistes decebuts amb la deriva que prenia el 68 parisenc van arribar a Larzac a partir de 1971. Ecologistes, anarquistes, antigues maoistes i comunistes s'unirien als 103 de Larzac: els 103 ramaderes i agricultores que es van jurar solidaritat; ningú cediria ni acabaria venent les seves terres a l'Estat si no s'obtenia una solució de conjunt per a tota la comunitat pagesa de la zona. Entre aquelles activistes arribades de les ciutats hi havia un grapat de futures pageses que decidirien quedar-se al camp per viure de la terra, i moltes altres, entre ells un jove José Bové, que acabarien protagonitzant el moviment altermundialista dels anys 1990.

La lluita de Larzac va desplegar un ventall d'acció política que marcaria els moviments socials posteriors: marxes a través del país fins a la capital --amb tractors i ramats de xais inclosos, arribant a acampar al peu de l'emblemàtica torre Eiffel--, ocupació de casernes militars, autoconstrucció i okupació d'habitatges, intervencions als mitjans de comunicació i una forma d'organització democràtica assembleària, que permetria a les defensores de Larzac gaudir d'una àmplia simpatia entre la població francesa.

Evidentment, el Partit Socialista no era ben vist entre l'esquerra radical. El mateix Mitterrand va haver de marxar cames ajudeu-me de la visita de rigor electoral amb la qual va obsequiar les ocupants de la plana de Larzac. L'únic lligam entre el moviment en defensa de Larzac i la campanya de Mitterrand era simplement la promesa electoral del candidat socialista d'aturar el pla del Ministeri de Defensa.

Per altra banda, l'enfrontament amb l'Estat no va estar exempt d'una dura repressió, fins i tot amb un episodi de terrorisme d'Estat. El 9 de març de 1975 a les tres de la matinada, un misteriós artefacte explosiu destruïa el mas de la família Cuenot, amb els seus set fills a l'interior. sense causar miraculosament cap mort. La investigació va acabar arxivada, però les resistents de Larzac sospitaven de l'autoria de l'Exèrcit per les similituds amb les explosions que utilitzaven en els seus entrenaments. Al mateix temps, diversos militants de Larzac van ser condemnats per l'ocupació de la zona militar. quedant inhabilitades del dret a vot a les eleccions que enfrontaven el president sortint, el liberal Valery Giscard d'Estaing, al candidat socialista.

La segona volta de l'elecció presidencial representava --paradoxalment al tipus de moviment assembleari i d'acció directa que es va desenvolupar-- el colofó d'una llarga lluita de més de deu anys. Si Mitterrand guanyava, Larzac guanyava. La lluita per la defensa del poble de Larzac, meravellosament explicada pel documental del 2011 ‘Tous à Larzac’, va construir una correlació de forces dins l'esquerra radical, sense la qual no es pot entendre l'auge dels moviments socials feministes, ecologistes i altermundialistes a l'Estat francès. I tot aquell moviment s'aturava davant del televisor un diumenge de nit electoral. 


MITTERRAND I LA TADICIÓ DE LA SOCIALDEMOCRÀCIA FRONTPOPULISTA

En el camp de la gauche institucional del Partit Socialista i el Partit Comunista, l'ascens de Mitterrand i el seu programa de les 110 propostes suposava una gran victòria per a l'esquerra i la classe obrera. El programa comú socialista-comunista d'aleshores no passaria pel sedàs de la neoliberal socialdemocràcia europea actual i deixaria en evidència les propostes de l'anomenada nova esquerra o populisme d'esquerres: condemna de l'imperialisme, desarmament a escala internacional, diàleg Nord-Sud, democratització del llavors Mercat Comú europeu, rellançament del sector públic, gran pla d'obres públiques, nacionalització de grups industrials, reducció de la jornada laboral, preeminència de la contractació a temps complet, reforma fiscal progressiva, canvi energètic, descentralització de l'Estat, democràcia econòmica, enfortiment de l'estat del benestar i un llarg etcètera. Aquell era un pla inscrit en la millor tradició de la vella socialdemocràcia frontpopulista amb el rigor del keynesianisme de postguerra, pràcticament una refundació de la via democràtica al socialisme que no va poder triomfar en altres contrades, pensat per superar la profunda crisi sistèmica dels anys 1970 que tenia empantanat el capitalisme a escala mundial.

Malauradament, el conte de fades va durar ben poc. No es pot domar el Capital sense tocar el nervi del capitalisme. El rigor de la crisi s'imposà, el deute públic es va desfermar i el 1983 s'aturaven en sec totes les grans reformes amb accent socialista. El PS del moment va anomenar el que es va acabar coneixent com retorn a l'austeritat "el parèntesi". Un parèntesi que sembla haver arribat fins als nostres dies amb la reforma laboral de Valls-Hollande. Malgrat la brevetat de la gestió social del govern d'esquerres, la petjada que van deixar aquells dos anys ha estat duradora. Sense els avenços en matèria social aconseguits en aquell període no s'hauria alentit el desmantellament de l'estat del benestar del qual encara avui gaudeixen àmplies capes de les classes populars, a diferència dels seus veïns europeus.

La resta de la història de la deriva del socialisme francès --amb l'ajuda del Partit Comunista Francès (PCF)-- és ben coneguda: retorn progressiu al liberalisme econòmic, apuntalament del projecte d'integració europea amb la creació de la Unió Europea, alineació amb la política exterior dels Estats Units i benvinguda a la globalització financera, en un context certament canviant que deixava enrere el món del model fordista. La força del moviment social i sindical, però, i l'alè que conservava una tradició marcada per les conquestes de la classe treballadora, van poder contenir momentàniament els efectes de la deriva liberal. Aquest gir en la política francesa es va accentuar durant els períodes anomenats de cohabitació --entre 1986-1988 i 1993-1995--, en els quals el president Mitterrand es va veure obligat, després de perdre les eleccions legislatives, a cedir la presidència del Govern als representants de la dreta, nomenant Jacques Chirac primer ministre el 1986, i Edouard Balladur, el 1993. Fins que, el 1995 la dreta recuperava la presidència de la República de la mà del propi Chirac. Quan l'esquerra renuncia al seu programa acaba perdent el poder.

Chirac guanya les eleccions al maig de 1995 i el mateix dia de la investidura nomena com a primer ministre Alain Juppé, qui serà l'encarregat d'aprofundir --aquesta vegada amb plens poders-- l'onada de reformes i privatitzacions iniciada en els precedents períodes de cohabitació. El tractat de Maastricht aprovat el 1992 i el Pacte d'Estabilitat de la Unió Europea suposaven el full de ruta del neoliberalisme al continent fins l'arribada de l'euro. L'anomenat pla Juppé, anunciat al novembre de 1995, presentava una reforma de la Seguretat Social, al qual se li va sumar la reforma de les pensions de la funció pública per elevar els anys de cotització de 37 a 40, i un pla ferroviari que reduiria 6.000 quilòmetres de línies de tren.

La resposta del moviment social i sindical --que gaudia encara de capacitat per marcar l'agenda política-- no es va fer esperar, i el contraatac va estar a l'altura de la retallada de les conquestes socials que volia imposar el tàndem Chirac-Juppé. Es van produir les mobilitzacions més importants des de 1968, que van afectar empreses públiques i sectors estratègics com transport, correus, sanitat, educació, telecomunicacions i finances. El moviment estudiantil s'hi sumaria paralitzant les universitats. El 25 de novembre, la manifestació pel dret de les dones fou especialment massiva. La vaga de ferroviaris es reconduïa, el transport romandrà paralitzat durant més de tres setmanes. Escenes mai vistes, com gent fent autoestop dins de París o centenars de ciclistes en plena onada de fred siberià van adornar un moviment vaguista que comptava amb el suport de dos de cada tres francesos, segons enquestes de l'època, tot i que el pla governamental gaudia del favor dels mitjans de comunicació. Al desembre, la vaga es generalitza i el dia 12 al voltant de dos milions de persones surten al carrer. Juppé es fa finalment enrere respecte a la reforma de pensions públiques però aconsegueix votar al Parlament la reforma de la Seguretat Social.

Sis mesos després de l'arribada de la dreta al poder, l'onada de mobilitzacions i vagues per tot el país va posar en escac el Govern i va entreveure un horitzó contestatari que recordava el Maig del 68, trenat gràcies a la ben trobada unitat dels dos grans sindicats obrers: la CGT (Confederació General del Treball) i FO (Força Obrera), històricament enfrontats. El moviment unitari, plantejant més enllà de la lluita econòmica i laboral, per un projecte de societat més justa, va tenir ressonància a tot el moviment social, feminista i, sobretot, a la lluita dels estrangers sense papers.

El març de 1996, es produeix la mítica ocupació de l'església de Saint Bernard per part de 300 migrants d'origen africà, que donarà peu a la lluita per a la regularització dels sense papers. Aquella ocupació, que va durar fins al mes d'agost i que va acabar amb un violent desallotjament policial i un mort per les seqüeles de la vaga de fam al cap d'uns mesos, fou l'inici d'un nou moviment de treballadores migrants que donaria pas a la creació de diversos col·lectius com Papers per tothom. Per la seva banda, el 1996, els sindicats reprenen la mobilització per demanar la reducció de la jornada laboral.

El govern Juppé no va aguantar l'envestida, la dreta va perdre la majoria a les eleccions legislatives de 1997 i Chirac apostà per una tercera cohabitació, nomenant primer ministre el socialista Lionel Jospin, líder de l'Esquerra Plural i un dels pocs que va titllar des del principi d'inacceptable el pla Juppé, a diferència de l'ala dretana del PS i algun diputat comunista, que trobaven en la reforma elements raonables. No hi ha dubtes que l'onada de mobilitzacions de l'hivern de 1995 va ajudar Jospin a arribar al Palauet de Matignon. De la mateixa manera s'explica la introducció del debat sobre la reducció de la jornada laboral a 35 hores al si del seu govern.

La figura de Jospin ha estat reivindicada dues dècades després. Certament, al costat d'Hollande, Valls o Macron, Jospin és un intel·lectual orgànic. El mateix Jean-Luc Mélenchon és, en certa mesura, descendent del jospinisme (i tots dos del trotskisme (*)). Però en aquell moment, el moviment social i sindical era molt més exigent, a l'altura de la correlació de forces construïda durant les vagues del 1995. És per això que el segon moment electoral paradoxal, que marcaria l'esquerra alternativa, després de la victòria de Larzac amb l'arribada de Mitterrand el 1981, es pot situar en l'elecció presidencial del 2002, en la qual el candidat de l'extrema dreta, Jean-Marie Le Pen, va passar a la segona volta per davant de Jospin, en gran mesura per la incapacitat del candidat socialista de satisfer les reivindicacions del moviment social.

El votant d'esquerres no va perdonar la important onada de privatitzacions que el govern Jospin va portar a terme. Finalment, es tractava d'un defensor a ultrança del projecte d'integració econòmica europeu, i el Tractat de Maastricht i la moneda comuna marcaven la política econòmica. Al mateix temps, la llei sobre la jornada laboral de 35 hores --que molt probablement Macron o Le Pen acabaran reformant en la legislatura vinent--, juntament amb altres mesures socials, la van acabar aprovant en una versió descafeïnada, lluny de les negociacions amb els sindicats. A més a més, Jospin va cometre errors de pes com declarar que "l'Estat no ho pot fer tot", en relació a la impossibilitat d'aturar els acomiadaments de l'empresa Michelin, i reconèixer que ell "no era socialista" durant la campanya electoral. Una campanya on l'esquerra i l'extrema esquerra es van presentar atomitzades --amb fins a vuit candidats--, i on els presidenciables de partits com l'actual NPA (Nou Partit Anticapitalista, llavors Lliga Comunista Revolucionària) i Lluita Obrera van obtenir més d'1,2 i 1,6 milions de vots, respectivament. En el cas d'haver-se presentat conjuntament, haurien quedat quarts darrere Jospin, justament la mateixa posició que ha ocupat Mélenchon quinze anys després però, en aquest cas, amb un programa obertament anticapitalista.

Vist en perspectiva, des de l'actual moment polític francès, la paradoxa és força impressionant i mostra del retrocés que ha patit el moviment obrer i l'esquerra en general. El que el 2002 no convencia la majoria electoral popular i obrera per desbancar la presidència de la dreta --fins a acabar darrere de Le Pen pare--, avui estaria situat programàticament a l'esquerra de l'esquerra. Cal recordar, a més a més que, en aquell moment, l'economia es trobava en plena bonança, amb taxes d'atur molt per sota del 10% i amb superàvit del tresor públic, el que encara fa més remarcable el resultat que van obtenir els anticapitalistes en aquelles eleccions i el manteniment de la tensió social per part dels sindicats i moviments alternatius. No serà que el grau de benestar social també depèn del nivell d'exigència del moviment obrer organitzat? 


El ‘FRONT REPUBLICÀ’ ANTI-LE PEN DE 2002 NO ES REPETEIX

Aquests dies, a propòsit de la segona volta que enfrontarà Emmanuel Macron (En Marxa) i Marine Le Pen (Front Nacional) el proper 7 de maig, partits polítics i mitjans de comunicació proclamen a bombo i platerets l'anomenat ‘front republicà’. Es tracta de la unió de tots els partits plantejada pels socialistes per barrar el pas al Front Nacional en la segona volta del 2002. Però a diferència d'aquella elecció presidencial, que acabaria guanyant Chirac amb un 82% dels vots, no s'han produït, en les darreres setmanes, les fortes mobilitzacions anti-FN que es van registrar el 2002 amb fins a tres milions de persones sortint al carrer contra el racista Le Pen pare. Malauradament, tres legislatures carregades de polítiques neoliberals i atacant les conquestes obreres tenen molt a veure amb l'actual desestructuració i manca de capacitat de mobilització dels moviments socials.

La història dels tres quinquennis posteriors a l'elecció de Chirac, fins a l'actual enfrontament Macron-Le Pen, es podria caracteritzar com el període de l'alternança entre la dreta (Chirac-Sarkozy) i l'esquerra (Hollande), on les diferències dels dos actors tradicionals del bipartidisme s'han diluït fins a tal punt que es fa difícil distingir els seus programes polítics, sobretot en matèria econòmica. Durant la primera meitat del que portem de segle XXI, perquè el Pacte d'Estabilitat de la UE ho imposava, i a partir del 2008 perquè el rigor de la crisi no deixava marge, el neoliberalisme ha regit la zona euro i l'Estat francès no ha estat una excepció. Els darrers quinze anys hem assistit a una versió a càmera lenta --i encara en marxa-- de la demolició dels sindicats que va portar a terme al Regne Unit Margaret Tatcher --de qui, per cert, es reivindicava hereu el malaurat Fillon, candidat de la dreta eliminat en la primera volta de les actuals presidencials--.

Els sindicats i la classe treballadora han acabat empassant-se la reforma de les pensions que Juppé no va aconseguir tirar endavant el 1995. El 2003 va ser aprovada amb el nom del ministre de treball d'aleshores, François Fillon, que intentava dos anys més tard reformar l'educació pública secundària. Aquesta vegada topava amb un moviment estudiantil fortament mobilitzat, que va aconseguir frenar la reforma i desencadenar un cicle de lluites el 2005. Casualment, a l'Estat francès es produeix una onada de protesta cada deu anys i aquesta vindria acompanyada pels aixecaments de les banlieues. Les escenes de guerrilla urbana es van desencadenar als barris perifèrics de les grans ciutats franceses després de la mort de Bouna Traoré i Zyna Benna, dos joves de quinze anys, en mig d'una persecució policial. El malestar de les banlieues mostrava la punta de l'iceberg de l'oblit al qual han estat condemnades amplies zones urbanes a l'Estat francès, juntament amb el latent racisme institucional que la població no blanca pateix encara avui en dia.

El 2006 es va produir el que podem considerar la darrera victòria del moviment social i sindical: el moviment contra el contracte de primera ocupació, un tipus de contracte molt precari que el Govern volia introduir per facilitar la contractació de joves per part de les empreses. 


NUIT DEBOUT

El moviment autònom sorgiria del moviment estudiantil que va liderar aquesta reivindicació, sobretot a les universitats. Des d'aquell moment, fins les darreres vagues contra la reforma laboral el 2016, destaca l'oposició la reforma de les pensions de 2011 que va fracassar en aturar el pla del govern d'elevar l'edat de jubilació de 62 a 65 anys i el recent moviment d'ocupació de les places Nuit Debout.

La rellevància del candidat del moviment de la France Insoumisse, Jean-Luc Mélenchon, en l'actual elecció presidencial no es pot entendre sense la maror de fons d'aquest tipus de moviment i les mobilitzacions contra la reforma laboral. Tot i això, la sorpresa no ha estat possible i Mélenchon ha quedat eliminat en primera volta darrere dels candidats de la dreta, l'extrema dreta i l'oficialista Macron, situat en primera posició. 


L’EX-TROTSKISTA MÉLENCHON SUBSTITUEIX LA BANDERA ROJA I LA INTERNACIONAL PER LA TRICOLOR I LA MARSELLESA

Durant el proper quinquenni, veurem què pot donar de si l'aplicació de les tesis del populisme d'esquerres a l'Estat francès i si és capaç d'atraure l'electorat més jove, que ha apostat majoritàriament per Mélenchon i la seva nova presentació, substituint les banderes roges per la tricolor i la Internacional per la Marsellesa. El que és evident és que el moviment social i sindical es troba en un dels moments més baixos mai vistos a l'Estat francès i reconstruir una correlació de forces capaç de fer front als reptes de la UE de l'austeritat i l'auge de l'extrema dreta requerirà grans dosis d'audàcia política i, sobretot, organitzacions verdaderament democràtiques capaces d'atreure la militància d'una nova generació. 


EL POPULISME DEL FRONT NACIONAL

Pel que fa al populisme d'extrema dreta, molt s'ha parlat del procés de desdemonització del Front Nacional i de la capacitat del partit postfeixista (com el defineix l'historiador Enzo Traverso) de captar el vot de les classes populars més pobres. La realitat, però, és més complexa. Els darrers quinze anys, el FN ha fet certament tot el possibles per presentar-se com un partit freqüentable envoltant-se de futurs quadres amb capacitat de gestió governamental. Ja no és un tabú presentar-se com a militant del FN a les grans escoles universitàries on es forma l'elit francesa.

Però també és cert que s'ha produït el que el sociòleg Julien Salingue (proper al NPA), anomena, en oposició a aquesta normalització de Le Pen, la lepenització de la normalitat, caracteritzada per la inflació del discurs de la por: la preeminència de la seguretat fins i tot en societats altament segures com la francesa, l'enfocament sobre la migració (o l'Islam) com a problema i la pèrdua d'una identitat vagament definida per amagar el que són posicions obertament racistes.

La gran victòria del FN, fins i tot sense guanyar les eleccions, és l'assumpció per part dels partits tradicionals de posicions políticament reprovables temps enrere.

Per altra banda, la idea segons la qual les víctimes de la globalització capitalista --treballadores colpejades per l'atur, la desindustrialització i les retallades socials--, són el calador de vots del FN, és limitada. Molt sovint s'oblida la ideologia sudista i el passat colonial a l'Estat francès, una dimensió important de l'adn del FN, que el fa i el farà sempre rellevant per al panorama polític francès: el racisme institucional d'una République que, malgrat la noble divisa de "Llibertat, Igualtat, Fraternitat" és incapaç de donar aixopluc a tota la plebs (treballadores sense papers incloses) i l'encara irresolta memòria històrica colonial. Aquests elements fan que l'èxit del FN no depengui únicament de l'antic vot comunista i que es pugui presentar un projecte profundament classista i excloent com és el postfeixisme sota la pàtina del campió nacional defensor de les víctimes de la globalització i la seva elit.

Diumenge vinent s'enfrontarà el favorit, Emmanuel Macron --un candidat neoliberal partidari de la línia oficial de la UE, construït a base de màrqueting i sondejos i amb un programa que destaca per la seva buidor-- i Marine Le Pen --una candidata postfeixista contrària a la globalització i la UE i partidària de tancar fronteres i replegar-se sobre una suposada identitat francesa-.

De moment, i paradoxalment, l'esquerra alternativa i els moviments socials pendents del televisor i els telèfons mòbils, en el que sens dubte serà un moment electoral que marcarà el seu futur.

--  

(*) Nota de Nord-est llibertari:

La fracció trotskista de Pierre Boussel (pseudònim, Pierre Lambert). Després de la Segons Guerra Mundial interimperialista, la majoria del PCI dirigida per Marcel Bleibtreu, Michel Lequenne i Pierre Lambert rebutja en 1953 les tesis del secretari de la IV Internacional, Michel Raptis (pseudònim, Michel Pablo), i el PCI s'escindeix en dos. Aleshores la IV Internacional s'escindeix en dos corrents: per un costat els "pablistas" (representats a França per la Lliga Comunista Revolucionària, LCR) i per un altre els "lambertistes" (representats a França pel Corrent Comunista Internacionalista del Partit dels Treballadors).

Pierre Lambert i els seus camarades decideixen a continuació de l'escissió de 1953 reconstruir la IV Internacional entorn del Programa de Transició redactat per Lev Trotski, a la qual cosa consideren haver arribat amb la conferència de reproclamació de la IV Internacional en 1993.

Lambert es transforma en el principal dirigent del grup majoritari que, després de nombrosos abandonaments (entre elles les de Marcel Bleibtreu i  Michel Lequenne) es reconstruirà per a convertir-se en 1965 en l'Organització Comunista Internacionalista (OCI), que passarà a ser el Partit Comunista Internacionalista (PCI) en 1982. En 1984, Pierre Lambert proposa al partit una nova orientació, la "línia de la democràcia", que provocarà un important debat i portarà a la creació del Moviment per un Partit dels Treballadors en 1986, i després del Partit dels Treballadors en 1992.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada